Detall intervenció

RE: Algú proposa un canvi? Algú s´hi vol afegir? n+

Intervenció de: Jacques Fiston | 05-07-2010


Hola Núria.
Sóc en Jacques Fiston. Estic molt content que hagis inclós la primera història d'en Robert Gratacos.
Si et ve de gust afegir-ne alguna altra per mi endavant!

Aviat penjaré una altra tanda d'aventures d'en Robert.
Qui sap potser algún dia les llegiran els alumnes d'altres centres a part del meu.

Salutacions
JC


Respostes

  • Algú proposa un canvi? Algú s´hi vol afegir? n+
    nuriagau | 05/07/2010 a les 10:19

    • RE: Algú proposa un canvi? Algú s´hi vol afegir? n+
      Jacques Fiston | 05/07/2010 a les 19:54

      Hola Núria.
      Sóc en Jacques Fiston. Estic molt content que hagis inclós la primera història d'en Robert Gratacos.
      Si et ve de gust afegir-ne alguna altra per mi endavant!

      Aviat penjaré una altra tanda d'aventures d'en Robert.
      Qui sap potser algún dia les llegiran els alumnes d'altres centres a part del meu.

      Salutacions
      JC

      • Celebro la resposta. I tant que les afegiré.
        nuriagau | 05/07/2010 a les 21:56

        Crec que són uns relats molt divertits i originals i adients per a... 1r cicle de l'ESO?

        (Jo també sóc del gremi)
        • *****39 LECTURES INFANTILS d'RC*****
          nuriagau | 05/07/2010 a les 23:24

          Un dia em vaig entretenir a guardar lectures infantils que anava trobant a RC. He anat afegint d'altres que m'hen anat comunicant.
          Què us sembla si, entre tots, intentem fer un llistat per tal que els joves relataires de la pàgina puguin gaudir de lectures adients per a ells?

          1.Agus Giralt: El rei i les rialles
          2.allan lee: Efectes secundaris (poder)
          3.Calderer: Camí de l'escola
          4.Carme Cabús: El floquet de neu (poemari per a nens)
          5.Carme Cabús: La patata (poemari per a nens)
          6.Carme Cabús: Ratolí Pitiminí (poemari per a nens)
          7.Carme Cabús: El panda gegant (bestiolari per a nens)
          8.Carme Cabús: El tatú (bestiolari per a nens)
          9.Carme Cabús: El Tigre de Bengala (bestiolari per a nens)
          10.Carme Cabús: El vampir (bestiolari per a nens)
          11.Carme Cabús: El gat (bestiolari per a nens)
          12.Carme Cabús: L'esquirol (bestiolari per a nens)
          13.deomises: En Potolet i el teuladí parlador (Repte 312)
          14.EULALIA MOLINS ARAGALL: T'ESTIMO CONJUGANT (VERSIÓ CAL GRAVAT)
          15.Jacques Fiston: Les aventures d'en Robert Gratacos (2) Sant Tornem'hi!
          16.Jacques Fiston: Les aventures d'en Robert Gratacos
          17.Jacques Fiston: Les aventures d'en Robert gratacos (3) Capità Samfaina!
          18.Jacques Fiston: Les aventures d'en Robert Gratacos (4) La primera missió del Capità Samfaina!
          19.Jacques Fiston: Les aventures d'en Robert Gratacos (5) UNA DE POR!
          20.Jacques Fiston: Les aventures d'en Robert gratacos (6) QUÍNA TIA!!
          21.Jacques Fiston: Les aventures d'en Robert Gratacòs (7) Revolta!!!
          22.Jacques Fiston: Les aventutes d'en Robert Gratacòs (8) Missió impossible!
          23.Jacques Fiston: Les aventures d'en Robert Gratacòs (9) Missió impossible (segona part)
          24.Joan Gausachs i Marí La gorra d'en Martí
          25.Joan Gausachs i Marí: En Roc i en "Foradaquí"
          26.Joan Rovira: Sabeu què és un elefant?
          27.Lèvingir: El viatge d'alanac a les terres dels caràrianna
          28.marieta: Dos contes en un
          29.Mercè Bellfort: Fenòmens futuristes
          30.Narcis08: La flor (conte infantil)
          31.Nonna_Carme: La guardiola buida (conte)
          32.Nonna_Carme: Poemes sense importància
          33.Nonna_Carme: Mare, respon-me
          34.Núria Niubó: Mare, vine que jugarem !!
          35.nuriagau: Sóc un nefast voluntari lingüístic
          36.nuriagau: Una mona fugaç (conte infantil)
          37.rnbonet: Rosegamuntanyes
          38.rnbonet: Alfanumèric
          39.Shu Hua: L'elefant Pa-Ta-Pam



          A l'estiu hi ha temps per a tot!

          • RE: *****39 LECTURES INFANTILS d'RC*****
            deòmises | 03/08/2011 a les 11:51
            01-Por

            És el moment. Això s’acabarà avui mateix.
            El pànic em paralitza. Amb prou feines em puc moure del llit, cada matí. Em consumeix el terror quan obro els ulls, un terror que em bressola cada nit fins caure dormida, i que m’acompanya durant la nit, enmig de somnis angoixants.
            La por creix dins meu, al mateix temps que aquesta cosa que m’estreny el ventre, que oprimeix el meu estómac, fins deixar-me sense alè, sense esma, sense ànima. Em pren l’aire, em xucla la vida, m’empeny a la desesperació.
            Aquest enemic no em deixa pensar. Passo absorta per la meva pròpia vida. No hi ha ni un segon de descans.... és un pou que m’engoleix, una caiguda a l’abisme dels que ploren davant la certesa de la mort. No hem de morir tots?
            Aquest enemic m’ha atacat en silenci: jo era cega i em creia immune. Quina supèrbia, la meva, la que em dóna la meva joventut.
            Però això s’acaba. Ha arribat el final. O el principi.
            Estic rodejada d’amics, la meva família és aquí, però estic sola. Davant d’això, tothom està sol.
            Ja entra la infermera. És el moment d’entrar al quiròfan.
            I que em treguin aquest maleït tumor.
            Caixa o faixa.


            02-Ens parlem i entendrem, l'enemiga?

            Aquesta enemiga meva sempre em persegueix, de fet, els altres també. Hi ha poca gent que no l’han vista mai, potser no existeixen.
            A vegades no la noto i és el període més meravellós que puguis sentir. Però a vegades apareix, i més a més, sembla, en el moment més inoportú. No hi havia manera de lliurar-se amb ella: si arriba, ja estem... Intentava d’alliberar-me, fugir de ella o lluitar per a que mai torni... Cap remei. Torna. Vols o no vols, però torna. Pot canviar el seu imatge i tipus, però és ella mateix, emmascarada dels diversos vestits.

            Al final li vaig proposar:
            -I si ens farem amics? Ja no et denegaré, t’acceptaré i escoltaré... el que em vols dir... pel més desagradable que sigui. Què vaig fer incorrecte perquè vinguis a mi un altre cop, Malaltia?


            03-El vinil màgic

            Comença a enfosquir a la ciutat. S’encenen els fanals i les persianes de ferro de les botigues es van abaixant. Gaudeix amb el xerricar impertinent del metall. Fa la mateixa cara de satisfacció de quan refregava el guix per la pissarra provocant un nyic esgarrifós que posava els pèls de punta a mestres i companys.
            Contempla un gat estarrufat que bufa a un altre d’aspecte famèlic que intenta prendre-li les menges pescades hàbilment d’un contenidor amb el seu ham particular. Els miols inquietants que es dediquen els felins li provoquen un benestar tan intens com la cigarreta que s’està fumant en el balcó de casa.
            Es fixa amb el veí que un vespre més agafa la moto i s’allunya carrer avall deixant anar un soroll eixordador, un “barrum” ja familiar al barri que molesta a tot el veïnat menys a ell. Ell, un jove enemistat amb el silenci.
            Apaga la cigarreta i entra al menjador. Els plats precuinats l’esperen congelats. Sopa amb el so del televisor a tot volum per distreure els fantasmes. Entrada la nit escull el vinil de Marilyn Manson, ideal per aconseguir atrapar els somnis.


            04-Setge aferrissat

            No em deixava de petja. Tothora provava de defugir-la en va. Impertèrrita, ella, la meva pitjor enemiga, m’assetjava -ho sabia-, als llocs més inversemblants. Sota les aparences més insospitades.

            Tan era si em trobava en un banquet de noces com en un senzill berenar entre amigues. Davant un aparador o immersa en les pàgines d’una innocent revista
            del cor.... Era allí. Temptant-me. Subjugant-me. Què havia fet jo per merèixer això?

            Aquell dia estava resolta a burlar-la. Havia pres totes les mesures possibles. Vaig travessar el carrer, ràpid. D’esquitllentes. Sense mirar enlloc. Ni de cua d’ull. Ni a l’aparador.

            Volia esborrar-la de la ment. No pensar-hi ni per un instant. Perquè allí, entre les boires del pensament, aparentment tan innocent, era on jo acostumava a baixar la guàrdia. On corria el perill més gran i on jo era més vulnerable.

            I quan, cofoia i triomfant, em creia fora de perill, la meva companya de feina em començà a parlar de la celebració de les seves noces de plata. I, mentre m’oferia bombons, m’ensenyà propaganda de cuiners i restaurants. Postres deliciosos. Primers plats exòtic. Menjars excitants...., els millors del món: Bulli etc. etc.

            On no!, el meu règim per terra!!


            05-Qui és enemic de qui?

            Em van manar fer una ignomínia, ells, els meus, aquells a qui admirava, aquells que van fer que deixes la família per fer la guerra, tot parlant-me d'ideals nobles, d'amor a la nostra terra , de llibertat.
            Per no obeir, per no voler anar contra els meus principis, ells, els meus, és van convertir en els meus enemics i em van empresonar. M'hagueren matat de no ser per la valentia de la meva muller, que remogué cel i terra per aconseguir la meva llibertat.
            La meva brúixola interior va perdre el nord.

            Aquella maleïda guerra va ensorrar edificis i persones. On era l'enemic? a l'altre costat de riu o al meu? Tots vàrem ser perdedors, tots enemics, fins a ser-ho de nosaltres mateixos, ens maltractàvem fins al punt donar la vida, fins a l'extrem de creure que no valíem res.
            Amb els anys, perdedor i vençut, vaig haver de ser amic dels meus enemics.

            Les llargues xerrades amb la meva filla revifaven la meva espurna, crec que vaig saber transmetre-li aquells ideals purs i nobles. Ho sé, perquè sovint ella em crida, diu que sóc el seu àngel.
            Em plau tant tenir-la encara!


            06-Vèncer l'enemic

            Mai no hauria volgut aquell cos però no va poder triar-lo. Quan va néixer ja el portava posat i, per més que va plorar i somicar, ningú no va comprendre-la. De fet, les infermeres van creure que eren gasos i els parents van donar per fet que era una nena ploranera. –No hi ha dubte que és filla d’en Lluís- van dir els avis. Només la mare semblà adonar-se’n d’alguna cosa i, pensant-se que la nena podia patir alguna malaltia estranya, va fer que la visitessin un munt de metges especialistes en mil òrgans diferents. La conclusió fou que la petita Jordina tenia una salut de ferro. Va demostrar-ho des de ben petita. Primer el futbol, el bàsquet, l’hoquei, la natació, el judo. Després l’escalada, el parapent, el submarinisme, el salt de pont... cap esport se li resistia i, a mesura que anava batent records, el cos se li anava transformant. Va tallar-se els cabells ben curts –era molt més còmode per dutxar-se després dels entrenaments-, els músculs se li van desenvolupar de manera harmoniosa, la pell se li va tornar resistent a les temperatures extremes i de sobte, la Jordina fou en Jordi.
            Només llavors deixà de plorar.


            07-Tabula rasa

            El despatx encara conserva la fetidesa dels havans que el dictador fumava a tothora. Les parets i els mobles n’estan impregnats. “Haurem de desinfectar el palau presidencial”, pensa. Quina ironia: ha ordenat que afusellessin al dèspota i als seus acòlits i familiars, que enderroquessin estàtues i monuments commemoratius, que s’esborressin les petges d’anys de terror, però les olors del tirà, ves per on, l’han sobreviscut.

            S’asseu davant la taula de caoba i acaricia la superfície amb les puntes dels dits. Al discurs d’investidura d’avui ha parlat de fer "tabula rasa", d’una nova era, de justícia, de drets humans. De democràcia. En un dels calaixos de la taula, el sorprèn trobar una capsa d’havans que deu haver passat inadvertida als serveis de neteja. N’ensuma un. És un cigar d’aroma aspra, compacta. Mentre l’encén decideix que començarà a fumar. Troba que un cigar atorga a la seva imatge més personalitat. Que el fa semblar més autoritari.


            08-L'enemic és a prop meu

            Va entrar a l’habitació. La penombra inundava l’espai i l’olor acre que provenia del llit saturà els seus narius, fent una ganyota de fàstic va seure al costat del malalt. Aquell dormitori li portava un munt de bons records dels avis: lectures, jocs, afalacs… estimació. Però no hi havia anat per establir un lligam amb la nostàlgia, els seus motius eren més foscos.

            «Mira’t!»digué en veu alta. «Ara sóc jo el que domina la situació, ho veus?»
            El malalt, obrint les parpelles va girar el cap com si l’escoltés. «Em sents bé? Ara ja no pots dir res: ni depravat, corrupte o cruel que em pugui afectar. Sóc immune a les teves paraules. Sempre m’has menyspreat, sempre, davant els amics, la família… Entens que significa això? Ser dèbil fins al punt de doblegar-me a la teva voluntat i fingir sabent que mai estaries content? Sabent que a cada pas que feia, era un ninot a les teves mans? Però això s’ha d’acabar m’entens?»
            Tenia els ulls plens d’odi, mirant per última vegada aquell rostre llepat i atuït, va agafar un coixí i el va prémer amb força.
            –El pare ha mort –digué sortint de l’habitació amb un rictus de dolor.


            09-Por!!!!!

            Feia temps que l’especialista m’havia dit que no podia esperar tant de temps, que en un moment o altre, podria trobar-me molt malament i que no ho aguantaria. El dolor seria molt intens i valia més que em decidís a fer-ho ja. La por em tenia dominada i no sabia com solucionar el problema.

            Quan vaig sortir de la consulta, vaig telefonar a la Cèlia i li vaig dir el que m’havia dit el metge. La Cèlia em va dir que no em preocupés, que ella s’encarregaria de tot i que no m’havia de preocupar per a res.

            Vaig passar uns dies molt dolents i sense poder dormir. Un matí, la meva amiga, em va telefonar perquè l’acompanyés a una gestió. Em va venir a buscar amb el seu Ibiza i vam enfilar cap a Pedralbes. Era una torre amb un jardí molt ben cuidat. Quan vaig entrar-hi, vaig saber que era la consulta d’un dentista, el meu enemic. Vaig mirar la Cèlia i li vaig dir que m’havia enganyat, que no era una amiga. De sobte vaig notar que el cap se me n’anava, em van fer olorar un mocador i quan vaig obrir els ulls ja m’havien empastat dos queixals.


            10-L’enemic... amic?

            En Miquel Vila i Costa, és una persona summament pacífica. De ben jovenet que li agrada escriure i es presenta a tots aquells concursos literaris que se li posen per davant. Mai, però, ha aconseguit res de res...

            No per això perd la seva bona predisposició per esborronar papers i més papers i, amb aquella bona fe que el caracteritza continua acudint a tots els certàmens que es convoquen.

            Ara però, la seva bonhomia trontolla una mica davant la nova opció que se li presenta. Es tracta d’escriure un monòleg sobre un tema que no l’atreu gaire, però la seva condició d’escriptor compulsiu l’obliga a presentar-se. L’obliga per dues raons: la primera, per vèncer la seva resistència a escriure sobre uns condicionants, ja que ell sempre ha escrit de manera voluntària, espontània, sense cap tipus d’obligacions i, la segona, per veure si és capaç de treure’n alguna cosa d’un tema, del qual ja s’ha dit, no li agrada gens.

            El que en Miquel no sap és que l’escrit que va a començar canviarà la seva vida.

            En Miquel respira a fons i comença a teclejar una frase que serà el signe de la seva identitat: Escolti... què és l’enemic?


            * * *



            I la meva aportació fora de concurs:

            00-Trajectòria

            Quan m'apropo a la finestra, el veig. El fàstic que em provoca la seva visió m'acumula insults a la boca, que mastego entre dents i en veu baixa. L'odi és tal que tanco amb força les mans. M'esbatussaria amb ell fins que deixés de respirar. Fa tant que el vigilo que sé que és el meu enemic, l'enemic que, calladament, em provoca una ràbia descomunal.

            Avui, però, he fet un pas més en aquest estat. Vull acabar amb la seva presència encara que hagi de pagar un preu massa car per això. Observo cada detall del seu rostre, el miro fixament als ulls i gairebé puc saber què pensa. Sabrà què penso jo? Sí, el vull matar. I res no m'aturarà, avui no. fins i tot, sabré quina trajectòria recorrerà la bala que surti del canó.

            Trec el revòlver i dibuixo un somriure lleu. De què riu ara? Com si es mofés de mi... Empunyo l'arma i la decisió ja està presa. Esborraré tot bri de vida d'aquests seus ulls, aquesta ganyota odiosa que es perfila en els seus llavis. Alço el revòlver i sé que, en prémer el gallet, ja no podré afegir cap més paraula en aquest relat. Però hauré acabat amb el meu enemic interior, que sóc jo mateix.



            d.
  • joandemataro
    joandemataro | 06/07/2010 a les 13:01

    Sabansé

    poema afegit al llistat seguint el suggeriment del meu amic arnau i la seva mama, als dos els hi agraeixo molt el seu contacte a RC!!!!!
    joande

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: