Detall intervenció

qui m'ho havia de dir...

Intervenció de: natasha | 17-11-2007


Per fi havia entregat al cap de redacció aquella entrevista que em feia estar orgullosa de la feina ben feta. Potser no era tan per la dificultat com per la il·lusió dipositada i el personatge en sí. Havia sentit a parlar de Bernat Cases, en el seu gènere era dels millors, i que m'encarreguessin el reportatge acabada d'arribar al portal web em va generar cert rebombori a l'estómac. De fet no havia costat gens que em concedís una estona del seu temps lliure, tot el contrari, ni m'havia calgut passar pel seu cap de premsa, només una visita a la seu central que em va permetre el primer contacte amb ell i ja tenia dia i hora. Es mostrava molt proper i això va facilitar molt que hi hagués un bon feelling que es palpava en l'ambient (fins i tot algun acudit havia sortit en la conversa, certament, curiós). Dies després notava que sentia la necessitat de veure'l per uns temes musicals, però em feia por abusar de la seva confiança, al cap i a la fi només era una simple periodista acabada de sortir de la facultat i ell un artista triomfant. Creuar la porta de la por i trucar-lo era un peatge que havia de pagar per una trobada que si sortia bé podria seguir amb una amistat (o no), del contrari no només faria el ridícul sinó que personalment no em perdonaria mai un error d'aquest estil. Convençuda del que havia de fer vaig marcar el número de telèfon, no sense abans respirar fons.
Avui somriem davant la incertesa que em van crear els dubtes: ho faig o no... Ara tinc davant meu un nou horitzó, darrera aquella porta s'amagava un amic d'aquells que no veus tan com voldries però que hi són.
Tan de bo darrera cada porta s'amaguessin bonics paisatges....


Respostes

  • Portes inesperades
    Bianca | 14/11/2007 a les 20:24

    Al obrir aquell "mail" vaig trobar una porta que mai hagués pensat cercar però que va arribar a mi de la forma més inesperada. Em va sorprendre la sinceritat d'aquelles paraules,la gratitud que desprenien.Vaig trigar uns dies a decidir-me però quan vaig enviar la meva resposta va ser amb absoluta fermesa.
    En travessar aquella porta em vaig sentir lliure per primer cop a la meva vida doncs ho havia fet seguint el meu propi criteri encara que fos de forma clandestina. Va ser una sensació de felicitat tan gran que encara a vegades la noto dins meu.Aquest pas que sembla tan senzill em va donar l'oportunitat de conèixer la gran importància que tenen els sentiments en aquest món en el que la majoria de les vegades ens guanya la superficialitat.
    A la persona que em va enviar aquell correu li dec gran part del que sóc perque en aquests anys he aprés coses que abans ni m'havia plantejat i que em serveixen de gran utilitat en el meu dia a dia. Sobretot li agraeixo haver-me inculcat el seu valor davant les adversitats que es basa en ser un mateix passi el que passi. En el futur espero seguir caminant de la seva mà i ser capaç de viure com he somiat fer-ho durant tot aquest temps de lluita en el que per sort mai he estat sola ja que en tot moment he tingut una espatlla en la que plorar, uns braços disposats a abraçar-me, un somriure on cercar motius per continuar endavant.
    Quan em sento derrotada rellegeixo aquelles línies en les que algú que havia llegit un dels meus poemes per casualitat em felicitava i ara, gairebé tres anys després, m'inspira a donar cos a nous relats que marquen la meva evolució com a persona i a l'hora d'escriure.



  • Quan apareguis per la porta, no miraré...
    deòmises | 15/11/2007 a les 11:24

    En travessar aquella porta sabia que res ja no tornaria a ser com abans. L'esperava palplantat, amb un ram circumstancial de flors mal compaginades que semblava haver estat confeccionat amb poca traça i molta pressa (llessamins, gladiols, líliums i margarites que no lligaven gaire amb el paper de cel·lofana que embolcallava el ram). Adolorida per la llum intensa de l'exterior de l'edifici, va somriure-li lleument. Una frase parca de benvinguda va trencar el silenci tens que es respirava entre els dos. Però, malgrat l'aparent fredor, la veu càlida del seu marit l'allunyava d'olors antisèptiques i de modals rogallosos, de dies monòtons i nits il·luminades per fluorescents sempiterns.

    Un minut després d'haver travessat la porta, encara mig enlluernada, començava a poder distingir automòbils aparcats uniformement, arbres desfullats, robes tardorenques i el rostre del seu marit. Havia envellit força, com ella també ho havia fet. Se'l veia trist, apagat, resignat a viure una vida manllevada, lluny del paper que escenificava cada cop que el veia, meticulosament vigilats. Mirades alienes a ells dos els observaven mentre ella acariciava amb els capcirons dels dits les mans d'ell, mentre furtivament robava un breu bes dels seus llavis. Tot i la seva habilitat, l'acció havia quedat enregistrada en la retina de la vigilant i en la memòria de la càmera de vigilància.

    Després de deixar enrere la porta, ja tancada, va obrir les seves ales per a assaborir la llibertat, la carícia de la brisa a la cara, l'escalfor del sol, lluny del captiveri, de la bufetada de pudors corporals maquillades per productes desinfectants, de la gelor dels fluorescents. Volava, d'una vegada per totes, s'enlairava, respirava de nou i sabia que ja mai més...

    -Anem, Joana, la mare ens espera.

    Aquella frase va esdevenir llast en el seu momentani vol, aquelles paraules van despertar-la amb més brutalitat que el fet de travessar la porta. Després de nou mesos de reclusió en aquell psiquiàtric, encara no havia trobat les paraules per a justificar davant de la seva mare l'assassinat dels seus dos néts a mans d'ella.

  • I tot canviaria
    Ona al mar | 17/11/2007 a les 01:58

    Diuen que la vida ens regala a diari lliçons i alegries, però la Neus podia afirmar també que la vida dona cops, perquè sempre eren cops els que ella en rebia. De tot arreu arribaven. De tota mena, cada dia... ¡Marxa! ¡Ves-te'n! Li deien tots els que la coneixien. Però ella no sabia què fer-ne de la por que allà la mantenia empresonada. Només s'atrevia a somniar que potser si travessava aquella porta tot canviaria...

    Guardada com el més gran dels secrets, perquè la seva ment no se n'adonés, aquella llavor d'esperança que anava arrelant al seu cor, mentre el cos seguia parant els cops que podien fer-la malbé. Amb molta cura l'anava alimentant d'un amor que minvava i regant amb unes llàgrimes que augmentaven. Havia de créixer forta per poder enfrontar-se a la por, perquè volia creure que quan travessés aquella porta tot canviaria...

    Una matinada, el cop espetegà de ple en una cama. El soroll sord de l'os al trencar-se no va ser tan gran com el dolor que per dintre la cremava, i estirada a terra no presentà batalla. Ell se'n va anar a la cuina. A beure? Més encara? O potser volia rematar-la?... Espantada, la Neus s'arrossegà, s'aixecà i coixejant va atrevir-se a seguir el camí de la llibertat pensant, mentre travessava aquella porta, que tot canviaria...

    Recolzant-se a les parets, com va poder, arribà al carrer. Una estranya força l'empenyia a seguir endavant quan, de sobte, els crits d'ell la van horroritzar en sentir-lo escales avall. Va voler córrer, però ja gairebé l'havia enxampat... Llavors, la cama trencada li va fallar i en caure ella cap a un costat, la inèrcia que ell portava el va fer passar-se-la de llarg i sota les rodes d'un camió va anar a parar. Tant de bo s'hagués atrevit abans a imaginar que en travessar aquella porta tot canviaria...

    • I tot canviaria (definitiu)
      Ona al mar | 17/11/2007 a les 02:03

      Diuen que la vida ens regala a diari lliçons i alegries, però la Neus podia afirmar també que la vida dona cops, perquè sempre eren cops els que ella en rebia. De tot arreu arribaven. De tota mena, cada dia... ¡Marxa! ¡Ves-te'n! Li deien tots els que la coneixien. Però ella no sabia què fer-ne de la por que allà la mantenia empresonada. Només s'atrevia a somniar que potser si travessava aquella porta tot canviaria...

      Guardada com el més gran dels secrets, perquè la seva ment no se n'adonés, aquella llavor d'esperança anava arrelant al seu cor, mentre el cos seguia parant els cops que podien fer-la malbé. Amb molta cura l'anava alimentant d'un amor que minvava i regant amb unes llàgrimes que augmentaven. Havia de créixer forta per poder enfrontar-se a la por, perquè volia creure que quan travessés aquella porta tot canviaria...

      Una matinada, el cop espetegà de ple en una cama. El soroll sord de l'os al trencar-se no va ser tan gran com el dolor que per dintre la cremava, i estirada a terra no presentà batalla. Ell se'n va anar a la cuina. A beure? Més encara? O potser volia rematar-la?... Espantada, la Neus s'arrossegà, s'aixecà i coixejant va atrevir-se a seguir el camí de la llibertat pensant, mentre travessava aquella porta, que tot canviaria...

      Recolzant-se a les parets, com va poder, arribà al carrer. Una estranya força l'empenyia a seguir endavant quan, de sobte, els crits d'ell la van horroritzar en sentir-lo escales avall. Va voler córrer, però ja gairebé l'havia enxampat... Llavors, la cama trencada li va fallar i en caure ella cap a un costat, la inèrcia que ell portava el va fer passar-se-la de llarg i sota les rodes d'un camió va anar a parar. Tant de bo s'hagués atrevit abans a imaginar que en travessar aquella porta tot canviaria...

  • qui m'ho havia de dir...
    natasha | 17/11/2007 a les 17:28

    Per fi havia entregat al cap de redacció aquella entrevista que em feia estar orgullosa de la feina ben feta. Potser no era tan per la dificultat com per la il·lusió dipositada i el personatge en sí. Havia sentit a parlar de Bernat Cases, en el seu gènere era dels millors, i que m'encarreguessin el reportatge acabada d'arribar al portal web em va generar cert rebombori a l'estómac. De fet no havia costat gens que em concedís una estona del seu temps lliure, tot el contrari, ni m'havia calgut passar pel seu cap de premsa, només una visita a la seu central que em va permetre el primer contacte amb ell i ja tenia dia i hora. Es mostrava molt proper i això va facilitar molt que hi hagués un bon feelling que es palpava en l'ambient (fins i tot algun acudit havia sortit en la conversa, certament, curiós). Dies després notava que sentia la necessitat de veure'l per uns temes musicals, però em feia por abusar de la seva confiança, al cap i a la fi només era una simple periodista acabada de sortir de la facultat i ell un artista triomfant. Creuar la porta de la por i trucar-lo era un peatge que havia de pagar per una trobada que si sortia bé podria seguir amb una amistat (o no), del contrari no només faria el ridícul sinó que personalment no em perdonaria mai un error d'aquest estil. Convençuda del que havia de fer vaig marcar el número de telèfon, no sense abans respirar fons.
    Avui somriem davant la incertesa que em van crear els dubtes: ho faig o no... Ara tinc davant meu un nou horitzó, darrera aquella porta s'amagava un amic d'aquells que no veus tan com voldries però que hi són.
    Tan de bo darrera cada porta s'amaguessin bonics paisatges....

    • RE: qui m'ho havia de dir... definitiu
      natasha | 17/11/2007 a les 23:38

      Per fi havia entregat al cap de redacció aquella entrevista que em feia estar orgullosa de la feina ben feta. Potser no era tan per la dificultat com per la il·lusió dipositada i el personatge en sí. Havia sentit a parlar de Bernat Cases, en el seu gènere era dels millors, i que m'encarreguessin el reportatge acabada d'arribar al portal web em va generar cert rebombori a l'estómac. De fet no havia costat gens que em concedís una estona del seu temps lliure, tot el contrari, ni m'havia calgut passar pel seu cap de premsa, només una visita a la seu central que em va permetre el primer contacte amb ell i ja tenia dia i hora. Es mostrava molt proper i això va facilitar molt que hi hagués un bon feelling que es palpava en l'ambient (fins i tot algun acudit havia sortit en la conversa, certament, curiós). Dies després notava que sentia la necessitat de veure'l per uns temes musicals, però em feia por abusar de la seva confiança, al cap i a la fi només era una simple periodista acabada de sortir de la facultat i ell un artista triomfant. Si travessava la porta de la por i el trucava era un peatge que havia de donar per pagat per una trobada que si sortia bé podria seguir amb una amistat (o no), del contrari no només faria el ridícul sinó que personalment no em perdonaria mai un error d'aquest estil. Convençuda del que havia de fer vaig marcar el número de telèfon, no sense abans respirar fons.
      Avui somriem davant la incertesa que em van crear els dubtes: ho faig o no... Ara tinc davant meu un nou horitzó, darrera aquella porta s'amagava un amic d'aquells que no veus tan com voldries però que hi són.
      Tan de bo darrera cada porta s'amaguessin bonics paisatges....

  • Ànima gelada
    bronze | 17/11/2007 a les 19:11

    Nota per a Unaquimera:

    En el meu text, com ja veuràs, no apareix el text que tu demanes en la mateixa organització sintàctica. Si creus que ho he de canviar, ho faré immediatament.

    Dic: "...Una porta que si jo hagués travessat..." Si cal canviar-ho per "si jo hagués travessat aquella porta..." ho faig. Bé, si no ho fet és perquè d'aquesta manera expresso millor el que vull dir.

    Moltes gràcies.


    ------------------------------------------------


    Aquella nit la vaig passar a la galeria de llum grogosa. Fora hi havia l'insondable negre mar, que removia l'escalfor de les entranyes i la versava a l'aire nocturn. Però jo tenia calfreds i l'ànima gelada perquè, per més que vaig picar a la teva porta, tu no la vas obrir. Potser no hi havia ningú humà, allà dintre. Potser només hi havia la carcassa en què s'havia transformat aquell estiu lliure que es va denominar, per a la Història, l'Estiu de l'Amor. Trenta anys després d'aquell esclat, en què havia esdevingut? En la imatge d'un home que, sense oferir res, es vol saciar? En l'isolament del depredador?
    Aquell estiu esplendorós de San Francisco jo encara no havia nascut, però sempre m'havia fascinat la brillantor que havia desprès, la intel·ligència d'una joventut que retornava a les arrels, al poder de la seva potència sexual, a la recerca més arriscada del paradís.
    -Jo n'havia estat un membre destacat -em vas dir amb un somriure extraviat, asseguts al terra del mític parc de la ciutat-. Vaig arribar des de l'ombrívol Seattle i em vaig quedar a viure al sol de San Francisco.
    Parlaves com un poeta, amb la mirada una mica perduda, potser per tota la bellesa que havien vist els teus ulls.
    -Vaig viure a totes les comunes. Una època fabulosa -em vas dir mentre m'agafaves per l'espatlla amb el teu braç de músculs un pèl flàccids, potser per tot el plaer que havia viscut el teu cos.
    Després et vaig seguir fins a la teva habitació. La teva cabellera s'escampava damunt el meu pit, sotraguejant-me amb l'impacte dels moviments de l'amor amb què em prenies, sense ni una carícia, ni una mirada, deixant-me panteixant i astorada per aquella dretura cap al plaer, sense ni tan sols fer cabal de mi mateixa.
    Una voràgine sexual vaig viure, vertiginosa com el xuclador d'un huracà, tota una setmana amb tu. Fins que vas tancar la porta amb total impunitat. Una porta que si jo hagués travessat hauria significat el triomf d'aquell Estiu de l'Amor, i no el retorn a l'ostracisme i la soledat.


    • RE: Ho dono per canviat i ja està solucionat!
      Unaquimera | 17/11/2007 a les 21:25

      Així, per cert, encara pots afegir una paraula!

      Per mí ja està acceptat!

      Gràcies per participar,
      Uq
  • La nostra podria ser una història bonica
    debondematí | 18/11/2007 a les 05:32

    Després de tant de temps sense atrevir-me a donar el pas, algun que altre cubata m'ajuda a apropar-me a tu. Et pregunto per la meua amiga, rossa, tota de negre. Tu veus des d'un primer moment les meues intencions, però el teu avorriment oportú i la curiositat que et produeix el meu nefast començament et fan seguir-me la jugada: l'has vist anar-se'n fa una bona estona. La conversa es va allargant i jo, que sempre he cregut que no tenia res interessant a explicar, em sorprenc de la quantitat de temes que puc arribar a proposar-te. A tu et sorprèn que amb les mínimes paraules puguis entendre't amb algú a la perfecció. Després d'unes quantes rondes que anem pagant ara tu ara jo, acabem enrotllant-nos, i tu et despertes al dia següent amb ganes de mi, tot i haver comprovat que no sóc l'amant perfecta, que el meu cos sense roba té tants defectes i que la suor m'estarrufa el cabell. Em truques, i jo, guiant-me a causa de la meua total inexperiència per aquelles regles bàsiques del flirteig que ningú sap d'on han sortit, aconsegueixo fer un buit en la meua atapeïda agenda. I tornem a veure'ns. I el temps se'ns en va volant cada dia i ens anem coneixent i dic per primer cop fer l'amor al sexe. I em dius "t'estimo" i jo vacil·lo uns segons però et repeteixo aquestes paraules que mai havia dit, aguantant-te la mirada més del que mai l'havia aguantat, i tu rius i em respons que sóc incapaç d'expressar els meus sentiments sense que els ulls se m'omplin de llàgrimes, però afegeixes que t'agrada, perquè les galtes se'm posen roges i els ulls em brillen molt més i se'm fan més grans i se'm tornen encara més blaus.

    Mentre travesso aquella porta, la de sempre, la de sortida, m'adono una nit més que la nostra podria ser una història bonica si la vida real s'assemblés més als somnis, si tu no tinguessis ja la teua vida perfecta i si jo aprengués a viure la meua fora de mi mateixa.
  • La porta.
    qwark | 18/11/2007 a les 12:56

    La descoberta del jaciment de Montserrat havia revolucionat completament l'arqueologia. Potser els egipcis o els maies eren grans civilitzacions i tenien savis i grans monuments. Podien haver mesurat el temps mitjançant els estels del firmament però és que els qui van estar a Montserrat tenien tecnologia per viatjar a l'espai. És a dir, per primer cop es trobava una civilització científicament més avançada que la nostra.

    Evidentment, els ulls de mitja humanitat es van fixar sobre el cor geogràfic i espiritual de Catalunya. Es construí un gran laboratori internacional al sud del Bages, amb molts dels científics més prestigiosos del món. El doctor Riera era el director del centre. Tot i que la seva principal tasca era aïllar els científics de l'entorn de periodistes i polítics que volien sortir a la foto, també era respectat pels seus col·legues com a cap del projecte. A ell li tocà gestionar l'assumpte de la Porta.

    Tot començà en una inspecció rutinària. En Lluc, un becari de la Politècnica, resseguint el passadís subterrani de la galeria sud-est, va trobar una porta amb una inscripció: "Podeu fer el que vulgueu menys obrir aquesta porta". Ell mateix tingué la temptació de girar el pany però la por a les conseqüències fou més forta que la curiositat.

    Riera: Està escrit en català?
    Lluc: Sí.
    González: Llavors es deu tractar d'algun graciós...
    Riera: No podem excloure que ells sàpiguen català.
    González: Com?
    Breteau: Potser encara hi són. Potser és una prova per analitzar el nostre comportament.
    Brown: El "podeu", en anglès, seria "must" o "can"?
    Lluc: Semblava fàcil d'obrir, tècnicament.
    González: Llavors la porta s'obrirà tard o d'hora. No només som científics, també som humans.

    En Riera es va aixecar i va trucar al conseller d'interior.

    -La porta es quedarà tancada, amb un dispositiu de seguretat. Podem formular milions d'hipòtesis. Però aquesta civilització té prou poder per destruir el món. No ens podem arriscar.

    La reunió es dissolgué i en González en sortí amb un ferm propòsit. Sabia que només un home passaria a la Història quan travessés aquella porta: el primer. I volia ser ell.
  • Decidir
    tarentola | 18/11/2007 a les 17:53

    Cansada, cansada de tu. Aquest és el meu sentiment. Què hi puc fer? Hi és. I tu, enfadat. Cansada, però amb força per llevar-me cada matí, malgrat tu. Amb força per llevar-me, sí, però no prou com per enfrontar-me i decidir. Decidir, decidir... decidir què? Decidir quedar-me? decidir marxar? decidir fugir? decidir fer-te decidir? decidir demanar-te que marxis? decidir decidir junts el nostre camí? Sóc aquí, en una llar que si sento meva és perquè hi tinc els fills, però en una llar que em cau a sobre, m'angoixa, m'aclapara... sóc aquí, però no perquè ho hagi decidit, sinó perquè no he decidit res. Cada vespre torno a casa obrint la porta d'esma, i em trobo un espai que no sento meu, massa ple de tot, massa buit de res. I passen els dies, amoïnats amb les nostres coses, atrafegats amb la feina i els nens. I tu i jo... amb més pena que alegria, amb més discussions que entesa, amb més ràbia que passió. I torno a casa, tornem i entrem. I quan travesso aquella porta res no ha canviat. I al vespre, al llit, dono voltes intentant cercar un camí. M'he de decidir: si em quedo, em quedo. Però per decisió, no per desídia. Si marxo, marxo. Però com? amb qui? on? no sé ni per on començar... En veig d'altres que s'han decidit, i no m'agrada com els va. Diuen que estan de primera, i que els nens ho porten molt bé. Però jo no els crec. Potser ells s'ho volen creuen, però no és veritat. Potser és veritat, i jo no m'ho vull creure. Perquè creure-ho em fa pensar que m'he de decidir, i això em neguiteja i en fujo. Decidir, decidir... i un bon dia sortir de casa i, mentre travesso aquella porta, saber que al vespre seré on hauré decidit ser.
  • El gran viatge
    mjesus | 18/11/2007 a les 19:49

    En totes les famílies hi ha una ovella negra -o això és el que diuen. Aquesta era la meva era l'àvia. Tothom al poble la coneixia molt bé li deien de tot: «Tastaolletes, cul inquiet, amb la seva edat!». I certament, no parava mai enlloc. Els meus pares sovint evitaven parlar d'ella, però jo me l'estimava molt, i als meus ulls els seus viatges eren plens d'aventures.

    Esperava amb anhel les postals que m'enviava d'arreu on anava a treballar. Per a mi era tot un misteri la seva feina, i això crec, que era el que la feia més interessant als meus ulls. En el meu cap sovint ressonaven les seves paraules. «Quan siguis una mica més gran, vindràs amb mi!» Jo m'havia convertit en la nineta dels seus ulls -segons deia la mare, a desgrat seu. I sovint somiava que creixia de cop i que viatjava per tot el món al seu costat. Un dia va arribar un paquet de l'àvia. Era una capsa plena de postals i guies de viatge, amb una nota breu: «T'estimo molt petit borinot!».

    Els pares em van posar al corrent de la notícia: l'àvia era morta. Em vaig enfonsar! em sentia abandonat i enganyat. I les seves promeses? Les meves fantasies anirien a parar a les escombraries. Malalt de pena, no volia sortir de l'habitació. Repassava les postals, una vegada i un altra, imaginant aquells llocs plens de misteri: carrerons estrets per creuar, canals per navegar, muntanyes per escalar… Dia a dia, vivia en un món imaginari, ple de color i de forma rectangular. En el fons sabia el que havia de fer però… em feia por, em feia molta por afrontar-ho sense ella. No sabria explicar com vaig sortir de l'habitació; però recordo la veu de l'àvia dient-me: «No t'aturis mai, confia en tu mateix!».
    El meu gran viatge començaria si travessava aquella porta.

    • El gran viatge (versió bona).
      mjesus | 18/11/2007 a les 22:23

      En totes les famílies hi ha una ovella negra -o això és el que diuen. A la meva, era l'àvia. Tothom al poble la coneixia molt bé; li deien de tot: «Tastaolletes, cul inquiet, amb la seva edat!». I tan cert que no parava mai enlloc. Els meus pares sovint evitaven parlar d'ella, però jo me l'estimava molt, i als meus ulls els seus viatges eren plens d'aventures.

      Esperava amb anhel les postals que m'enviava d'arreu on anava a treballar. Per a mi era tot un misteri la seva feina, i això crec, que era el que la feia més interessant. En el meu cap sovint ressonaven les seves paraules. «Quan siguis una mica més gran, vindràs amb mi!» Jo m'havia convertit en la nineta dels seus ulls -segons deia la mare, a desgrat seu. I sovint somiava que creixia de cop i que viatjava per tot el món al seu costat. Un dia va arribar un paquet de l'àvia. Era una capsa plena de postals i guies de viatge, amb una nota breu: «T'estimo molt, petit borinot!».

      Els pares em van posar al corrent de la notícia: l'àvia era morta. Em vaig enfonsar! em sentia abandonat i enganyat. I les seves promeses? Les meves fantasies anirien a parar a les escombraries. Malalt de pena, no volia sortir de l'habitació. Repassava les postals, una vegada i un altra imaginant aquells llocs plens de màgia: carrerons estrets per creuar, canals per navegar, muntanyes per escalar… Dia a dia, vivia en un món imaginari, ple de color i de forma rectangular. En el fons sabia el que havia de fer però… em feia por, em feia molta por afrontar-ho sense ella. No sabria explicar com vaig sortir de l'habitació; però recordo la veu de l'àvia dient-me: «No t'aturis mai, confia en tu mateix!».
      El meu gran viatge començaria si travessava aquella porta.
  • RE: REPTE CCLXXXVIII ( 288 ): llarg i potser un pèl tard però espero que t'agradi Uq
    ixnuir | 18/11/2007 a les 22:27

    AQUELLA PORTA...

    Cada dia hi passava pel davant, m'aturava un moment per contemplar-la i, al cap d'un instant, seguia el meu camí cap a la feina i procurava oblidar-me'n. Durant els primers cinc minuts encara seguien amb mi el picaporta decorat amb metalls semi-preciosos, els dos pilars que la flanquejaven decorats com si fos un temple jònic i els relleus policromats que la recobrien de dalt a baix amb figures que semblaven voler escapar de la fusta.
    Però aleshores, com per art de màgia, fos per la velocitat del món modern o perquè sempre em passava quelcom, me n'oblidava i, misteriosament, no hi tornava a pensar fins l'endemà. I el cas és que una part de mi desitjava veritablement oblidar-se'n; aquella porta tenia quelcom especial i no estava jo del tot segur de voler-ho conèixer.
    Però aquell dia tot va canviar: vaig sortir de casa un quart d'hora abans, disposat a descobrir tots els misteris que amagava aquella porta. El fet és que portava tot l'estiu passant-hi, de camí cap a una feina que, sens dubte, seria temporal. Però aquell dia no anava precisament disposat a passar-hi i prou.
    Així és que hi vaig arribar. Sent un carrer solitari com aquell no vaig témer per la bossa i la vaig deixar al terra tot just abans de deixar de reprimir la sensació del tacte que tantes ganes desitjava sentir en aquella porta. Seguidament vingueren l'olfacte i... la vista? No; en un principi vaig tancar els ulls per a major gaudi d'aquella olor a fusta antiga i aquell tacte rugós que transportaven a remots paratges de llegenda i mite.
    No sabia com, però estava segur que si travessava aquella porta entraria en un món meravellós d'on mai en sabria sortir. La idea era temptadora: aquella porta semblava oferir-me una felicitat eterna però irreal un cop l'hagués travessada... Però seguia havent-hi quelcom d'estrany que m'impulsava a passar de llarg, com havia fet ja masses dies.
    "És igual" vaig pensar, "quan travessi aquella porta entraré al paradís, ho he d'intentar". Vaig pensar en picar però no... Una porta com aquella no necessitava clau, es podria entrar sense dificultat. Si, creu-t'ho! No sé per què però en veure que no podia obrir-la em vaig derrumbar, i no exagero, ho dic literalment.
    Em vaig recolzar a la paret de l'edifici i, instantàniament vaig caure, com si allà no hi hagués paret alguna, cap al que seria l'interior de l'edifici. Però sorprenentment allà no hi vaig trobar cap edifici sinó un gran descampat i aquella porta, amb la mateixa visió que es contemplava des del carrer, cada cop més enigmàtica.
    Aleshores vaig sentir una veu femenina: "Torna a travessar la paret i intenta obrir la porta de nou si t'atreveixes. Ara ja podràs i si ho fas, descobriràs quelcom mai vist ni sentit per cap humà".
    Ràpidament vaig travessar la paret i vaig arrencar a córrer cap a la feina, on em vaig trobar molts lectors esperant-me i queixant-se: "Obre-la! Obre-la! Volem aclarir el misteri! Obre aquella porta!"
    "A vegades ja va bé no saber alguna cosa" vaig pensar.

  • RE: REPTE CCLXXXVIII ( 288 ): Flora, una noia de Barcelona
    marga | 18/11/2007 a les 22:30

    Flora, una noia de Barcelona

    Passar la porta o no passar-la, heus aquí la qüestió.
    En el cervell de Flora hi ha, fa estona, un gran bullit de desitjos, propòsits i delers enfrontats.
    Voler és poder, una coneguda frase que se repeteix moltes vegades; més, es pregunta Flora, com fitxar la voluntat per poder guanyar la partida ? Ella, voler, vol, però al primer esforç defalleix.
    Aquesta vegada en travessar la porta, el seu cos s'eixampla i riu mentre que el seu esperit, que una vegada més perd la batalla, s'amaga avergonyit.
    Damunt la tauleta, hi ha una tassa fumejant de xocolata desfeta i al costat un plat de xurros. Se seu davant les menges i amb gran plaer pren el seu dolç esmorzar.
    La noia de Barcelona té setze anys, és de cara rodona, ulls negres brillants amb parpelles de llargues pestanyes, galtes rodones i sotabarba generosa. La seva llarga cabellera negra tapant-li mig front, orelles i cara i caient sobre la sina vol dissimular la rodonesa dels trets.
    Tot el seu cos és esplèndid en carns, té una grossa pitrera, un gros cul i unes bones extremitats arrodonides.
    Quan s'emmiralla se sent satisfeta amb la seva imatge, ella és així, i què?, passa dels cànons de bellesa dictatorials, ella va a la moda tot i gastar una talla 54.
    És àgil, alegra, amable, enginyosa i intel·ligent, seria feliç si no fos... aquella paraula punyent!....se sent dir "gorda" amb menyspreu i burla.
    El metge de família li aconsella, en previsió de la seva salut, perdre uns quants quilos i l'ha enviat al dietista.
    Però..
    -Era tan bona la xocolata!-
    A la nit, en el seu mirall eteri es reflecteix una imatge desassossegada. No hi ha voluntat ni poder, sols fracàs.
    - Demà, demà començaré de nou el règim i aquesta vegada sense transgressions, fins aconseguir una talla 38 -.




  • RE: REPTE CCLXXXVIII ( 288 ): Romadriu
    ANEROL | 18/11/2007 a les 22:41

    Aquell hivern de l'any 1991, decidirem passar el cap d'any a Romadriu. Deixàrem aparcat el cotxe al refugi de Sant Joan de l'Erm, agafàrem les motxilles i prenguérem el camí sense pèrdua de temps; era tard i no volíem que ens agafés la nit. Descendírem per l'obaga boscosa i nevada fins arribar al riu Romadriu i continuàrem cap amunt del seu curs..
    Trovàrem la casa gelada, trista, ombrívola. Aviat ballaren les ombres espirejants pel foc de la llar que encenguèrem.
    La bota de vi, les torrades i les botifarres fetes a la brasa ens van entonar i escalfar el cos i l'ànima.
    En comentar-li sobre uns pots de vidre que eren sobre d'una estanteria, la Paula ens explicà:
    "Fa deu anys, aquesta casa la van comprar el meu germà Miquel, amb uns amics. Van fer reformes i s'instalàren.
    La Mariona era la que preparava les herbes medicinals; les recol·lectava, les preparava i les venia als mercats. Quan quedà prenyada decidiren tots plegats que el nen naixeria de part natural en aquella casa.
    Les primeres contraccions li fan agafar al matí. Va ser llarg i feixuc, però tothom va respondre i el nen va néixer bé. En Pau s'aferrà al pit de sa mare amb golafreria.
    Aquella casa s'inundà d'alegria i felicitat. S'iniciava una nova etapa amb aquest naixement. Moltes il·lusions i idealismes compartits prenien rumb amb el nen, una mica fill de tots.
    Ja tot en calma, deixaren descansar mare i fill.
    Es relaxaren fumant en silenci, guaitant la imminent posta de sol. Venus lluïa vanitosa i s'esbrinava una nit etèria.
    Finalment, entraren per preparar el sopar. En Joan pujà a veure la Mariona i el nen. Quan travessà la porta de l'habitació un calfred li esgarrifà. Sentí una olor estranya, agra.
    S'acostà al llit i tocà la Mariona...
    Era morta, dessagnada. .

  • No diguis res
    boigboig | 18/11/2007 a les 22:45

    En travessar aquella porta nota una mà que l'agafa del braç i l'arrossega cap a dins. Tot està ben fosc, potser perquè encara està enlluernada per la lluminària de la sala del costat. A fora li han dit:
    - No diguis res. Tu deixat fer.
    I ella es deixa fer. Una altra mà l'engrapa pel cul, mentre es sent conduïda uns metres més enllà. Algú li descorda de manera desordenada els botons de la camisa, matusserament. Un altre es posa al seu darrera, li aixeca la minifaldilla de col·legiala que estrenava avui mateix, li baixa les calcetes fins als genolls i li entafora un membre de mida mitjana pel forat posterior. Ningú la té massa gran pensa, i no n'està segura si amb això ha volgut dir que tots la tenen petita o que ella es veu capaç d'encabir-se'n qualsevol. Mentrestant, un altre n'hi posa una de mig flàccida a la boca, i ella comença a xumar-la com si es tractés d'un polo que volgués deixar blanc de gel.

    De cop s'encén el llum, i el seu marit entra al menjador i se la troba eixarrancada al sofa, davant del televisor, amb una pel·lícula de moltes X's a la pantalla. Ell es queda palplantat, sense saber molt bé que fer, mirant impúdicament els llavis entreoberts i suquejants de la seva dona. Ella el mira mig somrient i li diu
    -Podries apagar el llum, si us plau? I tanca la porta!

    Quan s'apaguen els llums, ella nota que algú s'ha posat al seu costat i li repassa l'entrecuix amb els dits, humitejant-los. Una llengua juganera li ressegueix els mugrons i nota com es van endurint amb força. Després li posen la mà al damunt d'un membre que batega com el cor d'un pardal.
    -Vols...?-comença a murmurejar el marit.
    -Calla, no diguis res. No vull saber qui ets. Tu tira endavant.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.