RE: Doncs si els reptes estan malaltissos, una bona injecció!

Minirepte 94. Fora de concurs.

UN RESSÒ DE TANGANIKA (història de girafes vora foc)

“Hui és tretze, dimarts i plovent” Això ens diu la dita, però la veritat és que som a vint-i-u, és divendres i ha fet tot el dia un sol que badava les pedres i un vent que gelava el moll dels ossos. A la cuina, espaiosa, la llar encesa. A l'exterior fa un fred que pela. (Ja ho havia dit, no?) Que li ho pregunten si no al 'ti' Vicent, acabat d'entrar a casa: la meitat del pèl se li ha congelat sota la gorra i s'ha fet estelles. O al veí del costat de casa, que venia fregant-se la barba i ha arribat afaitat!

Això sí; vora foc, un caliu agradable, harmoniós. Almenys per davant; per l'esquena, no tant. Lleis de la física! Però, res! Seguim! Quan quasi s'havien arribat a acabar els cacauets – per ací en diuen “cacaues” (sí, sí, com...això de baix dels homes)- i com que ”qui més en pela, més en menja”, l'ama de casa va proposar fer 'dacsa esclafitonera'. Alguns -els més pietosos, crec- l'anomenen 'monges'; d'altres -amb perdó de la ‘concurrència’ -, “bufes”.

(Bo. Ara que ja tenim situats el lloc i els personatges, anem a la història que ens ocupa. L'important, redéu i mecatxumdena!))

El cas és que en aquestes nits de reunions familiars i veïnals, algú conta una història. I que com de prometre i contar ningú es fa pobre, el veí ens va oferir la història de la girafa. Una contalla molt diferent a aquelles nostres. Aqueixa era africana!

I el deixe parlar, que per això és la seua història:

 Tot succeí allà per l'Àfrica, -que avise que està més lluny que “Lisbova” i els “collons del Montgó” junts- ... el centre del continent negre, aquell que els portuguesos 'reclutaven' esclaus... I a l'interior de la sabana. Sí, allà a un poblat a fer la mà, ignorat per la nostra civilització, de cabanes de palla i fang i cagallons... (Ací, un “perdó per la paraula” mentre es fotia sis glops de vi i un grapat de dacsa)... Tot, envoltat d'animals salvatges. Com per exemple, les girafes. I ara ve lo bo! Doncs resulta que entre totes les girafes hi havia una que volia veure el seu futur. De nom, Girafeta. Sempre estava neguitosa. I que com el que veia no li arribava més enllà dels arbres més llunyans de la planícia, decidí consultar amb la veïna hiena cap de ramat que calia fer. La solució 'hienil', de repent, quasi un miracle: “endongar-se” ( mot propi de llengua de la sabana) un utensili anomenat XOPÍN a cada cama. I quan més alts, millor.

(A hores d'ara, potser podríem ben bé fer un incís i que potser una de les xiquetes preguntara: “I això de “xopins”, què són?” El narrador potser li contestara que potser una tal M. B de R. -traduirem potser per Mena Bruixeta de Rierols- potser li ho aclariria-. Resulta que el narrador li contestà a la xiqueta: “Potser que...” -com ja ho sabeu, no acabe la frase-). I continuà:

- I allí tenim la nostra Girafeta emprovant-se l'artilugi i fent passets de nou nat girafí. I quins records d'infància, quan la lleona s'hi atansà i... ( manotada a les darreres cacaues que quedaven i al perol de 'monges').

Un silenci, mentre mastegava i tragava.
 Com va acabar? Aconseguí el que volia? Va veure el seu futur, la Girafeta?- preguntaren quasi a cor els xiquets de casa, acabades mastegades i deglució.
 Mireu quines preguntes! Uuii! A poc a poc! “Pues” no ho sé! La història no ho explica... El que conta és que va arribar als arbres més alts per poder menjar... Que va veure fins les muntanyes més altes... I sí, de menjar si diu alguna cosa... alguna cosa així com “quilamenja”, o en italià “quelmangiare”... Ja ho tinc! Si no recorde malament... Kilimanjaro, era una de les muntanyes que veié la Girafeta.
 Però..., del seu futur?
 Nyàs! Res de res! Cregueu vosaltres que amb unes sabates més altes veureu el vostre futur? Veritat que no? El que sí us puc dir, continuant la narració, és que li va dir la hiena a Girafeta.
 Què va dir?
 Una dita ben nostra i que pot ser haureu escoltat més d'una vegada. Li va dir: “Qui tinga cucs, que pele fulla”.
 I què vols dir el refrany, ‘ti’ Vicent?
 Ai, xiqueta! Que aquell que tinga algun problema o treball, que se’l “plantifique” i resolga ell tot sol. Que de vegades les ajudes...- acabà el ‘ti’ Vicent empinant-se el porró de vi una bona estona, fins esgotar el líquid.