PARÍS 1

La llum és diferent. Cada racó té els seus fantasmes. El Sena refulgeix sota el cel immens i nítid de França. Fa dos anys que ha arribat; abans vivia a la Terra. Ara és al costat dels àngels i de la volta atzurada del firmament de París. Els cadenats de color d'or dringuen en picar contra els barrots de la barana. N'hi ha un que dringa més alegre que els altres. I quan dringa veig la corba diferencial d'unes natges. Fractal sublim i impossible d'encabir a cap equació. Duna d'un desert onejat pel traç d'una fura indòmita. Les natges d'ella que sempre em sorprenen. La bellesa és aquella simplicitat que per molt que la mirem i la remirem amb delir mai no l'esperem, mai no ens és previsible, mai no la recordem. La bellesa és allò tan nostre i que no tinc a dins i que trobes allà fora; tan meva i que no tinc a dins. I ella és la bellesa. Llepo a les nits sota els estels cada bri de la seva pell nua, i ho torno a fer, i exploro, i descobreixo valls desconegudes que tremolen amb riures i xiscles. Em perdo pels cafès del barri llatí i la imagino penjada als quadres dels milers d'artistes anònims que viuen al cel de París i que no volen tornar a la Terra, ni que per ser al cel hagin de romandre morts i oblidats. Jugo amb els seus cabells. Maldo perquè els seus ulls, sols en mirar-me, em diguin sense un mot que ella és meva, que ho vol ser-ho sempre, que ha nascut per a ser-ho sempre; i ser que ningú no ha de ser de ningú, però aquest amor tan bèstia no sap res; és rauxa animal de fang i sang i suor i gruny i crit i embat; i ella ho vol i jo em moro. Entro a dins d'ella tantes vegades que ja no sé si sóc jo o si és ella; i ella obre la boca i riu en silenci, i em mira, i em diu sense mots i en silenci que és meva. Riem trapelles als últims bancs de Montmartre, jugant a fer manetes allà on sabem que no es pot. No tenim ahir ni demà, ni passat ni futur. Sols París.

El fred era intens, glaçava. Els jardins del Palau de Versailles es mostraven austers, elegants, equilibrats i descolorits. Els caducifolis havien esdevingut esquelets gegantins. La mola de l'edifici, un monstre poderós.

Sylvianne i Rossend havien aconseguit amagar-se entre la vegetació i el fet d'estar a la serena els havia fet tremolar com flams neguitosos. Però la lluna no va trigar gaire en veure'ls córrer com esperitats, encara més que els espectres que sovintejaven aquell espai solemne i que aquella nit no van gosar aparèixer perquè són ells els que tenen por.

El noi i la noia desafiaven la temperatura, despullats. S'havien desvestit i sentit agulles arreu. Van tancar els ulls i es van escalfar amb les imatges dels dies anteriors plenes de llum: el Seine amb els vaixells, la Torre Eiffel, Montmartre, el Louvre, els carrers de Paris i el Nadal a la ciutat. Les rialles i les ploralles de la felicitat i la pena.

Era el darrer destí. Van jeure sobre la roba estirada a terra, en una zona de rosers. Infinites punxes. Els cossos emanaven tant de desig que ho superava tot. Els besos es van succeir sense abstinència i el contacte creixia fins a l'explosió i un clímax superb a l'uníson va esberlar l'aire entre gemecs que s'enganxaven als milers de branques estupefactes.

-Encore, encore!

El vigilant que els va trobar l'endemà, congelats, de seguida va constatar la gran quantitat de droga que s'havien fotut i l'autopsia va afegir que s'hi havia barrejat un potent verí, segurament per acabar de socarrel el patiment que els traspassats carretejaven en ser zero positius.


Mena

Festina lente

August (Suetoni dixit)


La condició principal era travessar el pont? Ho he fet, a la ciutat de les Llums, com si fos en un llogarret als peus del Cantàbric. Encara queden resquícies d'esperança perquè Eros aclareixi les maleses enmig del camí de la vida. Ho sé, no és un assumpte de vida o de mort, el tema del cor, però ajuda a avançar i a créixer. A superar les pors i a engendrar nous somnis i il·lusions. I encara m'il·lusiona veure sortir el sol o les tonalitats que tenyeixen el cel al capvespre.

La tasca primordial era ajudar al destí a trobar-nos? Ho he fet, a la Ciutat de l'Amor, com si els teus ulls supervisessin les meves passes i amaguessis els teu somriure tímid. I he gaudit planificant aquest viatge, mentre el neguit per la data em desvetllava a cada instant i em distreia en els meus quefers diaris. He visualitzat la Tour Eiffel abans de veure-la, he alenat l'aire carregat de xiscles de gavina abans d'emplenar-me els pulmons de Seine, he suat i he quedat exhaust i extasiat abans de recórrer els graons fins a la impressió del Sacré Coeur. I ara sóc aquí, entre llambordes curulles d'història i rostres estranys que no cridaran el meu nom, envoltat de càmeres fotogràfiques que immortalitzaran els instants brevíssims triats per a allargar-los quasi infinitament.

Ho sé, he violat la regla d'or, que era no córrer ni anar amb presses, però el silenci també pot arribar a esdevenir eixordador. I callar no sempre és indici de rendició, sinó també d'espera i de tàctica. Tres vegades els nostres llavis es van besar, i per tres vegades el calfred i el vincle anaven plegats. Avui, després de mesos de pensar-te minut a minut, travesso el pont disposat a pronunciar el teu nom abans que et giris i em reconeguis. Potser corris, com les altres vegades després de besar-te, però sabràs que he estat capaç de minimitzar els quilòmetres per la penyora que em vas deixar. El rastre invisible dels teus llavis a l'ànima, l'esbós d'una vida somniada per als plànols d'una llar, que ha de ser nostra, teva i meva, malgrat les penúries, i els imprevistos, per damunt del passat més negre i el futur més incert.

La condició principal era acceptar el repte d'oblidar-te? No ho he fet, sinó que he alimentat el record dels tres besos, tan apassionats com breus. I potser aquest sigui el principal error: haver bastit tota una vida en uns gestos que semblarien efímers per a la resta d'humans, però que eren la mostra que m'estimaves i que segueixo estimant-te. He travessat el pont, segueixo aquí, a París, o a un llogarret banyat pel Cantàbric. I ara em martiritza el dubte de la resposta a la pregunta que em formulo mil cops cada dia... Em rebràs amb els llavis entreoberts? O seguirà la porta tancada com les darreres setmanes i romandré Minotaure en ple laberint parisenc? Escolto la fressa d'un Batôn Rouge que s'apropa, i la pregunta tampoc no s'apaivaga.


d.

Era el segon cop que viatjava a París. Aquest cop hi vaig anar sola. Només disposava d’un cap de setmana de dos dies i i mig, i la Sandra tenia un compromís. París no és el millor lloc per anar-hi sol. Tot és lluminós i tothom sembla feliç. Vaig deixar la petita maleta a l’habitació d’un hotel relativament barat. Vaig obrir la finestra. Sí, aquell paisatge tenia quelcom nostàlgic i alhora intemporal. Com si moltes vides rodessin per aquells carrers. Com si tots els amants hi fossin encara en l’atmosfera de la ciutat de la llum.

No vaig ni dutxar-me. Vaig sortir corrents cap a Mon Martre. Sense motiu ni raons. Un cop allí, em va envair tot el seu encant. Les terrasses plenes a vessar, els pintors amb els seus retrats. Sensació de deja vu. Vaig seure en una terrasseta petita i el cambrer em va servir un còctel suau. Mirava tot el que em voltava encuriosida, com si tot fos nou, aliena als anys que duia a l'esquena aquell barri famós. Allà on diuen que la gent s’enamora almenys un cop a la vida.

Es va acostar un pintor que ja havia recollit la paradeta i em va demanar si podia seure. Li vaig dir que sí, sense pensar, sense mirar-lo. Tenia els cabells esbullats i uns ulls molt vius. Va demanar una cervesa. Després del primer glop va somriure. Quin somriure, déu meu! M'explicava que no havia venut gairebé res, que era un pintor mediocre. Jo, el mirava mentre ell xerrava. Tenia les mans grans i els braços forts. Els llavis, més molsuts que els meus. Em van donar ganes de mossegar-los mentre es bellugaven, mentre jo escoltava. Vaig intentar pensar en una altra cosa i no mirar-li els llavis.

No semblava que jo li fes el pes, més aviat tenia com ganes de parlar. Jo, en canvi, començava a desitjar-lo per passar amb ell una nit d’amor o del que fos. A París, amb un pintor bohemi, com a les pel•lícules.

No podia dir-li “Vols que anem al llit i xerrem allà que tinc els peus gelats?”

-Mira, el meu hotel és ben a la vora, vols venir?

Vaig sentir aquesta frase que sortia de la meva boca sense venir a tomb, tot fent un posat tranquil com si hagués fet algun comentari banal sobre la pluja.
Ell, es va quedar sorprès. No s’ho esperava i jo no li agradava massa. Aleshores, em va mirar els ulls, la boca i els pits. Estava sospesant si pagava la pena? Com són els tios...
Vam mirar-nos i ens vam besar. El segon cop va ser millor. Vam pagar la consumició i vam enfilar els carrerons que ens portarien al meu llit buit, on podríem desmanegar els llençols i emocionar-nos amb els sentits d’uns cossos que passen, que van i vénen, com els de tots els amants del món.

Era el segon cop que viatjava a París. Aquest cop hi vaig anar sola. Només disposava d’un cap de setmana de dos dies i i mig, i la Sandra tenia un compromís. París no és el millor lloc per anar-hi sol. Tot és lluminós i tothom sembla feliç. Vaig deixar la petita maleta a l’habitació d’un hotel relativament barat. Vaig obrir la finestra. Sí, aquell paisatge tenia quelcom nostàlgic i alhora intemporal. Com si moltes vides rodessin per aquells carrers. Com si tots els amants hi fossin encara en l’atmosfera de la ciutat de la llum.

No vaig ni dutxar-me. Vaig sortir corrents cap a Montmartre. Sense motiu ni raons. Un cop allí, em va envair tot el seu encant. Les terrasses plenes a vessar, els pintors amb els seus retrats. Sensació de deja vu. Vaig seure en una terrasseta petita i el cambrer em va servir un còctel suau. Mirava tot el que em voltava encuriosida, com si tot fos nou, aliena als anys que duia a l'esquena aquell barri famós. Allà, on diuen que la gent s’enamora almenys un cop a la vida.

Es va acostar un pintor que ja havia recollit la paradeta i em va demanar si podia seure. Li vaig dir que sí, sense pensar, sense mirar-lo. Tenia els cabells esbullats i uns ulls molt vius. Va demanar una cervesa. Després del primer glop va somriure. Quin somriure, déu meu! M'explicava que no havia venut gairebé res, que era un pintor mediocre. Jo, l'observava mentre ell xerrava. Tenia les mans grans i els braços forts. Els llavis, més molsuts que els meus. Em van venir ganes de mossegar-los mentre es bellugaven, quan l'escoltava. Vaig intentar pensar en una altra cosa i no mirar-li els llavis.

No semblava que jo li fes el pes, més aviat tenia com ganes de parlar. Jo, en canvi, començava a desitjar-lo per passar amb ell una nit d’amor o del que fos. A París, amb un pintor bohemi, com a les pel•lícules.

No podia dir-li “Vols que anem al llit i xerrem allà que tinc els peus gelats?”

-Mira, el meu hotel és ben a la vora, vols venir?

Vaig sentir aquesta frase que sortia de la meva boca sense venir a tomb, tot fent un posat tranquil com si hagués fet algun comentari banal sobre la pluja.
Ell, es va quedar sorprès. No s’ho esperava i jo no li agradava massa. Aleshores, em va mirar els ulls, la boca i els pits. Estava sospesant si pagava la pena? Com són els tios...
Vam mirar-nos i ens vam besar. El segon cop va ser millor. Vam pagar la consumició i vam enfilar els carrerons que ens portarien al meu llit buit, on podríem desmanegar els llençols i emocionar-nos amb els sentits d’uns cossos que passen, que van i vénen, com els de tots els amants del món.