Detall intervenció

Que el destí no et sigui generós, senyor Mahor (fora de concurs)

Intervenció de: Mena Guiga | 03-06-2018

El senyor Mahor roncava sorollosament, el cos escanyolit i fosc encargolat al sofà aprofitat, brut i esventrat. El televisor no callava i així se'l sentia menys. La Getta va desenganxar-se dels braços de l'home i la Neetu, que acabava de rentar els plats, va acostar-se les passes justes que tenia comptades i li va fer un petó. Sumant petons...l'havia anat perdonant.

Van sortir a fora, mare i filla, del bracet. El cor els anava més de pressa. Aquell dia, cada any, per més que no estiguessin al cas del temps, esdevenia l'anticommemoració. No podrien dormir...el record vívid s'instal·lava amb feredat, tot i ser sempre present als seus rostres.

Feia veure que dormia, l'home de poc més de cinquanta anys. Quelcom que no podia aturar el martellejava pel malson que havia fet real en tal dia com aquell. Si veïns i coneguts o qui fos li preguntaven si se'n penedia, responia sempre els mateixos mots:

-Tots estem subjectes al nostre destí.

I, per distreure l'excusa de la perversitat, se n'anava a tocar el trombó traguent sons pels quals ja ningú no volia pagar. Les dues dones el mantenien. Una oenagè els havia donat feina en una cafeteria. Per aquell motiu s'havia asserenat.

Elles, silents, al pati, acaronaven un cos invisible, el de la filla que no va sobreviure quan el senyor Mahor, ebri i emprenyat, els havia vessat àcid al damunt.

-Jo volia fills, maleïda dona que em duus dones. Les dones són dot!

Per la pell dels rostres cremats, destrossats, les llàgrimes lliscaven acaronant la bellesa que mai es perd. Ajupides, tocant el terra, per les mans els corrien formigues, talment com havien fet pel cos de la nena que no es va salvar. La mare i la germana cega li van cantar una cançó dolça per treure aquella por i dolor que romanien impregnant l'espai i que cada vegada que feia un any, a la mateixa hora en què va passar, tornaven i es feien sentir, augmentades.



(relat basat, dissortadament, en un fet real passat a l'Índia).



Respostes

  • RE: Repte clàssic 686: Commemoració
    Anna Sant i Ana | 29/05/2018 a les 13:16
    Commemoreu. Escrit amb el mòbil. Perdoneu les faltes. Gràcies.
  • Resum de tram
    Mena Guiga | 01/06/2018 a les 22:30
    Va haver d'estar triant una llarga estona, perquè volia tenir-los a tots contents. Finalment va escollir música zen. Obrí la finestra per sentir-la des del jardí. Facilitaria la calma i el filar enrere en el pretèrit. S'estirà sota l'ombú, creador d'ampla ombra. Es centrà en els sons harmònics que el cervell requeria. Inhalà sentor d'aromàtiques que l'aire en moviment li acostava. En aquell estat serè, ulls oberts, a voltes tancats, envoltat de natura, es lliurà, solemnement, al repàs.
    I va retrocedir. Va plorar pel néixer. Va sanglotar i plorar per tots els seus naixements, tràngols dolorosos. Després li vingué la coneixença de l'amor en cadascuna de les seves existències. Somrigué amb les llàgrimes lluentes al rostre, més que bava rutilant de cargols. S'entristí pels cops que l'havia perdut...més encara: quan no n'havia rebut...no haver-ne donat. Distès, aliè al temps, s'anà enfrontant, amb acceptació, a cadascuna de les seves foscors mentre les seves llums l'abraçaven. Un roc intangible al bell mig del pit, pesant, es mig desfé i petà. Cada bocí se sumà per crear un crit que espantà el brancatge del gran vegetal i àdhuc les arrels. Llavors l'home s'incorporà, suant, alliberat, transfigurat.
    -Cinquanta anys...
    Els complia aquell dia. Sol amb tots els seus 'ell', la solitud dels darrers anys esdevenia sana, necessària.
    -Mig segle!- sospirà.
    I tot seguit -i ja era capvespre- visualitzà, entendrit, tots aquells morts seus que duia a dins i es perdonà i els perdonà...calia continuar endavant.
    Encengué les espelmes de sobre una pila de llesques de pa -pastís simbòlic- i les bufà. El pa amb cera se'l menjaria... per vomitar-lo? Ja no sonava res que no fos un mantra interior que l'animava a penjar del bellaombra, per acabar amb la commemoració.
  • Que el destí no et sigui generós, senyor Mahor (fora de concurs)
    Mena Guiga | 03/06/2018 a les 23:03
    El senyor Mahor roncava sorollosament, el cos escanyolit i fosc encargolat al sofà aprofitat, brut i esventrat. El televisor no callava i així se'l sentia menys. La Getta va desenganxar-se dels braços de l'home i la Neetu, que acabava de rentar els plats, va acostar-se les passes justes que tenia comptades i li va fer un petó. Sumant petons...l'havia anat perdonant.

    Van sortir a fora, mare i filla, del bracet. El cor els anava més de pressa. Aquell dia, cada any, per més que no estiguessin al cas del temps, esdevenia l'anticommemoració. No podrien dormir...el record vívid s'instal·lava amb feredat, tot i ser sempre present als seus rostres.

    Feia veure que dormia, l'home de poc més de cinquanta anys. Quelcom que no podia aturar el martellejava pel malson que havia fet real en tal dia com aquell. Si veïns i coneguts o qui fos li preguntaven si se'n penedia, responia sempre els mateixos mots:

    -Tots estem subjectes al nostre destí.

    I, per distreure l'excusa de la perversitat, se n'anava a tocar el trombó traguent sons pels quals ja ningú no volia pagar. Les dues dones el mantenien. Una oenagè els havia donat feina en una cafeteria. Per aquell motiu s'havia asserenat.

    Elles, silents, al pati, acaronaven un cos invisible, el de la filla que no va sobreviure quan el senyor Mahor, ebri i emprenyat, els havia vessat àcid al damunt.

    -Jo volia fills, maleïda dona que em duus dones. Les dones són dot!

    Per la pell dels rostres cremats, destrossats, les llàgrimes lliscaven acaronant la bellesa que mai es perd. Ajupides, tocant el terra, per les mans els corrien formigues, talment com havien fet pel cos de la nena que no es va salvar. La mare i la germana cega li van cantar una cançó dolça per treure aquella por i dolor que romanien impregnant l'espai i que cada vegada que feia un any, a la mateixa hora en què va passar, tornaven i es feien sentir, augmentades.



    (relat basat, dissortadament, en un fet real passat a l'Índia).


  • Quatre paraules
    deòmises | 05/06/2018 a les 17:02
    Arribes de la feina, denigrat, amb l'ànima als peus i veient-ho tot ben negre. Et sents com un drap brut, com qui neda contra el corrent i aquest cada vegada és més fort i bel·ligerant. Arribes fart de les represàlies diàries i de la precarietat en què es mou el món laboral en aquest país. I no sembles capaç de trobar una solució a l'atzucac on has acabat raent. Depens massa del sou que duus a casa al final del mes, i d'això se n'aprofiten. T'agradaria tenir un millor coixí per enviar a pastar fang l'amo i la seva senyora, i el catau que regenten i que mantens dempeus gràcies a la suor del teu front.

    Et desempallegues de la camisa de l'uniforme i la llances de qualsevol manera als peus del sofà, a prop de la catifa. La fulla del finestral està correguda i la brisa de la matinada entra al menjador. Observes com voleia la cortina i flaires l'aire. La ginesta en flor als marges de la riera a escassos metres o els llessamins de nit dels jardins més propers impregnen l'ambient i escampen el seu reialme fragant, junt amb les sentors d'humitat. Aquestes aromes et calmen a mitges l'ànim, però també et provoquen uns pensaments d'allò més macabres. Aquell balcó massa a l'abast i l'alçada que convida a abocar-hi el llast que pesa al fons del teu cor.

    Esguardes avall, en travessar el llindar. El panorama que hi veus al fons potser és desolador però, alhora, té un punt d'encís que et reclama atenció. En qüestions de segons passes de veure-ho tot negre a entrellucar una sortida digna. L'arranjament de la teva situació laboral, en detriment de la vital. Ets conscient que des d'un sisè pis tens poques opcions de sobreviure. Deixaràs vídua i filles i una mascota que seguirà necessitant algú per treure-la a passejar. T'aferres a la barana amb força i no penses en cap comiat. Tampoc no escriuràs unes ratlles en una nota desesperada. T'afebliries i podries desdir-te de la decisió presa. Grimpes com pots i una veu endormiscada et gela la sang de les venes.

    Papa, no puc dormir.

    *


    Han transcorregut cinc anys d'aquelles quatre paraules salvadores. De vegades, també és bo haver tingut una filla somnàmbula. Aquella frase et va retornar a la vida i a la il·lusió, a descarregar les tensions amb converses de parella i a valorar allò que haguessis perdut. Quatre mots que no haurien permès escoltar una altra frase de quatre paraules, igual d'important que la de la teva filleta, que t'insuflava les mateixes esperances. Destapes una ampolla de cava per brindar amb la teva família. Per a una commemoració ambigua, el significat de la qual només el saps tu. I el brindis també. Aquest vint de novembre de 1980, tothom pensaria que brindes pel cinquè aniversari de la mort del dictador. Però, secretament, celebres el cinquè aniversari del teu renaixement.


    d.
  • GULIELMUS HIRCUM
    kefas | 05/06/2018 a les 18:43

    El dia és gris. Com el gat que passa per entre les torretes del terrat. En Guillem se’l mira d’una llambregada i continua netejant el llenguado. Avui és un dia molt especial. Fa vint-i-sis anys que es varen casar amb la Rosalia i li està preparant un sopar especial. Serà una sorpresa perquè ella no en sap res. Ha demanat festa a la feina i ha tornat a casa més d’hora. Sabia que la Rosalia no era a casa perquè ha anat a cuidar-se d’en Tomàs, el seu nebot.

    Gat ? . Torna a mirar el terrat. Si no en tenen pas cap de gat, com és que en volta un pel seu bonic terrat ? Sense treure’s el davantal surt al terrat, preocupat pel regal que hi ha deixat. Ah, les orquídies de llengua de tauró encara hi són! Intactes. Sobre la barana. El Rogeli, el floristo, les hi ha recomanat perquè són una mena molt rara. El seu color rosat, amb una renglera de peduncles que semblen ullals, fa bo el nom amb que algun biòleg les va batejar. Quan se les mira veu el seu nom en llatí “gulielmus hircum”, llengua de tauró, en una banderola de plàstic que en Rogeli ha plantat a la torreta Quin goig que fa ! Oh, pensa, que contenta estarà la Rosalia quan la vegi !. I el gat ?

    S’ha distret amb la orquídia i s’ha oblidat del gat. Mixeta, mixeta, comença a xiuxiuejar, amb l’esperança de que surti del seu amagatall. No el pot pas deixar al terrat, aquests animals són capaços de fer-ho tot malbé ! Sent un soroll S’ajup per mirar sota dels geranis i quan va a separar una de les torretes, el gat surt disparat entre les seves cames i s’enfila per l’heura de la paret lateral. Amb un gest ràpid intenta engrapar-lo però només aconsegueix clavar un cop a la torreta de les orquídies que, amb gran estrèpit, cau a la terrassa del pis de sota. El pis d’en Rogeli.

    Queda glaçat, incapaç de pensar. Lentament, arrossegant l’esquena per la paret, s’asseu a terra i comença a sanglotejar en silenci. Al cap d’una estona escolta una veu familiar al terrat de sota: Què és això? . I una altra . “Què passa, Rogeli ?”. Es la Rosalia !. Nota que se li tanca la respiració. Què hi fa la Rosalia a casa de ..? De cop ho entén tot. “És una orquídia que m’ha vingut a comprar aquest matí”, comenta amb veu baixa en Rogeli i tot segui es posa a riure “Mira, l’he batejada amb el seu nom en llatí, Guillem Cornut !“

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.