Detall intervenció

Oops!

Intervenció de: DoctorWho | 13-09-2005


L'instant abans de la tragèdia ni tant sols el recordo. Vist a posteriori tot va ser qüestió de mala sort. Era en un lloc equivocat en el moment més inoportú.

Sóc tant sols un aficionat del tema però, els dies que hi ha conferències, m'agrada passar per allà, asseurem en aquelles butàques negres i còmodes, escoltar a persones doctes durant unes hores i gaudir de l'explosió d'aplaudiments finals.
Mai vaig arribar a pensar que aquell seria el darrer dia que podria fer-ho. Justament el dia de la conferència que tant esperava, aquella en la què exposarien una nova revelació, la definitiva, sobre els nostres origens.

M'agrada quedar-me a fora, fins a l'últim moment, assegut sobre el pedrís de l’entrada de la Facultat de Biologia, mirant com els estudiants passen pel meu davant.
Ociós i oscil·lant lleugerament, esperava el pas dels conferenciants per poder veure'ls de ben aprop. No van trigar gaire a arribar. En veure'ls passar vaig fer un bot i llavors.. vaig cometre el meu major error.

Els meus amics m'han comentat que l'impacte que ha causat la notícia ha estat del tot inesperat:

‘L'ou és anterior a la gallina’

.. més avall

‘Humpty Dumpty en coma a l’hospital’


Respostes

  • RE: EL REPTE XIII (m'havia de tocar a mi...)
    foster | 13/09/2005 a les 09:32

    On és l'adjectiu? No eren tres substantius i un adejctiu?
    • RE: RE: EL REPTE XIII (m'havia de tocar a mi...)
      pivotatomic | 13/09/2005 a les 09:59

      Eren quatre paraules...
  • Folla'm, que tenim poc temps.
    marc (joan petit) | 13/09/2005 a les 11:25

    Tenim poc temps. No cometré l'error d'esperar-te.
    Baixa't les calces, ensenya'm el forat humit, suau, rosat, envoltat de rissos que l'esguarden, talment vigilants esperant la benvinguda de cossos necessitats.
    Tenim poc temps. Obre't més.
    Ja et sento, amb la punta dels meus dits, humida, calenta, palpitant, amb la respiració necessitada. Deixa que t'hi fiqui un dit. M'agrada copsar, a través del tacte, com em necessites. Sentir la revelació del teu neguit més sincer. No m'ho pots amagar. Palpo els batecs del cor a través de les parets del cony.
    Tenim poc temps. Gira't.
    També necessito el teu cul. M'agrada llepar-te'l, sentir el teu crit de sorpresa quan hi entra el primer dit, que precedeix a l'explosió del plaer més sentit.
    Tenim poc temps. Mira'm.
    Acaricia'm, toca'm, llepa'm. Passa la llengua pel gland, acariciant-lo, estimant-lo, xuclant-lo, amb força, amb un punt de dolor que em faci estremir.
    Tenim poc temps. Folla'm.
    M'agrada sentir l'impacte dels ous al teu cos. Rítmicament. Sense pausa. Just abans de l'esclat, del descobriment sempre inèdit, de la llum, del crit, del plaer immens, de l'ofec de l'univers; just abans de la fi del nostre món, ho hem d'enllestir.
    Tenim poc temps, abans no t'ofegui i deixis de respirar.

  • L'instant abans de la tragèdia ...
    Boréâs | 13/09/2005 a les 11:30

    La revelació incontinent
    -Impacte previst en quinze minuts.
    Els mecanismes d'evacuació s'estan preparant. Hi ha corredisses amunt i avall. Ara tot són presses. No hi ha cap respir. La majoria està apunt dins la nau.
    -Tothom als seus llocs. No vull cap error aquest cop - és la veu del comandant que ens recorda l'ultima pífia.
    La respiració dels nostres homes s'accelera. Tot l'exèrcit està a punt darrera nostre. Som l'avantguarda. Els nervis dels de la primera fila es fa palès per la seva sudoració. Gotes que cauen al terra i el fan molt relliscós. Els esbufecs es senten des del principi fins al final. Els companys de la última fila comencen a empènyer. No és l'hora. Falten set minuts. La pressió no es pot contenir. La comporta del vehicle comencen a cedir. Un moviment en falç i tot s'haurà anat en orris. Un dels soldats més passerells fa un primer pas i ... una explosió fa trontollar la capsula i salten totes les alarmes.
    -La comporta s'ha obert!- crida algú - No aguanta la pressió.
    És el punt del no retorn. Sortim amb les armes carregades. Un viatge pel pantanós terreny de la batalla. Al fons s'entreveu l'enemic. Hem llençat tots els nostres esforços.
    -Ja estan aquí - crida l'enemic - ja són nostres.

    S'ha acabat sis minuts abans, i això té un nom: Ejaculació precoç!

  • Oops!
    DoctorWho | 13/09/2005 a les 12:43

    L'instant abans de la tragèdia ni tant sols el recordo. Vist a posteriori tot va ser qüestió de mala sort. Era en un lloc equivocat en el moment més inoportú.

    Sóc tant sols un aficionat del tema però, els dies que hi ha conferències, m'agrada passar per allà, asseurem en aquelles butàques negres i còmodes, escoltar a persones doctes durant unes hores i gaudir de l'explosió d'aplaudiments finals.
    Mai vaig arribar a pensar que aquell seria el darrer dia que podria fer-ho. Justament el dia de la conferència que tant esperava, aquella en la què exposarien una nova revelació, la definitiva, sobre els nostres origens.

    M'agrada quedar-me a fora, fins a l'últim moment, assegut sobre el pedrís de l’entrada de la Facultat de Biologia, mirant com els estudiants passen pel meu davant.
    Ociós i oscil·lant lleugerament, esperava el pas dels conferenciants per poder veure'ls de ben aprop. No van trigar gaire a arribar. En veure'ls passar vaig fer un bot i llavors.. vaig cometre el meu major error.

    Els meus amics m'han comentat que l'impacte que ha causat la notícia ha estat del tot inesperat:

    ‘L'ou és anterior a la gallina’

    .. més avall

    ‘Humpty Dumpty en coma a l’hospital’

  • Tragèdies qüotidianes
    Bruixot | 13/09/2005 a les 15:55

    Quina tragèdia! Quina tragèdia! I ara que farem? ... mira que ho havia preparat tot amb detall, no podia haver-hi ni un error....fins hi tot a quarts de quatre de la matinada he tingut una revelació i m'he aixecat del llit a treure'l de la nevera...ha d'estar a temperatura ambient, em deia...però clar, el problema és que volia esperar a l'últim moment...a l'estiu ja se sap, amb la calor i tots aquests microbis...quan m'he posat a fer-la m'anava repetint, com si fos un mantra: a ritme constant, a ritme constant,... i de cop he sentit una ràfega d'aire que passava... m'he girat un segon just a temps de veure el impacte de la porta de vidre sonant com una explosió... amb l'espant he fet un moviment de la mà esquerra i s'ha produït la tragèdia! El tap de suro del setrill ha caigut a dins la maionesa i aquesta a queda completament negada d'oli... i ara que farem? que hi posarem a l'ensaladilla?
    • Un petit error: Tragèdies quotidianes
      Bruixot | 13/09/2005 a les 16:29

      Això, que no ser per que carai he posat una dièresi a quotidianes.....Sempre volent-ho complicar tot!
  • El ventall de la tragèdia
    Biel Martí | 13/09/2005 a les 16:13

    «La sortida és un caos. Centenars, potser milers de persones surten empenyent-se les unes a les altres, algunes cauen i són trepitjades, altres queden aixafades contra les parets. En Pau s'ho mira des de lluny, no sap què fer, l'impacte del que veu el paralitza...»

    "No, no m'agrada. Tots escriuran sobre grans tragèdies com atemptats terroristes, una explosió termonuclear, huracans... Haig de ser més original..."

    «En Pau arriba a casa la Cèlia després de mitja hora de caravana, n'està tip d'aquells viatges a hores intempestives per la N-II. És en aquests viatges quan se sent un autèntic calçasses i té la revelació que ara li ha de dir, que ara és el moment de disparar la tragèdia... Pensa com dir-li: ho hem de deixar... »

    "Potser passa el contrari i, per no ser tòpics, tractes sobre petites tragèdies quotidianes... No puc cometre l'error de limitar el terme "tragèdia" al seu sentit més bàsic. Ha d'haver-hi alguna altra opció."

    «Poc abans de l'estrena de la seva gran obra, aquella tragèdia inspirada en el teatre de Shakespeare amb tocs de Calderón, ja se sentia el bullici del públic impacient... »

    "Saps què? Em sembla que passo de presentar-me a aquest repte!"

    • petit incís corregint un error...
      Biel Martí | 13/09/2005 a les 16:17

      On diu: "per no ser tòpics, tractes sobre petites tragèdies quotidianes...", al 4rt paràgraf, en realitat vol dir "tracten" i no "tractes".

      Error corregit.
    • Un amor impossible
      foster | 13/09/2005 a les 17:40

      Un amor impossible

      Falta molt poca estona, quasi bé és l'hora, i els nervis se'l mengen. En Frederic sotja el rellotge sobre del mirall amb tanta intensitat que, si fos pel pobre aparell, giraria com un túrmix.
      Ha estat un gran error haver triat aquell bar pudent i sorollós, però era l'unic obert en aquella zona apartada del centre. Ha arribat fa una hora, amb temps de sobres per no patir. No pot fer tard de cap de les maneres: quasi bé segur que serà l'última vegada que la veurà en molt de temps. A França és tota una revelació,
      i se n'hi va d'aquí a poc.
      -Què amic, tenim una cita romàntica, no?- La veu sona dins el seu cap com una explosió d'impacte telederigit. El puto cambrer altre cop!
      -Una cita romàntica? Sí, podríem dir que sí- respon ell mig divertit mentre recorda les paraules de la Joana, al despatx.
      -Mira que n'ets de babau! Tu i els teus amors impossibles. T'estàs fent vell, només vius de records, de la nostàlgia. Has de renovar-te. Busca-te'n una altra i, si pot ser, una mica més actual..., eh que m'entens? Pensa que un clau en treu un altre.

      Potser té raó, potser tots la tenen, però a n'ell tant li fa. Ha d'anar a trobar-la, l'estima.
      S'aixeca, paga i, mentre espera el canvi, busca l'entrada a la butxaca i la rellegeix per enèsima vegada: "Mar i Cel, la gran tragèdia d'Àngel Guimerà"


  • EL REPTE XIII: El dia 13.
    qwark | 13/09/2005 a les 17:51



    Sobre la taula, un caos de diaris i revistes. En vermell havia substituït Informació per manipulació, Llibertat per ultratge. I a l'inrevés.

    - Luis María, deixa de treballar, aquí tens el sopar - digué la infermera col·locant-li el pitet.
    - D'acord - respongué ell, mirant-li el cul. Quins temps aquells en què podia decidir quina Miss tenia els pits més ben posats (allò era Poder!). Tant se val, demà rescriuria també les corbes de l'infermera.

    • RE: EL REPTE XIII: El dia 13 (l'anterior no ha sortit bé)
      qwark | 13/09/2005 a les 19:12

      >

      Sobre la taula, un caos de diaris i revistes. En vermell havia substituït Informació per manipulació, Llibertat per ultratge. I a l'inrevés.

      - Luis María, deixa de treballar, aquí tens el sopar - digué la infermera col·locant-li el pitet.
      - D'acord - respongué ell, mirant-li el cul. Quins temps aquells en què podia decidir quina Miss tenia els pits més ben posats (allò era Poder!). Tant se val, demà rescriuria també les corbes de l'infermera.

  • RE: EL REPTE XIII (m'havia de tocar a mi...)
    nani | 13/09/2005 a les 19:31

    El millor de discutir-se són les reconciliacions. Aquest cop va consistir en un sopar luxós i una nit d'hotel de quatre estrelles, tot subvencionat per un servidor.

    Era de les nostres millors reconciliacions: tornàvem a sentir la màgia dels primers mesos. Per sort, al llit no va ser com la primera vegada: havíem aprovat geografia, ara sabíem molt bé com fer-nos gaudir mútuament. Ens acariciàvem, ens despullàvem, ens dèiem allò que tant ens excita... vam acabar encavalcats l'un sobre l'altre i gemegant com mai. Ella passejava pels seus orgasmes quan vaig haver de permetre l'explosió de semen que feia temps que retenia. Vaig parar en sec, havia tingut una revelació: el condó no havia suportat l'impacte.

    Això ens va fer caure del cel luxuriós fins tornar a tocar de peus a terra. Estava segur que no havíem comès cap error amb el condó: ben posat, ni dents, ni ungles... Estava segur que ella no voldria ni sentir a parlar de pastilles o aborts; prou m'havia costat convèncer-la d'utilitzar condó. Em vaig enfonsar; un condó en mal estat havia provocat la gran tragèdia de portar una altra vida en aquest món infecte, una altra vida condemnada al tedi.
  • Mmmmmmmmmmmm
    boigboig | 13/09/2005 a les 20:10

    Mmmmmmmmmmmm, sí, sí, segueix així.... ara abaixa la cremallera... poc a poc, poc a poc... mira-la, està grossa, eh?... grossa i dura!... agafa-la... amb les dues mans si vols... vigila, vigila... compte, tens la mà freda, quin impacte!... així, esclafa-te-les una mica... i tant, i tant, hi pots fer petons si vols... i llepar una miqueta, també... a veure si l'animes una mica... però vigila amb les dents... no volem cap error... molt bé... així m'agrada... lentament, lentament... ara la vas posant dins de la boca... compte... compte... molt bé!... podràs posar-te-la tota dins?... recorda que m'ho havies promès, eh?... sí, sí... perfecte!... ahhhhhhhh, que bé... poc a poc que no volem l'explosió massa d'hora... compte, que ara bé el moment delicat... no et despistis, ara seria una tragèdia!... quèèèèè??? ... què passa ara?... què dius? que t'ho has empassat tot sense voler???? I la càmera? De què em serveix si no ho filma la càmera? Au, au, ves...
    I ja et pots oblidar del premi a l'actriu porno revelació de Burjassot!
  • L'últim partit
    boigboig | 13/09/2005 a les 20:15

    Diuen que quan un està a punt de morir veu com en una revelació tota la seva vida. Però us puc assegurar que aquest no va ser el meu cas. Prou en tenia jo amb el mal als collons que em feia recargolar de dolor! I molt menys per a tenir revelacions divines!
    D'acord, va ser un error estúpid despistar-me d'aquella manera en aquell moment. Però quan vaig sentir l'explosió d'un petard al meu darrera no vaig poder evitar de girar el cap. I clar, no vaig veure que la pilota venia directe al meu entrecuix a més de cent kilòmetres per hora! Sí, el impacte va ser dolorosíssim, com t'ho diria! Però molt pitjor va ser el dolor que vaig tenir durant hores, i la cridòria i els xiulets de tot l'estadi que mai més m'he pogut treure del cap. Sí, noi, sí, ara ja saps com vaig deixar de ser jugador professional de Baseball!

  • RE: EL REPTE XIII-L'entrevista de feina
    Josep Bonnín Segura | 14/09/2005 a les 00:53

    Tenia tantes ganes d'arribar a l'entrevista de treball, que el mati, davant del mirall del bany, en lloc d'afaitar-me, em vaig destrossar la cara.
    Tenia un nus a l'estómac. Ben igual que quan hi vaig deixar el currículum.
    El laboratori, estava a mitja hora de casa. Cap problema. El tren m'hi acostaria.
    Un esmorzar lleuger. Una vestimenta ni massa formal ni tampoc desenfadada. Un toc de colònia. I cap a l'estació.
    Un corb negre se situà sobre el vagó del tren. No soc supersticiós. Mal auguri vaig pensar.
    En arribar vaig haver d'esperar uns minuts. Nervis. La secretaria del cap de personal es va dirigir amablement.
    -S'assegui un instant. Tot d'una el cridarem.
    Un autèntic error aquelles paraules.
    Una explosió fortíssima va sacsejar l'habitació. Vaig rebre un fort impacte a l'esquena, que em fa expulsar de la cadira ben igual que si fos un ninot de goma. Els papers volaven com per art de màgia. Vaig pensar que entre ells hi hauria el meu currículum.
    Enmig del fumeral, pols, crits, em va venir una autèntica revelació: No tornaria entrar pus mai en un laboratori. Des d'aquell dia la química ha quedat defora de la meva vida.
    Faig de pagès a una masia. El metà que expulsen les vaques no explota.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: