Nova Convocatòria del REPTE CLÀSSIC 500: UN HOME I UNA MALETA. Intentant corregir el vés a saber què ha passat amb les negretes.

Suposo que vols dir fins dilluns 27, no?
Jo per si de cas, ja te'l penjo ara ;)

Em falten 7 anys per ser centenari. Mai no hauria dit que arribaria a viure tants anys. Una vida molt llarga, plaent... He viscut com m’ha agradat, he fet el que he volgut. I ara només em queda esperar. L’últim viatge. Estic preparat. Tinc la maleta a punt. La maleta plena de records, de bons moments, d’amor, d’amics, de solitud, de tantes coses!
Només em pesa una cosa... i no ha estat culpa meva. Va ser decisió dels pares. El meu nom: Wenceslau! És un nom que costa de dur, que pesa. Només som 11 Wenceslaus a tota Catalunya!! Per què? Doncs perquè no és un nom gaire bonic, però me’l van posar els pares i l’he arrossegat tota la vida. I l’he aguantat tota la vida, també. He aguantat les cares d’estranyesa, de ‘i això com s’escriu?’, de ‘quin nom més estrambòtic’, ...
Quan era petit m’hauria agradat més dir-me Josep o Joan o qualsevol altre nom més comú. Com diu la dita, Joseps, Joans i ases n’hi ha a totes les cases. Hauria passat desapercebut, un més entre la resta d’infants.
Malgrat tot ja m’està bé, el meu nom. Ara m’està bé. Em fa ser diferent. I aquesta diferència creix fins a fer-me diferent en tota la resta d’aspectes de la meva vida. Nom estrany. Persona estranya. I mai ningú s’ha sorprès de res del que jo hagi fet. Fins i tot ara, en aquesta residència, quan faig quelcom que se surt de la norma algú diu ‘Deixa-ho, són coses del Wenceslau’ i ja està.

Imagineu-vos-el, un home i una maleta entrant a l’hospital. És el meu pare. L’he conegut fa un parell d’hores, quan he obert els ulls encara enganxats de líquid amniòtic. No m’hi veia gaire però diria que ell estava més blanc del que dec estar jo després del temps que he estat dins la mare. Al principi no ho he passat gaire bé perquè una estranya força em movia cap a fora i el recorregut era estret i feixuc. De sobte m’he vist com si caigués al buit, sort que m’han agafat en braços. M’han estat remenant unes infermeres i jo només trobava a faltar aquella mena de paret que em protegia i que no sé perquè coi s’ha trencat. Tan calentó que s’hi estava i de sobte hi ha hagut una sotragada i allà on jo estava flotant còmodament s’ha anat buidant. Ostres quin ensurt!, fins i tot m’ha semblat sentir crits esverats a fora. Ara sé que eren del pare, perquè l’he senti aquí fora altre cop. Estava histèric dels nervis i és un exagerat. Amb les presses de la mare trencant aigües s’havien deixat a casa el que volien dur al hospital. La mare li ha dit que anés a recollir tot el que era a punt damunt del llitet que faré servir d’aquí uns mesos, i ell s’ha presentat amb una maleta grossa de viatge. Ha dit que li ha semblat que la mare podia necessitar un munt de coses. Li duia fins i tot una planxa.
A mi, a la que m’han posat amb la mare ja m’he sentit bastant bé altre cop. No tant com dins el líquid però déu ni do. Es una sensació diferent. M’atrau molt la seva olor, les seves mans, els seus ulls. No ho sé explicar!. Un metge li ha demanat quin serà el meu nom i el pare s’ha pensat que li demanaven el seu i ha dit Wenceslau. Gairebé ho apunten a la fitxa però la mare, que ha vist el malentès, ha dit que em dic Aitor. Uf! ,encara sort!, perquè el nom del pare déu ni do!

El primer que vaig pensar quan vaig veure el Wenceslau va ser en agafar un raspallet de dents i una pastilla de sabó i netejar-li amb el raspall tota la brutícia negra que omplia l’entramat d’arrugues que li solcaven el rostre.Imaginava el suc negre que en sortiria i que li quedaria la cara tan neta que no semblaria el mateix.
Dormia assegut en un banc de la plaça Letamendi, una manta pollosa li tapava mig cos però deixava veure una maleta negra que abraçava molt fort , com si hi portés tot el que tenia al món.
Bé , la veritat és que la primera cosa que vaig pensar va ser en prendre-li el tetrabrik de vi que tenia al costat i que jo no feia gaire bona pinta , tampoc. No me’n recordava de l’últim cop que m’havia dutxat i era essencial semblar polida perquè la gent deixés anar els calers més fàcilment. Un parell d’euros volia dir poder comprar vi per passar un dia més i , amb el cafè amb llet que em regalava el Paco del bar i alguna altra cosa ja feia .
Total , que vaig seure al banc al costat del Wenceslau per provar de fotre-li la manta i el vi però al sentir –me al costat va obrir un ull ,que era d’un blau estrany i l’il.luminà la cara un somriure d’aquells d’orella a orella. Li faltaven moltes dents, però les poques que li quedaven estaven folrades d’or.

Em va allargar l’envàs i amb un gest m’invità a beure. Ho vaig fer, mai no s’ha de rebutjar un glop de vi. Per a no ser menys, vaig treure de la motxilla una bossa de patates fregides gairebé plena, li vaig oferir i vam menjar en silenci. Al cap d’una estona , li vaig preguntar el nom i com que no m’entenia vaig fer com a la pel.licula de Tarzan, em vaig assenyalar el pit i vaig dir :
- Jo, Lola.
i ell, tornà a somriure, assentí i digué:
- Jo , Wenceslau, Romania. Jo, Espania, trabajo.

I com per a demostrar-ho , va obrir la maleta negra ,en va treure un acordió molt vell i es posà a tocar una cançó que començava amb “Ulls negres” i acabava en “Lambada”.

En acabar de tocar , em va fer una reverència i em va besar la mà com si jo fós una princesa .Jo ,contenta de que un paio amb dents d'or , acordió i feina em tractés tan bé.

I així va ser que ens vam quedar junts, ell tocant a la vorera i jo arreplegant el que puc de les papereres.

Ara no tinc tanta por a les nits encara que de vegades, quan no hi ha vi, m’estomaca .Però crec que m’estima i no canviaria per ningú al meu Wenceslau.

L’home s’espera a la parada de taxis amb una maleta al costat. Encara no ho sap ningú, però a l’interior de la maleta hi ha la seva dona, minuciosament esquarterada. L’home es diu Wenceslau Fàbregues. El taxista no pot alçar la maleta tot sol i renega. Wenceslau l’ajuda, i quan entre els dos l’encabeixen al maleter, la suspensió del cotxe fa un sotragada.

Ja tenim home i maleta dins del taxi. Wenceslau diu l’adreça –l’estació de ferrocarril– i el taxi es posa en marxa. Fa un dia assolellat. Sembla que aquest any la primavera s’ha avançat, comenta el taxista amb ganes de conversa. Wenceslau és un home eixut, poc partidari de fer-la petar, però avui està de bon humor, somriu i concedeix que aquell és un dia magnífic, sí senyor, un dia magnífic. I el taxista s’engresca: i avui Sant Tornem-hi, diu tot colpejant el volant. Normalment Wenceslau és indiferent al dia de la setmana, perquè viu esclau d’una rutina que no contempla caps de setmana ni festivitats. Ara tot canviarà, pensa, i dedica al taxista un gest de complicitat. Al llarg del trajecte –ple de giragonses i frenades brusques que Wenceslau gaudeix com si estigués en una muntanya russa– el taxista glossa la jornada esportiva del cap de setmana amb un entusiasme que Wenceslau troba –per primera vegada– encomanadís: sempre ha estat indiferent a l’exaltació de l’equip de futbol de la ciutat, però aquest matí s’apunta a condemnar els àrbitres i a lamentar la mala sort dels davanters locals davant la porteria. En arribar, paga la tarifa abusiva sense perdre el somriure. El taxista torna a maleir el pes de la maleta i li demana què hi conté: llibres, contesta Wenceslau. Coi, deu ser una enciclopèdia sencera!, riu el taxista, que quan rep la propina –la més generosa que Wenceslau ha donat mai– encara no s’ha adonat de la taca vermellosa sobre la manta protectora del maleter.

També es queixa el senegalès que a l’estació li tragina la maleta amb un carretó fins al vagó. Pesa, senyor, pesa, comenta amb un laconisme forçat pel desconeixement de l’idioma. Transpira i panteixa, però els bíceps del senegalès fan bé la seva feina i aconsegueixen entatxonar la maleta al portaequipatge del vagó. Ja ben instal•lats, home i maleta es preparen per un viatge que no serà pas curt. No ens enganyem: Wenceslau sempre ha detestat els viatges, el contacte amb els altres viatgers, aquella intimitat forçada, feta d’olors corporals, converses banals i filosofia tavernària. Però avui, si el veiéssiu, mai no ho diríeu: s’afegeix a una tertúlia sobre les calamitats de la política, fa comentaris vehements sobre les injustícies socials, es diverteix escoltant la dona de veu cridanera que pel telèfon mòbil puntualment informa del trajecte al seu marit (som a punt d’arribar a, hem passat per, ja falta poc per ser a), riu els acudits grollers d’un pagès. Fins i tot la pudor d’entrepà de xoriç, que molts passatgers desemboliquen amb sincronia admirable a l’hora de dinar, desvetlla en Wenceslau un sentiment de tendresa. Per no parlar del paisatge que s’ofereix a través de la finestreta: camps, prats i boscos que fins avui només havien despertat en Wenceslau una indiferència desdenyosa. En fi.

Es fa fosc i arriben al destí. A l’estació, la mateixa murga: carretejar la maleta amunt i avall, demanar un taxi, renecs, etcètera. No ho repetirem. Arribat a l’hotel, un grum sol•lícit s’encarrega de la maleta –i, de nou, en maleeix l’excés de pes, què original!–. Wenceslau es fa passar per turista nòrdic i s’inscriu amb un passaport fals. El sorprèn que ell, un home sempre recte i temorós de la llei, ara es diverteixi amb aquella comèdia. Xampurreja en anglès un Wake up me at nine, please i el perdem de vista mentre puja a l’ascensor, camí d’un descans merescut en la setena planta.

Demà, de bon matí, Wenceslau marxarà de l’hotel sense maleta i se’n tornarà cap a casa. La direcció de l’hotel enviarà la maleta oblidada a una adreça impronunciable, molt al Nord del continent, lluny, ben lluny. Aquests són els plans. Però, és clar, hi haurà una desaparició denunciada per una amiga massa primmirada, una taca en una manta, un senegalès àvid d’una recompensa, a banda d’una munió de passatgers que sempre els costarà de creure que aquell home tan afable i xerraire hagués fet el que diuen que va fer.

Manté el vas aixecat observant com la última gota llisca pel vidre fins arribar a mullar la punta de la llengua. Ja és fred, ha demanat el tallat a mig matí, i d’això ja en fa tres hores. Deixa el vas damunt del platet i torna a mirar els classificats del diari. Amb el llapis a la mà ressegueix la pàgina a la recerca d’una oferta de feina per encerclar. Però no hi ha res, de fet ja fa temps que ha perdut l’esperança, però aquell ritual és l’únic que té sentit en la seva existència. Des que va perdre la feina ve al mateix bar cada dia, i demana un tallat. Amb l’euro vint que costa té dret a llegir tots els diaris, a seure a la taula que hi ha vora l’entrada, per veure el brogit de fora, i d’estar a recer de les inclemències del temps. Però sobretot, el preu del tallat li dóna llicència per tenir una mica d’escalfor humana, de sentir-se part d’un decorat, de notar que encara existeix.
Ja fa temps que ha esgotat tots els subsidis i ja ha venut tot el que es podia vendre. De fet, el tallat d’avui l’ha pagat amb el que un col•leccionista de la Plaça del Rei li ha donat per una moneda de vint-i-cinc pessetes que havia emergit d’entre la pols que ha quedat al descobert quan havien vingut a endur-se el televisor.
Deixa el diari damunt la taula i fixa la mirada al carrer. Observa com la gent va amunt i avall, mandrosament uns, amb presses els altres, però tots van a algun lloc, tots tenen alguna cosa a fer. Els enveja, ho donaria tot per tenir un lloc per anar.
De la cantonada veu emergir l’home de la maleta. Cada dia, festa i feina, a la mateixa hora, aquell home anònim passa per davant del bar. Camina pausadament, amb aires de suficiència. Duu un barret i un abric de llana, malgrat la bonança d’un dia com avui,. Alguna vegada havia tingut la temptació de seguir-lo, sense arribar a fer-ho mai. Havia formulat molts hipòtesi sobre qui era i què hi duia en aquella maleta gastada a les cantonades. Gairebé estava segur que era un viatjant de roba, de llana més concretament, això explicaria aquella persistència en dur l’abric. Quan passa per davant del bar, l’home el mira i el saluda fent una lleu inclinació amb el cap, com sempre, i com sempre, ell respon esbossant un somriure. No sabria recordar en quin moment es van començar a saludar.
Quan el suposat viatjant desapareix darrera les cases, s’aixeca, durant uns segons ha de romandre quiet, esperant que la sang torni fluir més enllà dels genolls. Quan arriba a casa hi troba dos policies i un jutge. Ja no hi pensava, eren tantes les vegades que l’havien avisat del desnonament que s’havia convençut que aquell moment no arribaria mai. Al començament havia lluitat, sí. Cada dia anava al banc, a pidolar davant aquells que havien creat la crisi però que les conseqüències els reboten, les deleguen a desgraciats com ell. Al final però, es convèncer que no hi havia res a fer i abaixà els braços. I vet aquí que ja no té dret ni a un ronyós pis de mala mort. El deixen entrar a recollir les poques pertinences que li queden, li prenen les claus i el deixen al mig del carrer, amb una bossa d’esports plena amb algunes peces de roba i quatre trastos que hi ha pogut encabir.
S’està molta estona quiet al mig del carrer, hi ha gent que en passar li dedica un a mirada estranyada, el carrer és per anar amunt o avall, per anar a algun lloc. Comença a arrossegar els peus d’esma. Durant hores va caminant pel carrer amb la bossa penjada a l’esquena, però potser per anys de quotidianitat, sense adonar-se’n, es troba altra vegada davant la porta del que havia estat casa seva. Està cansat, comença a pensar seriosament quina seria la millor manera de posar punt i final a una existència sense sentit.
S’encamina cap al parc i s’estira a un banc. Una mica més enllà hi ha un altre indigent que ja està dormint tapat amb diaris.
Obre els ulls, la piuladissa dels ocells i la remor creixent de la ciutat que es desperta el desvetllen. S’incorpora i veu el veí de banc que se’l mira, no pot ser; és el viatjant! Es fiten durant una bona estona, finalment, llegint en la seva cara el sofriment, el viatjant s’hi acosta i seu al seu costat. No li diu res, no li fa cap pregunta, no cal. Busca entre els diaris que li han fet de llençol fins que troba uns mots encreuats a mig fer.
- Nom d’home, comença amb doble ve, acaba en u.
Es gira i el mira. Això doncs és una pregunta?
-Wenceslau, em sembla.
-Ei, doncs sí! Fa tres dies que ho intento!
I escriu satisfet la resposta a les caselles corresponents.
S’estan encara una bona estona asseguts sense dir res més, deixant que el sol del matí els regali una mica de caliu.
-Tens gana?
-Sí, però no tinc diners.
-No et preocupis, jo tampoc. Anem.
Mentre caminen nota com la seva ànima s’asserena. Adapta la freqüència i la llargada de les passes a les del seu nou company, com si desfilessin. A poc a poc va posant el cos cada vegada més dret.
Quan passen per davant del bar mira cap a la “seva” taula. Està ocupada, hi ha un home que mira el diari amb un llapis a la mà. Gairebé li fa pena i tot. Es miren, i ell fa una lleu inclinació de cap, a la que el més que probable futur viatjant respon amb una mitja rialla, com ell havia fet fins ahir.
Continuen caminant, ara ja sap que es dirigeixen al menjador social. S’estranya que mai se li hagués acudit aquesta possibilitat. És igual, per primera vegada en molt de temps va a algun lloc, i a més en companyia. Què més podia demanar?

- Si no calleu, fareu cap tots a l’infern!
Mossèn W.C. ho deia convençut o, si més no, ho semblava i, és clar, tancàvem la boca en sec. I no era la primera vegada que ens acollonia amb aquesta amenaça, ni seria la darrera. Li agradava molt barrejar la doctrina del parenostre amb el foc etern. Ningú de nosaltres no sabia que es tractava d’una estratègia, una estratègia feréstega, tenebrosa com el color de aquella sotana de bragueta interminable. Es feia difícil contradir-lo. Primer, perquè érem canalleta i, segon, perquè ens esperava cada setmana al confessionari. Amb set o vuit anys ens obligava a enfrontar-nos als nostres pecats, cara a cara. Pecats, tot sigui dit, que ben just si traspassaven l’àmbit familiar, fer enfadar el pare i la mare o els mestres, dir algun que altre renec, tocar-se-la una mica... Xavalla, fet i fet. Però, eren pecats i teníem por. Aquesta era l’estratègia.
Aquell estiu les coses van canviar definitivament. No sé per què, però jugava inquiet, a tot, com si fos la darrera vegada que ho fes. Per una banda, amb onze anys, el futur immediat s’augurava farcit d’incògnites, fins i tot d’alternatives i de possibilitats, segons deien els més grans; d’altra banda, m’havien fet creure que aquest era el millor camí per aconseguir el cel al cel –o a la terra, com solia dir ma mare- per a mi i la meva família –tan “roja”.
Fins que, una tarda, en arribar a casa, vaig trobar al menjador una enorme maleta de fusta, de talla superior, lluenta, com acabada d’envernissar. El cas és que, ara sí, tot estava dat i beneït! Al setembre em tancaven al seminari!
Ah, el mossèn es deia Wenceslao. Quina por!

Palplantat, al costat del cotxe estacionat. Lluny de ser una molèstia per als altres vehicles que decideixin abandonar la carretera principal. Mira el rellotge, per enèsima vegada. Passen tres quarts d'hora de l'hora que se suposava que havia d'haver aparegut el cotxe de luxe. En Wenceslau es neguiteja. Ha matinat més del normal, ha passat per la barberia a tallar-se els cabells i ha aprofitat perquè l'afaitin. En mans d'un professional, hi ha diferències notables. Sobretot perquè desapareixen aquelles ombres en llocs més complicats de passar-hi la fulla d'afaitar. Volia estar presentable i, a més de l'afaitat, ha regirat tot l'armari per trobar el vestit dels casaments i dels funerals, el més elegant que té. El més important és la presència. Aquí rau la clau de l'èxit. Podria emprar qualsevol conjunt que sol portar en les reunions de feina, però no són tan llustrosos com aquest, seriós i impecable alhora.

Canvia de mà la maleta, discreta però visible. El seu volum és més considerable del compte, ho sap, però el color gris la camufla de forma extraordinària. Ningú no pot saber què hi conté. A simple vista, sembla una maleta com qualsevol altra. Però en Wenceslau ho sap bé. Per això tant de nerviosisme. No li agradaria fer el préssec i menys amb aquest assumpte entre les mans. Mira l'hora de nou i han passat quinze minuts més. Pensa, rumia i potser vagi desencaminat. Però, a hores d'ara, tot li és un gran dubte. I si es tracta d'un complot? I si els seus moviments són sospitosos per a qui pugui observar-lo? I si no era el lloc que havien acordat? Potser no és aquesta benzinera on sol repostar el ministre Joseph White... Ni aquest era el dia... En Wenceslau segueix neguitós, però no marxa. Encara no.


d.


PS: he maquillat una miqueta el nom del ministre en aquest bunyol...