RE:En discrepo...

Referent a donar el condol:

Avui la meva germana m'ha explicat una "anècdota" que li ha passat avui a la feina. Resulta que una dona, amb el mateix cognom i origen d'un conegut difunt, ha anat a la botiga. L'ha atès un company amb aquestes paraules:

-Bon dia.
-Bon dia.
(després de donar un cop d'ull als productes i amb un xic més de confiança)
-No s'haurà mort algun familiar seu la setmana passada?
-Sí, el meu germà...
(la cara de la meva germana era de: ai va.....)
-Ostres, això es que tenia una altra missió...

(aquí la meva germana s'ha fos sota la taula)

La dona ha contestat que la missió era una mica dura.

Hi ha moltes maneres de donar condol, però si no ve al cas...millor callar...

tal com ho descrius. I els més curiós és que no et preguntaran qui ets, encara que no en tinguin ni idea. Són uns moments de profund estupor en els quals, sovint, qui dóna el condol ho fa més per ell mateix, per no haver de sentir-se malament la propera vegada que vegi la vídua o els orfes, que no pas pel benefici que pugui aportar als qui han perdut el familiar; perquè el fet és que en el moment de rebre el condol, qui el rep, no sent cap alleugement, ans al contrari. La vida...!

Bona tarda, Lluís
He llegit el que has escrit.
Resulta de molt mal gust, t'ho he de dir.

He sentit emocions molt fortes i et demano un favor.

El dia que mori el meu marit, que hores d'ara està lluitant contra un càncer que el derrota cada dia, jo encapçalaré "un funeral amb vídua".
Ho faré pels meus sogres i per altres raons que no venen al cas.

Et vull demanar per favor que no compareguis a actuar.

Encara que et vesteixis tan discret i ho tinguis tan ensallat, no t'apropis a mí.
No m'agafis la mà entre les teves.
No et mereixeries les llàgrimes que em faries vessar, pensant-me que ets algú que estimaves al meu home.
No em diguis que ets sincer quan vens de farsant.
Ni miris als meus fills.
No marxis fingint que no et pots creure el tràgic destí que li ha arribat a un home que more fa mesos, patint amb els ulls oberts.

No ho facis.

És un favor que et demano

M

També, molt seriosament, fóra oportú dir-li a la/el vidu/ a : "L'acompanyo amb el presentiment".
O potser allò de : "Ara, descansa en pau" (Mai no se sap si el/la difunt/a o el/la viu/a).
Perquè aquell amic que va dir, tot agafant les dues mans: "Felicitats!" o aquell altre: "La més sincera enhorabona!" crec que estan fora lloc. Com estaria el 'gamberru' que li digué a la vídua de bon veure: "Totes les meues condon-lències"

En la resta, el sr. Lluís 'Calderer' té la raó absoluta.

I només cal dir que no li ho diguen ben aviat a la 'parenta', ni ens ho diguen a nosaltres!

Au! Salut i rebolica!

En poc temps he tingut que rebre el condol masses vegades.
La mort moltes vegades arriba després d'una agonia (una malaltia),
Però d'altres vegades, de manera sobtada a conseqüència d'un accident.
Tan se val, desprès de la pèrdua et sents buit, no veus res, tampoc sents, només saps plorar ,
En aquest estat et fan triar la roba del difunt, flors, esqueles.... el telèfon no para i tu que no vols parlar amb ningú, vols que tot s'acabi, és com un mal són.
Ara vas al tanatori les hores es fan llargues tot sabent que tens a l'ésser estimat allà al costat estirat tot blanc a vegades fins hi tot irreconeixible, la gent et fa preguntes absurdes, reps les visites dels que venen per compromís i no saben que dir....
Encara queda l'enterro, molta gent, tots et miren amb cara de pena, els que ho senten de veritat ploren,
Però sempre hi ha aquella cara que no saps ben bé qui és, però tens la certesa de que aquella mort ni l'hi va ni l'hi bé i et preguntes què hi fa aquí?

Tingueu la certesa que no s'aprèn a donar el condol, se sent. Perquè la mort no admet hipocresies.

El dia que va morir el meu sogre, al que m'estimava moltíssim, al sortir de l'església , va apropar-se una persona poc coneguda i ens va dir a les meves cunyades i a mi : Ara descansin en pau les tres.
Sense comentaris.

Aquest que he penjat abans és el meu exercici de divendres del grup de Sants....els deures que ens havíem posat eren fer unes instruccions a l'estil de Cortazar. Resulta evident qu és un text de ficció, d'humor negre o de l'absurd.... i s'ha fet molt d'humor amb la mort i els ritus que l'envolten...

I no sé què més dir. Em sap greu que hagi pogut fer mal a algú però no és real ni intenta riure's de ningú... o potser sí, riure's de la por que tots tenim per com és d'injusta i cega la Mort.

Lluís

que la cosa anava de conya, i després m'ha semblat entendre que era un missatge seriós, llavors he intentat entendre el motiu pel qual ha estat escrit i no he estat capaç de treure'n res de, diguem-ne, qualitat.
Davant la mort d'algú, el primer que es demana, en el cas dels familiars, és solidaritat, aquell sentiment que encara que sigui en la distància, faci de coixí de la immensa tristor que se sent. És tan gran la impotència que allò que menys necessites són aquells que volen solidaritzar-se amb tu amb el "paper après" o "vestits i abillats de correcció". Quan perds algú estimat, només et cal tenir a la vora els que poden entendre el teu dolor`, aquells que t'estimen prou per fer-lo seu, vaja, els amics de debó del finat i dels que el ploren (o no poden fer-ho pel shock emocional).
Quan jo em mori, espero no anar a parar a cap capelleta d'aquestes, i que vinguin només aquells que estiguin disposats a fotre's una copa a la meva (extingida) salut i, mentre recordan moments que hem compartit, els quals els facin arrencar un somriure. No penseu que és difícil, que és una manca de respecte ni res d'això, és una satisfacció, i et permet mirar la mort amb uns altres ulls.
Els hinduistes són un exemple a seguir. La família comparteix els darrers dies del moribund (quan la mort avisa prèviament de la seva imminent arribada) en una casa triada per aquest moment, li fan companyia i així, en abandonar aquest món, se senten feliços d'haver compartit amb la persona estimada cadascún dels minuts previs a la seva marxa.
Després el cobreixen amb teles de colors, mai negres, i el duen a cremar en una mena de rua, fins arribar a l'aigua, símbol de puresa, on el foc alliberarà l'ànima i la deixarà lliure per a que cerqui el seu nou camí. (és més o menys així, no en sóc experta, només admiradora).
El condol no hauria de ser mai una fòrmula de correcció humana, sinó una forma d'humanitat correcte. (vaja, que només hauria de ser donat amb el cor i no amb el cap)
No anar a un enterrament és de vegades millor condol pels que han perdut un ésser estimat, que no, estar voltats de "corbs" esmolant-se els "becs" i afinant la veu, que estan desitjant que acabi el cerimonial per treure's "les plomes negres"...
angie

En discrepo no perquè ho diguis tu, en discrepo perquè és el tipic i tòpic... A la meva vvida he tingut d'nar a molts enterraments, i n'he vist de tots colors, en alguns casos és l'últim acte al teatre de la vida... En moltes ocasions el capellà sembla un vendor de cotxes, només canta les exel·lencies del difunt. AQltres he sentit dir al capellà: El fet de que avui l'església estigui tan plena és una mostra de la nostra estima per germà difunt... En algun cas el difunt era un mal nascut, però pel seu càrrec la majoria dels què hi érem hi érem per compromís...
A voltes m'he preguntat perquè si la persona difunta era molt creïent, el capellà diu: Avui estem tristos per la mort del nostre germà/na, si ha estat cridat a la dreta del Pare, no li faltarà res...
Vaig assistir a un enterrament en el qual hi havien més de 50 capellans... i el difunt era un capellà de mala vida en molts sentits, vaig considerar que el rector havia cedit la parròquia per a una mala obra de teatre...
En fi no pretenc ofendre a ningú ni crear polèmica.

Salut.
onatge

.......ahir em vaig quedar escrivint el text aquest (Instruccions per a donar el condol) fins a les 2 de la nit i avui no m'aguanto.

Acabo de rellegir el text de Cortazar "Conducta en los velorios" (no el recordava) i és, en veritat, magnífic.

Lluís