Per deòmises

En Jaume Arrufat, director de la sucursal de la Caixa a Cervera des de fa cinc anys, penja el telèfon amb una rialla d'orella a orella i fa giravoltar la cadira donant l'esquena a la taula del seu despatx. Fixa la mirada en un punt indeterminat dels rostolls ressecs de la Segarra que es veuen des de la finestra, més enllà de les teulades de la banda de baix del poble, creua les mans al clatell i clou els ulls. El notari li acaba de donar la notícia; finalment la casa Vialadàs és seva. De fet des de fa un any ja n'era el propietari virtual, però ara ja és oficial: “-Colla de pagesos...!” diu entre dents amb satisfacció. Quan el van destinar aquí, en una espècie de condemna a l'exili com a conseqüència d'unes operacions poc clares en uns fons de pensió a la sucursal de la Bonanova on treballava abans, va pensar seriosament en canviar de feina, però la crisi ja començava a apretar i no va tenir més remei que acostumar-se a la vida rural i avorrida d'aquell cony de poblot. Però ben aviat es va adonar que de fet li havia tocat la rifa, aquella gent eren tant innocents que els feia anar per on volia: -”Sinyor” director per aquí, “sinyor” director per allà... semblava que havia fet un salt en el temps als anys cinquanta, quan el rector, l'alcalde i el mestre eren les forces fàctiques, i ara s'hi havia afegit el “Sinyor” director de la Caixa. Al principi anava amb prudència, sabia que el vigilaven per tot l'afer de la Bonanova, però ben aviat va tornar a les martingales per tal de treure's un sobresou, el necessitava més que abans; anava de lloguer, havia de mantenir a la dona i els tres fills i, sobretot, tres dies a la setmana s'arribava a Barna, a veure la Iolanda. La Iolanda era una meuca d'alt “standing” que treballava en un meuble de la part alta de Barcelona i que en Jaume freqüentava des que va perdre la virginitat, amb una petita pausa d'uns cinc mesos quan es va casar. Ja feia vuit anys que només estava amb la Iolanda. Però també en el negoci de la prostitució havien arribat els vaques magres i, a més, la Iolanda ja passava dels trenta, i el llapis ja no queia (ja m'enteneu) tot plegat va fer que en Jaume ideés un pla per tal d'assegurar el futur de la Iolanda i tenir-la al seu servei exclusiu, i a més sense haver de pagar! El cap de turc propici el va trobar en un dels primers clients a qui en Jaume va conèixer en arribar al poble, probablement l'home més ric de tota la comarca, es deia Mateu Vilanou i era el que per aquí en diuen un “conco”. Tenia més de cinquanta jornals de terra però vivia gairebé com un ermità, i només per a treballar. A en Jaume li costava entendre aquella mentalitat en ple segle vint-i-u. Per treballar utilitzava un tractor “John Deere” que costava més de cent mil euros, però al mateix temps anava amb una merda de Seat Ibiza. Vivia en un casalot immens sense cap mena de luxe, ni tan solt tenia calefacció, encara utilitzava una cuina econòmica que alimentava amb la fusta de les oliveres velles. Quan va entrar al despatx per primera vegada el va fer esperar, va sortir i s'encarà amb la Mercè, que atenia als clients “normals”:
-Per què em fas passar aquest “pela-canyes?, que no te'n pots ocupar tu?
Per tota resposta la Mercè teclejà nerviosament a l'ordinador i li va assenyalar la pantalla, en veure el “saldo” del “pela-canyes” en Jaume va obrir els ulls com unes taronges i tot seguit entrà al despatx inclinant l'esquena i demanat disculpes. Se'l va mirar amb més atenció, amb tota l'atenció que exigeixen nou-cents cinquanta-quatre mil euros amb vuitanta cèntims. Devia rondar la quarantena, tenia la pell colrada pel sol, desprenia aroma de farigola i romaní i els ulls eren del color dels terrossos amb una mirada transparent, però per damunt de tot emanava innocència, era com una ànima d'un infant, amb tota la seva candidesa, hagués quedat atrapada en un cos d'adult. En Mateu era l'últim vestigi d'una antiquíssima saga de pagesos que, generació rere generació, s'havien passat la vida ajupits a la terra, només aixecant el cap per mirar el cel amb l'esperança de veure venir alguna nuvolada que xopés aquells camps assedegats amb els que s'hi sentien tan identificats.
En Mateu venia a veure'l perquè li fes la declaració de la renda, en Jaume, mentre omplia els papers el va sotmetre a un subtil interrogatori:
-Així que viu sol, senyor Mateu?...ah, ja, ja... no l'havia vist mai pel poble...ah, així que només baixa els dies de mercat, bé, bé... totes les fadrines de per aquí li deuen anar al darrere, eh?.... no? Què estrany!
I així, quan li va allargar els papers perquè firmés ja tenia el pla dissenyat, i va tirar pel dret.
-Escolta, Mateu... Em permets que et tutegi?...bé, doncs resulta que tinc dues entrades per anar a veure el Barça Madrid, però la meva dona no pot venir, que et sembla si m'hi acompanyes? No, no, no acceptaré una resposta negativa. I de passada anirem a sopar a casa de la meva cosina, que fa temps que no ens veiem, ja veuràs com t'agrada, es diu Iolanda.
A partir d'aquí el pla va anar sobre rodes, la Iolanda, amb la seva llarga experiència en fer tots els papers de l'auca per complaure les exigències més inversemblants dels clients, no va tenir cap problema en fer-se passar, davant d'en Mateu, per una vídua recatada i religiosa. Es va mostrar molt interessada en les feines del camp, i li va fer prometre que un dia l'aniria a buscar per ensenyar-li les seves propietats. Després d'aquella primera visita la Iolanda es va instal•lar definitivament a la casa pairal dels Vilanou. En Mateu la tenia en un pedestal, es va enamorar amb tota la força de la primera vegada, ja que per a ell realment era la primera vegada si exceptuem la senyoreta Gertrudis, la seva mestra a l'escola. La Iolanda, per la seva banda, li va agafar un afecte especial, tanta innocència la va commoure, era com tenir una espècie de gosset a qui tens sempre al darrere i a qui li fas fer el que vols. Li va fer canviar el cotxe, va remodelar la casa de dalt a baix, el va fer anar a les millor boutiques de Lleida a compra-li roba, a Barcelona no s'atrevia a anar-hi, per por de trobar-se amb algun antic client, tot i que s'havia canviat de look per precaució deixat-se créixer els cabells i tintant-los de negre. El compte corrent d'en Mateu va baixar significativament, però no li importava, els desitjos de la seva “Ioli” anaven a missa.
Mentrestant, en Jaume ja tenia enllestit la segona part de la trama, necessitaven un lloc on trobar-se amb la Iolanda, Cervera era un poble i havien d'anar amb molta cura si volien que la seva relació passés desapercebuda. L'oportunitat la va trobar en aquell grenyut que el va venir a veure perquè li renovés la hipoteca que tenia sobre la casa. En Joan Viladàs es considerava un artista, i es va polir el patrimoni familiar per fer realitat les seves obres. Temps enrere havia fet un curs de fotografia per correspondència i a partir d’aquell moment va voler emular a Robert Capa. Va deixar de treballar i demanà un préstec per comprar tot el material necessari. Després hipotecà la casa per pagar les sales d'exposicions que llogava i els viatges per mig món. A cada exposició venia, invariablement, tres quadres, que comprava ell mateix mudant la seva identitat només pel fet de posar el cartell “venut” o “sold “ que trobava més cosmopolita. La seva “especialitat” era la natura, fotografiava cabanes mig derruïdes, els ametllers florits, els antics camins... Un dia va veure un reportatge del National Geographic per la tele en que ensenyaven una filmació nocturna d'uns ratpenats. Se li va encendre la bombeta i comprà una màquina Nikon que s'activava amb el moviment, hiper silenciosa i que funcionava gairebé sense llum. La seva intenció era muntar la màquina vora el niu dels mussols, ocell que abundava per aquelles contrades. Però no va arribar ni a estrenar-la. Davant la negativa d'en Mateu a renovar-li la hipoteca no va tenir més remei que fer-li entrega de les claus de casa. Al cap de dos dies en Joan va desaparèixer del mapa, va fugir per la vergonya de la seva desesperada situació, sense casa i sense possibilitat de tornar els diners a familiars i amics a qui també n'havia manllevat.
En Mateu doncs ja tenia el lloc ideal per a les trobades amb la Iolanda, va fer una còpia de la clau, i com que la casa donava a dos carrers diferents, ell entrava per la porta del davant i la Iolanda, abillada per “anar a missa de vuit”, per la porta del darrere, assegurant-se així la màxima discreció. Feien l'amor sempre amb la persiana abaixada per no despertar sospites. Que el grenyut havia hagut de marxar a corre-cuita era evident per la quantitat d'estris que s'amuntegaven a la casa; ampliacions de fotografies per tot, trípodes, pantalles, focus...fins i tot la Nikon per estrenar romania en una prestatgeria de l'habitació. En Mateu pensava vendre-s'ho tot quan, després del període inevitable de paperassa legal, esdevingués el legítim propietari de l'immoble. Però un dia la majoria d'aquell material va desaparèixer, era evident que el grenyut havia entrat durant la nit.”-Bé, què hi farem...no totes cauen a la borrassa!” pensà, i va fer canviar el pany aquell mateix dia.
En Mateu doncs, se sentia plenament satisfet . Ni en somnis hagués pogut imaginar-se en una situació millor, havia lligat tots els caps d'una manera tan subtil i a l'hora tan efectiva que ni en Hitckook hauria pogut empescar-se una trama tan ben travada.
“-Colla de pagesos!” Torna a remugar mentre estira els braços per desentumir-los. Mira el rellotge, s’haurà d’afanyar, aviat serà l’hora “d’anar a missa”. Un crit de la Mercè el fa aixecar de la cadira d’un bot, no té temps de reaccionar que un home entra al despatx fent espetegar la porta contra la paret quedant-se palplantat al mig del despatx i mirant-lo fixament als ulls tot respirant sorollosa i entretalladament. Li costa reconèixer en Mateu en aquells ulls injectats de sang, en aquella cara que ha perdut tota la candidesa que l’hi és pròpia. Les dents serrades, tots els músculs es dibuixen sota la camisa que sembla a punt de petar per la pressió. No és fins al cap d’una estona que no s’adona de la falç que empunya, al tall hi goteja un líquid d’un vermell fosc, gairebé negre del que en pengen uns filets de color groc...filets? Just quan el pànic comença a supurar-li per tots els porus en Mateu llença damunt la taula que els separa un feix de fotografies que queden escampades, en Joan, amb una sola llambregada s’adona de la magnitud de la tragèdia, en les instantànies apareixen ell i la Ioli en totes les postures imaginables: “-Merda, la Nikon dels collons!” és l’últim pensament d’en Joan que es produeix simultàniament al xiulet de la falç tallant l’aire que troba en el recorregut fins al seu coll.

La pobra dona va morir sense fer soroll. No la van trobar fins al cap d’una setmana de dinyar-la, asseguda encara a taula, amb el cap caigut damunt del plat, on només hi quedava un petit bocí de truita.

—Saps qui s’ha mort?
—No, ni idea.
—La Càndida.
—La càndida Càndida?
—La mateixa...

Aquell va ser el tema de conversa durant molts dies. La noticia es va anar escampant com una taca d’oli.

—Què dius? Que han vingut els Mossos?
—Si, si, i un jutge. Han estat tota la nit a casa de la pobra Càndida.
—Quina cosa més estranya, oi?

De seguida van deduir, potser acertadament, que es devia tractar d’una mort violenta (o potser sospitosa), perquè se la van endur per fer-li l’autòpsia.

—Si, si, una ganivetada a l’estómac, tenia.
—No home, no. Un tret al cap. Es veu que hi havia sang a dojo.
—No, no, a mi m’han dit que l’han enverinat...

La policia va començar a interrogar als veïns. Primer al Ceferino, que va haver d’apagar el puret quan el van fer entrar a comissaria. Ell i la Càndida es veien d’amagades des de feia anys. Tothom ho sabia, tot i que ells ho havien dissimulat sempre. Els semblava que la gent no n’havia de fer res, de les seves trobades. En les seves velleses respectives, una trobada esporàdica, de tant en tant, no els feia cap mal.

—Ella sempre deia “a la vejés, viruelas”... Tots sabem a què es referia, oi?
—Ha, ha, ha! I tant que si! I si no, que li preguntin al Ceferino!
—Calla, calla, que diuen que és ell qui l’ha mort...

Després d’en Ceferino, el torn va ser per l’Encarnació, a la qual van interrogar sobre una antiga renyina. La Càndida havia fet d’infermera i cuidadora de la mare de l’Encarnació. La sobtada mort d’aquella dona va ser mal vista per l’Encarnació, que culpava a la Càndida de no haver tingut prou cura de sa mare.

—Tots sabem que alguna cosa amagava, la Càndida. Però allò de matar a la mare de la Encarnació... jo no m’ho vaig creure mai, sincerament.
—I perquè no? Aquella dona era una bruixa. Potser la Càndida se’n va afartar i li va fotre una doble dosi de medicaments... ja m’entens... potser ara la Ció si ha volgut tornar.
—Jesús Dolcíssim! Vols dir? Jo segueixo pensant que el Ceferino no és aigua clara...

Després li va venir el torn a la Pilar. Era neboda de la Càndida, i feia anys que no es parlaven. La batussa venia de lluny, arran de la mort de la Plàcida, germana de la Càndida, ara feia quatre o cinc anys. La Pilar acusava a sa tieta d’haver robat algunes joies de sa mare mentre encara era de cos present.

—No creus que la Pilar hi pot tenir alguna cosa a veure?
—Potser si. Allò de les joies no es va acabar d’aclarir mai. Potser la policia les haurà trobat.
—Vaig a veure si mossèn Genís en sap alguna cosa. L’he vist parlant amb aquell investigador de la gavardina llardosa.
—No siguis ruc. Si el mossèn en sap alguna cosa, vés que t’ho dirà a tu, capsigrany!
—Mira, per allí va l’Encarnació. Vaig a preguntar-li si en sap alguna cosa més...

Els rumors augmentaven dia a dia. Molts van passar per la comissaria, per voluntat pròpia o requerits pels agents. La imaginació de cadascun dels veïns del poble va fer estralls en aquella investigació: tothom havia vist quelcom sospitós, i qualsevol detall sense importància es convertia en l’argument d’una novel•la negra.

—Jo vaig veure dos joves estranys aquell dia. Ho recordo perquè em va xocar que anessin amb guants... no feia pas gaire fred.

(...)

—L’Encarnació tenia pressa aquell dia. I estava de mal humor, i semblava nerviosa. No serà que acabava de....? Ja m’enteneu....

(...)

—Jo el veia sovint, al Ceferino, rondant la porta de la Càndida. Ho veia tot des de la finestra de la cuina. Aquell dijous vaig veure algú, però no sé si era ell....Potser si que ho era, i va anar-hi per arreglar alguna discussió que finalment va acabar malament...

(...)

—La Pilar? Aquella donota ressentida? No m’estranyaria gens que li hagués clavat un mal cop al cap.

(...)

—¿Els de cal Costa no diuen res? ¿No li volien comprar la parcel•la de les gallines a la Càndida per poder fer-se la piscina? Aquella gent, molts calés, però pocs escrúpols...

(...)

El dia de l’enterrament, la petita església del poble era de gom a gom. Creients i descreguts, el poble en ple, va assistir a la missa. Les dones més velles es miraven de reüll, i es passaven consignes secretes per avisar -se, entre elles, de que un o altre sospitós acabava d’entrar. Algunes feien cara d’ànimes en pena, i somicaven per la càndida Càndida, com si la seva mort fos la pèrdua més important pel poble des de feia anys.

Quinze dies després del sepeli, les coses no havien millorat. Qualsevol petit mòbil, per absurd que fos, era considerat com una possibilitat més que probable. La Càndida ja no semblava tan càndida, i fins i tot va resultar que era com un ull de poll per a molta gent.

Però tot d’una, la policia va desaparèixer de l’escena. Així, de cop. La investigació va concloure que la Càndida havia mort enverinada, però no es va trobar cap prova que acusés ningú d’administrar-li aquella dosi assassina. Així doncs: suïcidi. Cas tancat.

I vet aquí que la història de la Càndida es va acabar, però la seva mort va deixar un poble dividit, perquè ningú creia en la teoria de que ella mateixa s’hagués llevat la vida. Els diferents bàndols de suport als “sospitosos” es van fer forts, i els vilatans van acabar barallats, assenyalant-se amb el dit amb ulls acusadors.

L’ambient es va fer irrespirable de dia, però allò no era res comparat amb el que passa cada nit des de llavors.... i és que l’ànima de la Càndida pul•lula pels carrers, turmentant als agosarats que s’atreveixen a passejar-hi sols, preguntant una i altra vegada:

—Vaaaaas sssssser tuuuuuu????

I és que la Càndida no podrà descansar mentre no esbrini qui li va administrar aquella dosi mortal de cianur dissimulada dins d’una innocent truita de patata i ceba.

Al fantasma li diuen “l’ànima Càndida”...