Orgasme etern

i farem un recull com es va fer en el dia de la dona. Durant uns dies anirem posant el link al fòrum perquè s'hi sumi tothom qui vulgui.

La idea era, després, fer-lis arribar també a la família.

És una idea fantàsica.

Agafeu el cistell de petons que us envio i us els aneu col·locant indiscriminadament...

M

I en certa manera morir és com néixer!
Potser com aleshores en posició fetal
arraulit t'agomboles sobre tu
- la natura és sàvia -
ajuntant els membres tant com pots
i tornes cap al no res d'on vas eixir.

Passes com aleshores per angoixossos tunels
malgrat que ara te'n vas d'esquenes a la llum.

Has tingut la sort inversemblant
de ser tu, un actor - amb tots nosaltres-
sortint de la foscor.

Entremig has pogut fer quelcom
pujant el llistó: t'ho agraïm.

Aleshores

Et porto flors

I ve la pluja, Olga,
ve perquè ens plau
la pluja, la calma
que ens subjecta ara,
un instant,
perquè ens mullem amb
el batec fresc de cada gota.

Com sona!

Ens agafem de la mà, ruixats
de veus i clams que proven
d'endevinar-nos, i corren per la pell
escrivint-nos tantes coses
invisibles.

De la mà, per mirar-nos,
com mai no ho havíem fet,
mossegant amb força
l'adéu de vertigen que t'espera,
com una barca a la vela.

Tanque els ulls,
i em mulle de tu,
de cada esclafit que em dius,
agafant amb els llavis
el fil eteri que proclama
que t'enlaires
a lluir
amb un somriure.

De tant en tant... (haiku)

A Lilith!

... La negra dama
recull les flors més belles,
encara tendres.

***

Francesc Arnau i Chinchilla
4/IX/2007

CEL SERÈ, I PLOU

Malgrat sigui serè,
el cel, plouen les penes
a dolls sota cobert,
sense ni un bri de núvol,
llagrimegen avall,
desplegant-se en cortines
de perles i cristalls
que cauen i se't trenquen
dins l'ànima esquerdada.
Tan se val si tot és
ben fermat i tancat,
i has obert el paraigua
d'una pretesa joia
sens barnilles ni mànec.
No cal que t'aixopluguis
en aquell ràfec càlid
d'aquest record amable.
T'arrosseguen les penes
riera avall del dia,
de llamps, van desbordant-te.
Pregues socors en va
al cel pintat de blau,
que, amb ulls de sol sorprès,
et mira sens comprendre
perquè, sota paraigua,
o a recer dins ca teva,
sense ni un bri de núvol,
mig ofegant-te dius:
plou a bots i barrals.

Vida curta
Intensitat de sentiments
Intuïció fora de lloc
Resistència a lo establert
Busca desesperada
Dins teu ja sabies el teu destí.
Si, com tu ja deies
Tenies quelcom d'especial.
Una part de tu estarà sempre amb nosaltres

"jo tinc per tu un niu en el meu arbre…"
lluis llach


No entenc perquè
No em conformo del tot.
Un gest esquerp
Traeix el meu dol.

Un deute tinc
Que inquieta el meu cor.
El niu que faig
No es tendre del tot.
A dins encara
Hi ha escates i plors.
Tremola la serp
Que revolta el món.
Em diu paraules
Un relleu em don.

Faré per tu
Medicines de mots.

Adéu estimada.

Descansa un moment.
Tornarem a enlairar-nos quan a boira s'esvaeixi.
No creguis que la llunyania esborrona l'esguard dels absents. Estem aquí.
Pels qui no hem vist mai els teus ulls, ni oberts ni closos, la teva mirada són les paraules. Són presents. No deixarem que se les emporti el vent.
Confiem amb el temps, aquest amic que apropa les nostres veus.
I tornarem a volar com solíem fer en temps d'esplendor.
Però ara descansa un moment.

La dona que volia ser poema
va deixar-nos la pols de l'ànima
en els seus escrits,
mentre copsava moments d'una vida
que es remou en mig del caos.

La dona que volia ser poema
va trepitjar els silencis
dels fals paradís,
a la recerca de les paraules
que pretenien construir-lo.

La dona que volia ser poema
ressona dins el pou
de les pedres precioses,
i encara ens proposa una veu
per escoltar la melodia
de l'or, la plata i el bronze.

La dona que va esdevenir poema
és tan viva com la glòria
del moment,
com la remor de les passes
que ens mostren el camí
destinat a sobreviure.

En aquell maleït instant els teus ulls van veure la dama fal·laç guarnida de blanc. La mentidera et va fer creure que el teu darrer somni era delit. La beneita et va fer ignorar la teva valentia per perseguir l'infinit, la teva tenacitat per reflectir un gràcil futur femení en el mirall de cada matí.
Olga, si en aquell moment hagués pogut escalfar-te les mans, pregant-te "Palabras para Julia" en silenci major!

Bellesa cansada de sobreviure en el record: finalment el teu ventre turmentat s'ha aliat amb Jesús. Filla de la nit, reposa i encén una espelma quan ens vegis enfosquir.

Sí, el poeta tenia raó: "que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde".
Mai massa tard per tornar-la a fer riure i jugar. Però avui, quan hem arribat al parc, el cel ha plorat.

Ho sé, no et vaig conèixer i em dius que la teva obra és ficció. Però em conforta saber que, recordant les ànimes, se les fa renéixer. Mai s'acaba de morir del tot: bategues en el cor de cada persona que et va escoltar, els seus iris retenen la llum rogenca que els has llegat. Marla, recitarem les teves lletres.

Adéu i torna volant al niu de Lilith.

No vull cap epitafi.
Guixeu, si us ve de gust,
damunt la pedra freda
un núvol i un estel,
un grafit ben senzill
sense cap arrogància…
que el pugui entendre un nen.

i els gestos perduren sempre en el record. Que el somriure dins la memòria no s'evapori mai. Només això: gràcies, Olga. Per tot. Per cada moment que ens has dedicat. Per cada paraula i per cada gest.

I perquè l'oblit no abanderi el nostre destí, em permeto dir-te: fins sempre.

V.

T'has adormit
amb el mots
solta el coixí
teu és el poema
que encara
no has escrit
i la rosa que ens prens
i només ens en
deixes les espines.
Navega cap a Itaca
ens hi retrobarem
amb les barques
i remarem plegats.
El sol no s'apagarà,
manté el teu caliu.
No et dic adéu.
És fins ara Marla.

onatge.

La meua xicoteta contribució.

Argila i caolí
-vermella de pelussa
i blanc de pell pura-
retornen al Paradís

d'allà on partí llavors
per pròpia voluntat,
privada de llibertat,
sembrada de pors;

trobant ara la pau
abans interdita,
qui sap si eximida
de serps en espiral,

incitadores constants
de la vital inòpia.
Per voluntat pròpia,
frustrada la llibertat.

sabies escriure,
esper que sàpigues viure
i ens n'ensenyis

una abraçada

Et van oferir ulls,
Vas fer brollar emocions.
Intuicions?
Amagatall d'estels.

I una son benvinguda i
Un terratremol d'espant
Pels qui queden.

Esperant....

El dolor és un boomerang que em surt del ventre,
un ventre com el teu, tant ple, tant desig.
Qui va dir que res d'això no es pot comprendre?
Jo ja ho he comprés, de tu, als ulls, de nit.

El silenci. No és. El no res. Tu hi ets
amb una mirada gran com un paisatge
que no s'acaba. Jo m'hi escarrassaré
per què sempre hi siguis, en l'onatge.

En l'onatge que em repicarà els minuts,
en l'aire que tu, ahir, ens vas encendre,
en les cendres i en tot el que esdevé fum.

Ara ja puc callar i sentir-te. No ets lluny,
ets en nosaltres. I ens somrius. Com de festa.
Compartiràs amb tots nosaltres el rumb.

Xavier / Bruixot

Per tu...


S'apaga una vida
i de cop només
ens queda la seva
flama que ens crema.

El teu somriure vital
ha quedat petrificat.
Les teves mans
han estat conquerides
per la carícia freda...

Has deixat el poema
per acabar, potser
per això és poema.

Família amics
i coneguts hem
quedat amb l'abraçada
del gran buit.

El silenci ja no fa
l'eco en el teu cor.

Ara reposes plàcidament
sense el conflicte de viure,
per això mateix
ja no destil·les ni
mots ni paraules
per conservar en almívar.

Que la pau sigui amb tu
però també el desig
i la barca per navegar...




onatge, 9 setembre 2007

D'eternitat...



De vegades
respirem
i no som
conscients
que l'alè
de la vida
ens fa un
nus a la gola
i ens ofega
i no ens deixa
respirar
i morim
amb la rosa
de la vida
als llavis.

La lluna
s'ha aturat
al teu horitzó
i el rellotge
de sorra ha
escampat
la sorra del temps
a la teva platja.

En els teus poemes
hi ha les roses
i les espines.

En el coixí
de les teves paraules
hi ha el bressol
dels teus records.

Avui una brisa
freda infla la
vella del gran
viatge i tot
és fred i esgarrifança.

I vindrà el mes
d'abril i les roses
tindran la
teva rosada...

Ets flama i foc.
Potser el poema
només és testament
d'absència,
però no, hi ha
les flors de
la teva presència
que només es
pot veure amb
els ulls del cor.

Les paraules
tenen fred
i els mots
accent de gel.

Tot és passatger
fins que ens
trobem tots al
camí ral,
llavors rellegirem
vells poemes
i beurem aigua
d'eternitat...


onatge, 5 setembre 2007

Fins la creu de terme...

Potser t'adormires
en nit de lluna plena.

Potser tenies
la nit dels tres neguits...

Potser t'acabares
la darrera cigarreta
i desitjares cendra.

Potser el teu cor
t'exigí que et decidissis:
o sentiments o silenci...

Potser volies
trobar el camí
i sempre t'equivocaves
de drecera...

Potser no podies
dormir i t'equivocares
de poema.
I paraules i mots
anaren fent una
muralla pedra a pedra
i quedares sense
sol ni ombra,
només el gran silenci
que no té eco
ni crit enrere...

Potser vas escriure
l'últim poema
amb la teva vida
i només volies veure
què sentien els que
el llegien.

De vegades
viure en profunditat
vol dir morir
profundament.

Els que t'estimen
els has deixat
sense un adéu, ni
tan sols un "fins ara".

Un cafè inacabat
amb la bosseta de sucre
a la vora del plat.

Però tu d'idees fixes
volies viure intensament.

El sostre del món
se't feu petit,
volies més
tenint menys.

Potser poques
persones traspassaven
la teva bellesa
per sentir la
teva tendresa.

Potser tot era
tan senzill que ho
tenies a l'abast
de la mà i per
això no ho sabies trobar.

Ara només ens
has deixat un potser
que duu el teu nom.
I en cada raig de sol
s'hi veu el teu somriure,
i el pol·len de la
teva flor, i poemes
que han fet arrels,
però donen fruit sense tu...

Cerco la teva veu
i un silenci em diu
que només sóc
un humà terrenal.

Potser no t'agradarà
el què dic, no passa res,
estripa-ho o llença-ho
a la brasa o al caliu,
o fes-ne un vaixell de paper.
Si t'agrada, fes-lo teu
conserva'l en el teu
almívar d'eternitat.

Sembles l'ombra que
surt a cada cantonada,
però no, decididament
ens esperes a la
creu de terme...

Per la revetlla
de sant Joan
vull que saltis
alegre i enjogassada
per entre el foc
i les flames i que
tinguis la nit més
bella abans d'anar a jóc.

I a la primavera
les flors escriuran
el teu nom...
però primer vindrà
al Nadal amb el
el plat a taula...
i l'hivern que ens
durà el primer fred teu.

Potser des d'on estàs
te'n fots, i dus: mira
els humans segueixen igual.
O el teu sentit pràctic
et farà passar fulla i fulla
i arrugaràs el poema
amb les dues mans...

Potser quan em llegeixis
diràs: un altre sonat...
Segurament que tindràs raó,
però què vols que et digui,
em van parir així
i moriré així.

Potser sóc com tu
que no desitjo res
perquè ja ho tinc tot.
Potser som iguals
perquè tot el que ens
dóna felicitat, no té preu,
no té referència, no
duu codi de barres...

De vegades el
crit de viure
viu en un altre silenci...


onatge, 13 juny 2007


-per l'Olga, crec que és una gran persona-
I perdoenu els meus escrits, no vull acaparar pàgina... Però aquest escrit el vaig escriure ahir a les dues de la matinada, duran deu minuts va semblar que algú em posés els mots i paraules a la meva mà i així a la tinta damunt del paper. Repeteixo, perdoneu-me...

A la meva talaia, fa uns dies que em falta un estel. Després del recompte he comprés que la teva llum, Lilith, s'ha apagat. He vist naus en flames més enllà d'Orion i Raigs C brillant en la Porta de Tannhausser, però, com a la festa de'n Sisa, només hi faltaves tu. Replicant a la recerca de respostes, t'has endinsat en el silenci de la nit, aquesta nit, puntejada de lluminàries, que és la meva aliada, que m'ajuda a inspirar-me, que fa sorgir paraules d'un teclat gastat i obsolet. Has arribat al cor del més insondable dels misteris buscant una resposta. Com a Blade Runner, t'has fet preguntes transcendents, has jugat partides d'escacs immortals, has anat a la recerca del teu creador, buscant una resposta. "Quant em queda de vida?" li has preguntat. La desnerida de la dalla t'ha segat en flor però encara vius en les teves paraules, segueixes amb mi, fent-me companyia, aquí a la talaia.

http://i75.photobucket.com/albums/i318/fabreta/lilith_rccopia.jpg

Diu que al cel, si existeix, a l'altra vida, si hi és, hi ha un gaudi permanent, un orgasme sense fi, tots els sentits disparats, concentrats, capficats, la contemplació, l'olor, l'oïda, el gust dels llavis, el tacte -oh, el tacte. Tota la potència humana col·lapsada.

I diu que dura, i dura encara més, i no en tens prou, i més i encara més, i passen els dies, i passen mil anys, i dura, i no et canses, i més i més i més.

Però diu que és un cel que cal guanyar-se amb esforç, amb penes i treballs, i amb gaudis petits, orgasmes breus, alegries i regals menuts. El dia a dia dels dies de cada dia, gaudis i penes que no sempre són sensibles, i potser no se centren en un mateix.

Diu que són la pena de veure que un altre pateix -una altra, uns altres, unes altres- l'alegria de veure'l feliç, i saber-li donar gràcies, i no odiar-lo, i demanar-li perdó. I el goig de sentir-se útil molts cops en l'anonimat, sense aplaudiments.

I això pot semblar un sermó, però no. Diu que són petits i breus orgasmes: despullar-se, donar-se, fer -fer- feliç. Diu que potser patint i potser sense satisfacció constant, ni immediata, ni exigible, ni automàtica. Però tanmateix gaudint de la felicitat d'altri.

És aquest -diu- el preu que cal pagar. És un aprenentatge llarg, o de vegades breu: prescindir de mi, pensar en tu… i afavorir-me. Sortir per tornar a entrar, baixar per pujar, donar per rebre. És com deia el poeta Jara: la vida eterna són cinc minuts.

Diu que és així que anticipem el cel, el més enllà de l'orgasme etern.