Detall intervenció

Pulverulència (o Decadència)

Intervenció de: deòmises | 31-05-2015

Resta immòbil enmig del menjador, la sala més gran de la casa, envoltada per una atmosfera pulverulent, de deixadesa. No cal una lupa per adonar-se'n. Tampoc mirar pels racons o sota les catifes per descobrir-hi volves de teixits diversos, pols acumulada o inclús cabells. L'Engràcia Dedéu s'esgarrifa de no poder ser capaç d'arranjar aquest abandó, fa tant de temps que no és mestressa d'aquella casa que ara li semblaria un sacrilegi agafar una escombra o un drap i fer dissabte. Per molt superficial que fos, per indetectable que paregués. Tan sols li resta sospirar. No només per l'amor no correspost del poeta, el veritable senyor d'aquell habitatge, sinó per com la decadència s'apodera d'allò que, temps enrere, tantes satisfaccions ha ofert. Perquè, per molt refusada que se sentís, la sola presència d'ell, capficat en els seus versos, gargotejant amb tinta verda quatre paraules plenes de sentiment, li alimentava la vida, li simplificava els matins quan llevar-se era un suplici i una llosa pesada...

Avança unes passes, fins al gran finestral, i observa el carrer. Amb més trànsit que en l'època que ella exercia. Però amb la mateixa amplada increïble, vasta, feta a mida de l'egolatria de l'artista. No gosa aproximar-se a les fustes per no revelar la brutícia que les cobreix, per dissimular que no veu que els vidres necessiten un bon repàs. Calla uns improperis contra La Chascona i Isla Negra. No li ha agradat mai maleir ni insultar ningú però aquest panorama és trist, sobretot perquè ella intentava tenir-ho tot net com una patena. La badia, però, segueix allà, bella, màgica, silenciosa. Li agradaria abocar-s'hi de nou, però ho troba inútil. Ara que no hi és el poeta i ha canviat la vida pel vagareig etern, tot té un sentit inversemblant, buit, malenconiós, com les visites subreptícies i contra tota lògica a La Sebastiana, a Valparaíso, on encara resta en l'aire aquell amor incondicional, incombustible, perenne, que ni la mort no ha pogut esborrar del seu cor. Tampoc la dictadura de Pinochet podrà enderrocar aquesta casa ni la grandesa de Pablo Neruda.


d.


Respostes

  • RE:D'enllà. (Al més enllà no arribe)
    rnbonet | 28/05/2015 a les 19:51
    'Pos' això. "Si tu me dises ven..."
    La parideta reptaire, fora concurs, que ens anem de vacances desconnectades. Sols per que no quede en descobert el 596.

    Vingueren del nord. Del nord del nord, de més enllà del nord dels gran rius. D’aquell lloc on diu el poeta que la gent és allò i això i el de més enllà. Potser s’equivocava, com el colom aquell de la cançó aquella. I s’hi establiren. Ella, ell i els gossos. El clima era càlid, la gent amable, el viure més fàcil.
    De moment, tot va anar bé. Cap camí de roses, però tampoc de fang i pedres. La Sebastiana i el Sebastià vivien. Almenys, menjaven tres cops al dia. Bo, alguns dies, només dos; l’altra manduca anava destinat al Sebas i a la Neta, els cadells raça borda, si bordaven excessivament de fam.
    Un existir pulverulent, feia quasi quasi cada dia el Sebastià, exclamatori. En confiança, direm que mai no havia estat d’acord amb el trasllat al sud del sud. Millor, però, que el que teníem quan ens queia la neu a sobre i es gelava el llac, contestava sovint la Sebastiana, si no callava i li fotia un puntelló a la canella mentre cridava calla. I afegia : la Neta i el Sebas, potser estan pitjor que enllà el nord, on diu el poeta que la gent és culta i etcètera, etcètera... Però tu i jo? Quan menjaves allà? Tres vegades a la setmana? Aquí tenim hortalisses, carn quasi caducada de supermercats de luxe, fruita acceptable, sense cucs. I sense competència! Mentre, repassava amb la lupa el pèl dels cànids per treure’n alguna puça escadussera i sudaca. Que això era de veres, de debò i de veritat: la calor de l’estiu era quasi insuportable i certs paràsits s’hi reproduïen més de pressa que els conills d’Índies i els seguidors del Kiko aquell. En canvi, tenia l’avantatge que podies dormir al carrer sense cap cartró per sobre, s’hi conformava el Sebastià. I gaudir de les nits estrellades,a qualsevol banc de la platja, afegia la Sebastiana.
  • Reflexions
    Rubba Bertanero | 30/05/2015 a les 09:50
    Estimats companys:

    El traspàs va ser tal com s´esperava. Realment, el que la literatura "funerària" ha plasmat tants cops en relació al tema, no s´errava (en tot cas què us haig de dir que ja no sabéssiu), el fet de tenir-vos a la majoria al meu voltant , em va reconfortar.

    Tot just vaig prendre la darrera glopada d´aire, i tant bon punt la darrera mol.lècula d´oxigen es va exhaurir en els meus pulmons, tot es va enfosquir. Vaig poder experimentar la tant famosa visió de túnel, el cos va deixar de resprondre´m, i ja res em pertanyia. Es van succeir els records, pensaments, vivències que tenia en el cervell emmagatzemades....talment com si algú borrés el disc dur de la meva vida, vaig quedar buit de tot. Tots i cadascun dels meus òrgans van anar perdent contacte i relació amb la resta del cos. I, malgrat aquesta anarquia, n´era conscient de tot el que m´anava succeint....tot i no saber si era consciència, ànima , psique.....hi havia una part pensant que processava el que anava passant...diguem-ne que m´havia convertit en protagonista i observador a la vegada.

    Amb el pas del temps, s´ha esdevingut el silenci...i el temps ha deixat de tenir importància. Per molts de vosaltres, ja no sóc més que un record.....i tot i que crido amb totes les forces que no tingueu pressa per venir, que en el més enllà no hi ha res.....el vostre oblit cap a mi fa que no em podeu escoltar, i convertiu el no-res del més enllà, en el company de quotidianeitat de les vostres vides buides aqui a la terra, mentre esperen un més enllà.
    • Mea culpa
      Rubba Bertanero | 30/05/2015 a les 11:48
      Ostres!!...M´he passat pel forro les indicacions, Mena. He posat la paraula prohibida, i m´he deixat les que tocava posar. A veure si em dóna temps d´arreglar-ho.
  • RE: Repte clàssic DXCVI (596). El més enllà
    Rubba Bertanero | 30/05/2015 a les 11:57
    Estimats companys:

    La meva defunció no va ser tal com s´esperava. Realment, el que la literatura "funerària" ha plasmat tants cops en relació al tema, no s´ajustava a la realitat que ha estat ,ara que l´he coneguda en primera persona. (en tot cas què us haig de dir que ja no sabéssiu de la nostra estimada Sebastiana, tal com anomenàvem a la mort en els nostres anys d´estudis al seminari). El fet de tenir-vos a la majoria al meu voltant , em va reconfortar.

    Tot just vaig prendre la darrera glopada d´aire, i tant bon punt la darrera mol.lècula d´oxigen es va exhaurir en els meus pulmons, tot es va enfosquir. Vaig poder experimentar la tant famosa visió de túnel, on la llum anava perdent força i un ambient pulvurulent s´apropiava de l´ambient,el cos va deixar de resprondre´m, i ja res em pertanyia. Es van succeir els records, pensaments, vivències que tenia en el cervell emmagatzemades....talment com si algú borrés el disc dur de la meva vida, vaig quedar buit de tot. Tots i cadascun dels meus òrgans van anar perdent contacte i relació amb la resta del cos. I, malgrat aquesta anarquia, n´era conscient de tot el que m´anava succeint....tot i no saber si era consciència, ànima , psique.....hi havia una part pensant que processava el que anava passant...diguem-ne que m´havia convertit en protagonista i observador a la vegada.

    Amb el pas del temps, s´ha esdevingut el silenci...i el temps ha deixat de tenir importància. Per molts de vosaltres, ja no sóc més que un record.....i tot i que crido amb totes les forces que no tingueu pressa per venir, que en el més enllà no hi ha res.....el vostre oblit cap a mi fa que no em podeu escoltar, i convertiu el no-res del més enllà, en el company de quotidianeitat de les vostres vides buides aqui a la terra, mentre esperen un més enllà.

    Us afaneu en mirar amb lupa els resultats de les vostres accions a la terra, i...més enllà, no hi ha res.

  • Pulverulència (o Decadència)
    deòmises | 31/05/2015 a les 15:14
    Resta immòbil enmig del menjador, la sala més gran de la casa, envoltada per una atmosfera pulverulent, de deixadesa. No cal una lupa per adonar-se'n. Tampoc mirar pels racons o sota les catifes per descobrir-hi volves de teixits diversos, pols acumulada o inclús cabells. L'Engràcia Dedéu s'esgarrifa de no poder ser capaç d'arranjar aquest abandó, fa tant de temps que no és mestressa d'aquella casa que ara li semblaria un sacrilegi agafar una escombra o un drap i fer dissabte. Per molt superficial que fos, per indetectable que paregués. Tan sols li resta sospirar. No només per l'amor no correspost del poeta, el veritable senyor d'aquell habitatge, sinó per com la decadència s'apodera d'allò que, temps enrere, tantes satisfaccions ha ofert. Perquè, per molt refusada que se sentís, la sola presència d'ell, capficat en els seus versos, gargotejant amb tinta verda quatre paraules plenes de sentiment, li alimentava la vida, li simplificava els matins quan llevar-se era un suplici i una llosa pesada...

    Avança unes passes, fins al gran finestral, i observa el carrer. Amb més trànsit que en l'època que ella exercia. Però amb la mateixa amplada increïble, vasta, feta a mida de l'egolatria de l'artista. No gosa aproximar-se a les fustes per no revelar la brutícia que les cobreix, per dissimular que no veu que els vidres necessiten un bon repàs. Calla uns improperis contra La Chascona i Isla Negra. No li ha agradat mai maleir ni insultar ningú però aquest panorama és trist, sobretot perquè ella intentava tenir-ho tot net com una patena. La badia, però, segueix allà, bella, màgica, silenciosa. Li agradaria abocar-s'hi de nou, però ho troba inútil. Ara que no hi és el poeta i ha canviat la vida pel vagareig etern, tot té un sentit inversemblant, buit, malenconiós, com les visites subreptícies i contra tota lògica a La Sebastiana, a Valparaíso, on encara resta en l'aire aquell amor incondicional, incombustible, perenne, que ni la mort no ha pogut esborrar del seu cor. Tampoc la dictadura de Pinochet podrà enderrocar aquesta casa ni la grandesa de Pablo Neruda.


    d.
  • Un món millor...
    brins | 31/05/2015 a les 18:47

    Sovint sentia a dir que existia un més enllà, un altre món millor… però en voler imaginar aquest espai desconegut, se li enterbolien els pensaments. Cap presumpció no aconseguia explicar-li quin altre paisatge podia substituir una posta de sol amb color de pell de taronja o una albada amb gotims de rosada; la seva ment no podia concebre cap altre indret on hi haguessin flors silvestres enmig de prades verdes, ni llum de lluna excelsa que acompanyés la nit; cap lupa no li podia mostrar una mar amb blaus tan suaus i tendres ni pètals amb fúcsies tan vius. La imaginació no podia explicar-li quin altre gust podria tenir la sal del mar ni quin altre esclat podria tenir l’onada i la ment no aconseguia revelar-li viaranys desprovistos del somriure d’un nadó, de la llet amorosida d’una mare, o del foc de la passió… Dubtava de tot, no aconseguia esbrinar si en aquell món desconegut s’hi podrien mantenir els somnis que ballen per les puntes dels dits, o la passió que gosa encendre llavis…

    Fou el cor qui li anuncià que l’home que havia perdut vivia en aquell més enllà tan ignot i qui li aconsellà gestar l’esperança de retrobar-lo algun dia per poder recompondre cristalls trencats… Fou el cor qui li anuncià que més endavant tindria la sebastiana benaurança de recuperar l’ésser estimat que l’havia hagut de deixar perduda enmig de núvols foscos; de tornar a veure l'esguard de l’home que tant enyorava.

    Les entranyes li explicaren, en un pulverulent missatge, que algun dia podria alliberar-se del monstre que li ofegava l’esperit i del dolor d’aigua ferida que la turmentava; elles li prediren que navegaria fins al port del més enllà per aconseguir l’únic bàlsam que podia consolar-la: tenir al seu costat el seu estimat…tenir el seu tacte, la seva petjada, la seva mirada...

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.