Quina ràbia!

La meva vida ha estat un cúmul de ràbies i d'acumulacions d'accions desencertades. Vaig néixer per un atac de ràbia del meu pare. Ràbia cap a qui? Vaig tardar molts d'anys en esbrinar-ho. Jo vaig ser la reafirmació de la seva no esterilitat.
No volia fills, sinó demostrar al món que els seus espermatozous eren tan mascles com ell. Que podien fer la proesa de fecundar un òvul.
Vaig néixer després de devuit anys de matrimoni i més de deu de comprovacions del seu esperma. I també després d'emprar totes les combinacions possibles: Amb el binomi temperatura- ovulació de la meva mare. Ella es va convertir en una espècie de fàbrica engendradora i al temps la culpable de la situació. Era ella l'estèril i ell era el semental incomprès.
Assabentar-me per la tieta Anna, em va portar a una depressió. I vaig arribar per ràbia. Els hagués estossinat de valent a ambdós i no vaig fer res. Ni amollar-los sense engaltar tot el que sentia.
Jo creia la realització d'un somni. Innocent de mi. La realitat em va xapar per dedins. I encara estic feta trossets petits que mai s'han arribat a ajuntar.
He enjogassat amb molts homes. I res ha arribat a bon port. Sempre em deman si creuen que jo també sóc una fabrica de procreació. I torna aparèixer la ràbia.
L'únic que m'agombola és, que l'esperma de l'amant de ma mare, fora molt més efectiu que el del seu marit. Mai m'he considerat filla bastarda.

Ràbia?
No saps què dius!
Vols sentir ràbia?
La ràbia crema.
La ràbia fumeja.
Pots ser no-res tota la vida o
en una mil·lèsima de segon,
fer esclatar tot el què no saps ni que t'importa.

És foc al cor,
ventades i flamarades.
I també és l'ombra
de cendra freda i fosca
que lentament habita
el cos vençut
on instal·la la derrota;
quan sents
que hi ha un comiat en cada cosa
i, cada cosa,
s'acomiada sota la sola
d'un destí que ens trepitja
tots els futurs impossibles
on la vida engendra mort.
Futurs d'ampolles buides,
on sobrevivim cada dia
com enjogassades titelles
amb els fils enredats.
Llavors saps que els somnis
t'han pres el pel
i la paraula felicitat
cau voleiant en flames
d'aquest gratacel
que tremola als teus peus,
doncs ara, tot el món
pot sentir la teva ràbia.

**

Entomada l'estossada,
l'engalto amb la solitud del últim segon,
sento el martell percussor.
Sento l'esclat del tret.
Sóc el projectil que travessarà la meva ànima ensopida.
El destí no té punteria
m'he hagut de rematar jo mateix.
Sento la saturació dels teixits al límit del canó,
com la pell, comença a foradar-se.
Entro i surto, s'ha acabat.
En un pla astral faig un "travelling" de 360 graus a càmera ràpida i paro;
per contemplar-me.
Ara sóc el forat,
el buit per on les meves deixies
fumegen ràbia extingida.
I, quan per fi sento
que sóc la meva ànima
alliberada,
sé que no he estat jo
qui ha pres el gallet.