Detall intervenció

Pel·lícula ( o Seqüències vívides)

Intervenció de: deòmises | 19-04-2014


Tan sols ens restava ser testimonis dels retalls fets moviment
En el conjunt de seqüències que formaven una pel·lícula, i vàrem
Fer-ho aquella tarda. Semblava fàcil, en un principi, però el difícil
Era compaginar l'entrellat i la trama, enmig d'aquell laberint.

I ens vèiem reflectits en cada escena, inclús en els moments
De discutir, entre frases ben obscures i insults esmoladíssims,
Que ens provocaven vergonya i manllevar-nos aquelles ganes
De riure i de mirar-nos en qualsevol segon de la pel·lícula. Sí,

Ella no sabia com agafar una crispeta, ja quasi tèbia, del plat
Col·locat en terra de ningú, com si el simple contacte li semblés
Un esfor sobrehumà, que no sabia ni començar ni concloure.

I, en veure l'assassí i el seu ganivet, vàrem entendre-ho tot,
I va ser en aquell precís instant en què la seva mirada va trobar
Els meus ulls esbatanats, i va ser el primer cop que quedava muda
.
.
.
En mirar-nos, per última vegada.



d.


Respostes

  • RE: Repte poètic 228
    Núria Niubó | 12/04/2014 a les 22:50
    Ho sento no surt tota! S'ha de redimensionar.
  • Vent
    diamant | 14/04/2014 a les 01:28


    S'esmuny el vent
    pels forats de la runa,
    per tota la desfeta
    que va restar.

    Per sota el temps
    les dovelles s'engrunen
    s'ensorren les parets,
    cau el teulat.

    Ho observem
    en la tarda abatuda,
    tan incomunicables
    com arrasats.

    L'amor va abatre's
    d'un cop de catapulta,
    de tan inexpugnable
    i emmurallat.


  • Pel·lícula ·Seqüències (o
    deòmises | 19/04/2014 a les 18:42
    • Pel·lícula ( o Seqüències vívides)
      deòmises | 19/04/2014 a les 18:52

      Tan sols ens restava ser testimonis dels retalls fets moviment
      En el conjunt de seqüències que formaven una pel·lícula, i vàrem
      Fer-ho aquella tarda. Semblava fàcil, en un principi, però el difícil
      Era compaginar l'entrellat i la trama, enmig d'aquell laberint.

      I ens vèiem reflectits en cada escena, inclús en els moments
      De discutir, entre frases ben obscures i insults esmoladíssims,
      Que ens provocaven vergonya i manllevar-nos aquelles ganes
      De riure i de mirar-nos en qualsevol segon de la pel·lícula. Sí,

      Ella no sabia com agafar una crispeta, ja quasi tèbia, del plat
      Col·locat en terra de ningú, com si el simple contacte li semblés
      Un esfor sobrehumà, que no sabia ni començar ni concloure.

      I, en veure l'assassí i el seu ganivet, vàrem entendre-ho tot,
      I va ser en aquell precís instant en què la seva mirada va trobar
      Els meus ulls esbatanats, i va ser el primer cop que quedava muda
      .
      .
      .
      En mirar-nos, per última vegada.



      d.
      • Pel·lícula ( o Seqüències vívides)[aquí]
        deòmises | 20/04/2014 a les 14:01
        Tan sols ens restava ser testimonis dels retalls fets moviment
        En el conjunt de seqüències que formaven una pel·lícula, i vàrem
        Fer-ho aquella tarda. Semblava fàcil, en un principi, però el difícil
        Era compaginar l'entrellat i la trama, enmig d'aquell laberint.

        I ens vèiem reflectits en cada escena, inclús en els moments
        De discutir, entre frases ben obscures i insults esmoladíssims,
        Que ens provocaven vergonya i manllevar-nos aquelles ganes
        De riure i de mirar-nos en qualsevol segon de la projecció. Sí,

        Ella no sabia com agafar una crispeta, ja quasi tèbia, del plat
        Col·locat en terra de ningú, com si el simple contacte li semblés
        Un esforç sobrehumà, que no sabia ni començar ni concloure.

        I, en veure l'assassí i el seu ganivet, vàrem entendre-ho tot,
        I va ser en aquell precís instant en què la seva mirada va trobar
        Els meus ulls esbatanats, i va ser el primer cop que quedava muda
        .
        .
        .
        En mirar-nos, per última vegada.



        d.
  • Cercles
    besllum | 20/04/2014 a les 10:33

    Hi ha vida en el silenci. I una llum que envaeix fins els petits espais oblidats del món. Una banda sonora insòlita ens agombola quan som feliços, quan estem tristos, fins i tot, quan morim. Com la bellesa d'existir un instant i desaparèixer. Ser ínfim, i passatger que passa per una vida plena de moltes coses i buida de tot.
    D'altres també ho saben. No és cap secret malgrat no diguin res. Callen i observen la bellesa de la destrucció i tenen fe en una salvació redemptora. Quelcom que sacsegi la consciència adormida. Somriuen i semblen éssers nous i en ells, tot recomença. Un cercle invisible i perfecte es dibuixa incansablement.
  • RE: Repte poètic 228
    besllum | 20/04/2014 a les 10:43

    Em sembla que s'acabava ahir. Sí és així, el presento fora de concurs.
    ;-)
  • T'he vist
    Galzeran (homefosc) | 22/04/2014 a les 20:02
    Jo l'he vist aquesta peli...
    l'he vist i ara
    no recordo com es diu.

    Sí, és aquella de la noia
    que descansa entre pètals de rosa
    i el veí que se la mira
    però ja es creu massa gran
    per a un llit fet d'amor
    de roig sang i follia,
    que ha deixat escapar,
    fa temps, de casa seva.

    I la filla s'enamora
    d'un estrany
    que veu voleiar
    una bossa de paper.


    Jo l'he vist aquesta peli...
    però ara, no recordo com es diu...

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.