Detall intervenció

RE: Boo0000ºººººooo000nnnnNNNNNNNN DIAAAA !!!!!

Intervenció de: REPTE CLÀSSIC | 15-05-2011

REPTE CLÀSSIC CDLXV (465): La poetessa (06-05-2011)



Introducció
Proposat per deomises (06-05-2011)
Tema: una història al voltant d’un llibre
Extensió: entre 250 i 1500 paraules
Paraules claus: A banda del títol del llibre i de l'autor/a, les paraules fugaç, sorra i història.
Guanyadora: Fredia

Text ((( * IMPORTANT  no t’oblidis de deixar un ESPAI a l’inici!!! )))

Proposat per deomises (06-05-2011)
Tema: una història al voltant d’un llibre
Extensió: entre 250 i 1500 paraules
Paraules claus: A banda del títol del llibre i de l'autor/a, les paraules fugaç, sorra i història.
Termini: fins dissabte 14 de maig de 2011, a les 17h
Guanyadora: Fredia




Text guanyador:La poetessa


A sobre, hi tinc la terra i el meu cos no la sent,
L'hivern arriba i no em refreda el vent.

(Alfonsina Storni)





Cada dia, en sortir de la feina, la Sara llegia, i com més llegia més llibres li quedaven per llegir. Però és que ella no ho podia evitar, no hi havia dia que sortís al carrer que en comprés un de nou. Tan ocupada estava llegint que, sense adonar-se, li havia anat passant el temps de festejar, de trobar marit, de tenir fills... A casa seva, les parets s'havien omplert de prestatgeries i les prestatgeries de volums de diferents colors i mides, que amb infinita paciència, esperaven el torn de lectura. De vegades, l'espera era tan llarga que la malenconia s' instal•lava als llibres i emmalaltien. El primer símptoma acostumava a ser la tonalitat sèpia de les vores. Quan la malaltia s'agreujava, el text imprès anava esvaint-se irremissiblement. Més d'un cop –la humitat del piset hi ajudava–, les pàgines es reblanien i es desfeien. Sans o malalts, vells o joves, el cert és que la Sara estimava els seus llibres amb una fidelitat encomiable. I és que la Sara no era dona de sentiments fugaços. I, és clar, els llibres la corresponien. Mai no li havien provocat cap malestar, ni cremor a l'estómac, ni maldecap, ni angoixa...

Un matí, ja era a punt de sortir de casa, quan les claus li van caure enmig del passadís. El passadís, com la resta de la casa, era ple de llibres ordenats alfabèticament i per gèneres. El llarg passadís del piset de l'Eixample era el reducte de la poesia. Va ser al recollir les claus que s'adonà de les precàries condicions en què vivien els volums del darrer prestatge. En va agafar un, va bufar instintivament per foragitar la pols i el va obrir. La malaltia ja havia començat a fer estralls: el paper havia adquirit el color, fins i tot el tacte, de la sorra llepada per les onades. La Sara es lamentà de no haver dedicat ni una engruneta de temps a fullejar aquell llibre de poemes amb un títol tan bell: Ocre. Llavors va recordar que li havien regalat feia anys. Palplantada al passadís, va rememorar la història viscuda amb el noi que la havia pretesa uns quants mesos, més d'un any i tot, i després havia desaparegut com si se l'hagués empassat la terra. Aquella havia estat una sotragada de la qual no s'havia refet mai. Se sentia culpable i no sabia ben bé de què. Mirà d'esborrar el pretenent de la memòria i es fixà en la biografia de l'autora que hi havia a la tapa del llibre. Tota ella es va esgarrifar en llegir que, als quaranta-sis anys, s'havia tret la vida. Quaranta-sis, els mateixos que ella acabava de complir. Es quedà un instant pensativa i va posar el poemari a la bossa.

Un cop al metro, va treure el llibre i el començà a llegir amb avidesa. El continuà llegint amb dedicació respectuosa mentre esmorzava, mentre mastegava sense convicció el dinar rescalfat al microones de l'oficina, mentre prenia un cafè carregat, mentre tornava cap a casa. Se sentia absolutament captivada. Aquella nit, s'oblidà de sopar. S'estirà al llit, apropà el llum de la tauleta i va tornar a llegir els poemes des del principi. Llegia a poc a poc. De vegades en silenci, d'altres en veu alta, tenint cura de l'entonació, tal com ho faria una declamadora professional. Les paraules de la poetessa se li anaven gravant, una a una, molt endins, i li quedaven emmagatzemades al moll de l'os. Qui era aquella dona que pensava com ella, que sentia exactament com ella? Si s'haguessin conegut, haurien estat amigues. Li hauria agradat tant tenir una amiga! Amb una amiga no s'hauria sentit tan sola. Es passà la nit sencera amb els poemes a la falda com si fossin un nadó a qui volgués fer dormir. Quan ja apuntava el dia, la Sara va tancar el llibre, va tancar aquelles pàgines castigades per la pols i l'oblit, i alhora cloïa també el capítol més trist de la seva vida, d'aquella vida color sèpia, amb les vores desconxades , les imatges difuses i el text esvaït. Amb un llapis gairebé sense punta va anotar de memòria a la darrera pàgina: Amb el pas lent i els ulls freds i la boca muda em voldria deixar anar. Voldria veure com les ones blaves es trenquen contra el granit i no parpellejar. Amb el llibre a la mà, estirà els llençols, col•locà curosament el coixí de ganxet i la nina de drap. S'acabà l'aigua del got. S'acostà al finestral, va mirar el carrer, la ciutat que encara dormia, mentre una llàgrima li lliscava per les galtes xuclades. Comprovà un cop més que tot estigués en ordre i tancà el llum. Després obrí la finestra, s'enfilà i es llançà al buit. No va saltar sola. Sola no s'hauria atrevit. Amb ella, hi anava l'amiga Alfonsina.


Enllaços al Fòrum:

Convocatoria del repte

Veredicte


Respostes

  • RE: Boo0000ºººººooo000nnnnNNNNNNNN DIAAAA !!!!!
    T. Cargol | 11/05/2010 a les 08:41

    Bon dia, a mi m'han fotut bronca a casa per llegir llibres de gent pelroja; la cosa bé de lluny, és clar, però jo juro que - ara ja fa molts i molts anys - mai vaig anar a darrera de cap peroja i ella no s'ha acaba de creure; vull dir que no sé si s'acabarà llegint el llibre que ja havia començat. Jo diria també que deus er un pel duret!
  • RE: Boo0000ºººººooo000nnnnNNNNNNNN DIAAAA !!!!!
    REPTE CLÀSSIC | 15/05/2011 a les 23:32
    Proposat per: Xvl (29-04-2011)
    Tema: Temps perdut
    Paraules clau: Com en vaig oblidar tres només us n'exigiré una a escollir d'entre: cosquelleres, feredat, pixallits, refúmer. (En les variants necessàries).
    Termini: Dijous 5 de maig a les 20:00h
    Extensió: Fins a 850 paraules.
    Guanyador/a: < a href= http://relatsencatala.cat/autor/deomises/575721>deomises


    Text ((( * IMPORTANT  no t’oblidis de deixar un ESPAI a l’inici!!! )))


    Proposat per: Xvl (29-04-2011)
    Tema: Temps perdut
    Paraules clau: Com en vaig oblidar tres només us n'exigiré una a escollir d'entre: cosquelleres, feredat, pixallits, refúmer. (En les variants necessàries).
    Termini: Dijous 5 de maig a les 20:00h
    Extensió: Fins a 850 paraules.
    Guanyador/a: deomises



    Text guanyador:

    Migdia de diumenge de descans.

    He dormit fins que el cos m'ha dit prou. Se'm refum quin temps fa fora. Quan apugi la persiana, hi haurà un sol que provocarà feredat si se'l mira. Com l'ull blau que no para d'observar-me, rígid, en el llom d'aquest llibre inacabable. El cinquè dia, de Frank Schätzing, ni més ni menys. A hores d'ara, sols serveix per recordar que és un trofeu de guerra d'una batalla perduda. La de la xicota massa tossuda per suportar la gosadia d'una ganyota en desembolicar el regal i veure un best-seller de mil pàgines que no em fa ni fred ni calor... Però, estoicament, com qui pren una medecina amarga com la tija d'un pixallits, vaig començar-lo i combinar-lo amb d'altres lectures, lluitant contra el fastig i la somnolència que em provocava la seva trama apocalíptica. I el punt de llibre que treu el cap, sorneguer, per indicar que m'he rendit a cent cinquanta pàgines del desenllaç i que la relació s'ha acabat fa anys.

    Em llevo del llit i, sense treure'm el pijama encara, aterro al sofà. Davant per davant de l'ull blau, a escassos centímetres dels tres volums de l'obra completa de Proust. Un pensament em fa cosquelleres en el cervell. Somric de l'acudit que es genera en veure els quatre exemplars gairebé junts, també ple de sorna. Qui em retornarà el temps perdut en aquest llibre? La magdalena proustiana, potser? A les portes de l'estiu, la calor és insuportable i l'avorriment fa que, d'esma, obri En el blanc, de Ken Follett. Pàgina 124. El punt àlgid de la novel•la, que no he sabut trobar encara, per la contínua interrupció dels fets que s'hi expliquen. La barreja de l'interès suscitat i de la poca estona que fa que he obert els ulls fa que m'endormisqui lentament, bressolat per l'escalfor agradable que entra per la finestra del menjador.

    Mitja tarda de diumenge de descans.

    El fil de saliva, que m'ha regalimat per la comissura esquerra i que s'ha refredat damunt del braç, em desperta. És una sensació incòmoda, aquesta fredor humida quan s'acumula en la roba. M'alço i el llibre cau al terra. Algunes pàgines s'han rebregat degut a la becaina improvisada i a la caiguda. El punt, però, resta al sofà. Engego el portàtil per inèrcia, només pel simple fet d'escoltar la melodia d'inici i veure la pantalla encesa. Faré un cop d'ull al correu, que serà com cada dia. Alguns correus de publicitat i cadenes que les “amistats” reenvien. Aprofito per posar aigua a escalfar, un cafè m'espavilarà. I així faré alguna cosa de profit, a banda de dormir. Torno a l'ordinador i comprovo el panorama que esperava a la safata d'entrada. Sense obrir-los, elimino els correus nous, publicitat i cadenes. Col•loco el cursor en la barra d'adreces i teclejo quatre lletres. Com que les lletres corresponen a una pàgina visitada sovint i encara hi ha constància a l'historial, apareix l'adreça sencera, que premo amb el botó esquerre del ratolí. Es carrega amb rapidesa la pàgina i premo enllaços de forma compulsiva, gairebé sense donar un marge per a la lectura. Durant uns minuts, bado els ulls davant de la pantalla sense saber què cerco ni quina informació he anat trobant arbitràriament.

    Un soroll a la cuina em desperta de l'embadaliment i recordo el cassó damunt del foc. Ja no hi queda aigua, després de tants minuts d'ebullició. Decideixo escalfar una tassa de llet al microones i preparar-me un cafè soluble. La primera cosa que ingeriré avui. Dos minuts i mig després, amb tres cullerades de sucre i dues de cafè, torno a l'ordinador mentre remeno el contingut de la tassa. Tanco l'explorador i busco el programa de reproducció de música. Joe Satriani. En prémer ENTER, els primers compassos de Searching comencen a sonar. Faig un glop de cafè i torno al sofà amb la tassa, que deixo damunt de la tauleta. Busco la pàgina del llibre rebregat amb els dits humitejats de saliva, l'empremta de l'índex queda en les pàgines que toco, pel cafè que he begut. La trobo, o això sembla, perquè el que llegeixo em sona vagament. La guitarra sinuosa de Joe Satriani fa equilibris, acompanyada pel ritme de la bateria i del baix. 10:07 minuts de virtuosisme. Mentalment i sense venir a tomb, enllaço la peça musical amb Dickens. 1007 pàgines dels Papers pòstums del Club Pickwick, traduïda per José María Valverde. En edició de butxaca i en castellà. Hi és, a casa. La puc començar quan em vingui de gust. I potser m'atrapi més que Follett o Schätzing. Ara no, que em fa mandra. I el sofà és tan còmode, que convida a quedar-s'hi una estona arraulit, amb la vànova al damunt i deixar-se endur per la son i la peresa. Una estona més. Després ja seguiré amb els quefers que he de començar a acabar...

    Vespreja en aquest diumenge de descans. I demà, de nou, a la feina.





    Enllaços al Fòrum:

    Enllaç a la convocatòria

    Veredicte
  • RE: Boo0000ºººººooo000nnnnNNNNNNNN DIAAAA !!!!!
    REPTE CLÀSSIC | 15/05/2011 a les 23:57
    REPTE CLÀSSIC CDLXV (465): La poetessa (06-05-2011)



    Introducció
    Proposat per deomises (06-05-2011)
    Tema: una història al voltant d’un llibre
    Extensió: entre 250 i 1500 paraules
    Paraules claus: A banda del títol del llibre i de l'autor/a, les paraules fugaç, sorra i història.
    Guanyadora: Fredia

    Text ((( * IMPORTANT  no t’oblidis de deixar un ESPAI a l’inici!!! )))

    Proposat per deomises (06-05-2011)
    Tema: una història al voltant d’un llibre
    Extensió: entre 250 i 1500 paraules
    Paraules claus: A banda del títol del llibre i de l'autor/a, les paraules fugaç, sorra i història.
    Termini: fins dissabte 14 de maig de 2011, a les 17h
    Guanyadora: Fredia




    Text guanyador:La poetessa


    A sobre, hi tinc la terra i el meu cos no la sent,
    L'hivern arriba i no em refreda el vent.

    (Alfonsina Storni)





    Cada dia, en sortir de la feina, la Sara llegia, i com més llegia més llibres li quedaven per llegir. Però és que ella no ho podia evitar, no hi havia dia que sortís al carrer que en comprés un de nou. Tan ocupada estava llegint que, sense adonar-se, li havia anat passant el temps de festejar, de trobar marit, de tenir fills... A casa seva, les parets s'havien omplert de prestatgeries i les prestatgeries de volums de diferents colors i mides, que amb infinita paciència, esperaven el torn de lectura. De vegades, l'espera era tan llarga que la malenconia s' instal•lava als llibres i emmalaltien. El primer símptoma acostumava a ser la tonalitat sèpia de les vores. Quan la malaltia s'agreujava, el text imprès anava esvaint-se irremissiblement. Més d'un cop –la humitat del piset hi ajudava–, les pàgines es reblanien i es desfeien. Sans o malalts, vells o joves, el cert és que la Sara estimava els seus llibres amb una fidelitat encomiable. I és que la Sara no era dona de sentiments fugaços. I, és clar, els llibres la corresponien. Mai no li havien provocat cap malestar, ni cremor a l'estómac, ni maldecap, ni angoixa...

    Un matí, ja era a punt de sortir de casa, quan les claus li van caure enmig del passadís. El passadís, com la resta de la casa, era ple de llibres ordenats alfabèticament i per gèneres. El llarg passadís del piset de l'Eixample era el reducte de la poesia. Va ser al recollir les claus que s'adonà de les precàries condicions en què vivien els volums del darrer prestatge. En va agafar un, va bufar instintivament per foragitar la pols i el va obrir. La malaltia ja havia començat a fer estralls: el paper havia adquirit el color, fins i tot el tacte, de la sorra llepada per les onades. La Sara es lamentà de no haver dedicat ni una engruneta de temps a fullejar aquell llibre de poemes amb un títol tan bell: Ocre. Llavors va recordar que li havien regalat feia anys. Palplantada al passadís, va rememorar la història viscuda amb el noi que la havia pretesa uns quants mesos, més d'un any i tot, i després havia desaparegut com si se l'hagués empassat la terra. Aquella havia estat una sotragada de la qual no s'havia refet mai. Se sentia culpable i no sabia ben bé de què. Mirà d'esborrar el pretenent de la memòria i es fixà en la biografia de l'autora que hi havia a la tapa del llibre. Tota ella es va esgarrifar en llegir que, als quaranta-sis anys, s'havia tret la vida. Quaranta-sis, els mateixos que ella acabava de complir. Es quedà un instant pensativa i va posar el poemari a la bossa.

    Un cop al metro, va treure el llibre i el començà a llegir amb avidesa. El continuà llegint amb dedicació respectuosa mentre esmorzava, mentre mastegava sense convicció el dinar rescalfat al microones de l'oficina, mentre prenia un cafè carregat, mentre tornava cap a casa. Se sentia absolutament captivada. Aquella nit, s'oblidà de sopar. S'estirà al llit, apropà el llum de la tauleta i va tornar a llegir els poemes des del principi. Llegia a poc a poc. De vegades en silenci, d'altres en veu alta, tenint cura de l'entonació, tal com ho faria una declamadora professional. Les paraules de la poetessa se li anaven gravant, una a una, molt endins, i li quedaven emmagatzemades al moll de l'os. Qui era aquella dona que pensava com ella, que sentia exactament com ella? Si s'haguessin conegut, haurien estat amigues. Li hauria agradat tant tenir una amiga! Amb una amiga no s'hauria sentit tan sola. Es passà la nit sencera amb els poemes a la falda com si fossin un nadó a qui volgués fer dormir. Quan ja apuntava el dia, la Sara va tancar el llibre, va tancar aquelles pàgines castigades per la pols i l'oblit, i alhora cloïa també el capítol més trist de la seva vida, d'aquella vida color sèpia, amb les vores desconxades , les imatges difuses i el text esvaït. Amb un llapis gairebé sense punta va anotar de memòria a la darrera pàgina: Amb el pas lent i els ulls freds i la boca muda em voldria deixar anar. Voldria veure com les ones blaves es trenquen contra el granit i no parpellejar. Amb el llibre a la mà, estirà els llençols, col•locà curosament el coixí de ganxet i la nina de drap. S'acabà l'aigua del got. S'acostà al finestral, va mirar el carrer, la ciutat que encara dormia, mentre una llàgrima li lliscava per les galtes xuclades. Comprovà un cop més que tot estigués en ordre i tancà el llum. Després obrí la finestra, s'enfilà i es llançà al buit. No va saltar sola. Sola no s'hauria atrevit. Amb ella, hi anava l'amiga Alfonsina.


    Enllaços al Fòrum:

    Convocatoria del repte

    Veredicte

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: