Detall intervenció

Orgasme etern

Intervenció de: pereneri | 20-09-2007


Diu que al cel, si existeix, a l'altra vida, si hi és, hi ha un gaudi permanent, un orgasme sense fi, tots els sentits disparats, concentrats, capficats, la contemplació, l'olor, l'oïda, el gust dels llavis, el tacte -oh, el tacte. Tota la potència humana col·lapsada.

I diu que dura, i dura encara més, i no en tens prou, i més i encara més, i passen els dies, i passen mil anys, i dura, i no et canses, i més i més i més.

Però diu que és un cel que cal guanyar-se amb esforç, amb penes i treballs, i amb gaudis petits, orgasmes breus, alegries i regals menuts. El dia a dia dels dies de cada dia, gaudis i penes que no sempre són sensibles, i potser no se centren en un mateix.

Diu que són la pena de veure que un altre pateix -una altra, uns altres, unes altres- l'alegria de veure'l feliç, i saber-li donar gràcies, i no odiar-lo, i demanar-li perdó. I el goig de sentir-se útil molts cops en l'anonimat, sense aplaudiments.

I això pot semblar un sermó, però no. Diu que són petits i breus orgasmes: despullar-se, donar-se, fer -fer- feliç. Diu que potser patint i potser sense satisfacció constant, ni immediata, ni exigible, ni automàtica. Però tanmateix gaudint de la felicitat d'altri.

És aquest -diu- el preu que cal pagar. És un aprenentatge llarg, o de vegades breu: prescindir de mi, pensar en tu… i afavorir-me. Sortir per tornar a entrar, baixar per pujar, donar per rebre. És com deia el poeta Jara: la vida eterna són cinc minuts.

Diu que és així que anticipem el cel, el més enllà de l'orgasme etern.


Respostes

  • ...podeu penjar-ho aquí sota mateix
    atram | 03/09/2007 a les 09:54

    i farem un recull com es va fer en el dia de la dona. Durant uns dies anirem posant el link al fòrum perquè s'hi sumi tothom qui vulgui.

    La idea era, després, fer-lis arribar també a la família.
    • Em faltes
      Bianca | 03/09/2007 a les 12:57

      Em faltes


      L'enyor s'apodera de mi
      quan penso que no hi ets
      però sempre queda l'esperança
      de saber que perdures en el record


      Una sensació de buidor
      m'atrapa des de que em faltes
      tantes paraules compartides
      que sobreviuen a la teva partida


      Cada un dels meus somriures
      arribarà allà on siguis
      en senyal de que encara vius en mi
      igual que en tothom que t'estima


      En el cel cada nit brilla una estrella
      amb més llum i força que qualsevol altra
      que el meu cor reconforta
      doncs em diu que continues al meu costat


  • RE: En record de Lilith
    Màndalf | 03/09/2007 a les 09:58

    És una idea fantàsica.

    Agafeu el cistell de petons que us envio i us els aneu col·locant indiscriminadament...

    M
    • RE: RE: Paraules per Lilith
      Josep Bonnín Segura | 03/09/2007 a les 13:20

      Paraules per Lilith

      Transites les meves paraules
      ben igual que una brisa marina
      esborrant màgicament la pesantor
      i traspuant de nou la lleugeresa
      d'un sentiment profund que m'embolcalla

      El que dius: És poesia
      que descobreix oceans perduts
      més enllà d'una sensibilitat
      que tu amb estil submarí
      aconsegueixes fer molt més notòria.

      Puc escriure per tu
      si em dones permís
      aquest agraïment que em dignifica
      i esperar de bell nou
      que la teva mirada
      desxifri tots els símbols
      que estan amagats als meus escrits.

      Aquest poema li vaig dedicar abans de què partís . Quan em vaig assabentar que se n'havia anat , em va corprendre tant que no vaig esser capaç d'escriure-l'hi res , fins que vaig ser capaç d'enviar-li una carta en part de les seves paraules que havíem compartit. Ambdós estan publicats a RC.
      I en un article en el setmanari on escric el vaig encetar amb memòria de la seva partida. Es diu: "Temps de dolor , victimisme i aprenentatge" que en breu publicaré al meu bloc.
      Fins sempre Lilith, sempre tindràs un lloquet en el cor meu.

      Josep Bonnín- Keops
  • RE: llum enmig d ela foscor
    aleshores | 03/09/2007 a les 13:35

    I en certa manera morir és com néixer!
    Potser com aleshores en posició fetal
    arraulit t'agomboles sobre tu
    - la natura és sàvia -
    ajuntant els membres tant com pots
    i tornes cap al no res d'on vas eixir.

    Passes com aleshores per angoixossos tunels
    malgrat que ara te'n vas d'esquenes a la llum.

    Has tingut la sort inversemblant
    de ser tu, un actor - amb tots nosaltres-
    sortint de la foscor.

    Entremig has pogut fer quelcom
    pujant el llistó: t'ho agraïm.

    Aleshores
  • RE: En record de Lilith
    l'home d'arena | 03/09/2007 a les 23:42

    I ve la pluja, Olga,
    ve perquè ens plau
    la pluja, la calma
    que ens subjecta ara,
    un instant,
    perquè ens mullem amb
    el batec fresc de cada gota.

    Com sona!

    Ens agafem de la mà, ruixats
    de veus i clams que proven
    d'endevinar-nos, i corren per la pell
    escrivint-nos tantes coses
    invisibles.

    De la mà, per mirar-nos,
    com mai no ho havíem fet,
    mossegant amb força
    l'adéu de vertigen que t'espera,
    com una barca a la vela.

    Tanque els ulls,
    i em mulle de tu,
    de cada esclafit que em dius,
    agafant amb els llavis
    el fil eteri que proclama
    que t'enlaires
    a lluir
    amb un somriure.




  • RE: De tant en tant... (haiku)
    F. Arnau | 04/09/2007 a les 12:09

    De tant en tant... (haiku)

    A Lilith!

    ... La negra dama
    recull les flors més belles,
    encara tendres.

    ***

    Francesc Arnau i Chinchilla
    4/IX/2007
  • CEL SERÉ I PLOU
    teresa serramià i samsó | 04/09/2007 a les 12:09






    CEL SERÈ, I PLOU

    Malgrat sigui serè,
    el cel, plouen les penes
    a dolls sota cobert,
    sense ni un bri de núvol,
    llagrimegen avall,
    desplegant-se en cortines
    de perles i cristalls
    que cauen i se't trenquen
    dins l'ànima esquerdada.
    Tan se val si tot és
    ben fermat i tancat,
    i has obert el paraigua
    d'una pretesa joia
    sens barnilles ni mànec.
    No cal que t'aixopluguis
    en aquell ràfec càlid
    d'aquest record amable.
    T'arrosseguen les penes
    riera avall del dia,
    de llamps, van desbordant-te.
    Pregues socors en va
    al cel pintat de blau,
    que, amb ulls de sol sorprès,
    et mira sens comprendre
    perquè, sota paraigua,
    o a recer dins ca teva,
    sense ni un bri de núvol,
    mig ofegant-te dius:
    plou a bots i barrals.



  • RE: En record de Lilith
    Naiade | 04/09/2007 a les 15:50

    Vida curta
    Intensitat de sentiments
    Intuïció fora de lloc
    Resistència a lo establert
    Busca desesperada
    Dins teu ja sabies el teu destí.
    Si, com tu ja deies
    Tenies quelcom d'especial.
    Una part de tu estarà sempre amb nosaltres



  • Medicines de mots
    ginebre | 04/09/2007 a les 19:20

    "jo tinc per tu un niu en el meu arbre…"
    lluis llach


    No entenc perquè
    No em conformo del tot.
    Un gest esquerp
    Traeix el meu dol.

    Un deute tinc
    Que inquieta el meu cor.
    El niu que faig
    No es tendre del tot.
    A dins encara
    Hi ha escates i plors.
    Tremola la serp
    Que revolta el món.
    Em diu paraules
    Un relleu em don.

    Faré per tu
    Medicines de mots.

    Adéu estimada.
  • Per a tu, Lilith
    Màndalf | 04/09/2007 a les 19:23

    Descansa un moment.
    Tornarem a enlairar-nos quan a boira s'esvaeixi.
    No creguis que la llunyania esborrona l'esguard dels absents. Estem aquí.
    Pels qui no hem vist mai els teus ulls, ni oberts ni closos, la teva mirada són les paraules. Són presents. No deixarem que se les emporti el vent.
    Confiem amb el temps, aquest amic que apropa les nostres veus.
    I tornarem a volar com solíem fer en temps d'esplendor.
    Però ara descansa un moment.

  • la dona que volia ser poema
    manel | 04/09/2007 a les 20:23

    La dona que volia ser poema
    va deixar-nos la pols de l'ànima
    en els seus escrits,
    mentre copsava moments d'una vida
    que es remou en mig del caos.

    La dona que volia ser poema
    va trepitjar els silencis
    dels fals paradís,
    a la recerca de les paraules
    que pretenien construir-lo.

    La dona que volia ser poema
    ressona dins el pou
    de les pedres precioses,
    i encara ens proposa una veu
    per escoltar la melodia
    de l'or, la plata i el bronze.

    La dona que va esdevenir poema
    és tan viva com la glòria
    del moment,
    com la remor de les passes
    que ens mostren el camí
    destinat a sobreviure.

  • Pacte amb Jesús
    jacobè | 05/09/2007 a les 15:36

    En aquell maleït instant els teus ulls van veure la dama fal·laç guarnida de blanc. La mentidera et va fer creure que el teu darrer somni era delit. La beneita et va fer ignorar la teva valentia per perseguir l'infinit, la teva tenacitat per reflectir un gràcil futur femení en el mirall de cada matí.
    Olga, si en aquell moment hagués pogut escalfar-te les mans, pregant-te "Palabras para Julia" en silenci major!

    Bellesa cansada de sobreviure en el record: finalment el teu ventre turmentat s'ha aliat amb Jesús. Filla de la nit, reposa i encén una espelma quan ens vegis enfosquir.

    Sí, el poeta tenia raó: "que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde".
    Mai massa tard per tornar-la a fer riure i jugar. Però avui, quan hem arribat al parc, el cel ha plorat.

    Ho sé, no et vaig conèixer i em dius que la teva obra és ficció. Però em conforta saber que, recordant les ànimes, se les fa renéixer. Mai s'acaba de morir del tot: bategues en el cor de cada persona que et va escoltar, els seus iris retenen la llum rogenca que els has llegat. Marla, recitarem les teves lletres.

    Adéu i torna volant al niu de Lilith.

  • Rèquiem per a Lilith
    brumari | 05/09/2007 a les 16:56

    No vull cap epitafi.
    Guixeu, si us ve de gust,
    damunt la pedra freda
    un núvol i un estel,
    un grafit ben senzill
    sense cap arrogància…
    que el pugui entendre un nen.

  • Les paraules
    Vicenç Ambrós i Besa | 05/09/2007 a les 17:23

    i els gestos perduren sempre en el record. Que el somriure dins la memòria no s'evapori mai. Només això: gràcies, Olga. Per tot. Per cada moment que ens has dedicat. Per cada paraula i per cada gest.

    I perquè l'oblit no abanderi el nostre destí, em permeto dir-te: fins sempre.

    V.
  • Fins ara Lilith...
    onatge | 05/09/2007 a les 23:41

    T'has adormit
    amb el mots
    solta el coixí
    teu és el poema
    que encara
    no has escrit
    i la rosa que ens prens
    i només ens en
    deixes les espines.
    Navega cap a Itaca
    ens hi retrobarem
    amb les barques
    i remarem plegats.
    El sol no s'apagarà,
    manté el teu caliu.
    No et dic adéu.
    És fins ara Marla.

    onatge.

  • RE: Haikú de l'esperança
    rnbonet | 06/09/2007 a les 12:30

    La meua xicoteta contribució.
    Photo Sharing and Video Hosting at Photobucket
  • Retorn al Paradís
    NiNeL | 06/09/2007 a les 17:00

    Argila i caolí
    -vermella de pelussa
    i blanc de pell pura-
    retornen al Paradís

    d'allà on partí llavors
    per pròpia voluntat,
    privada de llibertat,
    sembrada de pors;

    trobant ara la pau
    abans interdita,
    qui sap si eximida
    de serps en espiral,

    incitadores constants
    de la vital inòpia.
    Per voluntat pròpia,
    frustrada la llibertat.

  • RE: En record de Lilith
    jaumesb | 07/09/2007 a les 11:34

    sabies escriure,
    esper que sàpigues viure
    i ens n'ensenyis

    una abraçada
  • RE: En record de Lilith (Ratuix)
    RATUIX | 07/09/2007 a les 17:37


    Et van oferir ulls,
    Vas fer brollar emocions.
    Intuicions?
    Amagatall d'estels.

    I una son benvinguda i
    Un terratremol d'espant
    Pels qui queden.

    Esperant....


  • Boomerang (per lilith)
    Bruixot | 08/09/2007 a les 11:47

    El dolor és un boomerang que em surt del ventre,
    un ventre com el teu, tant ple, tant desig.
    Qui va dir que res d'això no es pot comprendre?
    Jo ja ho he comprés, de tu, als ulls, de nit.

    El silenci. No és. El no res. Tu hi ets
    amb una mirada gran com un paisatge
    que no s'acaba. Jo m'hi escarrassaré
    per què sempre hi siguis, en l'onatge.

    En l'onatge que em repicarà els minuts,
    en l'aire que tu, ahir, ens vas encendre,
    en les cendres i en tot el que esdevé fum.

    Ara ja puc callar i sentir-te. No ets lluny,
    ets en nosaltres. I ens somrius. Com de festa.
    Compartiràs amb tots nosaltres el rumb.

    Xavier / Bruixot
  • Només unes paraules enllaçades amb fil de sentiment...
    onatge | 09/09/2007 a les 18:45

    Per tu...


    S'apaga una vida
    i de cop només
    ens queda la seva
    flama que ens crema.

    El teu somriure vital
    ha quedat petrificat.
    Les teves mans
    han estat conquerides
    per la carícia freda...

    Has deixat el poema
    per acabar, potser
    per això és poema.

    Família amics
    i coneguts hem
    quedat amb l'abraçada
    del gran buit.

    El silenci ja no fa
    l'eco en el teu cor.

    Ara reposes plàcidament
    sense el conflicte de viure,
    per això mateix
    ja no destil·les ni
    mots ni paraules
    per conservar en almívar.

    Que la pau sigui amb tu
    però també el desig
    i la barca per navegar...




    onatge, 9 setembre 2007

  • D'eternitat...
    onatge | 09/09/2007 a les 18:50

    D'eternitat...



    De vegades
    respirem
    i no som
    conscients
    que l'alè
    de la vida
    ens fa un
    nus a la gola
    i ens ofega
    i no ens deixa
    respirar
    i morim
    amb la rosa
    de la vida
    als llavis.

    La lluna
    s'ha aturat
    al teu horitzó
    i el rellotge
    de sorra ha
    escampat
    la sorra del temps
    a la teva platja.

    En els teus poemes
    hi ha les roses
    i les espines.

    En el coixí
    de les teves paraules
    hi ha el bressol
    dels teus records.

    Avui una brisa
    freda infla la
    vella del gran
    viatge i tot
    és fred i esgarrifança.

    I vindrà el mes
    d'abril i les roses
    tindran la
    teva rosada...

    Ets flama i foc.
    Potser el poema
    només és testament
    d'absència,
    però no, hi ha
    les flors de
    la teva presència
    que només es
    pot veure amb
    els ulls del cor.

    Les paraules
    tenen fred
    i els mots
    accent de gel.

    Tot és passatger
    fins que ens
    trobem tots al
    camí ral,
    llavors rellegirem
    vells poemes
    i beurem aigua
    d'eternitat...


    onatge, 5 setembre 2007



  • RE: En record de Lilith
    onatge | 13/09/2007 a les 15:46

    Fins la creu de terme...

    Potser t'adormires
    en nit de lluna plena.

    Potser tenies
    la nit dels tres neguits...

    Potser t'acabares
    la darrera cigarreta
    i desitjares cendra.

    Potser el teu cor
    t'exigí que et decidissis:
    o sentiments o silenci...

    Potser volies
    trobar el camí
    i sempre t'equivocaves
    de drecera...

    Potser no podies
    dormir i t'equivocares
    de poema.
    I paraules i mots
    anaren fent una
    muralla pedra a pedra
    i quedares sense
    sol ni ombra,
    només el gran silenci
    que no té eco
    ni crit enrere...

    Potser vas escriure
    l'últim poema
    amb la teva vida
    i només volies veure
    què sentien els que
    el llegien.

    De vegades
    viure en profunditat
    vol dir morir
    profundament.

    Els que t'estimen
    els has deixat
    sense un adéu, ni
    tan sols un "fins ara".

    Un cafè inacabat
    amb la bosseta de sucre
    a la vora del plat.

    Però tu d'idees fixes
    volies viure intensament.

    El sostre del món
    se't feu petit,
    volies més
    tenint menys.

    Potser poques
    persones traspassaven
    la teva bellesa
    per sentir la
    teva tendresa.

    Potser tot era
    tan senzill que ho
    tenies a l'abast
    de la mà i per
    això no ho sabies trobar.

    Ara només ens
    has deixat un potser
    que duu el teu nom.
    I en cada raig de sol
    s'hi veu el teu somriure,
    i el pol·len de la
    teva flor, i poemes
    que han fet arrels,
    però donen fruit sense tu...

    Cerco la teva veu
    i un silenci em diu
    que només sóc
    un humà terrenal.

    Potser no t'agradarà
    el què dic, no passa res,
    estripa-ho o llença-ho
    a la brasa o al caliu,
    o fes-ne un vaixell de paper.
    Si t'agrada, fes-lo teu
    conserva'l en el teu
    almívar d'eternitat.

    Sembles l'ombra que
    surt a cada cantonada,
    però no, decididament
    ens esperes a la
    creu de terme...

    Per la revetlla
    de sant Joan
    vull que saltis
    alegre i enjogassada
    per entre el foc
    i les flames i que
    tinguis la nit més
    bella abans d'anar a jóc.

    I a la primavera
    les flors escriuran
    el teu nom...
    però primer vindrà
    al Nadal amb el
    el plat a taula...
    i l'hivern que ens
    durà el primer fred teu.

    Potser des d'on estàs
    te'n fots, i dus: mira
    els humans segueixen igual.
    O el teu sentit pràctic
    et farà passar fulla i fulla
    i arrugaràs el poema
    amb les dues mans...

    Potser quan em llegeixis
    diràs: un altre sonat...
    Segurament que tindràs raó,
    però què vols que et digui,
    em van parir així
    i moriré així.

    Potser sóc com tu
    que no desitjo res
    perquè ja ho tinc tot.
    Potser som iguals
    perquè tot el que ens
    dóna felicitat, no té preu,
    no té referència, no
    duu codi de barres...

    De vegades el
    crit de viure
    viu en un altre silenci...


    onatge, 13 juny 2007


    -per l'Olga, crec que és una gran persona-
    I perdoenu els meus escrits, no vull acaparar pàgina... Però aquest escrit el vaig escriure ahir a les dues de la matinada, duran deu minuts va semblar que algú em posés els mots i paraules a la meva mà i així a la tinta damunt del paper. Repeteixo, perdoneu-me...



  • S'HA APAGAT UN ESTEL (En record de la Lilith)
    copernic | 14/09/2007 a les 23:54

    A la meva talaia, fa uns dies que em falta un estel. Després del recompte he comprés que la teva llum, Lilith, s'ha apagat. He vist naus en flames més enllà d'Orion i Raigs C brillant en la Porta de Tannhausser, però, com a la festa de'n Sisa, només hi faltaves tu. Replicant a la recerca de respostes, t'has endinsat en el silenci de la nit, aquesta nit, puntejada de lluminàries, que és la meva aliada, que m'ajuda a inspirar-me, que fa sorgir paraules d'un teclat gastat i obsolet. Has arribat al cor del més insondable dels misteris buscant una resposta. Com a Blade Runner, t'has fet preguntes transcendents, has jugat partides d'escacs immortals, has anat a la recerca del teu creador, buscant una resposta. "Quant em queda de vida?" li has preguntat. La desnerida de la dalla t'ha segat en flor però encara vius en les teves paraules, segueixes amb mi, fent-me companyia, aquí a la talaia.
  • RE: En record de Lilith
    mjesus | 18/09/2007 a les 22:57

    http://i75.photobucket.com/albums/i318/fabreta/lilith_rccopia.jpg
    • RE: RE: En record de Lilith (aquí crec)
      mjesus | 18/09/2007 a les 22:59

      Photo Sharing and Video Hosting at Photobucket
  • Orgasme etern
    pereneri | 20/09/2007 a les 15:56

    Diu que al cel, si existeix, a l'altra vida, si hi és, hi ha un gaudi permanent, un orgasme sense fi, tots els sentits disparats, concentrats, capficats, la contemplació, l'olor, l'oïda, el gust dels llavis, el tacte -oh, el tacte. Tota la potència humana col·lapsada.

    I diu que dura, i dura encara més, i no en tens prou, i més i encara més, i passen els dies, i passen mil anys, i dura, i no et canses, i més i més i més.

    Però diu que és un cel que cal guanyar-se amb esforç, amb penes i treballs, i amb gaudis petits, orgasmes breus, alegries i regals menuts. El dia a dia dels dies de cada dia, gaudis i penes que no sempre són sensibles, i potser no se centren en un mateix.

    Diu que són la pena de veure que un altre pateix -una altra, uns altres, unes altres- l'alegria de veure'l feliç, i saber-li donar gràcies, i no odiar-lo, i demanar-li perdó. I el goig de sentir-se útil molts cops en l'anonimat, sense aplaudiments.

    I això pot semblar un sermó, però no. Diu que són petits i breus orgasmes: despullar-se, donar-se, fer -fer- feliç. Diu que potser patint i potser sense satisfacció constant, ni immediata, ni exigible, ni automàtica. Però tanmateix gaudint de la felicitat d'altri.

    És aquest -diu- el preu que cal pagar. És un aprenentatge llarg, o de vegades breu: prescindir de mi, pensar en tu… i afavorir-me. Sortir per tornar a entrar, baixar per pujar, donar per rebre. És com deia el poeta Jara: la vida eterna són cinc minuts.

    Diu que és així que anticipem el cel, el més enllà de l'orgasme etern.
  • RE: En record de Lilith(Lèvingir)
    Lèvingir | 20/09/2007 a les 16:09

    Vas deixar les paraules no pas els nostres pensaments. Et sent al meu costat.
    Has anat ha buscar nous camins
    Vas marxar per veure noves realitats
    Els teus mots seràn eterns.
    Entre els nostres dits i el nostre tacte,
    que tant estimava el teu.
    Cada vers, cada mot, cada imatge dels teus escrits
    una font pel nostre cor, les teves paraules arribaven
    ben a dins del nostre cor.
    Sent la viva imatge dels petons després d'una abraçada, Sentida cada cop que et llegim.
    Les teves lletres cada dia són amb mí.
    Et veig cada matí, durant les nits et somnio sense fi.
    Em giro i ets el meu costat, i entenc que no ha estat un somni fugisser, és ver ets al meu costat.
    Un dia on t'amaguis, vidré amb tu. Ens agafarem de la ma i escriurem i compartirem junts el sentiment.
    Sempre present en les nostres vides.

    Lèvingir
  • Ambigrama en record a Lilith.
    Fredegard Dogwood of Shadydowns | 21/09/2007 a les 10:56


    • Al vívid record d'una amiga
      Leela | 05/11/2007 a les 18:52

      A una amiga morta
      Entremig de les tombes la margarida lluu
      i arriba un bleix de mar en la nit freda.
      Els rossinyols sospiren, com quan parlava amb tu,
      i l'herba encara es mou vora els teus rulls de seda.

      Marià Manent

      ***

      Al vívid record d'una amiga

      Potser ens calen els minúsculs granets d'un rellotge d'arena
      per deixar les nostres petjades en aquest desert vast i solitari.
      Potser ens calen sonores mirades - perdudes entre nits buides -
      perquè abracin cadascuna de les llàgrimes que ja no cauen.

      De ben segur que els mots erudits s'esfumen quan és temps de silencis
      però ara, quan dormim impàvids, tenim teu alè que encara ens acarona.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: