Detall intervenció

RE: -ACTUACIÓ- AMPLIACIÓ DEL TEXT

Intervenció de: SATIE | 22-04-2010


-ACTUACIÓ-
Se senten grans riallades quan apareix el pallasso maldestre que s'entrebanca amb les seves grans sabates, llargues i punxegudes, amb un gran forat a la sola de la sabata esquerra des d'on s'entrelluca un mitjó groc.
Vesteix samarreta blanca amb ratlles vermelles, pantalons dos o tres talles més grans, d'un color indefinit, tirant a blau. Porta elàstics negres dels quals penja una formosa margarida blanca.
Els nens se'l miren amb ulls expectants i nerviosos, intentant preveure quina una en portarà de cap. El pallasso guaita el públic gesticulant i es fixa en un senyor amb bigoti, que porta barret i va molt mudat.
Se li acosta sigil·losament pel darrera. Fa un bot i es queda tot d'una palplantat al seu davant. Li fa ganyotes per cridar-li l'atenció.
L'home immòbil i impassible contempla la seva actuació. De sobte, de la flor surt disparat un líquid color blau de Prússia i li tenyeix la camisa que fins aquell moment lluïa impol·luta. Llavors l'home s'aixeca enfurismat d'una revolada.
L'altre arrenca a còrrer cridant i eixordant a tots els que són al voltant de l'espectador.
El pallaso arriba fins al mig de la pista.
Silenci absolut.
Llavors no se sap d'on ni com, treu una destral i se la clava al mig del cap!
Cau a terra i la gent crida espantada… ell tanca els ulls.
El públic es qüestiona, serà part de l'espectacle?


Respostes

  • RE:El repte absurd: Kaftià; si més no, farcit d'entrades
    rnbonet | 17/04/2010 a les 18:03

    I em deien quan despertaren que eren cucs blaus amb bigoti. I si em prenu per boig, pitjor per vosaltres!

    No direu, per ventura, que com valiment de vailet que ha verbalitzat a la verema del virolat virrei viscós la vulgaritat de vot voluble, voleiant la volta del voltor volander com vàndal vagarro, vinater vilatà que viola sobre vànova a la vídua voluble i versàtil i que vulnera la vulva vivaç amb vitaminat vitet i vit, i verga i ventura...
    I ai! Com aquesta vídua vibra en vítols pel viatger viàtic, vesper vergonya i verí de verges amb verola i vèrtola, com verifica el vat...

    Què? Heu estat mudant-se dissabte o diumenge?

    A la Costa Brava? O era Costa Vermella? O salsa vermella? O costa vermella? A costa nostra? Amb allioli inclòs? Redell! I les gambes? Que ja n'esteu farts? ? Doneu-les-hi, si en vol, al llarg llebrer lleganyós i llandós de lladruc mort i llàgrima viva que llança llavi a llebre quan pot, prop de llaurador llenguallarg que fa com qui treballa fent llenya de lledoner i llentiscle. I així xuma la xufa, xucla la xulla, xiscla xocolata, xiula la xanxa, xolla el xot, xifra el xip, xarrupa la xarxa, xerra el xerrat xarlatà, xaval de xauxa xalant la xàquera; xafant el xampinyó, xanxant la xaranga del xamfrà, xifla de xofer...

    Aleshores, serem a l'aixopluc de l'agulla d'aigua, on ajocarem alabances a l'albada.
    Allí alliçonarem almàsseres a l'almanac amagat de l'àmbit ambiciós de l'amargor angelical de l'angost angle. I encisarem garbuix de calamarsa garbellant gargots al garró de garsa que potser esdevindran com dubtoses durícies del dúctil dret descalç, descamisat, desastrós i desfet, difícil desordre d'eficàcia desficiada. O era només desficaciada?

    Exacte. Tu ho has dit! Com zitzània de zen al zenit del zel; semblant al zumzeig del zigot. Zodíac zíngar. Zombi! Pallasso!

    Ànima mea!


  • RE:El repte absurd: Kaftià; si més no, farcit d'entrades
    rnbonet | 17/04/2010 a les 18:06

    I em deien quan despertaren que eren cucs blaus amb bigoti. I si els preneu per bojos, pitjor per vosaltres!

    No direu, per ventura, que com valiment de vailet que ha verbalitzat a la verema del virolat virrei viscós la vulgaritat de vot voluble, voleiant la volta del voltor volander com vàndal vagarro, vinater vilatà que viola sobre vànova a la vídua voluble i versàtil i que vulnera la vulva vivaç amb vitaminat vitet i vit, i verga i ventura...
    I ai! Com aquesta vídua vibra en vítols pel viatger viàtic, vesper vergonya i verí de verges amb verola i vèrtola, com verifica el vat...

    Què? Heu estat mudant-se dissabte o diumenge?

    A la Costa Brava? O era Costa Vermella? O salsa vermella? O costa vermella? A costa nostra? Amb allioli inclòs? Redell! I les gambes? Que ja n'esteu farts? ? Doneu-les-hi, si en vol, al llarg llebrer lleganyós i llandós de lladruc mort i llàgrima viva que llança llavi a llebre quan pot, prop de llaurador llenguallarg que fa com qui treballa fent llenya de lledoner i llentiscle. I així xuma la xufa, xucla la xulla, xiscla xocolata, xiula la xanxa, xolla el xot, xifra el xip, xarrupa la xarxa, xerra el xerrat xarlatà, xaval de xauxa xalant la xàquera; xafant el xampinyó, xanxant la xaranga del xamfrà, xifla de xofer...

    Aleshores, serem a l'aixopluc de l'agulla d'aigua, on ajocarem alabances a l'albada.
    Allí alliçonarem almàsseres a l'almanac amagat de l'àmbit ambiciós de l'amargor angelical de l'angost angle. I encisarem garbuix de calamarsa garbellant gargots al garró de garsa que potser esdevindran com dubtoses durícies del dúctil dret descalç, descamisat, desastrós i desfet, difícil desordre d'eficàcia desficiada. O era només desficaciada?

    Exacte. Tu ho has dit! Com zitzània de zen al zenit del zel; semblant al zumzeig del zigot. Zodíac zíngar. Zombi! Pallasso!

    Ànima mea!


  • Vellesa
    Leela | 19/04/2010 a les 15:06

    Tot va començar aquella nit d'estiu mentre em preparava el sopar. Era la nit de Sant Joan. Sentia els petards espetegar contra el no res i les rialles que dansaven de la mà d'aquell airet càlid impregnat d'olor a pólvora. A la nevera, m'esperava una ampolla de cava ben fresc, i allà es va quedar: esperant.

    Vaig obrir l'armari on guardava les espècies i m'hi vaig endinsar. El camí era tortuós, costava fer-se lloc entre l'orenga i l'alfàbrega. Les vaig deixar enrere i vaig trobar una clariana. Allà em va rebre en Bumba, un pallasso amb barret groc i amb un ocell al braç. No vaig entendre res del que em deia però em va fer un gest perquè continués endavant. El següent tram del camí era encara més complicat. Havia de saltar les canonades de l'aigua i del gas amb cura, no fos cas que tot allò fes un pet i sortíssim tots volant sense haver tingut temps de gaudir de la no existència del temps. Em vaig aturar a descansar.

    A l'obrir els ulls les canonades havien desaparegut. Un mirall de peu, enorme, em barrava el pas. Em va preguntar: - qui és la més bonica del món? Segura de mi mateixa li vaig respondre: - la mama. Complagut, es va apartar i, per fi, vaig poder intuir que allà començava la quietud.

    La gravetat va disminuir i vaig poder surar fins situar-me sobre la fulla més alta d'aquell arbre fet d'agulles d'estendre roba. El cel s'havia mudat i anava d'un blau espectacular. El gat de Cheshire no es va presentar. Tants sols vaig trobar un pèl dels seus bigotis fent d'estam d'aquella flor tant bonica. Enrere quedaven somnis, il·lusions, esperances, anhels, penes, desitjos, fracassos i espines estomacals clavades. Tots ells formaven un núvol negre, més negre que la cendra d'un volcà, que s'esfumava com si un tren se l'endugués cap a una via morta.
    Vaig olorar la flor intensament, fins que em va engolir. L'interior de la seva corol·la era tou i vaig quedar extasiada per les fragàncies que desprenia. Allà m'hauria quedat per sempre si no fos que un brunzit em va esverar. Un impuls em va escopir cap a fora. Aquell ja no era més el meu lloc, sinó el dels que encara havien de néixer.

    I amb les poques forces que encara em quedaven, vaig escalar una mica més amunt. I hi vaig trobar un liquen verd i frondós. S'esfilagarsava com volent arribar a abastar les ombres dels records. Hi vaig jeure al costat, dissimuladament. I em va començar a acaronar, esquitxant-me de dolces algues verdes que em tacaven la cara i les mans. Vaig notar com les hifes em feien pessigolles a les orelles i no vaig poder evitar esclafir a riure. I mentre em calmava dels sanglots de les rialles, vaig notar com el sol queia al meu damunt, bressolant allò que queda quan no hi ha ni pensaments ni idees, xiuxiuejant-me un conte per dormir: el conte d'en Bartomeu el gos lletjot d'orelles llargues que s'endú el vent.

  • Condícia
    deòmises | 20/04/2010 a les 04:19

    Surt de casa; s'ha perfumat i mudat amb el vestit blau i escotat que estrena avui, amb les millors joies que guardava zelosament (l'anell d'or i brillants, el penjoll de turqueses a joc amb el vestit, la polsera d'or i de platí). La bossa de mà també és nova, no l'ha tancada i es pot veure com treu el cap una cartera plena de bitllets col·locats a corre-cuita.Vespreja però encara és a temps d'arribar a una hora raonable. L'Hermògenes, el seu marit, no ha dit res en acomiadar-se'n. Pensarà que hi ha una nova trobada d'amigues casades quasi jubilades per xafardejar dels afers matrimonials o per criticar les absents. Ha renunciat a queixar-se: ja fa massa anys que la coneix i no hi ha res que canviï la Dèlia.

    La Dèlia camina apressada carrer avall, en direcció a la Rambla. Qui la vegi pensarà que ha d'assistir a una representació al Liceu, però cap dels dos, ni ella ni l'Hermògenes, és amant del teatre o de l'òpera. Però, en arribar a Canaletes, gira cap a la dreta, en direcció a mar, passa per davant del Gran Teatre i el deixa enrere. Els quioscos comencen a recollir-se, els mims ja han desat les seves disfresses de Ronaldiho, de pallasso o d'alien, i guarden la recaptació, exigua potser. El cel s'ha enfosquit gairebé per complet i fresqueja. Havia d'haver agafat una jaqueta de punt almenys, però el vestit no llueix tant..., pensa la Dèlia en sentir una esgarrifança de fred.

    A prop del Centre Santa Mònica s'atura. I observa al seu voltant diversos grups de quatre o sis individus que no només fumen tabac, que vigilen la Dèlia des que ha quedat a l'abast de les seves mirades, que parlen entre ells amb xiuxiueigs audibles però no intel·ligibles. No s'espanta ni la intimiden. Seu i espera, mentre remena dins de la bossa, que deixa més a la vista la cartera.

    * *


    Sense fer soroll, la Dèlia torna a casa. Sense rastre del penjoll ni de la polsera ni tampoc de l'anell de brillants. La bossa, encara oberta, té una nansa trencada i la cartera ja no s'hi veu. En realitat, ja no hi és. Ha estat atracada per tres homes a cara descoberta, davant de tothom. Però no l'han agredida, perquè no ha ofert cap tipus de resistència. Podria haver anat a la comissaria més propera i haver denunciat els tres subjectes, dir els seus trets característics (si eren alts o baixos, si duien bigoti o barba, la seva complexió...) però no ha fet res d'això.

    Al rebedor, la Dèlia es contempla al mirall mentre posa la bossa de mà (o el que queda d'ella) al costat del lloc on l'Hermògenes acostuma a deixar el correu, just a tocar del sobre que ha arribat avui, amb el membret de l'oenagé que vol acabar amb la pobresa a l'Àfrica, la mateixa oenagé que ha desviat fons a comptes suïssos, diners que ha recaptat mitjançant els seus socis, un dels quals és el seu marit. La Dèlia segueix mirant-se i dibuixa un lleu somriure de satisfacció. Amb l'acció d'avui pot assegurar que ha ajudat directament tres persones necessitades, les quals han obtingut, de forma fàcil i ràpida, diners i joies, i ella ha trobat la manera altruista i eficaç de desempallegar-se dels regals d'en Màrius, el seu examant.


    d.
    • [el deixo fora de cocurs, per no fer-me el pes...](no+)
      deòmises | 20/04/2010 a les 19:03

  • Llàstima (aquest és el concursable)
    deòmises | 20/04/2010 a les 19:01

    Davant del sopar que li he portat, fa cara de pomes agres, arrufa el morro i em mira amb uns ulls d'una apatia blava heretada del seu suposat pare. Sembla que no li agrada, avui tampoc, el menú al marrec? Li aguanto la mirada, sense afluixar. Vull romandre ferma a la meva decisió que ja és hora que mudi el seu pensament de canalla i comenci a menjar com una persona adulta, autosuficient i vàlida. No només esperar que se li allargui la ració i jeure i jugar entre àpat i àpat.

    Mou els llavis i, amb ells, també el bigoti incipient de manera graciosa per treure ferro al moment, però ni tan sols somric, perquè no és cap pallasso per riure-li les gràcies ni jo un putxinel·li que balli al son de la seva música. És conscient que lluito per pujar-lo, igual que els seus germans, que hi esmerço més esforços en ell perquè sempre ha estat el més dèbil però ara ja tinc els meus dubtes i penso que m'aixeca la camisa. Quina dèria de fer-li fàstic la carn i el peix fresc? I això de contentar-se amb menjar enllaunat solament? Serà la vergonya de la família si ho dic a la meva mare!

    Amb els ulls suplica compassió, mentre el rum-rum del seu estómac és tan clar que la llàstima m'envaeix per uns instants. Em coneix massa i sap per on atacar perquè surti la meva vena maternal... L'odio, quan fa aquest posat miserable. Però és el fruit del meu ventre i cediré. Ell ja ho intueix.

    Derrotada, aparto amb l'urpa el cadàver del ratolí que havia caçat per a ell, i miolo perquè algun amo humà que ens escolti tingui la bondat de reomplir els bols amb la pasta marronosa que surt d'aquelles maleïdes llaunes, mentre veig com ell mou la cua de satisfacció. Ha aconseguit el que volia avui també.


    d.
    • [fora de concurs també; el concursable és "Renúncia"; Ho sento...]
      deòmises | 21/04/2010 a les 02:45

  • Renúncia (aquest sí! A la tercera va la vençuda...)
    deòmises | 21/04/2010 a les 02:43

    -Has tardat molt, Jeroni -és la primera frase que li escolto pronunciar.

    Vaig borratxo i, resseguint la paret del carrer on calculo que es troba casa meva, he arribat com he pogut al portal que em resulta més familiar i he pujat els graons fins al replà que ha de ser el meu. He begut molt, però no el suficient per adonar-me que aquella veu no és la de la Mariana, la meva senyora. Malgrat tot, guardo el clauer que havia tret de la butxaca segons abans que la dona vestida amb una bata blava de pelfa i unes plantofes marrons m'obrís.

    -Treu-te l'abric i renta't les mans -m'ordena-, que el dinar ja és a taula. I fes el favor de tornar-te a afaitar, o vols deixar-te bigoti i barba com un rodamon? Em sents, Jeroni?

    No goso contradir-la, m'afaitaré en acabar de dinar. La flaire és esquisida, alguna cosa tindrà de bo haver-me desorientat. Tampoc no li diré que no em dic Jeroni, almenys no amb l'estómac encara buit. Per intuïció i certa lògica, trobo el lavabo al fons del passadís, on aprofito per rentar-me la cara amb aigua abundant. Pallasso! Carallot!, crido al reflex que trobo al mirall. No estàs avesat a beure i, un cop que ho fas, mira què et passa...

    Sopem amb lentitud. I ella no deixa de parlar-me de veïnes que no conec i d'amics que no em sonen de res. Però un simple ahà mecànic deixat caure de tant en tant sembla contentar-la prou per no interrompre el monòleg. Tinc mal de cap, no vull disgustar-la ara que està tan a gust, pobra dona. No sé el seu nom, tampoc ella en sap el meu, almenys el real. Però ja m'està bé Jeroni. Vesteix més que un simple Josep, fa més patxoca. I és més llarg! A certes edats, això de la llargada té importància...

    Mentre frega els quatre plats i els coberts, la nova Mariana ha posat una cafetera al foc. Jo sóc més aviat d'infusions, però no li refusaré l'oferiment. Com tampoc no li nego la cigarreta quan m'allarga el paquet de tabac. No he fumat en ma vida, algun dia havia de començar... Estossego i arrufo el nas en inspirar el fum i fer un glop de cafè amarg, respectivament. Això dels vicis aliens no és gaire saludable. Ja és hora que tregui valor i li confessi que jo sóc en Josep Miralles, no pas el suposat Jeroni que ella creu que sóc. A més, la meva Mariana deu patir ja perquè fa massa hores que...

    -Recorda que demà hem de llevar-nos aviat, reietó. Així que, empijama't i jo acabo de recollir la cuina i de planxar-te el vestit de mudar que has d'anar d'enterrament. Els morts no esperen ningú...

    Oblido el que pensava, se la veu tan calmada i tan plàcida. Tan convençuda de tot el que diu... M'empijamaré, jo que solc dormir nu o amb una muda com a màxim, i m'adormiré sense pensar fins demà.

    *


    Escric la meva Mariana. Una carta dura i breu, taxativa i rotunda. No ens veurem més, ja n'estic fart. Adéu, J. Al sobre hi gargotejo l'adreça que era la nostra, i a partir d'avui només serà seva. Renuncio a la meva vida, i deixo que la nova Mariana (que es diu Ofèlia) cregui tot allò que imagina des d'aquell vespre en trobar-me al seu replà, transformat en el seu Jeroni perdut. D'això ja fa set anys, des de llavors callo i col·loco ahàs de manera al·leatòria enmig dels seus sol·liloquis. Qui gosaria treure-li la il·lusió dels ulls ara?


    d.
    • Correcció: -Treu-te l'abric i renta't les mans -m'ordena-, que el sopar ja és a taula. (no+)
      deòmises | 21/04/2010 a les 02:48

      • Renúncia (Definitiva!! [que absurd que sóc!])
        deòmises | 21/04/2010 a les 02:50

        -Has tardat molt, Jeroni -és la primera frase que li escolto pronunciar.

        Vaig borratxo i, resseguint la paret del carrer on calculo que es troba casa meva, he arribat com he pogut al portal que em resulta més familiar i he pujat els graons fins al replà que ha de ser el meu. He begut molt, però no el suficient per adonar-me que aquella veu no és la de la Mariana, la meva senyora. Malgrat tot, guardo el clauer que havia tret de la butxaca segons abans que la dona vestida amb una bata blava de pelfa i unes plantofes marrons m'obrís.

        -Treu-te l'abric i renta't les mans -m'ordena-, que el sopar ja és a taula. I fes el favor de tornar-te a afaitar, o vols deixar-te bigoti i barba com un rodamon? Em sents, Jeroni?

        No goso contradir-la, m'afaitaré en acabar de sopar. La flaire és esquisida, alguna cosa tindrà de bo haver-me desorientat. Tampoc no li diré que no em dic Jeroni, almenys no amb l'estómac encara buit. Per intuïció i certa lògica, trobo el lavabo al fons del passadís, on aprofito per rentar-me la cara amb aigua abundant. Pallasso! Carallot!, crido al reflex que trobo al mirall. No estàs avesat a beure i, un cop que ho fas, mira què et passa...

        Sopem amb lentitud. I ella no deixa de parlar-me de veïnes que no conec i d'amics que no em sonen de res. Però un simple ahà mecànic deixat caure de tant en tant sembla contentar-la prou per no interrompre el monòleg. Tinc mal de cap, no vull disgustar-la ara que està tan a gust, pobra dona. No sé el seu nom, tampoc ella en sap el meu, almenys el real. Però ja m'està bé Jeroni. Vesteix més que un simple Josep, fa més patxoca. I és més llarg! A certes edats, això de la llargada té importància...

        Mentre frega els quatre plats i els coberts, la nova Mariana ha posat una cafetera al foc. Jo sóc més aviat d'infusions, però no li refusaré l'oferiment. Com tampoc no li nego la cigarreta quan m'allarga el paquet de tabac. No he fumat en ma vida, algun dia havia de començar... Estossego i arrufo el nas en inspirar el fum i fer un glop de cafè amarg, respectivament. Això dels vicis aliens no és gaire saludable. Ja és hora que tregui valor i li confessi que jo sóc en Josep Miralles, no pas el suposat Jeroni que ella creu que sóc. A més, la meva Mariana deu patir ja perquè fa massa hores que...

        -Recorda que demà hem de llevar-nos aviat, reietó. Així que, empijama't i jo acabo de recollir la cuina i de planxar-te el vestit de mudar que has d'anar d'enterrament. Els morts no esperen ningú...

        Oblido el que pensava, se la veu tan calmada i tan plàcida. Tan convençuda de tot el que diu... M'empijamaré, jo que solc dormir nu o amb una muda com a màxim, i m'adormiré sense pensar fins demà.

        *


        Escric la meva Mariana. Una carta dura i breu, taxativa i rotunda. No ens veurem més, ja n'estic fart. Adéu, J. Al sobre hi gargotejo l'adreça que era la nostra, i a partir d'avui només serà seva. Renuncio a la meva vida, i deixo que la nova Mariana (que es diu Ofèlia) cregui tot allò que imagina des d'aquell vespre en trobar-me al seu replà, transformat en el seu Jeroni perdut. D'això ja fa set anys, des de llavors callo i col·loco ahàs de manera al·leatòria enmig dels seus sol·liloquis. Qui gosaria treure-li la il·lusió dels ulls ara?


        d.
  • Solidaritat
    Dr. Livingstone | 21/04/2010 a les 14:40

    Quan, en obrir la porta, vaig veure els tres zombis, em vaig quedar sense paraules. I no és que fessin tanta angunia com els de les pel·lícules, no, però era ben evident que estaven morts: la dona, molt mudada, quan era viva segur que havia estat bonica, i malgrat la blanca costella que li sortia punxeguda just a sota del top tan sexi, encara ho era; l'home del bigoti anava vestit com un executiu, però l'ull esquerre li penjava d'una orbita purulenta que no feia gens de goig; i el nen ... què dir del nen? El nen em mirava il·lusionat mentre amb les manetes intentava, infructuosament, impedir que la massa intestinal no li caigués a terra.
    Per sort, la meva esposa va apropar-se i em va tranquil·litzar :
    -Estimat, hauries de veure la cara que fas! Treballes massa, tota la setmana que la televisió no parla d'altra cosa i tu encara no en saps res! Sí, els morts van començar a caminar ja fa dos dies, però no passa res, són bona gent, només demanen solidaritat.
    Tot i que no les tenia totes, els vaig deixar entrar. La moqueta quedaria feta un fàstic, això segur, però ja s'apanyaria la dona amb la senyora de fer feines!
    -I que volen? -vaig preguntar-li.
    -Poca cosa, només una mica de menjar -va respondre mentre, per sorpresa, em feia un tall a la mà amb el ganivet del pa.
    -Ai !
    -No siguis ploramiques estimat, seu al sofà i relaxa't. S'ha de ser solidari, no volem pas que aquest zombis acabin devorant els nostres fills a la sortida de l'escola, veritat?
    -No, es clar que no -vaig voler puntualitzar que nosaltres no en teníem de fills, però em va semblar poc elegant mencionar-ho i m'ho vaig callar. Entretant, el nen zombi va ensopegar amb els intestins, que començaven a tenir un color blau prou fastigós, i va caure sobre la meva falda. Abans de poder-ho impedir, va començar llepar-me la sang de la mà ferida.
    Vaig notar una punxada al braç.
    -És perquè no et faci mal -em va aclarir la dona retirant la xeringa mentre m'acaronava el clatell.
    La noia de la costella punxeguda es va agenollar i va començar a descordar-me la bragueta. Jo no volia, però la meva esposa va dir :
    -Deixa-la fer, pobrissona, és un acte reflex, records morts d'un temps passat, no és entranyable?
    L'home del bigoti s'apropà i va arrancar-me un dit d'una mossegada seca i ansiosa. No em va fer mal, però em vaig sentir molest i humiliat; allò no era solidaritat, allò era una presa de pèl.
    -Ja n'hi ha prou, no? -vaig gosar queixar-me amb veu massa fluixa. Potser era per la pèrdua de sang o per l'analgèsic, però no podia parlar més alt. Em semblava de mala educació; poc solidari.
    Vaig notar una estrebada violenta a l'entrecuix i vaig saber que deixaríem el sofà ben empastifat. La noia sexi aixecà el cap i em mirà mentre mastegava amb delit. Vaig girar la cara; l'espantós pallasso de porcellana que la meva sogra ens havia regalat per l'aniversari de casats somreia com si res des del moble bar.
    -No pateixis estimat, et compraré unes pròtesis fantàstiques, ja veuràs -vaig sentir-li dir a una veu que no sabia d'on venia. Quan el nen, que ja s'havia cansat de llepar-me la mà, va aconseguir buidar-me l'ull amb un bolígraf sense tinta, encara vaig poder escoltar-la de nou, la Veu, una lletania molt llunyana, raonable i assenyada, que repetia :
    -Solidari, has de ser solidari ...
    I jo, naturalment, no podia ni plantejar-me deixar de ser-ho.

  • RE: Convocatòria Repte "Clàssic" CDXX: El Repte Absurd
    SATIE | 22/04/2010 a les 12:37

    -ACTUACIÓ-
    Grans rialles en aparèixer el pallaso maldestre que s'entrebanca amb les seves grans sabates. Vesteix samarreta blanca amb ratlles vermelles, pantalons dos o tres talles més grans, d'un color indefinit, tirant a blau . Porta elàstics negres dels quals penja una gran margarida.
    Guaita el públic i veu un senyor amb bigoti, barret i molt mudat. Se li acosta, de la flor surt disparat un líquid color blau de Prússia tenyint la camisa fins ara impol·luta.
    L'home s'aixeca enfurismat i ell arrenca a còrrer cridant. El pallaso al mig de la pista es clava una destral al cap!
    Cau a terra i la gent crida espantada…
    Serà part de l'espectacle?

    • RE: M'estreno amb errades!
      SATIE | 22/04/2010 a les 15:18

      • RE: -ACTUACIÓ- AMPLIACIÓ DEL TEXT
        SATIE | 22/04/2010 a les 15:42

        -ACTUACIÓ-
        Se senten grans riallades quan apareix el pallasso maldestre que s'entrebanca amb les seves grans sabates, llargues i punxegudes, amb un gran forat a la sola de la sabata esquerra des d'on s'entrelluca un mitjó groc.
        Vesteix samarreta blanca amb ratlles vermelles, pantalons dos o tres talles més grans, d'un color indefinit, tirant a blau. Porta elàstics negres dels quals penja una formosa margarida blanca.
        Els nens se'l miren amb ulls expectants i nerviosos, intentant preveure quina una en portarà de cap. El pallasso guaita el públic gesticulant i es fixa en un senyor amb bigoti, que porta barret i va molt mudat.
        Se li acosta sigil·losament pel darrera. Fa un bot i es queda tot d'una palplantat al seu davant. Li fa ganyotes per cridar-li l'atenció.
        L'home immòbil i impassible contempla la seva actuació. De sobte, de la flor surt disparat un líquid color blau de Prússia i li tenyeix la camisa que fins aquell moment lluïa impol·luta. Llavors l'home s'aixeca enfurismat d'una revolada.
        L'altre arrenca a còrrer cridant i eixordant a tots els que són al voltant de l'espectador.
        El pallaso arriba fins al mig de la pista.
        Silenci absolut.
        Llavors no se sap d'on ni com, treu una destral i se la clava al mig del cap!
        Cau a terra i la gent crida espantada… ell tanca els ulls.
        El públic es qüestiona, serà part de l'espectacle?

  • Teories del ser
    perunforat | 24/04/2010 a les 12:58

    Porta els cabells retallats amb les tisores de la cuina, agafa piles de llibres de la biblioteca que no es llegirà i deambula amb un cotxe de difunts per les fires de la comarca del Bages, que va comprar amb la venta d'un hort de Cabrianes. Té una casa immensa de pedra amb vistes al riu Llobregat, en un balcó i té caps de nina i a l'altre una mà de plàstic que agafa una rosa rosa.
    Ha nascut fa unes hores, la cobreix un llençol blau i dorm plàcidament. La troba lletja i arrugada. No ha donat ni un petó a la seva mare, ha fet una marranada cridant com un beneït per l'hospital i s'ha guanyat una setmana sense televisió. Pel matí no voldrà anar a l'escola, no es menjarà l'esmorzar, farà un drama per dinar i vomitarà per sobre el sofà tot el sopar. Ha estripat tots els contes nous de l'Abril i vol anar a viure a casa dels seus avis.
    Ella és jove encara. Va aixecar-se d'una cadira de rodes fa poc i creu que ha de viure la vida com si fos l'única persona que la viu. És impertinent, malcarada i es vol dedicar a explicar contes als nens. Es muda de bruixa i fa por a la quitxalla, els pica amb l'escombra amb ràbia quan intueix que ja no l'escolten, els ha transmès por i desconfiança amb un llop disfressat de caputxeta. No la trucarant més, però continuar repartint el seu DVD promocional.
    Vanitosa, passeja la cua, bruta i plena de puces. Ha sigut mare un parell de vegades i va tardar unes setmanes a tenir el ventre pla. Té molta cura dels bigotis i procura fer-se la pedicura quan troba alguna barana de ferro.
    És la mare d'un jugador de basket del TDK, és viuda i sempre va amb el seu fill. Porta roba blanca, sabates blanques, complements blancs, es fa tractaments blanquejadors dentals de tres-cents euros i canviaria el color carn de la seva pell pel blanc. De jove tenia el cabell fosc i a l'estiu passejava amb un paraigües gegant per la ciutat de Rosario.
    Amb gairebé els quaranta té els mateixos pensaments de quan en tenia trenta, vint i deu. L'acaba de deixar la seva parell de dos anys i no entén perquè. Diu que és actor, ara no té ningú que el mantigui i omple el currículum de classes de malabars, teatre al carrer i alguna representació a l'any que fa l'esbart de la ciutat. S'ha canviat de pis i la seva mare li ha anticipat l'herència amb un cotxe de segona mà. Ara està fent gira amb una companyia que va per les escoles, fa de pallasso però no s'acaba de fer amb el paper.
    Sempre té depressió, és jove, no molt guapo però simpàtic i bona persona. Creu que per ser algú ha d'estar amb algú. Va conèixer a una noia per internet, té vint-i-vuit anys, viu a Lleida, és d'Ucraïna, no té feina i una criatura de tres anys. La segona setmana ja feia de pare i tenia la nevera plena. No ha follat amb ella, vol anar a poc a poc, en uns dies li comentarà de preparar una habitació que té buida per la nena i d'anar a comprar un armari més gran.
    Ser una part de l'arc semicricular de la Corona Boreal la fa sentir petita, somia en ser una gegant vermella, però si tingués un paper com la del Nord es donaria per satisfeta. Se'n riu d'Andròmeda i Àries per enveja, eixampla el seu diàmetre contenint la respiració i fa trampes amb l'òrbita per estar més a prop del sol.


    • Canvis: Teories del ser
      perunforat | 24/04/2010 a les 13:07

      Porta els cabells retallats amb les tisores de la cuina, agafa piles de llibres de la biblioteca que no es llegirà i deambula amb un cotxe de difunts per les fires de la comarca del Bages, que va comprar amb la venta d'un hort de Cabrianes. Té una casa immensa de pedra amb vistes al riu Llobregat, en un balcó i té caps de nina i a l'altre una mà de plàstic que agafa una rosa rosa.
      Ha nascut fa unes hores, la cobreix un llençol blau i dorm plàcidament. La troba lletja i arrugada. No ha donat ni un petó a la seva mare, ha fet una marranada cridant com un beneït per l'hospital i s'ha guanyat una setmana sense televisió. Pel matí no voldrà anar a l'escola, no es menjarà l'esmorzar, farà un drama per dinar i vomitarà per sobre del sofà tot el sopar. Ha estripat tots els contes nous de l'Abril i vol anar a viure a casa dels seus avis.
      Ella és jove encara. Va aixecar-se d'una cadira de rodes fa poc i creu que ha de viure la vida com si fos l'única persona que la viu. És impertinent, malcarada i es vol dedicar a explicar contes als nens. Es muda de bruixa i fa por a la quitxalla, els pica amb l'escombra amb ràbia quan intueix que ja no l'escolten, els ha transmès por i desconfiança amb un llop disfressat de caputxeta. No la trucarant més, però continua repartint el seu DVD promocional.
      Vanitosa, passeja la cua, bruta i plena de puces. Ha sigut mare un parell de vegades i va tardar unes setmanes a tenir el ventre pla. Té molta cura dels bigotis i procura fer-se la pedicura quan troba alguna barana de ferro.
      És la mare d'un jugador de basket del TDK, és viuda i sempre va amb el seu fill. Porta roba blanca, sabates blanques, complements blancs, es fa tractaments blanquejadors dentals de tres-cents euros i canviaria el color carn de la seva pell pel blanc. De jove tenia el cabell fosc i a l'estiu passejava amb un paraigües gegant per la ciutat de Rosario.
      Amb gairebé els quaranta té els mateixos pensaments de quan en tenia trenta, vint i deu. L'acaba de deixar la seva parell de dos anys i no entén perquè. Diu que és actor, ara no té ningú que el mantigui i omple el currículum de classes de malabars, teatre al carrer i alguna representació a l'any que fa l'esbart de la ciutat. S'ha canviat de pis i la seva mare li ha anticipat l'herència amb un cotxe de segona mà. Ara està fent gira amb una companyia que va per les escoles, fa de pallasso però no s'acaba de fer amb el paper.
      Sempre té depressió, és jove, no molt guapo però simpàtic i bona persona. Creu que per ser algú ha d'estar amb algú. Va conèixer a una noia per internet, té vint-i-vuit anys, viu a Lleida, és d'Ucraïna, no té feina i una criatura de tres anys. La segona setmana ja feia de pare i tenia la nevera plena. No ha follat amb ella, vol anar a poc a poc, en uns dies li comentarà de preparar una habitació que té buida per la nena i d'anar a comprar un armari més gran.
      Ser una part de l'arc semicricular de la Corona Boreal la fa sentir petita, somia en ser una gegant vermella, però si tingués un paper com la del Nord es donaria per satisfeta. Se'n riu d'Andròmeda i Àries per enveja, eixampla el seu diàmetre contenint la respiració i fa trampes amb l'òrbita per tenir més llum.
      • RE: Canvis: Teories del ser
        perunforat | 24/04/2010 a les 13:16

        Porta els cabells retallats amb les tisores de la cuina, agafa piles de llibres de la biblioteca que no es llegirà i deambula amb un cotxe de difunts per les fires de la comarca del Bages, que va comprar amb la venta d'un hort de Cabrianes. Té una casa immensa de pedra amb vistes al riu Llobregat, en un balcó hi té caps de nina i a l'altre una mà de plàstic que agafa una rosa rosa.
        Ha nascut fa unes hores, la cobreix un llençol blau i dorm plàcidament. La troba lletja i arrugada. No ha donat ni un petó a la seva mare, ha fet una marranada cridant com un beneït per l'hospital i s'ha guanyat una setmana sense televisió. Pel matí no voldrà anar a l'escola, no es menjarà l'esmorzar, farà un drama per dinar i vomitarà per sobre del sofà tot el sopar. Ha estripat tots els contes nous de l'Abril i vol anar a viure a casa dels seus avis.
        Ella és jove encara. Va aixecar-se d'una cadira de rodes fa poc i creu que ha de viure la vida com si fos l'única persona que la viu. És impertinent, malcarada i es vol dedicar a explicar contes als nens. Es muda de bruixa i fa por a la quitxalla, els pica amb l'escombra amb ràbia quan intueix que ja no l'escolten, els ha transmès por i desconfiança amb un llop disfressat de caputxeta. No la trucarant més, però continua repartint el seu DVD promocional.
        Vanitosa, passeja la cua, bruta i plena de puces. Ha sigut mare un parell de vegades i va tardar unes setmanes a tenir el ventre pla. Té molta cura dels bigotis i procura fer-se la pedicura quan troba alguna barana de ferro.
        És la mare d'un jugador de basket del TDK, és viuda i sempre va amb el seu fill. Porta roba blanca, sabates blanques, complements blancs, es fa tractaments blanquejadors dentals de tres-cents euros i canviaria el color carn de la seva pell pel blanc. De jove tenia el cabell fosc i a l'estiu passejava amb un paraigües gegant per la ciutat de Rosario.
        Amb gairebé els quaranta té els mateixos pensaments de quan en tenia trenta, vint i deu. L'acaba de deixar la seva parell de dos anys i no entén perquè. Diu que és actor, ara no té ningú que el mantigui i omple el currículum de classes de malabars, teatre al carrer i alguna representació a l'any que fa l'esbart de la ciutat. S'ha canviat de pis i la seva mare li ha anticipat l'herència amb un cotxe de segona mà. Ara està fent gira amb una companyia que va per les escoles, fa de pallasso però no s'acaba de fer amb el paper.
        Sempre té depressió, és jove, no molt guapo però simpàtic i bona persona. Creu que per ser algú ha d'estar amb algú. Va conèixer a una noia per internet, té vint-i-vuit anys, viu a Lleida, és d'Ucraïna, no té feina i una criatura de tres anys. La segona setmana ja feia de pare i tenia la nevera plena. No ha follat amb ella, vol anar a poc a poc, en uns dies li comentarà de preparar una habitació que té buida per la nena i d'anar a comprar un armari més gran.
        Ser una part de l'arc semicricular de la Corona Boreal la fa sentir petita, somia en ser una gegant vermella, però si tingués un paper com la del Nord es donaria per satisfeta. Se'n riu d'Andròmeda i Àries per enveja, eixampla el seu diàmetre contenint la respiració i fa trampes amb l'òrbita per tenir més llum.
      • Definitiu:" Teories del serÇ
        perunforat | 24/04/2010 a les 13:16

        Porta els cabells retallats amb les tisores de la cuina, agafa piles de llibres de la biblioteca que no es llegirà i deambula amb un cotxe de difunts per les fires de la comarca del Bages, que va comprar amb la venta d'un hort de Cabrianes. Té una casa immensa de pedra amb vistes al riu Llobregat, en un balcó hi té caps de nina i a l'altre una mà de plàstic que agafa una rosa rosa.
        Ha nascut fa unes hores, la cobreix un llençol blau i dorm plàcidament. La troba lletja i arrugada. No ha donat ni un petó a la seva mare, ha fet una marranada cridant com un beneït per l'hospital i s'ha guanyat una setmana sense televisió. Pel matí no voldrà anar a l'escola, no es menjarà l'esmorzar, farà un drama per dinar i vomitarà per sobre del sofà tot el sopar. Ha estripat tots els contes nous de l'Abril i vol anar a viure a casa dels seus avis.
        Ella és jove encara. Va aixecar-se d'una cadira de rodes fa poc i creu que ha de viure la vida com si fos l'única persona que la viu. És impertinent, malcarada i es vol dedicar a explicar contes als nens. Es muda de bruixa i fa por a la quitxalla, els pica amb l'escombra amb ràbia quan intueix que ja no l'escolten, els ha transmès por i desconfiança amb un llop disfressat de caputxeta. No la trucarant més, però continua repartint el seu DVD promocional.
        Vanitosa, passeja la cua, bruta i plena de puces. Ha sigut mare un parell de vegades i va tardar unes setmanes a tenir el ventre pla. Té molta cura dels bigotis i procura fer-se la pedicura quan troba alguna barana de ferro.
        És la mare d'un jugador de basket del TDK, és viuda i sempre va amb el seu fill. Porta roba blanca, sabates blanques, complements blancs, es fa tractaments blanquejadors dentals de tres-cents euros i canviaria el color carn de la seva pell pel blanc. De jove tenia el cabell fosc i a l'estiu passejava amb un paraigües gegant per la ciutat de Rosario.
        Amb gairebé els quaranta té els mateixos pensaments de quan en tenia trenta, vint i deu. L'acaba de deixar la seva parell de dos anys i no entén perquè. Diu que és actor, ara no té ningú que el mantigui i omple el currículum de classes de malabars, teatre al carrer i alguna representació a l'any que fa l'esbart de la ciutat. S'ha canviat de pis i la seva mare li ha anticipat l'herència amb un cotxe de segona mà. Ara està fent gira amb una companyia que va per les escoles, fa de pallasso però no s'acaba de fer amb el paper.
        Sempre té depressió, és jove, no molt guapo però simpàtic i bona persona. Creu que per ser algú ha d'estar amb algú. Va conèixer a una noia per internet, té vint-i-vuit anys, viu a Lleida, és d'Ucraïna, no té feina i una criatura de tres anys. La segona setmana ja feia de pare i tenia la nevera plena. No ha follat amb ella, vol anar a poc a poc, en uns dies li comentarà de preparar una habitació que té buida per la nena i d'anar a comprar un armari més gran.
        Ser una part de l'arc semicricular de la Corona Boreal la fa sentir petita, somia en ser una gegant vermella, però si tingués un paper com la del Nord es donaria per satisfeta. Se'n riu d'Andròmeda i Àries per enveja, eixampla el seu diàmetre contenint la respiració i fa trampes amb l'òrbita per tenir més llum.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.