RE: És criticable la poesia?

A l'actual repte poètic visual hi ha formes poètiques molt diferents.
Crec que és criticable: quan no arriba - de la mateix manera que la prosa. però només s'enten llegint-la en conjunt -diria jo - no a aprtir de detalls. Crec que ha de sonar bé a l'orella. T'ha d'emoncionar atu mateix abans de "proferir-la" o "supurar-la" als altres.
No critiquem perquè ens fariem mal. El no-comentari és una crítica negativa. L'error error en poesia és patètic.

Les emocions estan molt bé, però i la forma? Jo puc llegir una poesia en la qual endevino una emoció, entenc què vol dir (provocar, suggerir,...) l'autor però si al final no ho aconsegueix o ho fa només en part resulta una poesia fallida. ¿Com què l'autor/autora té aquesta emoció i la vol transmetre ja hem d'acceptar com a bona la poesia?

Per altra banda em sorpren aquesta frase de l'amic TCargol "No crtiquem perquè ens faríem mal" El juny, quan vaig patrocinar el grup del Set a la fresca ja va haver-hi qui em va dir una cosa semblant. Penso que caldria separar la persona (fins i tot la persona en la seva faceta d'autor poètic) i els seus sentiments de l'objecte poema. Puc criticar un poema sense que això impliqui criticar la persona o els seus sentiments. Si no és així més val tancar la paradeta.

O potser els poetes tenen la pell i la sensibilitat massa fina i no se'ls pot criticar l'obra? Em sembla un concepte desfasat, més propi del segle XIX quan les senyoretes de casa bona feien poesies romàntiques i si algú no s'entusiasmava tenien un cobriment de cor.

Lluís

Criticable no.
Comentable sí.
I en el comentari no tenir por però tampoc no ser massa superficial.
Quan te'l comenten, valores com els ha arribat, què els ha fet sentir. A vegades et parlen de l'ús lèxic, de la musicalitat dels sons o rimes, de les faltes, i algun cop escàs dels recursos emprats. Està bé.
Quan comentes, tot això també em sembla bo de fer arribar, sense ànim d'ofendre (perquè molta gent usa RC quan emotivament li cal una sortida i potser si et carregues un poema, esfonses més algú, i ho deia per això. I, sí, ja sé que aquí no és Can Terapeuta, però un animal domèstic també serveix de teràpia, diuen, i tampoc és un terapeuta, tot i que almenys no s'esbomba tant -encara que sigui sota un nickname).

La poesia (o un relat, un conte, ...) crec que són vàlids tant pel camp creatiu professional o afició, com per ajudar-nos a desembossar. És clar que hi ha opinions/crítiques i suposo que no tothom estarà d'acord amb mi.

Mena

És criticable la poesia?
-aquesta és la pregunta que ens fa en Calderer--

I tant que si!!! o és que potser resulta que no és criticable allò que ens fa mal quan algú ens punxa? --doncs és així, un et pot fer la guitza sense motiu--però també et poden dir quelcom que al seu entendre no és prou encertat (òbviament qui ha creat el poema ha de saber encaixar les opinions siguin del color que siguin)

La poesia requereix de molta sensibilitat en alguns versos, però també de molta contundència en d'altres, tant és així que crec que a partir d'aquí és on hi pot fer cap la crítica constructiva a parts iguals de la negativa, ja que estem exposats a milers de radiacions. En el meu cas--vull dir parlant per mi-- sóc conscient de que el vers lliure que empro als meus poemes poden tenir un estímul immediat en el lector que llegeix, el qual farà servir el seu plaer literari per allà on cregui adient en cada moment....---és a dir, crec que un poema llegit a una hora i llegit a una altra poden dur diverses perspectives sempre i quan aquell poema estigui pensat d'entrada per fer rumiar--a vegades pot ser involuntari (capricis de la pròpia inspiració) i moltes altres és pensat al mil·límetre tot i saber que potser un cop escrit no t'acabarà de convèncer del tot.-----------------------vet aquí el meu "rollupatateru"!!!!----------------------------------------

No sé pas si m'haureu entès............

No sóc persona de moltes paraules però he trobat el tema molt interessant, Lluis.
Crec que la poesia és comentable i criticable , sempre i quan la crítica sigui constructiva. (Una vegada , en un poema dedicat a les criatures que van morir en l'esfondrament d'un pavelló esportiu a Sant Boi , em van dir que m'agradava remenar la merda.)
Estic d'acord amb tu , que hi ha poca crítica a RC . Una suggerència feta amb la millor intenció del món , tinc la impresió que no va ser ben acceptada. He deixat de fer-ho . Si m'agrada molt , comento . Tot i que no comento sempre tot el que m'agrada molt .És impossible !
Espero haver-me fet entendre.

Hi pose cullerada.

No considere ‘crítica’ els comentaris d’RC. Són sols una opinió personal, un punt de vista del lector/a entorn allò llegit, més o menys honest i sincer.
Mena diu que només els comentaris negatius serien ‘crítica’; considere que els positius també ho són. A l’autor/a comentat/da li correspon discernir entre la ‘veracitat exacta’ d’allò que han escrit ‘els altres’ a sota la seua obra/obreta.
I clar, Calderer!, la poesia és tan ‘criticable’/opinable com la prosa. Potser i tot més encara, sobretot en estructures. Sí, és una escriptura de tipus més íntim, personal i condensat, que intenta tocar fibres sensibles de l’animal humà… però cal tenir en compte que no és « poesia » tot allò « escrit en vers » . I això de l’emoció, i el sentiment, i d’altres ‘mandangues’ per l’estil seguramente és un ‘invent’ d’algun crític.

Au!, Bona vesprada!

Jo crec que tot en aquesta vida és criticable. Quant la poesia sempre tinc en compte l'opinió d'en Joan Fuster quan venia a dir que un poema o és bo o no ho és, ja que sí d'una obra no poètica per dolenta que sigui sempe se'n pot treure alguna cosa de profit,d'un poema això no passa. O és sublim, i et desperta l'emoció o el sentiment que el poeta pretén -és a dir, és sublim- o fracasa totalment, i no hi ha terme mitjà. Potser per aixo en Fuster va deixar d'escriure poemes, malgrat que no ho feia de tot malament....

Que es pot criticar ho demostra el fet que hi ha crítica literària que s'ocupa de la poesia -malauradament en català, com això no és un país ni una llengua normasl no n'hi ha gaire- i serveix per guiar al lector tot discernint entre el bo i el dolent, a partir sempre d'uns pressupòsits estètics que varien amb l'autor, amb les èpoques i amb els països. Finalment ens trobem amb el cànon, amb allò que és opinió general que és"bo", que és una "obra d'art". Ningú dubta que Foix i Pere
Quarts són bons, malgrat que la poètica d'ambdós no tingui res a veure i puguin agradar més o menys, depenent dels gustos de cadascú.

Em sembla que se m'ha anat la pinça i m'he estés massa. Per últim només dir que per criticar s'ha de tenir el gust cultivat i això, deixant de banda aptituds innates, només s'aconsegueix llegint autors bons -la imitatio és important per aprendre, aquí i en altres disciplines- els quals acostumen -si el sistema funciona, i en el cas català em temo que no del tot!- a formar part del cànon prèvia selecció feta per la critica. És a dir, llegint el que hom considera bo interioritzem models que ens capaciten per discernir en el futur si una obra és bona o no, si és art o si no ho és, en definitiva, si són versets ben escandit o és simplement poesia.

Si, d'entrada, tot és criticable, per què no la poesia?
Així i tot, s'haurien de definir les tipologies de crítiques a què ens referim. O, dit d'una altra manera, estem parlant de crítica literària en sentit estricte o ens referim a una crítica "constructiva" entre col•legues? A la manera dels antics cercles literaris, on cadascú llegia els seus textos a fi i efecte que la resta de tertulians opinés sobre ells, per bé o per mal. Amb la finalitat única i exclusiva d’aprendre.

En tots els casos, tal com se sol fer en les classes de literatura dels centres d'ensenyament, haurien d'estar prohibides les expressions "m'agrada/no m'agrada". O, si més no, s'haurien de justificar plenament qualsevol de les afirmacions.

Dit això i entrant en matèria, una bona crítica o comentari crític, encara que sigui entre companys i amics, hauria d’incloure tant el fons com la forma. És a dir, l'àmbit del significat, en realitat, el camp més privatiu i íntim del poeta, el que afecta als sentiments i a l'esfera psicològica de cadascú i, per això, el més difícil de catalogar i criticar.
I, també, l'àmbit de l'expressió. Des de les normes gramaticals i sintàctiques de la llengua a les exigències tècniques de la poesia, ja sigui vers blanc o lliure, ja sigui en forma d'estrofes, còmput de síl•labes, ritme, figures retòriques...

Ara bé, si ens limitem a l’àmbit exclusiu de RC, potser no caldria entrar, si hom no vol, en massa distincions i tecnicismes, però sí que s’hi troba a faltar un pèl més de crítica, diguem-ne constructiva o benintencionada, però crítica al cap i a la fi. Són aspectes que sempre s’agraeixen i que t’ajuden a millorar. És allò que quatre ulls hi veuen més que dos. Amb tot, criticar bé no resulta fàcil. No pel fet de no ferir algú –qui se sent ofès, hauria de cercar un altre lloc per fer arribar els seus escrits–, sinó pel fet de ser capaços de dir allò que cal dir en cada moment.

És una opinió.

En principi tot ho és de criticable. La gent critica la política, el futbol, la moda i les actituds, no sé perquè la poesia no hauria de ser criticable. Jo de mi, considero que una crítica s'hauria de fer des del coneixement del què es critica. Dir m'agrada o no és un comentari subjectiu, no pas crítica. La qual cosa no em sembla pas poc valuós. Al fi i al cap, en poesia hi ha multitud de maneres d'expressió i almenys fins ara ningú ha dit que d'allà a allà ja no hi ha poesia. És un territori poc acotat. I en general apel.la al nostre interior, és de caràcter més emotiu que no pas cerebral. I en aquest camp todo monte es orégano, per dir-ho així. Si un poema senzill, curt, lleuger o poc treballat literàriament és capaç de suscitar un "receptor", doncs xapó pel poema i l'autor. Potser el mateix poema no diu res a un altre lector. Podem dir si és bo, o dolent, o té qualitat o no en té?
En fi. Com deia algú: la crítica és patrimoni dels que voldrien haver estat creadors, o quelcom semblant. No hi combrego del tot, només en l'aspecte que tothom pot atrevir-se a ser crític, l'avali o no un bagatge cultural mínimament solvent.

Quan llegeixo un poema que em transmet un munt d’emocions, més enllà de si s’ha aconseguit una rima perfecta, i uns mots sublims, em surt, espontàniament, fer-ne una crítica. La crítica que faig és en aquests casos molt positiva, i depèn del temps del que disposo, pot arribar a ser ben simple. És llavors quan surten els elogis a dojo, i t’adreces a l’autor qualificant-lo de “poetàs o poetassa”. Pot semblar una crítica impulsiva, poc professional, però és molt sincera ja que sents que has copsat a la perfecció el sentiment que ha mogut el seu autor a escriure-la.

Si gairebé tothom de la pàgina fa el mateix arribem a la conclusió que els poemes que no ens arriben- tot plegat, val a dir que és tremendament subjectiu!-, i que, per tant, no ens sacsegen l’ànima, els deixem de banda. Nosaltres, els lectors, ja hem fet la nostra avaluació o judici personal, i ens neguem a ensenyar-lo. Motius? No ferir sensibilitats.

En canvi, pel que fa als prosistes penso que estem més oberts a les crítiques negatives perquè en els nostres relats s’hi barregen altres temes, digues-li ficció, aventura, etc, escrites en clau humorística, irònica, o no, que defuig en moltes ocasions mostrar els sentiments. Fixa’t que quan un relat es qualifica com a biogràfic la cosa ja fa més respecte, i un no gosa massa, si no li ha arribat del tot, a dir-ho. I la poesia, la no catalogada com a social, és pura introspecció, és remoure el més íntim del propi ser, i abocar-ho tot cercant una bellesa que no sempre s’aconsegueix.

I res més! Com deia el final d’un conte molt bo d’en Sangifetge que vas avaluar/criticar/jutjar/ i declarar guanyador com a jutge que eres en aquells temps d’un Repte Clàssic, ja fa un parell d’anyets. Com passa el temps, caram!

Per cert, Lluís, aprofito l’espai per preguntar-te si tens alguna cosa preparada pel Víctor Mora d’enguany. Pensa que d’aquí un mes s’acaba el termini de presentació de relats. Jo ho estic intentant, però, la cosa està molt verda.

Una abraçada,

Mercè

De totes maneres, comunicació i expressió han d’anar íntimament unides. Si millorem l’expressió serem capaços de dir justament allò que pensem i que els lectors en puguin gaudir de la mateixa manera que nosaltres ho hem imaginat.

Evidentment, en un context com el nostre, no es tracta d’entrar en distincions teòriques i tècniques, però sí que entre tots hauríem d’aspirar a escriure cada dia millor. Ara bé, qui és capaç d’exercir de “crític literari” o de “guia d’escriptors”?
Certament, hem d’estar agraïts, com diu la bloody, als relataires per transmetre’ns les seves idees, creacions, imaginacions, els seus sentiments, en definitiva. Això no obstant, si penséssim en la possibilitat que algú ens pogués fer un comentari crític o simplement una observació formal o estilística, com fa a vegades en Darkman i algú altre, potser ens esforçaríem una mica més abans de penjar els nostres relats i poemes. Ara bé, tot depèn de què cerca o pretén trobar cadascú a RC.

No es tracta de buscar la perfecció per la perfecció, es tracta, simplement, d’estar disposats a aprendre.

Sigui com sigui, em quedo amb l’opinió de la Mercè Bellfort. Un cop has fet la tria no cal, per força ni per imperatiu legal, anar més lluny. Encara que, una mica de crítica no estaria del tot malament. Sobretot, pels que tenen/tenim bones idees i a vegades els/ens fallen alguns elements expressius.

Depèn del poema: Si aquest és criticable es critica i si no ho és, idò no. I això depèn del crític: Si aquest es creu capacitat, el critica i si no se'n creu, de capacitat, idò no -això que has dit allan, està molt bé-. Aleshores, molt de tot el què s'està dient deu raure en el coneixement que té el suposat crític respecte el poema que considera criticable. En aquest cas, cal saber tant de contingut -biografia de l'autor- com de forma -estructura poètica- per seguir endavant. Així, si això és correcte, cal conèixer l'autor per criticar-ne el contingut -un terreny bastant relliscós degut a la natura inintel·ligible a partir de la qual en neixen els significats que hom plasma en el text-, però no és necessari conèixer-lo per criticar-ne la forma -una cosa d'àmbit més acadèmic i pautat-.

Pots criticar el contingut encara que no coneguis l'autor? I és clar, però aleshores estaràs criticant, en gran mesura, tot allò que esperaves trobar en el poema i que no hi és, no pas el què l'autor diu, senzillament perquè no en coneixes la seva intenció. En aquest cas doncs, estaràs demanant que sigui més afí al teu gust, necessitat d'explicació, acotament o grau d'emotivitat, no pas a tot allò que l'autor et proposava. Així, te n'estas anant de l'objecte poema. Ara bé, la forma és diferent perquè sempre respon a una estètica, a un mètode sonor, gramatical i semàntic. I això ja és una altra cosa. Amb un manual pots criticar tots els poemes que vulguis.

I de la forma es pot saltar al contingut? Idò, també, en certa manera. En una antologia potser es pot arribar a copsar coses que no s'entenen des de la lectura aïllada d'un sol poema. Aleshores t'apropes per analogies i comparacions a conèixer un poc més l'autor. Però aquí, novament, ja solament podràs dir si t'agrada o no t'agrada un recurs, una imatge, una figura retòrica o altri, perquè aquest és l'estil que emana de l'autor. Una altra cosa seria l'estil que l'autor usa, a tall de prisma per on tot passa i és re-configurat, com una empremta dactilar, un fet encomiable si s'assoleix.

En aquest cas, potser, l'únic apartat criticable d'un poema és el seu grau d'academicisme respecte d'un manual. La resta diria que s'escapa de tot allò que s'anomena crítica constructiva, perquè respon al gust del lector davant la proposta del poeta. De fet, diria que allò suggerit pel poema és aquella imatge que connecta amb l'emoció del lector, saltant-se per sobre el llenguatge, és a dir, el seu valor de ser vivencial, ja sigui amb o sense estructura.

Essent així et diria que no, que la poesia no és criticable, ni de forma constructiva, ni de cap altra. Solament és criticable l'estructura poètica en tant que participant d'un model preestablert i al qual tothom hi té accés. Però aquí caldria subratllar que deixes de banda l'accés a tastar noves formes d'expressió, perquè criticaràs a partir de coses ja fetes i no deixaràs entrar noves propostes. Una altra cosa és que hom valori el seu gust com la prima de risc alemanya.

Salisalut!

Què fa que un poema sigui bo o dolent? (i dolent seria, per exclusió, tot aquell que no és bo, res de mitges tintes). Què fa que una prosa sigui bona o dolenta?. Moltes vegades és impossible definir-ho, l’impacte que pugui produir al lector és molt subjectiu. Tenim normes literàries que ens poden informar de la bondat de la tècnica emprada, del lèxic més ric o escaient, de l’ús apropiat de metàfores, de tants aspectes que, malauradament, no ens diuen res de com aconseguir aquella emoció que transmet un bon treball. Però un poema no és una pirotècnia de metàfores sense guió, un poema no és la successió de tòpics sentimentals, va més enllà de provocar una emoció amable; un poema ha de fer pensar, ha de fer que vulguis rellegir-lo, t’ha d’emocionar cada cop que el llegeixis. Qui ho pot definir, això? Qui sap com arriba?
A tots ens ha costat comprendre un poeta que se’ns va fer difícil d’entrada, precisament per no cenyir-se a les normes en vigor. I que després esdevé, amb els mateixos versos,
un referent imprescindible.
Per poder criticar poemes cal, abans, haver-ne llegir molts, haver après a desxifrar els universos literaris de centenars de poetes. És com els sumillers: Si només has tastat deu vins difícilment podràs fer una valoració.
Cenyint-nos a RC: Aquest és un web d’escriptors no professionals. N’hi ha, de professionals, i són els que donen relleu al web i en els que s’emmirallen tots aquells que escriuen -escrivim- per gust. Alguns tenim intenció de millorar, amb el seu exemple. D’altres es conformen amb la teràpia o el goig d’escriure, sense més pretensions.
En la meva modesta opinió, si bé els comentaris són molt sovint balbs o superficials, més guiats per l’afecte que per l’efecte, també és cert que s’ajusten al nivell mitjà dels relats i per tant al del web. Qui sap, destria els bons poemes i els gaudeix, i alguns els saben criticar amb coneixements i profunditat. Potser seria bo marcar defectes o àdhuc el mínim interès d’alguns escrits, però, d’una banda, seria molt cansat, i d’altre, qui s’arroga la capacitat de fer la crítica?

Sí.

Altra cosa serà si el que critica té prou coneixement per fer el que fa, és per això que la majoria dels nostres poemes que tenim, alguns usuaris, aquí penjats reben els elogis d'aquells que han sentit alguna cosa en llegir-los, i els qui no han sentit res, o simplement no els entenen, no diuen res.

Per fer una bona crítica poètica has de saber de què parles, i jo no seria capaç de criticar un poema que no entenc, o que em fa basarda de llegir, i molts cops, aquest poema és una bella obra d'art, però em costa de llegir, i això, si li dic, ja seria una crítica, no?

I d'altres cops, algun dels poemes que jo he penjat han rebut molt bons comentaris, i després, jo mateix, en voler llegir-los en veu alta, no he pogut fer-ho sense perdre el ritme de la lectura, i penso; si tu l'has escrit i no el pots llegir... com algú el pot trobar bo?

en fin, bona nit, que acabo de llegir una crítica a uns relats meus que m'han deixat fred, gairebé mort.

I el cas és que té raó en un 90% dels comentaris que em fan... sniff , però a la fi, tot ajuda a créixer!


Que sí, home, que sí que és criticable la poesia.

Si no fos criticable tampoc podria ser valorada en tot el seu potencial, no? Seria com una mena de concepte abstracte que no pot ser apreciat perque escapa al nostre enteniment (igual es que soc de ciencies i tendeixo a parametritzar). D'altra banda, el valor de la critica es relatiu; pots trobar critiques molt divergents d'una mateixa obra per tant que una critica et faci mal es un problema de cadascu amb el que has d'aprendre a conviure. Jo he rebut critiques que m'han ajudat a veure errors comesos,i altres amb les que no he estat d'acord i no les he tingutben compte a l'hora d'escriure, al final es quelcom que faig jo i a qui li ha d'agradar es a mi. L'unica cosa que em frenaria a mi es: realment puc aportar alguna cosa amb la meva critica? Hi entenc prou per posar-hi cullarada en segons quins aspectes? L'autor vol una critica? Pero criticable, per que no?

He estat des del migdia desconnectat, anant amunt i avall: metge, perruqueria, biblioteca (que tanquen), super... i quan torno a entrar trobo un devessall d'opinions que em caldrà una bona estona de llegir i contestar penso que si llenço un post que té tantes respostes cal fer-ne un tancament o resposta.

Com ara toca sopar em poso cap a les 11.

Fins ara.

Lluís

Sí. Tot és criticable.
De la mateixa manera, qualsevol crítica pot ser ignorada; no és obligatori fer-ne cas.

Aquí estic desprès de molt de temps de no participar a R.C. degut a uns canvis de tema laboral ara mateix tant sols tinc temps de fer una mica d'esport per cremar l'estres de l'oficina i obrir R.C. per no perdre tot el contacte.

Aquest tema m'ha semblat molt interessant de fet jo penso que si sempre ens diuen que ho fem tot molt bé mai millorarem, no ens exigirem més, estic a favor de la crítica, això si, la crítica constructiva.

Jo no puc dir que escric poesia de fet com a molt seria prosa poètica, el que si que puc dir és que sempre escric coses molt personals, m'agradaria saber transmetre sentiments, trobar les paraules adients per crear emocions, quina ingenuïtat la meva, com si fos tant fàcil... Tant mateix algunes de les vostres crítiques m'han servit per adonar-me'n que no tot és emoció, que hi ha unes regles a seguir.
D'altres crítiques m'han deixat amb la incògnita de saber com millorar ja que em diuen el problema però no les possibles solucions, per tant seria D'agrair que no tant sols et diguin el que no està bé sinó també com canviar-ho.

La Fada que perduda dins el seu bosc us segueix llegint sempre que pot.

MOLT BONA LA PREGUNTA !!!!!!! --així, amb majúscules perquè realment s'ho val!!--

Volia fer un resum d'opinions, agrupar-les i dir alguna cosa de cadascuna (dir alguna cosa, no pas contestar-les que em sembla que molts heu pensat/sabeu més de poesia que no pas jo) però són tan denses les opinions que em veig incapaç. Potser destacaria que gairebé tothom està d'acord que sí que és criticable però que l'emoció de l'autor i la capacitat d'expressar un sentiment van més enllà de les qüestions tècniques i que són preponderants.
També gairebé tots parleu de crítica constructiva (quin clixé més horrorós!) i que en veritat n'hi ha molt poc de crítica veritable. Em sembla entendre que excepte blodymaruja tots considereu que us agradarien comentaris/crítiques per millorar i no aquests elogis desmesurats que sovint es gasten.

Per altra banda felictar-me de la resurrecció d'algunes (Fada del bosc), només per això ja valia la pena penjar el post.

Per a Mercè Bellfort: porto gairebé dos anys sense concursar i ara intento concentrar-me en la meva novel·la històrica però potser sí que em presento al Victor Mora, tinc un conte guanyador... he estat un temps desanimat amb això dels concursos (sóc idiota perquè sempre m'han anat força bé però.... potser caldrà parlar de concursos un altre dia).
Per a Darkman... no et desanimis que encara et falta digerir la meva crítica (el grup dels 7 a la fresca som immisericordes)
I res més, demà intento llegir-me amb més tranquil·litat totes les opinions.
Bona nit i gràcies.
Lluís

Ostressssssssssssss!!!
Quanta gent som i no ho sembla, sempre em sorprèn jeje. Espero que continuï així!!!
Jo crec que sí, que i tant, i més per exemple en el meu cas, perquè de poesia n'he començat a escriure aquí a RC animada a aprendre. I, evidentment, estic d'acord amb... (no sé qui, hi ha hagut moltes intervencions) que el que critiquem és la forma, no el contingut ni a l'autor. Jo per exemple recordo que a l'institut ens feien aprendre els tipus de rima i de poemes que hi havia, i considero que molts dels poemes que faig són per dir-ho d'alguna manera... poesia lliure...
És a dir, si algú em diu, aquí no hi ha rima, entendré que no hi ha cap estructura reconeguda, no que el contingut sigui dolent.
De totes maneres, crec que hem de cuidar el com ho diem, perquè no és el mateix dir "aquest poema no val res" que "aquest poema no em diu res", ja que es parteix de l'opinió del que diu una persona, no d'una realitat irrefutable (perquè podria ofendre encara que el comentari vingués del mateix Miquel Martí i Pol per citar un dels pocs poetes que conec).
Ostres, recordo que quan vaig penjar el meu primer relat a RC vaig tenir molts comentaris de benvinguda i d'ànims, però recordo un company o companya que em va dir que els punts suspensius eren tres i no dos. I ho vaig agrair, perquè tot i que en aquell cas va ser un error a l'hora de teclejar hagués pogut no ser-ho, i de fet sempre més he estat a l'aguait (i ara repassaré els punts suspensius de la meva intervenció, no sigui que m'equivoqui ara... jeje) I sí, crec que a vegades n'abuso, ja m'ho podeu dir.
Bé, espero haver-me explicat correctament.
Un somriure,
Anaïs