Detall intervenció

RE: 194è REPTE POÈTIC VISUAL:

Intervenció de: castalia | 19-11-2011


Bellesa ancestral
d'un hivern efímer
em deixes sense alè
amb la teva sútil presència .

Mirada impactant
d'innocència migratòria
un neguit tinc al cor
quan et sento tan pròxima .

Estima profunda
a les voltes del teu coll
sona el llac dels cignes
i de les ombres surts tu.

Ànima retrobada
a l'atrezzo d'un teatre
silenci kafkià,
amor immortal.


Respostes

  • RE: 194è REPTE POÈTIC VISUAL:
    allan lee | 16/11/2011 a les 21:16
    Oh aquests ulls malvats
    nena que no saps res i penses
    estar sobre nosaltres, tràfecs
    de boira avall: no t'han dit res,
    de les erugues negres, de les torbes
    espines de les pells...?
    Et vindré a buscar, de matinada,
    al tall oblic de lluna espasa,
    per explicar-te el que sé sobre la mort:
    vell professor, no en facis cabal,
    ja no recordo gaire res sobre la joia.
    Ulls malvats i blancs de la innocència;
    no t'exposis a l'àngel de la por.


  • Esguard d'escurçó ( dedicat a l'Eduard )
    Dr. Livingstone | 17/11/2011 a les 14:59
    Pell blanca i ulls de serp,
    què estàs mirant?

    Potser l'alè dels morts?
    Potser la mortalla del vius?

    Tu ho saps però no ho dius,
    i així,
    el gran secret és marceix,
    amagat, reclòs
    en la teva ment de nena espatllada,
    podrint-se, fent-se malbé.

    I per què?

    Al capdavall,
    tan difícil és explicar,
    esguard d'escurçó,
    tan difícil és proclamar,
    cor de mala maror,
    que no cal patir,
    que no cal tenir por,
    doncs a vegades,
    no sempre,
    però a vegades,
    pot haver-hi vida ...

    vida abans de la mort.
  • RE: 194è REPTE POÈTIC VISUAL:
    castalia | 19/11/2011 a les 15:10

    Bellesa ancestral
    d'un hivern efímer
    em deixes sense alè
    amb la teva sútil presència .

    Mirada impactant
    d'innocència migratòria
    un neguit tinc al cor
    quan et sento tan pròxima .

    Estima profunda
    a les voltes del teu coll
    sona el llac dels cignes
    i de les ombres surts tu.

    Ànima retrobada
    a l'atrezzo d'un teatre
    silenci kafkià,
    amor immortal.
  • Hola bufanúvols i participants al REPTE POÈTIC VISUAL
    llamp! | 20/11/2011 a les 05:03

    Perdoneu la intromissió, no participo en el Repte Poètic, tan sols vull fer un advertiment als forumaires que es passin per aquest REPTE, respecte a les innovacions que s'estan proposant. Des de les que he proposat jo mateix per renovar: nom dels reptes, nick dels reptes, usuaris, contrasenyes, correus-e i contrasenyes dels correus-e de TOTS ELS REPTES EN FUNCIONAMENT, fins a la proposta d'UNAQUIMERA, per a recordar-vos a tots les NORMES i REQUISITS que des de bon principi els REPTES van adquirir i que, en alguns casos, no poso exemples, han anat degenerant en altres NORMES, que no s'ajusten a la REALITAT, LA OFERTA o la DEMANDA d'aquests REPTES (excloent la voluntat del jutge pel que fa a altres NORMES més flexibles en aquest cas).

    Podeu seguir el debat en aquests enllaços que us deixo:

    El batibull de noms, nicks, usuaris, contrasenyes i correus-e dels reptes, quin cacau!

    Com estan les coses amb els reptes i propostes de canvi

  • Deler
    gypsy | 21/11/2011 a les 21:50

    Des de la distància d’aquells ulls
    que es cremen mentre l’observen,
    un pintor aliè a tot el que l’envolta
    -tret d’una dona immòbil que el mira-
    perfora de color un llenç en blanc
    amb la força dels que se saben artistes,
    darrere el quadre enclotat de silenci
    es pot escoltar el batec d’una dona,
    només embolcall, vehicle i conducte
    d’aquell hom que pinta amb deler.



    • Deler (Aquí, gràcies)
      gypsy | 21/11/2011 a les 22:06

      Des de la distància d’aquells ulls
      que es cremen mentre l’observen,
      un pintor aliè a tot el que l’envolta
      -tret d’una dona immòbil que el mira-
      perfora de color un llenç en blanc
      amb la força dels que se saben artistes,
      darrere el quadre enclotat de silenci
      només es pot oir el batec d’una dona,
      simple embolcall, vehicle i conducte
      d’aquell hom que pinta amb deler.

  • Bellesa d'eterns equinoccis de Sergi Elias Bandres
    gypsy | 22/11/2011 a les 14:48


    La bella sensatesa
    de les profunditats de la saviesa,
    ens ensenya
    que cada rostre és una contrassenya.

    Una dona estesa
    en una tela,
    pot configurar de manera eterna
    que tot el que és bo no perd esquerdes.

    Si contemplem una dona amb maduresa,
    veurem que no hi brolla sang de ceba,
    sinó amor i benentesa,
    doncs ella es commou per l'afecte i no per falsos profetes.




    PD: l'he vist enmig d'un enllaç i l'he penjat al lloc correcte amb permís de l'autor i la jutgessa.
  • Esguard
    Carme Cabús | 22/11/2011 a les 14:55


    Cremen els teus ulls de gata persa
    i foraden la tela en sostenir-te.
    Dona subtil d’absoluta presència,
    marededéu d’un altar de flama incombustible.

    Trenes sota la terra les teves arrels fondes
    i una saba arbòria et vitalitza,
    dreta com un fus s’alça la teva força
    impertorbable i fràgil, agresta i trencadissa.

    La pell et refulgeix de l’olor de magnòlia,
    polida per la pluja, virtuosa de brisa,
    i el teu cabell pèl-roig d’una puresa ignota
    fa llum al teu esguard concentrat en l’abisme.
  • Perduda
    Fidel | 22/11/2011 a les 18:34
    Els anys et són panys de plom
    des de que et van robar els somnis,
    el vestit vermell dels dissabtes
    i aquell somriure de cos ardent
    que jugava joiós a fet i a amagar.
    Com si t’hagueren caigut les perles del ulls,
    ara enfonses l’esguard capitulant de tot allò
    que fulgurava quan els horitzons dels colors de la vida
    dansaven i s’omplien copiosos d’anhels.
    T’has confinat als suburbis grisos del desconsol,
    pou de tenebres, doctrina del silenci
    que fuig de la tendresa dels mots més càlids.

    Clos el foc, ara tot et són fredes cendres
    i esquerdes i gemecs empal•lidits per l’òxid del temps
    i pel munt de cuirasses apilades com runa abatuda.
    Habita en tu un inhòspit hoste
    que ha anat desmantellant el delit
    dels dissabtes de somnis.
    Ara en tu s’edifica una inútil i bruta revenja
    que taca de negre els teus ulls empeltant senyals
    de cabals eixuts i mísers viatges
    al buit camí del no-res.
  • Enigmàtica, críptica
    deòmises | 22/11/2011 a les 21:18

    La debilitat de la vida apareix quan l'amor és pèrdua?
    Has sotjat de forma directa els ulls de la divinitat, avui,
    I t'ha explicat històries dolces plenes de penúria, o el destí
    Té la necessitat d'assolir una fita tan bella com els teus ulls?

    Enigmàtica pupil·la, plaer de dona que ha de travessar
    Llindars ignots per saber que, més enllà, no hi ha llavis
    Ni avidesa folla per caure en el pou sense fons de la carn,
    T'ha parlat la veu invisible de la desesperança, potser?

    Calles, silenci del rostre més fràgil, porcellana i poncella,
    Perquè les paraules són massa fosques aquesta matinada?
    O, tal volta, has crescut per fugir després del comiat absent?

    Mirada críptica, vetes cada pas que camino per aproximar-me
    Al teu misteri i conèixer cada sentiment que et forma la figura?
    O t'escudes en la mudesa perquè encara no tens les respostes a tot?



    d.
  • De la SandraCL, que l'ha penjat...
    Carme Cabús | 22/11/2011 a les 22:42


    ...en un altre lloc. Amb permís de l'autora i la jutgessa.

    HÉBUTERNE, SandraCL

    De dia estimava el sol,
    de nit, la pintura de la lluna,
    de matinada bevia gebrades,
    a l’alba voleiava la seva túnica
    pels penya-segats de les platges.

    Va acompanyar Modigliani fins a la malaltia,
    que se l’endugué una tarda d’hivern.
    Els ulls marxaren d’Hébuterne
    que no veia ni la seva filla
    ni el darrer fill nonat al ventre.

    A l’alba, després d’una nit de naufragi,
    la vida perdé el fil d’Hébuterne.
    La mort aclaparà la vida del ventre
    i la vida d’Hébuterne.

    Sols a la família i a la filla òrfena
    els consola el record d’un amor romàntic
    que, de dia, estimava el sol,
    de nit, la lluna de la pintura,
    de matinada, somiava gebrades
    i a l’alba voleiava insomni.

    A Hébuterne no li serví aquest consol,
    la família es quedà sense ancoratge.
    El suïcidi ancora els qui es queden
    en el naufragi salvatge de la
    resposta buida i dispara pena
    en qui es queda.
    Vet aquí la dissort:
    el consol d’Hébuterne era la mort.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.