Pregunta per als poetes de RC

O sigui que aplicant les mates podríem tenir una major productivitat!: de cada poema treure'n un munt. Això em sona! dirien alguns despistats. RC veuria augmentada la seva producció literària,...però aquest concepte no l'han patentat ja els bancs i caixes? D'un sol bitllet fer-ne veure 10?

Ara de debó: això és un insult! Un insult a la sensibilitiat i a la creativitat! I al vers lliure o esclau!
L'escamot poètic* pren nota d'aquesta.

* "Ser onda oficio niña es de tu pelo"

segur que amb la prosa també es poden fer experiments semblants.
Suposo que sí, que existeix la poesia combinatòria, tu n'has posat un clar exemple, però si no ho sents, si no et posa la pell de gallina, no és el mateix...

;)

No encerto la combinació de versos adequada!

;P

És possible, qwark, que algú ho hagi fet, hi ha moltes coses inventades ja!

L'únic que he llegit de semblant són les sextines de la Maria Mercè Marçal, on l'element que es repeteix és l'últim mot de cada vers, fent combinacions, però enllaçant les diferents estrofes amb la mateixa paraula. El resultat és esplèndid, es multipliquen els significats, les connotacions dels mots repetits.

Tampoc sé quantes combinacions es podrien fer seguint el seu esquema, es podria calcular, però. Et deixo un exemple, tot i que ja veus que és diferent a això que tu planteges.

SOLSTICI

El teu sexe i el meu són dues boques.
No sents quin bes de rou sobre la molsa!
Quin mossec amb lluors d'ametlla viva!
Quina parla, amb rellent de gorga oberta!
Quin ball, petites llengües sense brida!
Quin secret de congost! Els nostres sexes,

amor, són dues boques. I dos sexes
ara ens bateguen al lloc de les boques.
A esglai colgat, fos l'eco de la brida
que domava la dansa de la molsa,
de bat a bat tenim la platja oberta:
avarem-hi el desig d'escuma viva.

El teu sexe i la meva boca viva,
a doll, trenats com si fossin dos sexes,
entremesclen licors de fruita oberta
i esdevenen, en ple desvari, boques.
Boques, coralls en llacuna de molsa
on l'hora peix l'atzar i perd la brida.

Som on l'hora i l'atzar perden la brida,
on, a cavall de la marea viva,
llisquen sense velam, pels solcs de molsa,
el meu sexe i la teva boca: sexes
al mig del rostre i a l'entrecuix, boques.
Tot çés un daltabaix de sal oberta.

Castells de mar en festa, a nit oberta
esborren signes i donen la brida
de tot a la follia de les boques.
Qualsevol fulla morta es torna viva
al clar del sol que ens fa llum negra als sexes
i pinta de carmí flames de molsa.

Que cremi tot en un torrent de molsa
i que ens mauri la nostra saba oberta!
Que facin el solstici els nostres sexes,
que el cor tranformi en pluja tota brida!
Que esclatin els bancals en saó viva!
Que els boscs floreixin en milers de boques!

I que les boques facin que la molsa
arreli, viva, com la pell oberta
sense brida al mirall dels nostres sexes!


Bé, espero que el poema no t'alteri la temperatura corporal ;))

El que no sé si sospitaves és la meva resposta a aquest missatge : per a mi la poesia combinatòria existeix, és la que s'escriu quan duus a sobre únicament una combinació... No em diguis que és una resposta fàcil, que amb la calor que fa, el més fàcil seria fer-ho sense...

aihaha!

Nanit des de la Platja de Sant Pol a Sant Feliu de guíxols!. Ara ha parat l'aire del sud càlid i enganxós de la tarda, potser la culpa de les meves paraules (i fets) el té ell...

angie