Detall intervenció

Paràboles (o Clarividència) (una petita esmena, que hi mancava 'presagi'...)

Intervenció de: deòmises | 29-01-2015

Davant de la marmita, tot remenant-ne el contingut, olora els efluvis que se'n desprenen de la barreja. El sortilegi gairebé està enllestit. Quan begui la poció, la clarividència serà total i podrà erigir-se en bruixa principal aquesta matinada, mentre el pleniluni la faci dansar, junt amb les seves companyes, al voltant del foc, mentre recitin càntics tan abracadabrants com intel·ligibles. Ja ha après a mantenir-se en perfecte equilibri damunt de l'escombra, a preparar encanteris sense mirar el Gran Llibre Negre i a no témer els presagis foscos, que l'envolten, o els possibles esperits, que es congreguen en traçar el pentacle al terra, enmig del deliri de l'aquelarre.

Tasta de nou el líquid bullent, la llengua se'n ressent. L'ha envaïda la impaciència de la comprovació, com un infant en trobar un regal ben embolicat. La cullerada li provoca veure's lluny de l'antre on s'encaua, al bell mig del bosc, la foguera encesa, les aromes de la llenya incandescent, els ulls emplenats de bogeria. La nit és seva, de ningú més, se sent poderosa, omnipotent, sense límits, en la immensitat del bosc. S'endevinen les muntanyes en la llunyania, gràcies a la lluna plena. Però, tot d'una, el que és més sorprenent no és la rotllana embogida. Sinó la paràbola que descriu un automòbil en caure pel precipici, fins que topa violentament i s'incendia.

L'estrèpit de l'accident, tan vívid, del malson la desperta. No hi ha bruixes ni marmites ni boscos. Desorientada i asseguda a la butaca, l'àvia sotja la llar de foc, que crepita sorollosament. La seva filla i els seus néts dormisquegen al sofà. Els ha acollit temporalment perquè són sang de la seva sang. Caldrà allitar-los. Però no hi ha pressa. Encara falten unes hores per a que claregi. Per a que una unitat de bombers trobi, entre la ferralla, la documentació del conductor calcinat. Per a que una patrulla de la guàrdia urbana, després de diverses perquisicions, es presenti al seu domicili i li informi que el seu gendre ha mort a la carretera. Somriu, irònicament, per les connexions capricioses de la vida, quan es volen trencar llaços invisibles.


d.


Respostes

  • RE: Repte Clàssic DLXXXIII Vora el foc
    aleshores | 23/01/2015 a les 07:10
    Compte, a veure si et formaran una manifestació de gent immolant-se, tibetants vull dir, amb aquella sotana vermella,...
  • RE: Repte Clàssic DLXXXIII Vora el foc
    rnbonet | 23/01/2015 a les 18:41
    Direu que, a vora foc, lluminàries, busques, espurnes, cendres... I sí, tindreu raó. L’avi ho contava a la llar de casa, ja sopats.
    A vora foc, il•lusions i records. A vora foc, tota la vida. El que fou, allò passat i present ... I si de cas, només pensat i amagat, a vora foc, allò que no pogué ser.
    Era un dia de febrer. La suposada bruixa, nugada al pal, atenyia la foguera. Condemnada per fer infusions d’herbes que, alguna vegada, sanaven malats. “Aliada del dimoni”, cridaven. I els botxins calaven foc. La filla plorava d’amagat. Seguiria els consells de sa mare. El Diable Major li feia un pols al Suprem.
    Un Sant Antoni de gener, amb foc. Foguera allà pels Ports. Dimonis a la plaça. I un foc d’altra manera que incendia amants sota els portals. Uns instants de deliri. “Sant Antoni està ocupat. Pugem a casa. Vull veure com em treus els dimonis del cos, esta vegada”, fa la jove. Suposem que Belcebú no va gravar l’escena posterior.
    Un altre sant Joan, amb foc de fogueres, per juny. La nit és càlida, vora mar. El foc és a dins la ciutat. També, però, hi ha foc i flama als voltant de la platja. Cossos lluitant en combat de joia damunt la sorra. S’han escapat de l’altre foc. Turístic foc. Molt a tocar, el dimoni fa surf al Postiguet.
    “Foc, foc”! Quan els bombers arribaren, tot flames i fum, en aquella casa de poble. Els trobaren tots dos, arraulits, junts, abraçats, cremats. Lucifer feia cara agra, en escoltar la notícia a la ‘tevé’.
    Direu que, al foc, lluminàries, busques i cendres. Potser també alguna espurna, tota la vida. Allò que fou al passat. I allò que és al present. Perquè passat i present són vida. El futur? Flames i espurnes. Foc. I cendra, molta cendra.
    L’avi , que havia viscut molt, ho contava a la llar, a casa, vora foc. I potser li doneu la raó a l'avi.


  • RE: Repte Clàssic DLXXXIII Vora el foc
    rnbonet | 23/01/2015 a les 18:44
    No val, que m'he deixat els mots obligatoris! Intentaré arreglar-ho, amb foc i flama. Sense cremar-me, però.
  • RE: "Arreglao!" Títol: L'avi, vora foc.Repte Clàssic DLXXXIII Vora el foc
    rnbonet | 23/01/2015 a les 18:55
    Direu que, a vora foc, lluminàries, busques, espurnes, cendres... I sí, tindreu raó. L’avi ho contava a la llar de casa, ja sopats.
    A vora foc, il•lusions i records. A vora foc, tota la vida. El que fou, allò passat i present ... I si de cas, només pensat i amagat, a vora foc, allò que no pogué ser.
    Era un dia de febrer. La suposada bruixa, nugada al pal, atenyia la foguera. Condemnada per fer infusions d’herbes que, alguna vegada, sanaven malats. “Aliada del dimoni”, cridaven. I els botxins calaven foc. Abracadabrant escena, pròpia de ““penícula de por””, com deia el iaio. La filla plorava d’amagat. Seguiria els consells de sa mare. El Diable Major li feia un pols al Suprem.
    Un Sant Antoni de gener, amb foc. Foguera allà pels Ports. Dimonis a la plaça. I un foc d’altra manera que incendia amants sota els portals. Uns instants de deliri. Efluvi de sentors de ‘Chanel5`. “Sant Antoni està ocupat. Pugem a casa. Vull veure com em treus els dimonis del cos, esta vegada”, fa la jove. Suposem que Belcebú no va gravar l’escena posterior.
    Un altre sant Joan, amb foc de fogueres, per juny. La nit és càlida, vora mar. El foc és a dins la ciutat. També, però, hi ha foc i flama als voltant de la platja. Cossos lluitant en combat de joia damunt la sorra. S’han escapat de l’altre foc. Turístic foc. Molt a tocar, i esperant el presagi d’ones fortes que anunciava l’oratge, el dimoni fa surf al Postiguet.
    “Foc, foc”! Quan els bombers arribaren, tot flames i fum, en aquella casa de poble. Els trobaren tots dos, arraulits, junts, abraçats, cremats. Lucifer feia cara agra, en escoltar la notícia a la ‘tevé’.
    Direu que, al foc, lluminàries, busques i cendres. Potser també alguna espurna, tota la vida. Allò que fou al passat. I allò que és al present. Perquè passat i present són vida. El futur? Flames i espurnes. Foc. I cendra, molta cendra.
    L’avi , que havia viscut molt, ho contava a la llar, a casa, vora foc.






  • RE: Repte Clàssic DLXXXIII Vora el foc
    rnbonet | 23/01/2015 a les 19:00
    I el Dalai Lama amb 'tangabolquer'... Quina passada! Ho podria proposar la "tanga-nika".. Perquè d'altra '"mena"'... no sé...
    Aix, que me'n passe de poble!
  • Brases, Sexe i Ratafia
    lisboa | 27/01/2015 a les 22:08
    -No voldràs pas fer-ho aquí fora, oi?
    -Per què no? A la vora del foc s'està molt bé, i mira el cel, mira quantes estrelles!
    -Vols que em vegi el cul el primer que passi? O que se'm coli alguna formiga al mimi?
    -Estem al mig del no-res Carla, qui vols que passi? I per què dius mimi en lloc de cony? Quina mena de vocabulari és aquest?
    -Doncs abans t'agradava el meu vocabulari. Vaig a la tenda, no tinguis pressa en venir; bona nit.

    Em quedo sol, acompanyat només per la nit, el foc i les ganes. La gran nit romàtica; sexe a la natura, passió i romanticisme per salvar el Titànic. Continua somiant, imbècil! Destapo l'ampolla de ratafia casolana i de seguida m'envolta l'efluvi de nou moscada i marialluïsa. Faig un glop llarg. Al cap d'una estona oblido el fred i, en un rampell, em començo a treure la roba. L'aire fresc a la pell i les bafarades d'escalfor de la llenya que crema em fan estremir. Prenc un altre glop de ratafia. M'estiro al damunt de la manta que havia preparat per a la Carla i per a mi. Em toco. Estic tan excitat que el tacte és gairebé elèctric. Continuo fent-ho, molt a poc a poc, suau i sense pressa; ho allargo una bona estona. Al final, m'escorro per sorpresa, a mig glop de ratafia. M'ennuego i em buido del tot. Em netejo el millor que puc, m'embolico amb la manta i m'adormo amb el soroll del foc consumint-se en cendra.

    -He estat una ximpleta Carles, em perdones, em fas un lloc?

    Quan la veig dreta al costat del foc no m'ho puc creure: abracadabrant!, com diria ella amb el seu vocabulari del club super tres. Maleïda caga-dubtes! I ara què he de fer?

    -Com està el foc?
    -Gairebé sense flama, però encara escalfa.
    -Són les brases.
    -Sí.

    Aparto la manta i quan veu que estic despullat i riu d'aquella manera, sé que tot anirà bé. La rialla és un presagi: la foguera tornarà a cremar amb foc vell, renascut de les brases.

    O això espero.
    • RE: Brases, Sexe i Ratafia ( versió depurada de cacofonies ... ) ;)
      lisboa | 28/01/2015 a les 15:47
      -No voldràs pas fer-ho aquí fora, oi?
      -Per què no? A la vora de la foguera s'hi està molt bé, i mira el cel, mira quantes estrelles!
      -Vols que em vegi el cul el primer que passi? O que se'm coli alguna formiga al mimi?
      -Estem al mig del no-res Carla, qui vols que passi? I per què dius "mimi" en lloc de "cony"? Quina mena de vocabulari és aquest?
      -Doncs abans t'agradava el meu vocabulari. Vaig a la tenda, no tinguis pressa en venir; bona nit.

      Em quedo sol, acompanyat només per la foscor, el foc i les ganes. Sexe a la natura, passió i romanticisme per salvar el Titànic. Continua somiant, imbècil! Destapo l'ampolla de ratafia casolana i de seguida m'envolta l'efluvi de nou moscada i marialluïsa. Faig un glop llarg. Al cap d'una estona oblido el fred i, en un rampell, em començo a treure la roba. L'aire fresc a la pell i les bafarades d'escalfor de la llenya que crema em fan estremir. Prenc un altre xarrup de ratafia. M'estiro al damunt de la manta que havia preparat per a la Carla i per a mi. Em toco. Estic tan excitat que el contacte és gairebé elèctric. Continuo acariciant-me, molt a poc a poc, suaument i sense pressa; ho faig durar una bona estona. Al final, m'escorro per sorpresa, a mitja glopada de ratafia. M'ennuego i em buido del tot. Em netejo el millor que puc, m'embolico amb la manta i m'adormo amb el soroll de les flames consumint-se en cendra.

      -He estat una ximpleta Carles, em perdones, em fas un lloc?

      Quan la veig dreta al costat del foc no m'ho puc creure: abracadabrant!, com diria ella amb el seu vocabulari del club super tres. Maleïda caga-dubtes! I ara què he de fer?

      -Com està el foc?
      -Gairebé sense flama, però encara escalfa.
      -Són les brases.
      -Sí.

      Aparto la manta i quan veu que estic despullat i riu d'aquella manera, sé que tot anirà bé. La rialla és un presagi: la foguera tornarà a cremar amb foc vell, renascut de les brases.

      O això espero.
  • Paràboles (o Clarividència)
    deòmises | 28/01/2015 a les 19:44
    Davant de la marmita, tot remenant-ne el contingut, olora els efluvis que se'n desprenen de la barreja. El sortilegi gairebé està enllestit. Quan begui la poció, la clarividència serà total i podrà erigir-se en bruixa principal aquesta matinada, mentre el pleniluni la faci dansar, junt amb les seves companyes, al voltant del foc, mentre recitin càntics tan abracadabrants com intel·ligibles. Ja ha après a mantenir-se en perfecte equilibri damunt de l'escombra, a preparar encanteris sense mirar el Gran Llibre Negre i a no témer els enigmes foscos, que l'envolten, o els possibles esperits, que es congreguen en traçar el pentacle al terra, enmig del deliri de l'aquelarre.

    Tasta de nou el líquid bullent, la llengua se'n ressent. L'ha envaïda la impaciència de la comprovació, com un infant en trobar un regal ben embolicat. La cullerada li provoca veure's lluny de l'antre on s'encaua, al bell mig del bosc, la foguera encesa, les aromes de la llenya incandescent, els ulls emplenats de bogeria. La nit és seva, de ningú més, se sent poderosa, omnipotent, sense límits, en la immensitat del bosc. S'endevinen les muntanyes en la llunyania, gràcies a la lluna plena. Però, tot d'una, el que és més sorprenent no és la rotllana embogida. Sinó la paràbola que descriu un automòbil en caure pel precipici, fins que topa violentament i s'incendia.

    L'estrèpit de l'accident, tan vívid, del malson la desperta. No hi ha bruixes ni marmites ni boscos. Desorientada i asseguda a la butaca, l'àvia sotja la llar de foc, que crepita sorollosament. La seva filla i els seus néts dormisquegen al sofà. Els ha acollit temporalment perquè són sang de la seva sang. Caldrà allitar-los. Però no hi ha pressa. Encara falten unes hores per a que claregi. Per a que una unitat de bombers trobi, entre la ferralla, la documentació del conductor calcinat. Per a que una patrulla de la guàrdia urbana, després de diverses perquisicions, es presenti al seu domicili i li informi que el seu gendre ha mort a la carretera. Somriu, irònicament, per les connexions capricioses de la vida, quan es volen trencar llaços invisibles.


    d.
    • Paràboles (o Clarividència) (una petita esmena, que hi mancava 'presagi'...)
      deòmises | 29/01/2015 a les 02:48
      Davant de la marmita, tot remenant-ne el contingut, olora els efluvis que se'n desprenen de la barreja. El sortilegi gairebé està enllestit. Quan begui la poció, la clarividència serà total i podrà erigir-se en bruixa principal aquesta matinada, mentre el pleniluni la faci dansar, junt amb les seves companyes, al voltant del foc, mentre recitin càntics tan abracadabrants com intel·ligibles. Ja ha après a mantenir-se en perfecte equilibri damunt de l'escombra, a preparar encanteris sense mirar el Gran Llibre Negre i a no témer els presagis foscos, que l'envolten, o els possibles esperits, que es congreguen en traçar el pentacle al terra, enmig del deliri de l'aquelarre.

      Tasta de nou el líquid bullent, la llengua se'n ressent. L'ha envaïda la impaciència de la comprovació, com un infant en trobar un regal ben embolicat. La cullerada li provoca veure's lluny de l'antre on s'encaua, al bell mig del bosc, la foguera encesa, les aromes de la llenya incandescent, els ulls emplenats de bogeria. La nit és seva, de ningú més, se sent poderosa, omnipotent, sense límits, en la immensitat del bosc. S'endevinen les muntanyes en la llunyania, gràcies a la lluna plena. Però, tot d'una, el que és més sorprenent no és la rotllana embogida. Sinó la paràbola que descriu un automòbil en caure pel precipici, fins que topa violentament i s'incendia.

      L'estrèpit de l'accident, tan vívid, del malson la desperta. No hi ha bruixes ni marmites ni boscos. Desorientada i asseguda a la butaca, l'àvia sotja la llar de foc, que crepita sorollosament. La seva filla i els seus néts dormisquegen al sofà. Els ha acollit temporalment perquè són sang de la seva sang. Caldrà allitar-los. Però no hi ha pressa. Encara falten unes hores per a que claregi. Per a que una unitat de bombers trobi, entre la ferralla, la documentació del conductor calcinat. Per a que una patrulla de la guàrdia urbana, després de diverses perquisicions, es presenti al seu domicili i li informi que el seu gendre ha mort a la carretera. Somriu, irònicament, per les connexions capricioses de la vida, quan es volen trencar llaços invisibles.


      d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.