Ostres, i els he posat en majúscula: no per ells, sinó per la disciplina ortogràfica.

Alemania abomina del nazisme ( o en gran part). Van demanar perdó pel fet de Companys i van atorgar un sou de per vida a la vídua.

Els "nostres" són a tres...quatre paissos. Ara és Europa qui té la pilota. No crec que els extraditin corrents. Hi haurà jutges i apel.lacions.

Al Parlament també sembla que es mouen. A Madrid que vagin rient. La cosa no està aturada ni perduda.

Llibertat als presos i als exiliats!

L'energia omnipresent en l'aire és de ràbia i em costa canalitzar-la en tristesa. Perquè costa, costa no insultat (bé, sempre es pot agafar un coixí, enganxar-hi una imatge de -no posaré els noms amb majúscula perquè no vull-: Llapenarena, Arrimadas de TELVÀnia, Iceta-egg-ovoide-llepaculs-amicdemissistraïció, Bubó (malura de la pesta)i un malauradament llarg etcètera.

Força, consciència, serenitat i pacifisme, sana fòrmula. I la vaga, i tant. Lluita. Provocacions no. Unió.

I al baix ventre aquesta sensació que no fina...ara és ràbia i tristesa barrejades.
Odiar no duu enlloc. Dialogar hauria de ser més acció que verb.