Detall intervenció

però fa caliu

Intervenció de: Màndalf | 30-11-2014


El fum de la cigarreta sura indisciplinat per l’habitació i es barreja amb l’aroma de vainilla que emana del fanalet de vidre. Reflexos de colors càlids pinten les parets i el sostre, on hi ha un mirall emboirinat que retorna dos cossos enredats entre la vànova blanca i el llençol vermell. Ella està endormiscada amb l’inici d’un somriure als llavis. Ell fuma recolzat al capçal, mirant-la pensatiu.

- Un sol cop i prou?
- Un sol cop i prou, s’ha acabat.

És ella. La veïneta amb qui jugava a fer basses i a saltar tolls després dels xàfecs, la que pujava amb ell a l’alzina del Camí Fondo, la que el feia riure amb les seves pallassades.

La noia que mirava de reüll a l’institut, la del primer petó fugisser, la que el va abraçar en la partença cap a Barcelona. La que desitjava i no havia aconseguit mai. Fins a aquesta tarda.

Fins a aquesta tarda, en què la casualitat els ha fet coincidir al tren. L’alegria en veure-la, molt especial. L’abraçada, millor inclús que la primera. Tot ha anat suau, tot ha lliscat natural com l’aigua en un torrent. I s’han deixat portar, delerosos, fins a aquesta habitació. I ara diu que una sola vegada! No s’ho pot creure. És una broma. Sempre juga a fer brometes per riure.

Ella obre el llençol i deixa veure els seu cos magnífic, els seus pits petits i seductors, l’invita a arraulir-se de nou a la cova càlida. I somriu. Ella somriu encantadorament i el mira. El mira amb aquests ulls clars, preciosos, il•lusionats, una mica humits...

Ell inhala àvidament el fum fins als peus i alça les celles:
- En serio que vols que no fumi més després de fer l’amor amb tu?


Respostes

  • RE: Repte DLXXIII: Una flor no fa estiu
    rnbonet | 27/11/2014 a les 16:57

    Jaculatòria: "Oh, senyor! Tu saps que sóc el primer participant. Tin misericòrdia de mi a l'hora del comentari!

    Algú havia d'encetar la síndria. Amb els desig que hi haja bona collita!


    *NI UN “CAPULLO” TAMPOC FA HIVERN

    Això era un mig pollet de nom“Alioli”. I si em demaneu perrquè, us ho explique: d'oli, en tenia poc, però pudia a all a cent quilòmetres a la redona!
    Havia nascut d'un ou amb defecte, post en una nit de xàfec abundós per una gallina fecundada aquella mateixa vesprada per un gall dretà de pota. I el seu naixement es va veure agreujat amb problemes de cova: la gallina encarregada de donar escalfor als ous eixia de nits, abandonant els futurs nou-nats encarregats al seu 'cuidao'. Direu, pobrets! Però res d'estrany en aquell país. Si us expliqués... Ara, em resulta més interessant, però, i per no perdre el fil del que us contava, referir-me a l'exactament 'Migpollet': una pateta, una ala, mig cap, mig bec tallat verticalment... Per no seguir amb mig pit, mig pulmó, mig fetge, mig cervell, mig...... Pobret! El que sí està clar, clarísssim, va ser que aquest desgavell d'origen va orientar-lo - i perdoneu per redundància- tota la vida del mig pollet. Perquè això sí: no mai va ser 'migpollastret'; sempre 'migpollet'. Sí, allò de pollastre/pollet... Encara que fos a mitges. O només mig. Ja m'enteneu. I si no, “en pau”, que “de tot hi ha a la vinya del senyor”! I aquell animalet començà a parlar: “piu”, piu”. Per natura, que no per referències a...
    I creixia en edat i sabiduria. Bo, creixia. La meitat,exactament, en edat.
    I sí, es féu gran, gran... Arribat a la majoria d'edat, el feren president de l'escala; més avant, president d'un consell d'administració d'empresa. Fins que de presidèncie en presidència, arribà a president d'un estat. Multidisciplinar, multiètnic, multicultural.... I ell continuava fent “piu”, “piu”. Sense referir-se mai a aquell assumpte que penja.... Ja m'enteneu, supose.
    • però fa caliu
      Màndalf | 30/11/2014 a les 22:52

      El fum de la cigarreta sura indisciplinat per l’habitació i es barreja amb l’aroma de vainilla que emana del fanalet de vidre. Reflexos de colors càlids pinten les parets i el sostre, on hi ha un mirall emboirinat que retorna dos cossos enredats entre la vànova blanca i el llençol vermell. Ella està endormiscada amb l’inici d’un somriure als llavis. Ell fuma recolzat al capçal, mirant-la pensatiu.

      - Un sol cop i prou?
      - Un sol cop i prou, s’ha acabat.

      És ella. La veïneta amb qui jugava a fer basses i a saltar tolls després dels xàfecs, la que pujava amb ell a l’alzina del Camí Fondo, la que el feia riure amb les seves pallassades.

      La noia que mirava de reüll a l’institut, la del primer petó fugisser, la que el va abraçar en la partença cap a Barcelona. La que desitjava i no havia aconseguit mai. Fins a aquesta tarda.

      Fins a aquesta tarda, en què la casualitat els ha fet coincidir al tren. L’alegria en veure-la, molt especial. L’abraçada, millor inclús que la primera. Tot ha anat suau, tot ha lliscat natural com l’aigua en un torrent. I s’han deixat portar, delerosos, fins a aquesta habitació. I ara diu que una sola vegada! No s’ho pot creure. És una broma. Sempre juga a fer brometes per riure.

      Ella obre el llençol i deixa veure els seu cos magnífic, els seus pits petits i seductors, l’invita a arraulir-se de nou a la cova càlida. I somriu. Ella somriu encantadorament i el mira. El mira amb aquests ulls clars, preciosos, il•lusionats, una mica humits...

      Ell inhala àvidament el fum fins als peus i alça les celles:
      - En serio que vols que no fumi més després de fer l’amor amb tu?
  • Freqüències
    deòmises | 28/11/2014 a les 04:50



    Es desperta amb els efluvis eròtics encara presents en l'olor dels llençols. L'episodi de la nit anterior ha estat la conseqüència d'ingerir marisc i acompanyar-lo d'un vi blanc glaçat. El seu penis, però, resta flàccid com de costum, amnèsic de tot allò que ha experimentat fa unes hores. Gràcies a la porta entreoberta del bany, sent la Carmela, la seva esposa, taral·larejant una melodia ben animada, entre el xipoll de l'aigua en el bidet. Una altra cosa no tindrà, però ningú no la guanya en polidesa. Els anys de convivència no l'han embrutida. I la segueix trobant atractiva, sensual, que el va captivar, amb tanta freqüència, des del primer dia.

    Com anit, que, per celebrar el seu aniversari de casats, va guarnir la taula d'allò més. Per acabar-ho d'adobar, la combinació que va deixar entreveure sota el vestit va desarmar-lo. La despullà i descobrí el seu cos ja conegut, els pits caiguts però bells encara, i tot un cúmul de sensacions provocat per la nuesa, que els dugué a l'èxtasi. A l'uníson, en pocs minuts. El son profund i reconfortant els atrapà, fins ara mateix. Es recorda endut per un corrent torrencial, previsible, anunciat per tants indicis. Es meravella encara de l'ímpetu de la Carmela en cada nou embat, folla i desbocada, galopant-lo com mai. Resta astorat pels records tan vívids.

    El degoteig d'aigua s'atura, no pas la tonada entusiasta. Quan ella apareix al llindar de la porta, amb cara de reclamar un nou combat, sense ganes de signar un armistici encara, res no ha canviat sota els llençols. Se li abalança, amb la boca àvida de llengua i els mugrons demanant mossecs... i ell suporta el xàfec estoicament. És quan ell maleeix la mare Natura, que l'ha fet arribar a octogenari ple de salut però amb dèficit de vigor.


    d.
  • BOCINS DE PRIMAVERA
    brins | 28/11/2014 a les 20:46



    El matí ha despertat assolellat, clar i diàfan com el somriure d’un infant…

    La Isabel ja té el canalons a punt de gratinar, el tall rodó a la cassola i el gelat de llimona al congelador; les tovalles de fil blanc romanen esteses a la taula i un pom de clavells vermells fulgura, amatent, al rebedor. Tot anuncia que avui serà un dia especial; l’aire s’engalana de goig perquè la Isabel podrà gaudir, durant unes quantes hores, de la companyia dels fills.

    Podrà explicar-los com és d’interessant el llibre que llegeix, quin règim li ha recomanat el metge, i com s’ho fa per aconseguir geranis tan florits. Evocarà el temps en què aquella llar ignorava encara com és d’afamada la mort, i dissimularà una llàgrima d’enyor que li rodolarà pel pit. Intentarà ser forta, i no explicarà que se sent molt sola; sap que els fills necessiten intimitat… Agrairà, respectuosa, el que li ofereixen, paraules tendres i besos dolços.

    Esbargirà, durant unes quantes hores, les ombres d’un passat que ja no és seu, i quan la família se’n torni a anar, s’asseurà altra vegada a la butaca grisa per plorar estius perduts; suportarà un terrible xàfec de melangia que li anegarà el pit, i apujarà el volum del televisor per no sentir tan forta la seva veu.
    .
    Quan demà es llevi, haurà guardat en un íntim racó, el nèctar d’aquelles hores de companyia, i el beurà, a glops petits, cada vegada que tingui resseca l’ànima. Intentarà entendre que l’escalfor que ella tant desitja hagi de ser, tan sols, un bocí de primavera dins del seu hivern...
    • BOCINS DE PRIMAVERA (Ara sense cap de les paraules prohibides. Gràcies)
      brins | 30/11/2014 a les 11:59

      El matí ha despertat assolellat, clar i diàfan com el somriure d’un infant…

      La Isabel ja té el canalons a punt de gratinar, el tall rodó a la cassola i el gelat de llimona al congelador; les tovalles de fil blanc romanen esteses a la taula i un pom de clavells vermells fulgura, amatent, al rebedor. Tot anuncia que avui serà un dia especial; l’aire s’engalana de goig perquè la Isabel podrà gaudir, durant unes quantes hores, de la companyia dels fills.

      Podrà explicar-los com és d’interessant el llibre que llegeix, quin règim li ha recomanat el metge, i com s’ho fa per aconseguir geranis tan florits. Evocarà el temps en què aquella llar ignorava encara com és d’afamada la mort, i dissimularà una llàgrima d’enyor que li rodolarà pel pit. Intentarà ser forta, i no explicarà que se sent molt sola; sap que els fills necessiten intimitat… Agrairà, respectuosa, el que li ofereixen, paraules tendres i besos dolços.

      Esbargirà, durant unes quantes hores, les ombres d’un passat que ja no és seu, i quan la família se’n torni a anar, s’asseurà altra vegada a la butaca grisa per plorar paradisos perduts; suportarà un terrible xàfec de melangia que li anegarà el pit, i apujarà el volum del televisor per no sentir tan forta la seva veu.
      .
      Quan demà es llevi, haurà guardat en un íntim racó, el nèctar d’aquelles hores de companyia, i el beurà, a glops petits, cada vegada que tingui resseca l’ànima. Intentarà entendre que l’escalfor que ella tant desitja hagi de ser, tan sols, un bocí de primavera dins del seu hivern...


  • La visita
    Mercè Bellfort | 29/11/2014 a les 00:00
    No parlava mai amb propietat. Dir les coses pel seu nom li suposava un esforç fora mida. Ja ho va fer en el seu moment quan el doctor li va diagnosticar un càncer de pit. Ella deia que tenia un mal lleig. I semblava que així, emprant eufemisme rere eufemisme, se sentia més bé.

    Quan va començar a parlar de que aviat rebria “una visita” la seva filla, acostumada al tarannà evasiu de la mare, va pensar que qui la visitaria en realitat seria la mort. Sí, la mort faria acte de presència d’un moment a l’altre. Ben mirat no anava massa desencaminada ja que la malalta havia fet una metàstasi galopant i tot indicava que estava arribant a la fi dels seus dies.

    Aquell dia tot semblava més fosc que mai. Amb paraules de la mare podríem dir que estava a punt de desplegar-se una immensa turmenta o de caure un xàfec devastador. La Clara veia, desesperada, com la persona que havia tingut cura d’ella des de petita, disfressant a tothora la crua realitat per no espantar-la, s’apagava per moments. Dies abans s’havia posat en contacte amb el seu pare, a qui feia anys que no veia. Una informació curta i contundent: la mama s’està morint.

    Després de tants anys desconnectat de la família l’Ildefons es va presentar amb un semblant trist. Aquesta era la visita que esperava la Clara molt dins seu. Volia compartir el dolor amb el pare. Desitjava una reconciliació de darrera hora. Ell, il•lús, tenia l’esperança de redimir la seva culpa.

    Però la trobada amb l’Ildefons acabà com el rosari de l’aurora: la mare, intuint des de l’inconscient la presència d’aquell ésser indesitjable, s’encomanà a Déu per expirar el més aviat possible. I succeí.
  • La pluja i els dies del raïm
    Endevina'm | 29/11/2014 a les 13:12
    La pluja i els dies del raïm


    Abans de tancar la finestra escolto el cant d’una mallerenga entre els bedolls, lluitant per fer-se entendre amb la fresa del riu que passa arran de casa i que en aquell indret baixa feréstec. Després d’un cop d’aire cauen les primeres gotes d’un xàfec que ens avisa d’un de més ferm. La Mallerenga vola i ja no se sent el seu cant. Núvols negres ens avisen que el fort aiguat s’apropa.

    Tot d’un plegat milers de petits ruixats s’han ajuntat en un de sol, dansant sota un ritme frenètic, insistent i precís. Però tenint en compte la calor que ens ha estat fent, penso que és bonic veure ploure, i miro enllà de les finestres picades per milers de gotes d’aigua i sols veig més aigua que ara cau i que després s’atura un instant i tot seguit cau amb més força, fent intensa la seva rèplica repicant contra els vidres molls i fent xaragalls que li cerquen el límit, trobant el marc fred i humit. Hi passo els dits de dins estant, i sento la seva humitat, la fredor. Ens ha arribat la tardor?

    De sobte un raig de llum il•lumina un turó proper. Un llamp penso jo, però no, és un raig de sol que solitari ha marcat per un instant una fita impossible que queda tot seguit engolida per un gris espès. No sé si voldria que tornés a dominar l’astre del dia i que foragités els núvols.

    Assegut en una butaca menjo raïm mirant el paisatge i penso que... que el raig tant sols ha estat un fet excepcional del moment i que ha de ploure tot el dia. Seguiré picant raïm una estona més i gaudiré tot escoltant Chopin.

  • La veritable història d'en foster
    foster | 29/11/2014 a les 13:52
    En Ramon Fuster estudià Filologia Catalana a la U.A.B. perquè li agradava molt llegir i perquè el motivava aquell nou Campus fora de Barcelona, amb un ambient distès i liberal, a l’aire lliure, amb porros i noietes estudiants de pits enormes.
    A les aules, en un entorn d’oci intel.lectual fantàstic que no esperava, li entrà la dèria per escriure, i d’un seguit i amb una naturalitat insospitada enllestí una novel.la sorprenent, apassionant i apassionada, amb ell mateix com a protagonista narrant -des de la maduresa i des d’un isolat i idíl.lic racó de món- les seves encara impossibles per inventades memòries. Amb una prosa peculiar i agosarada, dura i directa, esgranà hàbilment un relat negre sobre una seva vida imaginada, amb un passat tempestuós i intens, trepidant. Misèries i vergonyes inconfessables incloses. I sexe, molt de sexe. L’èxit va ser immediat, rotund, incontestable. Era la nova troballa, l’escriptor que tornaria la diginitat a la narrativa en català!
    En foster s’ho va creure, es deixà portar per la sobtada fama i decidí que en volia més, volia entrar al món dels escriptors per la porta gran. Ja no en tenia prou amb un miserable petit primer èxit. Convençut d’estar en ratxa i del seu futur brillant, buscava un triomf aclaparador. Començà un recull coral de relats intimistes i reflexius amb personatges diversos i controvertits tipus Carver. Escrivia frenèticament: el mots brollaven en forma de xàfec imparable a la pantalla. Però el resultat era una puta merda, sonava fals i obvi. Allò no tenia ànima. Començà a beure, tornà a les drogues, i desaparegué submergit en un no-res implacable i en irremeiable davallada: s’havia adonat amb horrible lucidesa que amb la seva primera i única novel.la s’havia expremut, havia esgotat l’únic material sobre el que sabia i podia esciure: ell mateix.
  • Estética
    allan lee | 29/11/2014 a les 19:08


    He escollit els colors en uns moments d’inspiració. En general, m’hi estic una estona, però amb ella ha estat tan fàcil, tan de cor a cap. M’ha fascinat la seva pell pàl•lida, els cabells tan negres. És una bellesa inusual, ja m’enteneu. Les proporcions de la cara no son simètriques, el llavi inferior una mica massa llarg, el nas, una mica tort, inelegant. Però el conjunt és encantador: coll de ballarina, pòmuls alts. Espatlles i pit de princesa.

    No sé per què, la resta de companys són homos. Tots. Alguns són brillants. Tenen una sensibilitat especial, una visió diferent del món. Ho sabem tots els estilistes. A mi tota la vida m’ha apassionat el maquillatge, la textura de les cremes, la olor perfumada dels productes que uso, però sempre aplicades a les dones. M’agraden les dones, m’agrada que sota les meves mans resplendeixin: minimitzo els defectes, aguditzo les benaurances. Si n’hi ha.

    Us juro que no sempre és fàcil. Perquè no és la gent atractiva la que necessita els meus serveis. Més aviat és l’altre tipus de persones, les de físic vulgar o directament horrible, qui tinc de clients. I sovint faig grans esforços per obtenir mediocres resultats. Per això, avui, ha estat una simfonia.

    No he volgut trencar el blanc del seu rostre, i he barrejat gris, ocre, blau, per la base. Les parpelles gairebé sense fumat, i una línia fina d’oceà abismal sobre les pestanyes. Ha quedat preciosa, i jo m’he sentit bé: ja em tocava.

    Portava massa dies. Com un xàfec m’han caigut innumerables despropòsits, vint-i-sis de seguits: arrugues profundes, nassos furibunds, pèls a on no toca; papades, pústules, cranis partits, cremades, ferides cosides a corre-cuita. Perquè després et diguin que semblen ninots, ja veus.
    Sort que el sou és bastant decent.




  • Comiat definitiu
    angie | 30/11/2014 a les 16:44
    Quan va inclinar-se pesarós damunt l’espatlla de la jove pèl-roja per servir-li l’aperitiu, quelcom estrany va succeir. No va ser una esgarrifança ni un ensurt, va ser un instant d’aquells que les busques del rellotge giren embogides i sacsegen la realitat de tal manera, que perds la noció de l’espai. Quan aterrà novament a la placeta de Marcús, els rínxols recollits en una cua ballaven al ritme de les converses properes mentre ell acabava de disposar damunt la taula la sotacopa i el combinat, i fou aleshores quan tornà a la franja rosada de la seva galta. La reconegué, però era incapaç d’ordenar el xàfec d’imatges que li saturaven la memòria. Va continuar prenent nota als altres clients i, just quan recolzà el pit al taulell per cantar les noves comandes, una etèria reminiscència el trasbalsà.

    *

    Assegurava haver estat amb una fada de pell extremadament blanca i cabells vermells, al pati del darrere de casa, on hi havia descendit com un àngel. En acomiadar-se li havia regalat un petó que dibuixà una rosa a la cara i ella havia promès dur-lo en un futur a casa seva per jugar plegats. Van dur-lo a cal metge, el qual no va donar importància a aquell fet aïllat en el seu comportament. “Coses de nens, va dir deixant anar el seu refrany preferit. Si no hi torna, no cal preocupar-se’n”. Va estar esperant-la any rere any, fins que l’adolescència s’assecà i la maduresa esborrà els records.


    *

    Quan ella va aixecar el braç demanant el compte, va anar-hi esperitat. Mentre guardava les monedes a la butxaca del davantal, ella el besà a la galta tot convidant-lo a una nit de jocs infinits. Ja no era un nen i havia arribat l’hora de repartir tots els pètals guardats pel comiat definitiu.
    • RE: Comiat definitiu (aquest)
      angie | 30/11/2014 a les 16:45
      Quan va inclinar-se pesarós damunt l’espatlla de la jove pèl-roja per servir-li l’aperitiu, quelcom estrany va succeir. No va ser una esgarrifança ni un ensurt, va ser un instant d’aquells que les busques del rellotge giren embogides i sacsegen la realitat de tal manera, que perds la noció de l’espai. Quan aterrà novament a la placeta de Marcús, els rínxols recollits en una cua ballaven al ritme de les converses properes mentre ell acabava de disposar damunt la taula la sotacopa i el combinat, i fou aleshores quan tornà a la franja rosada de la seva galta. La reconegué, però era incapaç d’ordenar el xàfec d’imatges que li saturaven la memòria. Va continuar prenent nota als altres clients i, just quan recolzà el pit al taulell per cantar les noves comandes, una etèria reminiscència el trasbalsà.

      *

      Assegurava haver estat amb una fada de pell extremadament blanca i cabells vermells, al pati del darrere de casa, on hi havia descendit com un àngel. En acomiadar-se li havia regalat un petó que dibuixà una rosa a la cara i ella havia promès dur-lo en un futur a casa seva per jugar plegats. Van portar-lo a cal metge, el qual no va donar importància a aquell fet aïllat en el seu comportament. “Coses de nens, va dir deixant anar el seu refrany preferit. Si no hi torna, no cal preocupar-se’n”. Va estar esperant-la any rere any, fins que l’adolescència s’assecà i la maduresa esborrà els records.


      *

      Quan ella va aixecar el braç demanant el compte, va anar-hi esperitat. Mentre guardava les monedes a la butxaca del davantal, ella el besà a la galta tot convidant-lo a una nit de jocs infinits. Ja no era un nen i havia arribat l’hora de repartir tots els pètals guardats pel comiat definitiu.
  • L’home gris
    mjesus | 01/12/2014 a les 00:17

    Era un home que tot ho veia de color gris. Els metges li havien fet un munt de proves i tots coincidien en que aquella disfunció no era possible. No li veien cap malformació al nervi òptic o a la retina, ni a cap altre part de l’ull: no hi havia solució.

    No veuria mai els colors! L’Eduard, a mida que es feia gran ho va anar assumint. Quan tenia vint anys li sortiren les primeres canes i quan en va fer els trenta, ja tenia el cabell gris. Tot en ell es tornà gris. No destacava mai en res i sempre passava desapercebut. Sovint li deien que no tenia sang a les venes.

    Treballava de comptable en una multinacional, un edifici d’oficines en el qual, a mesura que s’augmentava de categoria, s’accedia a un pis superior. Hi va començar a treballar als divuit anys i en portava vint a la mateixa planta. El dia que li anunciaren que pujaria al segon pis no s’ho podia creure (fou gràcies al descobriment d’una estafa). Per fi fugiria de la monotonia. S’adonà que els companys el miraven d’una altra manera i fins i l’Eduard ho veia tot diferent. Quan es dirigia cap a casa per comunicar-ho a la família, tot i el xàfec impressionant que queia, descobrí a través d’aquella cortina d’aigua, els colors de les llums dels semàfors. Quedà tan trasbalsat que notà una fiblada al pit. Per primer cop sentia el cor bategar dins seu.

    La vida a la segona planta, ben aviat es convertí en una calca de l’anterior. Tothom oblidà el seus èxits laborals, ignorant-lo com sempre. Els colors s’anaren difuminant com si una espessa capa de boira els cobrís. Poc a poc, l’home gris esdevingué encara més gris, d’un to vaporós... quasi invisible.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.