Detall intervenció

RE: Endreça:

Intervenció de: Atlàntida | 16-06-2011

Un poema preciòs, poder sentir el cant del ocells es indescriptible, es un moment màgic, tancas els ulls i t'endinses en un altre dimensió, a on res te importancia, a on tot está be, a on sents que la vida es per a viure-la en aquell mateix moment i que demá en serà un altre d'igual de intens per a viure'l en present.
Àngels.


Respostes

  • Àmfora de llàgrimes
    deòmises | 16/06/2011 a les 02:48
    Enmig de la piuladissa, la veu del violoncel,
    La greu mel creada per l'home perquè la llàgrima
    Sigui dolça entre l'amargor, sentida en el silenci.

    I vindran vents de tot arreu carregats de pluja,
    De vida, d'espècies que, amb el vol, esdevenen
    Lliures com un país que lluita per la seva identitat.
    I permetrem que se'ns endugui enllà, més enllà.

    A través de la bardissa, el plomatge és el tel
    D'una boirina que ajuda a somniar, i també l'àmfora
    On recollir el dolor que traspua, perquè no ens venci.

    I sabrem els noms de les aus que ens envolten,
    Els matisos dels seus cants, tornaveus que retenen
    La força de la Natura, el veire de l'amor per l'aire,
    La flor delitosa que sols pensa en la creixença del demà.



    d.
    • Endreça:
      deòmises | 16/06/2011 a les 02:52
      Al mestre Pau Casals, un vendrellenc universal, un lluitador sense pàtria però abanderat de la Pau, per a ell i amb ell.


      d.
      • RE: Endreça:
        Atlàntida | 16/06/2011 a les 18:51
        Un poema preciòs, poder sentir el cant del ocells es indescriptible, es un moment màgic, tancas els ulls i t'endinses en un altre dimensió, a on res te importancia, a on tot está be, a on sents que la vida es per a viure-la en aquell mateix moment i que demá en serà un altre d'igual de intens per a viure'l en present.
        Àngels.
        • Un comentari molt bonic, Atlàntida,
          brins | 17/06/2011 a les 09:12
          Aquestes mateixes reflexions dins d'un poema, o d'una prosa poètica, serien sublims. M'agradaria molt poder comptar amb la teva participació al concurs. Una abraçada,
          Pilar
  • But let me say one thing… I am a Catalan
    llamp! | 17/06/2011 a les 11:05

    I.

    Mil nou-cents setanta-u, a la ONU...
    Pau Casals despulla la seva ànima
    enfront del món sencer
    posant el que cal sobre la taula.
    Amb un anglès nítid i contundent,
    en Pau diu què és i què va ser Catalunya...
    Fou la nació més gran del món,
    més decisòria, més valenta,
    més corpòria, més pacífica.

    II.

    Mil nou-cents setanta-u, a la ONU...
    Catalunya era una província d’Espanya,
    ni tan sols Comunitat Autònoma.
    Ara bé, Catalunya és un emblema de pau,
    Sempre contra, contra, contra les guerres
    I a favor de la pau...
    Casals s’emocionà i buscà abraçar-se al més proper.

    III.

    Pau... Sí, Casals... Sí, Pau Casals,
    Violoncel•lista inigual,
    senzill i afable,
    orgullós i sentimental,
    agradós i lloable.


    IV.

    Na na na naranaaaaaaa, na ra na naranarana
    Els ocells piulen i els cellos miolen.
    Les melodies sonen i els cants grinyolen.
    La melangia s’arrauleix i el despertar m’ungeix.
    El so em té captiu i la tonada em fa receptiu.
    La malenconia em fa pedaços, com l’arquet que frega el cello en braços.

    V.

    No obstant, les notes musicals arriben a la rosada,
    com els cargols de matinada,
    i les vestes no s’amaguen de la seva condició,
    quan es tracta de fruir la reverberació,
    del cello en ple concert d’instruments de corda,
    on no hi falten verdures de la Horta.
    Com quan diuen que un és de la ceba
    Sense tenir en compte de quina cepa.

    VI.

    Dos mil onze, a casa estant...
    Very few people know what Catalonia is,
    Catalans? Who are they? Where is Catalonia?
    No one knows what could have been Catalonia
    If we had changed our destiny years ago.
    But Catalonia has been the Greatest Nation in The World,
    Catalonia had had the First Parliament, much before England,
    Speaking about Catalonia is speaking about Peace,
    From the ancient eleventh century, at least.
    This is Catalonia, this is our country,
    This is our best face to show to the world
    Because Catalans have always been there
    and will be there forever and ever.
    And Catalonia is not Spain,
    Freedom for Catalonia!

  • EXILI
    Englantina | 20/06/2011 a les 20:15

    La vella gramola rondina amb cada volta.
    El disc roda, i la música sona...
    Entre nota i nota, el vell, que l’escolta,
    deixa anar un sospir.

    Quan la melodia s’acaba, l’home s’alça, tremolós,
    i amb pols insegur, aixeca l’agulla.
    Li cau, és petita, i els dits grossos i maldestres.
    Deixa anar un renec.

    Hi torna -ja sona!-, i apropa el balancí.
    No vol tornar-se a posar dret.
    Quan acabi, hi tornarà, els cops que facin falta.
    Deixa anar un gemec.

    El passat retorna. Les imatges volen.
    Veu la plaça, les fadrines, les garlandes,
    els músics, la coca i les flors.
    És la festa major, però ell ha de córrer.
    Ha de marxar.

    El vaixell, l’oceà, la gana, la por i la solitud
    aquell exili cruel, perillós, però salvador.
    I el vell es pregunta: quan hi podré tornar?
    El disc ha tornat a callar...

    Les cames fluixegen, ja no es pot aixecar.
    S’estira endavant, torna a alçar l’agulla
    i la posa de nou al seu lloc.
    Torna a rodar la gramola,
    i ell es recolza,
    i tanca els ulls,
    i plora d’enyor
    mentre sona
    -per darrera vegada-
    aquell cant colpidor...

  • RE: MELOREPTE 149 - EL CANT DELS OCELLS
    T. Cargol | 21/06/2011 a les 09:43
    Això no és una col·laboració
    és un petit relat.
    Entre exàmen i exàmen
    Mentre estudia, el piano es converteix per al meu fill en una fórmula de distracció i de calma,...a estones s'hi asseu i canta tocant cançóns facilones com aquella de l'anunci d'aigua dels que es casen a l cim, jo m'hi acosto, be pel passadís, be pel terrat i escolto, no els ocells, sinó la seva veu metalitzant que apareixien entre les notes del piano; és una peça senzilla i sentimental, com les de Cold Play (Nobody said it was easy, viva la vida, etc). D'altre vegades s'embranca amb la Patètica - quin tros de peça més difícil -. Jo ja m'ha costumat a veure'l i ahir quan feia aquella baixada no sé si n'hi diuen arpegiada, cada nota tenia igual força, i era executada a igual velocitat, deixant un so cristal·li inigualable; aleshores, gairebé immediatament amb la ma esquerra feia un moviment oscilant per tocar la mateixa nota de dos escales, alternativament: ara una ara l'altra a gran velocitat - com perquè se't quedi el bras adormit - i l'altra mà feia allò: pa-pa-pa-pa-pa-pappa, pap-apa-pa-pa-pa-pa! i repetia pa-pa-pa-pa-pa-pappa, pap-apa-pa-pa-pa-pa! No sé si m'enteneu. He descobert Bethoven, un paio que em creia que estava sobrevalorat, però no te força i té sentiment. Gràcies als exàmens! Gràcies als fills,...
    • Quin títol vols que hi posem? Gràcies per la teva participació.
      brins | 22/06/2011 a les 11:00
      • RE: Quin títol vols que hi posem? Gràcies per la teva participació.
        T. Cargol | 22/06/2011 a les 11:28
        Entre exàmen i exàmen
        Mentre estudia, el piano es converteix per al meu fill en una fórmula de distracció i de calma,...a estones s'hi asseu i canta tocant cançóns facilones com aquella de l'anunci d'aigua dels que es casen a dalt d'un cim; jo m'hi acosto, be pel passadís, be pel terrat i escolto, no els ocells, sinó la seva veu metalitzant que apareixien entre les notes del piano; és una peça senzilla i sentimental, com les de Cold Play (Nobody said it was easy, Viva la vida, etc). D'altre vegades s'embranca amb la Patètica - quin tros de peça més difícil! -. Jo ja m'he costumat a veure'l i ahir quan feia aquella baixada- no sé si n'hi diuen arpegiada -, cada nota tenia igual força, i era executada a igual velocitat, deixant un so cristal·li inigualable; i, gairebé immediatament amb la ma esquerra feia un moviment oscilant per tocar la mateixa nota de dos escales, alternativament: ara una ara l'altra a gran velocitat - com perquè se't quedi el bras adormit! - i l'altra mà feia allò: pa-pa-pa-pa-pa-pappa, pap-apa-pa-pa-pa-pa! i repetia pa-pa-pa-pa-pa-pappa, pap-apa-pa-pa-pa-pa! No sé si m'enteneu!. He descobert Bethoven, un paio que em creia - prepotència la meva - que estava sobrevalorat, però no, té força i té sentiment. Gràcies als exàmens! Gràcies als fills,...
  • Potser amb sort
    gypsy | 21/06/2011 a les 22:04

    De vegades queden buits immensos,
    estranyament doblegats
    com els intersticis d'uns budells,
    o una pena que no s'acaba d'acabar.
    Mirem la vida regenerar-se
    en d'altres cossos, en d'altres joventuts
    amb esma per descobrir nous suplicis.
    Mirem la bellesa per no morir dins nostre.
    Fugim sense saber del cert que el camí
    és un cercle del qual no es pot sortir.
    Però no importa que siguem lligats
    de mans i peus, ni l'abisme del dolor,
    ni el pou de la desesperança.
    Tot reneix. Potser amb sort,
    - res no mor del tot -


    • brins, el presento fora de concurs
      gypsy | 22/06/2011 a les 15:43

      No el trobo decent per aquesta immensa melodia.
      Amb temps, intentaré fer.ne un de més maco i potser penjar-lo.

      petons ;)
      • Tindré en compte la teva indicació, gypsi, tot i que el poema és força bonic. Una abraçada
        brins | 22/06/2011 a les 19:46
  • RE: MELOREPTE 149 - EL CANT DELS OCELLS
    teresa serramia | 22/06/2011 a les 10:16
    Entremig dels arbres del jardí, el refilet del rossinyol s'endinsa finestra enllà. Els nins dormen plàcidament. la remor de les fulles i la llum duen pefums de primavera.
    Més enllà se sent el violoncel com un gemec cadenciós. Els cors, arreu del país canten. Tot un poble vibra en un sol batec: volem ser. Som i serem. Mai, ningú, en cap circumstància acallarà la nostra veu. Perquè la seva veu suau és una veu immensa, potent, indestructible. Que esbotza marbres, odis, enveges...
    Perquè és la veu d'un poble. Ningú no acallà mai la veu d'un poble. La veu d'un poble és més potent que qualsevol titànica força de destrucció.
    La veu d'un poble, és la de la humanitat demeus. Cara el vent. A La intempèrie. El pit al descobert. Cantant la seva lluita. la seva fe. La seva joia indestructible.

    Entremig dels arbres del jardí canta el rossinyol...Tan petit. Tan indefens.
    Canta. I el seu, és un cant etern. Invulnerable.
    Canta..................... enllà del segles.
  • RE: MELOREPTE 149 - EL CANT DELS OCELLS
    teresa serramia | 22/06/2011 a les 10:19
    (perdó!, volia posar: la veu d'un poble, és "la de la humanitat dempeus...")
    • Ja he esmenat aquesta paraula, Teresa, però caldria que també posessis un títol a aquest preciós poema. Gràcies per participar.
      brins | 22/06/2011 a les 10:54

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: