Detall intervenció

Pàmfila d'indecència (o Peripècies)[aquí! Per no marejar els daltònics...]

Intervenció de: deòmises | 10-02-2015

He submergit el cap sota l'aigua gelada, amb què he omplert la banyera, que gairebé sobreïx. Potser així els records es glacin i desapareguin una estona. Les oïdes encara capten el zum-zum de la xerinola de Cap d'Any. Els carrers són plens de gent i la cridòria i la gatzara augmenten la soledat que, com una allau en alta muntanya, arrosseguen avall el meu cor enamorat i abandonat. Ella mai no ho faria. I jo, el labrador retriever enmig de l'asfalt. Les dotze campanades enguany les comptaré amb alenades sota l'aigua, encara que m'ofeguin; ja no penso en la dissort. Deixo les restes del sopar més patètic: olives farcides, talls d'espetec, encenalls de pernil, patates xips, musclos en escabetx... Els pensaments suïcides no m'abandonen i això ja em Paro d'escriure. Aquest to melodramàtic no m'agrada gens. De vegades, la llibertat no és tan bona com es pinta. I heus ací l'exemple. Un text amb una extensió màxima que, per a alguns pot semblar exigua i per a d'altres excessiva. I la llibertat absoluta. Apa, busca't la vida i esprem-te la neurona; no et facilitaré la feina, xiuxiueja la musa... Ho esborro tot. No vull un tema suat sobre nostàlgia.

Bufa el vent i provoca espetecs en els finestrals mal ajustats. La pluja vindrà amb virulència, una pluja d'estiu en tota regla, un foc d'encenalls que, quan passi, multiplicarà la xafogor. Aquests núvols no aturen l'allau de calor que ens cau al damunt quan ja som en ple juliol, a les portes de la Festa Major, en què la xerinola s'allarga fins que despunta l'alba. I ningú no pensa en qui ha de matinar per anar a la feina. Tot i així, em tornen els dies que transcorríem a prop de la bassa. Intentàvem caçar granotes i gripaus que, amb perícia, restaven submergits mentre el perill era proper. Les mares, llavors, dictaven els horaris. I nosaltres M'aturo i pampallugueja el cursor. Segueixo sense arnesos ni cotilles, ni cordes ni lligams. I aquestes frases que comencen alguna cosa però no m'ajuden a continuar. Ho esborro tot, de nou, i m'allito. Em rendeixo, ho ha aconseguit aquesta pàmfila de la paraula, aquesta musa indecent.

Sota els llençols faré peripècies per incloure les cinc paraules clau com sigui, ja que la musa no vol garlar quatre-cents mots, els hauré de gargotejar amb ofici. Tot sigui que m'adormi i arribi quan s'hagi exhaurit el termini...


d.


Respostes

  • Fal·laç afalac
    touchyourbottom | 05/02/2015 a les 14:56
    La Sensy Them, una dona de cap a quaranta anys que, sense tenir quasi estudis, treballava en una agència de viatges mercès a l'obrir-se de cames a l'empresari -que sí que ho havia estudiat i feina segura- es va enamorar d'una tal Ester Vulgo, una nova companya d'oficina. L'altra, que tenia l'edat de Crist, de seguida va mostrar un 'jo' submergit adient a l'ocasió i van quedar per anar a esmorzar juntes un dia festiu en una terrassa.

    La Sensy sempre havia tingut amors d'aquells que són foc d'encenalls i desitjava una companyia estable i enriquidora, de seguida va confessar a l'altra. L'Ester, tot i xarrupant l'escuma d'un tallat aromàtic, va assentir.

    -Algú amb qui comentar els articles de les revistes 'Princess Press' i 'Glamour Aborigen'; algú amb qui triar roba al 'mercadillo'; algú amb qui mirar els films de la Meg Ryan...

    La Sensy es deixava anar, carregada d'il•lusió. La Vulgo la contemplava, somrient.

    -El teu bon gust i 'sabó vibra' (així havia après un no après 'savoir vivre') et mostren sensible, Sensy, admirable triant temes per omplir el temps. M'agrades. Ets ADORABLE.

    Adorable.

    Adorable.

    Adorable.

    Li repetia i l’altre volava.

    Van riure, es van tocar les cuixes per sota la taula i, embriagades de perspectives a curt termini, es deien una allau de mots entre tendres i ardents, fluixet, a les orelles.

    De cop, es va sentir un espetec: a una cambrera mona i joveneta li acabava de caure la safata... i quin escampeig de bocins de tasses i plats! Un grup de criatures que jugaven a tocar en van fer xerinola, enriolats, picant de mans, cridant i estrafent com la treballadora estesa a terra es dedicava paraules autoflagel•ladores. L'Ester es va aixecar per ajudar-la. Es van mirar als ulls i es va crear un món subtil i pur. Tant, que àdhuc la Sensy ho va copsar. I va marxar, rabiüda, i sense pagar les consumicions.

    Més tard va trucar al jefe, en Càndid Enterlegs, a qui anomenava Did, i així li havia augmentat el sou.

    -Did you know that the new clerk Ester is not ok, Did?

    I com que ell, que tenia menys estudis que ella, però que havia sabut fer un bon casament, li feia cas, la van despatxar.

    I tot per un fal•laç afalac.


    Tyb (avui se me n'ha anat l'olla, hehehe, m'ho he passat pipa amb tanta bajanada).

  • La Xerinola i la Teia (fora de concurs)
    Mena Guiga | 06/02/2015 a les 15:22
    La Xerinola era una nina amb els cabells fets d'encenalls, una veritable allau de rínxols obra de ribot arrabassats del sac que el fuster es va endur un cop enllestit el revestiment d’una paret de la saleta. La Teia els li va enganxar amb pega potent i va perfumar-los amb colònia de te verd. Tant que marejava. Però almenys no li produïa aquella angúnia amb aquell cap pelat, amb lluentor incandescent de porcellana de nina antiga.
    La joguina herència de la besàvia anava abillada amb un vestit blanc que grisejava. amorosit amb farbalans d'un groc ataronjat com el safrà, l'or vegetal, que deia l'àvia Lola, que n'afegia uns filaments quan feia l'arròs a la cassola dels dijous.
    La Xerinola tenia braços i mans i cos fins a la cintura tan fina i femenina que no li calia cap cotilla. La Teia la feia aguantar-se sobre un pot de vidre de cafè soluble qualitat passa-com-puguis que la peça de roba llarga de la nina tapava. I quedaven contentes les dues. Després la col•locava a la tauleta de nit, al costat del diari personal que la nina tafanejava cada nit, perquè sabia on la Teia amagava la clau.
    La Teia, no obstant, ho intuïa. Per això escrivia sobre la Xerinola com si fos ella mateixa amb aquell nom. Es traslladava a espais i llocs guiada per certeses ignotes i un neguit al baix ventre. La Xerinola, en aquelles pàgines, recuperada l'elegància i sent figura sencera, amb aquell recollit de cabells sedosos sensual, amb aquella piga que atzabetjava sobre el llavi superior a la dreta, amb indumentària i joiells preciosistes, passejava per jardins mig onírics on les orquídees i els lliris protagonitzaven escenes d'amor que la feien somriure; conversava amb personatges de la bohèmia que, amb llurs paraules, li mostraven imatges lluminoses d'històries dins d'històries que si no havien estat, serien; cantava amb simpàtics amfibis d'estany argentat regentat per la lluna, esquitxat de peixos submergits sota reflexos de presumides libèl•lules que endebades endraparien; i, sobretot, s'engrescava amb balls alegres en places en dies de mercat i energies de primavera.


    Una matinada la Teia es va despertar. Havia sentit un espetec. Al terra, la Xerinola amb el cap esberlat, malgrat la pseudo-flonjor protectora dels cabells postissos. Envoltada d'un puzle de vidre. La mateixa fragilitat que el cervell de la quasi adolescent solitària i romàntica, amb el tumor que s'hi estenia.



    Mena
  • L'escalfa-braguetes (no concursa)
    Tanganika | 06/02/2015 a les 17:00
    Per allà on passava la Pompeia, la flamant dona de l' excels hoteler Damas Durgó, les cremalleres dels pantalons dels mascles bocabadats proferien espetecs per la insuportable pressió d'un muscle submergit. I és que la dona d’estupend pitram i gloriós cuixam enlluernava. I l’endevinar, sota els pantalons ajustats i fins, de tela clara, una tanga negre megaexcitaire. Una allau de 'manuals', després d'haver passat la provocadora, era duta a terme amb urgència.

    La Pompeia, veu de gata i llavis que gastaven el carmesí i el lluïment d’una cabellera salvatge rossa. Tot fos per camuflar una buidor de testa inacceptable que intentava dissimular alçant el seu nivell amb sabates de taló de dos pams, les llengües viperines de les pobletanes interpretaven.

    En Damas la passejava del bracet exhalant fum de puro pur i depurant qualsevol salutació massa calorosa des del pedestal on es trobava. Qui ho hagués dit, uns anys enrere, quan era un noiet sense tripa ni moca, solitari i esquerp, que ni truites devia somiar.

    La intimitat al catre de la parella era superlatiu motiu de crítica, sinònim d'enveja majúscula.

    Fastiguejades, les de dones d'aquell municipi turístic de platja d'època en què s'encetava, es van conxorxar per carregar-se la Pompeia. Des d'una dimensió desconeguda, una deessa malentranyada -la icona de la qual adoraven amb poms de roses de te- , les excusava i unificava la mala llet.

    I així, l'Adelina, qui netejava la capelleta de Sant Antoni i n'aplegava les monedes per a comprar-se mitges selectes amb lliga-cama de blonda que en Mènec -de Domènech- de la botiga de queviures -local que ovulava conversió en supermercat amb afegitó de souvenirs- apreciava en la rebotiga, va ser l'escollida per posar fil a l'agulla.

    No va trigar en agafar en Mènec pel mànec i ell va rebentar de plaer. I encara més, que s'ho va treballar, l'Adelina. Però aquell foc d'encenalls s'havia de pagar amb informació…del germà.


    Si no en va fer, de xerinola, la gent, en descobrir que en Damas, de neurones descontrolades, mai de la vida! Que líbido, zero. Jugant a dames havia conegut en Tut, bé, Restitut, la falsa Pompeia, un transvestit que el deixava guanyar amb un art que satisfeia. Tots dos van resoldre que l'aparença imanta i que junts aconseguirien donar caché a l'establiment de vacances, sabent interpretar uns papers que sentien des de l'ànima, perquè eren les seves identitats.

    Incompresos-ofesos, van emigrar a la Patagònia.

    TGNK



  • RE: Repte clàssic DLXXXV: Sense tema
    aleshores | 07/02/2015 a les 11:16
    El ministeri de la por. Greene, homilia.
    Tinc predilecció per Graham Greene, amb qui no obstant no disposo de la paciència de refer en detall tots els seus arguments. "El tercer home", "El nostre home a l'Havana", "L'americà tranquil", "El factor humà",...una persona que a mi m'evoca dignitat, o més ben dit vull que m'evoqui aquesta dignitat que necessitem.

    Escric des d'una biblioteca a la qual fa uns moments han accedit uns guardies, uns manats, que diria Greene, que han entrat i han estat parlant amb una persona que pel seu aspecte semblava que no havia nascut aquí. Ho han fet una bona estona. Dos d'ells se li adressaven i un altre des de lluny cobria la reraguardia,...devia ser un motiu important, o no! Podia adreçar-se l'acció a la persona, o als que la miravem o a tots dos,...una trama de "llops solitaris"? És a dir pertanyents a una organització terrorista unipersonal, valgui l'oximoron?

    No és estrany que remenant entre els prestatges hagi reparat en "El ministeri de la por" de Greene; potser he buscat la seva complicitat, la seva ajuda, el seu consol,...la seva visió humana i contradictòria, per tant, per desentranyar la realitat i treure-li de dins els vectors, les tendències,...

    Entre els llibres que li he llegit em ve a la memòria un de fa molts anys, el títol del qual no recordo i que dins de la seva obra deu passar desapercebut. És el d'aquell policia que vol desaparèixer d'una realitat torturada i incòmoda, però sense que sembli un suicidi per tal de no alterar excessivanent els que deixa. No me'n recordo ara si ho aconsegueix,...Amb el temps he arribat a comprendre una mica el sentiment que l'inspira i que em semblava aleshores, excessiu: que pots estimar als que tens a la vora o creure- ho almenys i al mateix temps adonar-te'n que pots ser una càrrega per a ells,..és una visió desesperançada i com dic, difícil d'explicar. L'absència de comunicació i la manca de sortides socialment acceptables formen la base en que sustenta l'obra que ara veig que és singularment bona. La lectura es remunta al 1992.

    No, no hem de desapareixer, acabo l'homilia, hem de ser aquí per explicar el que pasa encara que siguem contradictoris, més ho ès la realitat que ens envolta. Cavem i cavem endins de les formes, fins a deixar nues les raons que ens obliguen a la maldat,...podem fer, ho hem de fer. Sense por, sense pensar que podem deixar de ser- hi en un instant.
    • RE: RE: Repte clàssic DLXXXV: Sense tema
      aleshores | 10/02/2015 a les 07:38
      (Doncs sí, era possible d'enfonyar els parauletes a aquest text! i de passada corretgir-hi les gruixudes faltes ortogràfiques)
      El ministeri de la por. Greene, homilia.
      Tinc predilecció per Graham Greene, amb qui no obstant no disposo de la paciència de refer en detall tots els seus arguments. "El tercer home", "El nostre home a l'Havana", "L'americà tranquil", "El factor humà",...una persona que a mi m'evoca dignitat, o més ben dit vull que m'evoqui aquesta dignitat que necessitem.

      Escric des d'una biblioteca a la qual fa uns moments, sense *xerinola* ni *espetecs*, han accedit uns guàrdies, uns manats, que diria Greene, que han entrat i han estat parlant amb una persona que pel seu aspecte semblava que no havia nascut aquí. Ho han fet una bona estona. Dos d'ells se li adreçaven i un altre des de lluny cobria la rereguarda,...devia ser un motiu important, o no! Podia adreçar-se l'acció a la persona, o als que la miràvem o a tots dos,...una trama de "llops solitaris"? És a dir pertanyents a una organització terrorista unipersonal, valgui l’oxímoron?

      No és estrany que remenant entre l’*allau* de llibres dels prestatges hagi reparat en "El ministeri de la por" de Greene; potser he buscat la seva complicitat, la seva ajuda, el seu consol,...la seva visió humana i contradictòria, per tant, per desentranyar la realitat i treure-li de dins els vectors, les tendències,...

      Entre els llibres que li he llegit em ve a la memòria un de fa molts anys, el títol del qual no recordo i que dins de la seva obra deu passar desapercebut. És el d'aquell policia que vol desaparèixer d'una realitat torturada i incòmoda en la qual està *submergit*, però sense que sembli un suïcidi per tal de no alterar excessivament els que deixa. No me'n recordo ara si ho aconsegueix,...Amb el temps he arribat a comprendre una mica el sentiment que l'inspira i que em semblava aleshores, excessiu: que pots estimar als que tens a la vora o creure- ho almenys i al mateix temps adonar-te'n que pots ser una càrrega per a ells,..és una visió desesperançada i com dic, difícil d'explicar. L'absència de comunicació i la manca de sortides socialment acceptables formen la base en que sustenta l'obra que ara veig que és singularment bona. La lectura es remunta al 1992.

      No, no hem de desaparèixer, acabo l'homilia, hem de ser aquí per explicar el que passa encara que siguem contradictoris, més ho és la realitat que ens envolta. Cavem i cavem endins de les formes, fins a deixar nues les raons que ens obliguen a la maldat,...podem fer, ho hem de fer. Sense por, sense pensar que com el foc d’*encenalls*,podem deixar de ser- hi en un instant.
  • RE: Mirades al tema
    rnbonet | 07/02/2015 a les 16:30
    -Ni estant submergit amb tanta xerinola, albire encenalls d'un nou projecte, d'una nova vida, d'una manera nova de fer...
    -I aquell que comentàveu, xaval? No l'has escoltat a TV3'
    Et cau l'ànima als peus?
    -No..... I de vegades, incongruències amb la notícia... Almenys, en la intenció que li donen...-Ni estant submergit en tanta xerinola albire encenalls d'un viure nou.
    Així, com dos i dos són quatre -refrany estranger per si de cas- , parlava el Manel, cafés i taula enfront del Jaume.
    -Quin espetec, 'xaval'! No l'has escoltat a TV3?
    -Res de res! I mira que mire La televisió... la pantalla....
    -Què et mires, amic?
    -Doncs això! Em mire i remire les notícies... I no cregues que sols les nostres! (Ai, que no en tenim!) 'La 2, la 1...'
    -Redéu! Que entropessem sempre amb la mateixa pedra! Les del govern!...
    -Però.... és que sintonitzant la 3 i la 6...
    -Què?
    -Vols dir que ho has copsat?
    -Què vols dir?
    -Que segons el canal és la notícia... La intenció, diria...
    Et cau l'ànima als peus?
    -No..... I de vegades, incongruències amb la notícia... Almenys, en la intenció que li donen...-Ni estant submergit en tanta xerinola albire encenalls d'un viure nou.
    Així, com dos i dos són quatre -refrany estranger per si de cas- , parlava el Manel, cafés i taula enfront del Jaume.
    -Quin espetec, 'xaval'! No l'has escoltat a TV3?
    -Res de res! I mira que mire La televisió... la pantalla....
    -Què et mires, amic?
    -Doncs això! Em mire i remire les notícies... I no cregues que sols les nostres! (Ai, que no en tenim!) 'La 2, la 1...'
    -Redéu! Que entropessem sempre amb la mateixa pedra! Les del govern!...
    -Però.... és que sintonitzant la 3 i la 6...
    -Què?
    -Vols dir que ho has copsat?
    -Què vols dir?
    -Que segons el canal és la notícia... La intenció, diria...
    I demà serà un nou dia. Amb fred d'hivern, que som a febrer. Mentre, molts covarem el desig d'una nova terra, d'una nova pàtria...
    Potser... Veurem... Potser...

    PS. i ehhehjhehhe! He posat els mots obligats al principi, per no oblidar-me'n!
  • RE: Repte clàssic DLXXXV: Sense tema
    rnbonet | 07/02/2015 a les 20:47
    Aix, xicona! Que no "es pot estar a missa i repicar", com diuen els creients que van a l'església. Caldria eliminar, al sisè rengló, des de "Ni estant submergit..." fins "d'un viure nou" ('Repetisiónrepetida, malgré moi').
    I és que estava escrivint -en directe-, dibuixat -també en directe- i fent coses a un altre arxiu -en diferit- (com cobrava Bàrcenas). I m'he armat un 'folló'.....!
    Que ja no estan les neurones per aquestes coses.
  • Cadascú la seva feina
    Rubba Bertanero | 08/02/2015 a les 05:40
    Davant el seu superior, l´empleat s´hi escarressava en explicar-se:

    _ Si un és un paleta..ho té fàcil: maons, ciment i aigua i a pujar parets. Res més complicat. Un no s´hi ha de trencar el cap!. I si ets forner, doncs, aigua, farina i llevat.Però....ahhh, però si ets escriptor, t´has de buscar les garrofes!. De cop, t´entaforen les paraules que els rota entaforar-te, i vinga, fes- ne via!

    L´escriptor es trobava submergit en una diatriba amb el seu director. Una allau de raonaments se li amuntegaven per sortir com encenalls per la boca, se sentia utilitzat.

    -Collons! Al pagès no li diuen com ha de plantar els enciams! Ni al mossèn com ha de dir la missa!

    La llista de les paraules seguia allà sobre la taula del director. Es va aixecar d´una revolada, va obrir la porta de la oficina , i se´n va anar a seure davant el seu ordinador. Els companys de redacció estaven de xerinola, ell tenia la llista per endavant, recordar que tenia la hipoteca per pagar aquell mes el va convèncer per escriure l´article.

    El tema estava clar, fins i tot li havia donat el títol: la no-independència. I la llista de paraules també venia molt ben explicitada; Tribunal Constitucional, delicte, acatar, ordre, llei.....va aconseguir acabar-lo tot vencent algunes nàusees sobrevingudes...quan el va haver enviat al seu cap, va sentir un espectec dins del seu cap...era el seu orgull!.
    • RE: Cadascú la seva feina
      Rubba Bertanero | 08/02/2015 a les 05:46
      PD: I que consti que el meu protagonista...no era un repataire com ens han anomenat al començament d´aquest repte (repataires!!) ;-))
      • jaaaaa
        allan lee | 08/02/2015 a les 12:03
        em creia que no es veuria. No va ser intencionat;-))
  • Un dia perfecte per a un home perfecte
    mjesus | 10/02/2015 a les 01:01

    07.00 h
    El vidre de l’estació em torna la meva imatge i no em permet agafar bé l’escena: un allau de policies i sanitaris romanen al voltant d’una figura inerta. Demano permís i em deixen passar. Faig la fotografia, se sent l’espetec de la càmera. Perfecte!
    Com a bon reporter sempre arribo al lloc dels fets el primer. Sovint em diuen que tinc un sisè sentit i jo per treure-li importància els dic que tinc bons contactes.

    12.00 h
    Estic a la redacció resolent aquest reportatge que aviat sortirà en antena; he cuidat fins el mínim detall, ha de ser perfecte, cada titular ha d’estar ben estudiat.

    “Troben un home assassinat a l’andana de l’estació de Sants”.
    El cadàver, un indigent que dormia en un banc de l'Estació de Sants de Barcelona, ha estat trobat mort a causa de múltiples ferides d'arma blanca. Els Mossos d’Esquadra intenten trobar indicis per identificar la víctima”

    Acabo amb la redacció de la notícia i marxo cap a casa. Els nens em reben fent xerinola. Vull que tinguin una bona imatge de mi com a pare.

    16.00 h
    Torno a la redacció per acabar d’omplir la graella de notícies de la tarda i vespre. Submergit en el meu treball, recullo la informació que m’envien els altres reporters i redacto el teletip que hauran de llegir els presentadors. Aquest treball que faig a la TV és perfecte per als meus plans. Avui podré anar d'hora cap a casa per acabar una breu vetllada amb la dona i els nens. Procuro fer-los feliços.

    22 h
    Surto de casa amb l’excusa d’un reportatge. Encara sento l’adrenalina d'aquesta matinada, veig el seu rostre i la sang regalimant pel seu cos. Ningú sospita de mi, arribar el primer a l’escenari dels fets, em permet parlar amb el comissari i saber de primera mà els detalls de les investigacions i així actuar en benefici propi. Desaré la fotografia, me la miro, mmm... anoto al darrera, víctima núm. 42. Em captiva. Però... és foc d’encenalls, en necessito més!
  • Pàmfila d'indecència (o Peripècies)
    deòmises | 10/02/2015 a les 06:31
    He submergit el cap sota l'aigua gelada, amb què he omplert la banyera, que gairebé sobreïx. Potser així els records es glacin i desapareguin una estona. Les oïdes encara capten el zum-zum de la xerinola de Cap d'Any. Els carrers són plens de gent i la cridòria i la gatzara augmenten la soledat que, com una allau en alta muntanya, arrosseguen avall el meu cor enamorat i abandonat. Ella mai no ho faria. I jo, el labrador retriever enmig de l'asfalt. Les dotze campanades enguany les comptaré amb alenades sota l'aigua, encara que m'ofeguin; ja no penso en la dissort. Deixo les restes del sopar més patètic: olives farcides, talls d'espetec, encenalls de pernil, patates xips, musclos en escabetx... Els pensaments suïcides no m'abandonen i això ja em Paro d'escriure. Aquest to melodramàtic no m'agrada gens. De vegades, la llibertat no és tan bona com es pinta. I heus ací l'exemple. Un text amb una extensió màxima que, per a alguns pot semblar exigua i per a d'altres excessiva. I la llibertat absoluta. Apa, busca't la vida i esprem-te la neurona; no et facilitaré la feina, xiuxiueja la musa... Ho esborro tot. No vull un tema suat sobre nostàlgia.

    Bufa el vent i provoca espetecs en els finestrals mal ajustats. La pluja vindrà amb virulència, una pluja d'estiu en tota regla, un foc d'encenalls que, quan passi, multiplicarà la xafogor. Aquests núvols no aturen l'allau de calor que ens cau al damunt quan ja som en ple juliol, a les portes de la Festa Major, en què la xerinola s'allarga fins que despunta l'alba. I ningú no pensa en qui ha de matinar per anar a la feina. Tot i així, em tornen els dies que transcorríem a prop de la bassa. Intentàvem caçar granotes i gripaus que, amb perícia, restaven submergits mentre el perill era proper. Les mares, llavors, dictaven els horaris. I nosaltres M'aturo i pampallugueja el cursor. Segueixo sense arnesos ni cotilles, ni cordes ni lligams. I aquestes frases que comencen alguna cosa però no m'ajuden a continuar. Ho esborro tot, de nou, i m'allito. Em rendeixo, ho ha aconseguit aquesta pàmfila de la paraula, aquesta musa indecent.

    Sota els llençols faré peripècies per incloure les cinc paraules clau com sigui, ja que la musa no vol garlar quatre-cents mots, els hauré de gargotejar amb ofici. Tot sigui que m'adormi i arribi quan s'hagi exhaurit el termini...


    d.

  • deòmises | 10/02/2015 a les 06:34
    • Pàmfila d'indecència (o Peripècies)[una etiqueta mal tancada em fa variar el format...]
      deòmises | 10/02/2015 a les 06:39
      He submergit el cap sota l'aigua gelada, amb què he omplert la banyera, que gairebé sobreïx. Potser així els records es glacin i desapareguin una estona. Les oïdes encara capten el zum-zum de la xerinola de Cap d'Any. Els carrers són plens de gent i la cridòria i la gatzara augmenten la soledat que, com una allau en alta muntanya, arrosseguen avall el meu cor enamorat i abandonat. Ella mai no ho faria. I jo, el labrador retriever enmig de l'asfalt. Les dotze campanades enguany les comptaré amb alenades sota l'aigua, encara que m'ofeguin; ja no penso en la dissort. Deixo les restes del sopar més patètic: olives farcides, talls d'espetec, encenalls de pernil, patates xips, musclos en escabetx... Els pensaments suïcides no m'abandonen i això ja em Paro d'escriure. Aquest to melodramàtic no m'agrada gens. De vegades, la llibertat no és tan bona com es pinta. I heus ací l'exemple. Un text amb una extensió màxima que, per a alguns pot semblar exigua i per a d'altres excessiva. I la llibertat absoluta. Apa, busca't la vida i esprem-te la neurona; no et facilitaré la feina, xiuxiueja la musa... Ho esborro tot. No vull un tema suat sobre nostàlgia.

      Bufa el vent i provoca espetecs en els finestrals mal ajustats. La pluja vindrà amb virulència, una pluja d'estiu en tota regla, un foc d'encenalls que, quan passi, multiplicarà la xafogor. Aquests núvols no aturen l'allau de calor que ens cau al damunt quan ja som en ple juliol, a les portes de la Festa Major, en què la xerinola s'allarga fins que despunta l'alba. I ningú no pensa en qui ha de matinar per anar a la feina. Tot i així, em tornen els dies que transcorríem a prop de la bassa. Intentàvem caçar granotes i gripaus que, amb perícia, restaven submergits mentre el perill era proper. Les mares, llavors, dictaven els horaris. I nosaltres M'aturo i pampallugueja el cursor. Segueixo sense arnesos ni cotilles, ni cordes ni lligams. I aquestes frases que comencen alguna cosa però no m'ajuden a continuar. Ho esborro tot, de nou, i m'allito. Em rendeixo, ho ha aconseguit aquesta pàmfila de la paraula, aquesta musa indecent.

      Sota els llençols faré peripècies per incloure les cinc paraules clau com sigui, ja que la musa no vol garlar quatre-cents mots, els hauré de gargotejar amb ofici. Tot sigui que m'adormi i arribi quan s'hagi exhaurit el termini...


      d.
  • Pàmfila d'indecència (o Peripècies)[aquí! Per no marejar els daltònics...]
    deòmises | 10/02/2015 a les 06:41
    He submergit el cap sota l'aigua gelada, amb què he omplert la banyera, que gairebé sobreïx. Potser així els records es glacin i desapareguin una estona. Les oïdes encara capten el zum-zum de la xerinola de Cap d'Any. Els carrers són plens de gent i la cridòria i la gatzara augmenten la soledat que, com una allau en alta muntanya, arrosseguen avall el meu cor enamorat i abandonat. Ella mai no ho faria. I jo, el labrador retriever enmig de l'asfalt. Les dotze campanades enguany les comptaré amb alenades sota l'aigua, encara que m'ofeguin; ja no penso en la dissort. Deixo les restes del sopar més patètic: olives farcides, talls d'espetec, encenalls de pernil, patates xips, musclos en escabetx... Els pensaments suïcides no m'abandonen i això ja em Paro d'escriure. Aquest to melodramàtic no m'agrada gens. De vegades, la llibertat no és tan bona com es pinta. I heus ací l'exemple. Un text amb una extensió màxima que, per a alguns pot semblar exigua i per a d'altres excessiva. I la llibertat absoluta. Apa, busca't la vida i esprem-te la neurona; no et facilitaré la feina, xiuxiueja la musa... Ho esborro tot. No vull un tema suat sobre nostàlgia.

    Bufa el vent i provoca espetecs en els finestrals mal ajustats. La pluja vindrà amb virulència, una pluja d'estiu en tota regla, un foc d'encenalls que, quan passi, multiplicarà la xafogor. Aquests núvols no aturen l'allau de calor que ens cau al damunt quan ja som en ple juliol, a les portes de la Festa Major, en què la xerinola s'allarga fins que despunta l'alba. I ningú no pensa en qui ha de matinar per anar a la feina. Tot i així, em tornen els dies que transcorríem a prop de la bassa. Intentàvem caçar granotes i gripaus que, amb perícia, restaven submergits mentre el perill era proper. Les mares, llavors, dictaven els horaris. I nosaltres M'aturo i pampallugueja el cursor. Segueixo sense arnesos ni cotilles, ni cordes ni lligams. I aquestes frases que comencen alguna cosa però no m'ajuden a continuar. Ho esborro tot, de nou, i m'allito. Em rendeixo, ho ha aconseguit aquesta pàmfila de la paraula, aquesta musa indecent.

    Sota els llençols faré peripècies per incloure les cinc paraules clau com sigui, ja que la musa no vol garlar quatre-cents mots, els hauré de gargotejar amb ofici. Tot sigui que m'adormi i arribi quan s'hagi exhaurit el termini...


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.