Prec a Déu

-Què estem fent? -el mira i s'enrojola. Fa el gest gairebé inconscient de tapar-se el borrissol púbic amb les mans. Riu nerviosa. Es tomba, i arrenca a córrer cap al llac.
Ell la segueix, amb el cor bategant-li com una locomotora. Sent l'airet, encara fred, de principis de març. Alça els ulls i descobreix l'alçada majestuosa del Perafita amb una punta de neu al cim. Sent el crit que ella estrafà en llançar-se a l'aigua i percebre-la gèlida. Continua corrent. Tanca els ulls. Salta sense rumiar-s'ho. Es capbussa. Li fa l'efecte que milions d'agulles se li claven als porus de tota la pell. Treu el cap i la descobreix al seu costat, rossa, amb els cabells surant com els pètals d'una flor que es bada. Ella el mira amb el cel als ulls i una expressió de delir que el fa fondre. A ell, malgrat el fred, la sang se li agombola al membre, que li creix. S'abracen. Es devoren.

*

-És cosina teva, i li has de fer una mica de cas. Em sents? -li demana el seu pare.
Fa que sí amb el cap. Una tia de tretze anys que gairebé no ha vist mai! Empollona! ¡D'un poble perdut de Lleida, on segons diuen no tenen ni cinema! I cosina seva! Au! A donar-li conversa!
S'atura un tot terreny. Hi baixen el seu oncle i una noieta amb els cabells grocs com la palla, una bonior de pigues al voltant del nas, i els ulls profundament blaus. El seu pare els presenta, i, a ell, li fa l'efecte que la veu de la nena és com una música, que té un no sé què de dolçor que se li fica a dins. Sembla vergonyosa, però no es cansa de xerrar amb ell, de preguntar-li com li va l'escola, fins i tot d'apartar-li un bri de pi que se li havia enganxat als cabells i li feia lleig.
Agafen el camí de terra que s'enfila fins als primers cims dels Pirineus. Arriben al refugi dels Estanys de la Pera. S'hi instal·len.
-Demà us quedeu sols! -li diu, a ell, el seu pare -. En Jan i jo ens n'anem d'excursió, suposo que podem confiar en vosaltres. Per qualsevol cosa, ens feu un truc. I al refugi hi teniu el guarda.

*

És de nit. Ell dorm. Tot d'un plegat es desperta; sent uns llavis closos damunt dels seus i olor de rosa.
-Sóc jo -fa ella. El torna a besar i se'n va.

*

L'endemà al matí, cap a les onze, se'n van a llac. No hi ha ningú.
-Al cau ens banyàvem despullats al gorg. -diu ell.
-Sí home!
-Que sí!
-Fem-ho? -proposa ella amb expressió de picardia.

És morta, ben morta. De tant fregar, finalment mor. Exhausta, una fi imprevisible i inusitada, inèdita, fins i tot, en les femelles de la seva espècie. La miro, intento fer-li la reanimació però ja no hi ha res a fer. Amb els esforços que havia fet per conquistar-la, amb els balls i els cants nupcials, i ella, que feia uns ullets d'enamorada, que se'm menjava abans de començar el coit...

Ara que hi penso, però, trobo que l'assumpte ja venia de lluny. Vaig néixer així, sense poder consumar l'acte sexual ni traduir, sobre el terreny, el llenguatge senzill i primari de les meves hormones. Ella era esvelta (les males llengües sempre deien que era un secall) i amb una profunditat a la mirada que feia esborronar i se m'eriçaven els pèls del clatell cada cop que la veia aparèixer davant meu. I jo, tímid de mena, que estossegava quan un bri d'herba se m'anava per l'altra banda i ella esclafia a riure. I ara, en veure-la rígida i sense alè, sento pena, la compadeixo malgrat saber que no hauríem arribat a bon port i que la nostra relació hauria acabat sobtadament. Perquè, tot s'ha de dir, i està lleig esmentar-ho quan ja no em pot escoltar, només em volia perquè la fecundés.

De bona família i treballador. La mare, que havia enviudat en quedar-se prenyada, sempre m'avisava que no confiés en cap femella, que totes eren unes interessades (aquest no era l'adjectiu usat, però), que només em volien pel meu cos i per quedar-se amb tot allò que havia guardat zelosament dins meu. Tot, tot i tot. I el seu to, inquisidor, feia paüra, m'espantava i no era capaç de confessar a ningú, ni a ella mateixa, aquesta meva disfunció sexual.

Però, ben mirat, no em penedeixo del meu silenci. Crec que, malgrat tots els rumors que suposin la mort de la meva parella, hi ha una part positiva en aquesta vergonyosa manca de masculinitat: seré el primer pregadéu mascle cèlebre per la seva longevitat.

És morta, ben morta. Ara només queda demanar a Déu que tingui cura de la seva ànima...

Dídac Sanahuja

L'inspector Ibáñez preferia l'olor de les ametlles amargues al de la sang. Era per això que aquest cas, tot i ser cridaner per a l'opinió pública, resultava policialment còmode.
Les monges dominiques jeien disperses per la sala de costura amb expressions que denotaven haver patit una dolorosa agonia. Sobre la còmoda d'imitació a l'estil Lluís XV, restaven esparsos uns trossos de coca de la reina en una safata de plata alemanya. Una sola ensumada li va bastar al forense per determinar que aquesta era l'arma del crim: ou, farina, rent, corfa de llima, oli, sucre i un polset de cianur barrejat amb una picada de fulles de datura, això, és, estramoni.

*

La nit de noces, la Rosa desitjava tant el seu marit que no va patir ni goteta de temor. A penes va experimentar dolor en ésser desvirgada, no de bades duia tota la vida esperant.
La Rosa i el Salvador es coneixien de sempre: ella, filla del boticari i ell, fill del ferrer, vivien porta amb porta i s'havien criat junts, tant, que la Rosa no tenia cap record d'infantesa on ell no apareguera. Aquella nit, però, va fer un descobriment: en acabar el coit, exhausta per la nova intimitat, li va semblar que tant la seua pell com la del marit emanaven una perceptible olor a marialluïsa que es renovaria cada cop que copulaven.

*

Quan la feina augmentava per comunions i casaments, la Rosa solia anar a donar un cop de mà a les monges com a antiga deixeble de brodat. Un cop enllestit l'aixovar, havia seguit anant al convent quan les monges la requerien, i atesa la confiança, havia convençut el Salvador perquè les ajudara amb les feines més feixugues de l'horteta. Fou precisament una vesprada que acudia al convent per dur-li uns planters d'encisam, que una forta sentor de marialluïsa provinent de la sala de costura la va trasbalsar. A dins, les monges brodaven plàcidament i res no semblava alterar el ritme silenciós del seu quefer. A l'horteta, Salvador i la seua pell cítrica i fragant feinejaven amb aixades i lligons.
La Rosa es va mantenir impertorbable. En arribar a casa, va preparar dues coques de la reina amb ous, farina, rent, corfa de llima, oli, sucre i els ingredients de gràcia que uns minuts abans havia agafat de la botica del pare i l'endemà es va presentar al convent per obsequiar les germanes amb un berenar.

*

Entre llàgrimes i sanglots, una setmana després de la convidada, la Rosa es lliurava voluntàriament a la justícia per confessar el seu crim. A l'inspector Ibáñez també li agradaven els casos que, a més de no mitjançar-hi la sang, es resolien amb una eficient rapidesa.

Sabies que el petó cremaria els meus llavis per sempre, com un malefici atorgat aquells que esdevenen brasa dins el cos d'un altre. I no podia desfer-me'n d'aquella suavitat que es passejava amb parsimònia per la meva boca absorta. I no vaig poder rebutjar un petó de tendreses sortides d'un bagul antic, ple de desitjos i de set d'una carn feble, que no oposava resistència al foc d'uns llavis assedegats d'aquella humitat primera, innocent, poruga.
Fins que el desig es lliurà sense traves ni raons. Aleshores, només percebia a través dels receptors tàctils i el cos esdevingué elèctric, com travessat per un llamp estàtic que fa aturar el temps i l'univers, mentre dura el miratge de la passió que no pot assimilar objectes ni sons al seu voltant, doncs tot resta en un silenci sobtat, com una il·lusió indescriptible, un estat viu fora de la vida mateixa. I els teus llavis em cremaven i no em deixaven fugir.
Hores lentes, mentre les passions respiraven l'alè d'un instant condemnat a l'oblit.

***

Et vaig veure en un supermercat, mentre agafaves envasos amb molta cura i els miraves atentament, potser llegies els ingredients. Vaig analitzar el teu aspecte: alçada mitja, morè, no eres molt guapo. Potser era el moviment, la seguretat amb la que prenies els articles de la lleixa, l'expressió intel·ligent, allò que em va subjugar. No podia deixar de fitar-te, ni tant sols vaig intentar dissimular o mirar-te de cua d'ull. Quelcom incomprensible m'empenyia envers tu com un imant de força invisible i desmesurada.
Vas mirar-me estranyat, devies pensar que et preguntaria si sabies on eren les llaunes de tonyina. No, em vaig palplantar al teu davant i et vaig demanar si podies fer-me un petó perquè necessitava que algú em beses i m'abraces com si la realitat s'hagués exhaurit.
Encara recordo el mig somriure sorprès que se't va dibuixar al rostre. Semblaves al·lucinat per una mena d'emoció intensa que no verbalitzaves.
Després et vas acostar molt. Pensava que et riuries de mi o em clavaries un sermó sobre el protocol de com presentar-se a un desconegut de manera correcta. Sortosament, no ho vas fer.


***

No ens vam veure més, de vegades penso, com un instant efímer pot deixar una petjada tan profunda en les nostres vides. Crec en una comunicació sensorial, molt més potent que la verbal o la gestual. Només així es pot entendre la grandesa d'un moment aturat, mitjançant l'univers tàctil que recorre amb plaer tots els porus de la nostra pell, sense deixar-se'n cap ni un.

Sóc un nefast voluntari lingüístic

      La Liceth i jo ens reunírem a l'aula assignada de 2n d'ESO-A. Calia que parléssim en català i simplement se'm va acudir mormolar:

-T'agrada l'institut?

      Ella semblava que no s'havia plantejat practicar la llengua catalana, precisament. M'agafà del braç i em mirà als ulls. Tot indicava que pretenia fer-me un petó. Pobre de mi! Si jo no n'havia fet mai. Tenia a punt de solfa una de les noies "bomba" i jo, malauradament, no tenia experiència. Calia aturar-ho, però m'era impossible. No podia, les meves hormones estaven esverades.

      Vaig intentar fer memòria dels consells del meu germà gran sobre el tema. Calia que decantés el cap al costat contrari al d'ella, però... com podia endevinar quin cantó escolliria? Ella em llegí el pensament. Passà una mà darrere del meu clatell i, dolçament, me l'acompanyà cap a l'esquerra. Ja teníem els llavis ben junts, quan vaig recordar que era imprescindible tenir un bon alè. Massa tard: acabava d'endrapar-me l'entrepà de xoriço. No sabia què fer amb la llengua, així que, vaig tancar els ulls i em vaig deixar fer. Ella sí en sabia. Jo tremolava de por i d'inseguretat. Quan vaig entreobrir els ulls, vaig topar amb la mirada inquisidora del meu tutor, palplantat, davant la porta de l'aula.

---o0o---
      El professor de Català em suggerí fer de voluntari lingüístic. No vaig saber negar-me. Em semblava poca cosa guanyar un positiu d'actitud a la seva matèria a canvi de parlar en català amb un alumne nouvingut. M'havia de perdre un dels meravellosos partits de futbol que disputàvem a l'hora de l'esbarjo. Dies després, quan el professor notificà que la meva parella lingüística era la Liceth, vaig passar de ser la riota dels companys d'equip a ser el més envejat dels nois de la classe. I és que ella, malgrat fes un mes que havia arribat de l'Equador, era una noia sensacional coneguda per les seves generoses corbes a tot l'institut. Jo ja la tenia clissada i m'agradava.

---o0o---
      Estàvem al despatx de la Cap d'estudis. Jo seguia tremolant, però ara d'una forma ben diferent i amb les neurones ben relaxades.

-Què és el que heu fet?

      Per un moment em vaig plantejar que pretenia que féssim una acurada reproducció dels fets allà al despatx, ràpidament em fugí la idea. Restàrem cap cots, sense pronunciar paraula.

-Es pot saber en què estàs pensant, Aleix? -m'etzibà esquerpa.

      Realment ho volia saber? Pensava que acaba de patir l'experiència més horrorosa: el meu fracassat primer petó. M'havia enxampat el tutor. No tindria el positiu de català. Els meus pares em condemnarien a uns quants caps de setmana sense sortir. I el pitjor de tot, ella esbombaria per tot l'institut que sóc un nefast voluntari lingüístic.

      Els dos seguíem sense parlar en català.