Detall intervenció

Notes inesgotables

Intervenció de: medusa | 12-12-2010


Vibra la teva cabellera
al pas dels anys, entre les ones
d’un temps desaparegut.
També les teves mans llargues
i la morenor del teu rostre
brillen amb les línies pures,
cisellades per la llum
d’estrelles que ja van marxar.
Però en el ressò de les notes
de la teva guitarra inesgotable
se sent el sacseig del teu viure
nu i feréstec com el vol de l’àguila,
immarcescible com la nit brunyida,
inapresable com la teva imatge.


Respostes

  • Homentage al vent que torna- (Elau)
    franz appa | 13/12/2010 a les 16:50
    Copio aquí la intervenció d'Elau, que està en un comentari del dia 12, per no oblidar-me'n:


    El vent que torna i en cada olivera
    fa tremolar les branques més altes
    em recorda la tarda imaginada
    collint mansanes al tall de vora la via,
    els trens dels diumenges tristos
    i la felicitat de quedar-me vora les cases,
    els carrers, el fred i les veus cansades,
    esperançades, lentes, pausades,
    tímidament alegres pel matí de demà,
    per la rosada, per la mica de sol o la pluja
    constant, fineta, ben primeta, d'anar caient
    sense fer-nos córrer o témer per res,
    i també per l'estona de sexe d'abans de dinar
    o havent sopat una mica de brou
    i un rossegó de pa amb una mica d'oli,
    verge, d'enguany, vinga coll avall amb el vi
    que ens fa dormir i ens retorna la fe
    dels més vells, que diuen, que parlen,
    conversen, callen, compten i erren
    i això últim tan se val, perquè dubten
    per tot i malfien i exclamen monosílabs
    que signifiquen això, esperança, ànims,
    avall, avall!, que res té més sentit que això
    que ara passa perquè, del futur,
    ja en parlà en Newton i Copèrnic,
    i del passat, Montaigne i Aristòtil,
    que sense conèixer la corrent elèctrica
    estimà les coses i allò que no es veu,
    com l'aroma del cafè i del tabac
    o el caliu del bar.
  • L'aire del dolor
    gypsy | 17/12/2010 a les 00:44

    Des de la indiferència, brilles - estrella rutilant enmig del desert -
    has navegat pels pous de la foscor més amarga, en solitud,
    respires l'aire del dolor mentre esgarrapes la guitarra i
    n'extreus un doll de melangia ben apresa, enclotada endins
    com la navalla esmolada que travessa un cor per combatre,
    nues la melodia fins que esdevé llàgrima en constricció
    ens ofereixes el somni que descansa en un catau sepultat,
    allà on composen els poetes que no s'han de redimir,
    volem la teva veu gastada, la sang que et batega al compàs
    d'allò que et fa sentir viu, l'esperança de guanyar la partida.

  • Bassal
    angie | 17/12/2010 a les 21:33
    Entre notes d'alcohol etílic,
    les gotes cauen damunt la xapa
    que em fa de teulat,
    o potser ho fan damunt el crani
    - una placa de titani me'l va salvar -,
    així que, entre la foscor de la cambra
    i les tenebres ofegades pel bourbon,
    no sabré mai si el gust salobre
    que m'arriba als llavis,
    és de la suor, les llàgrimes,
    o d'una pluja bruta
    que s'entesta en purificar
    el meu esperit embriac.
    Estossego, però el dringar
    de la natura insistent em penetra,
    endins, tan endins que em massega,
    i en intentar aixecar-me de la poltrona
    per mirar-me al mirall - trencat -,
    el ritme del cor reverbera el so
    dels trons i em torna bassal.
  • Q.E.D.
    Bruixot | 19/12/2010 a les 15:02
    Sovint la closca ens pesa encara molt més que la pensa
    i ens en fem un tros de ram, dels cops al cap i al cos.
    Qui diu que el vent no s'embriaga mai quan marxa
    entre la trista escletxa del borrissol diari de la llum?
    Demà, a corre-cuita, ens escriurem postals virtuals
    de la tercera convenció, i, entre flors, madures, qui sap,
    els dies marxaran com si no hi haguessin més fulles
    per caure ni més tardors ni més cants. Oh, calla ja.


    X
  • Síndries en desídia (o Psicodèlia nívia)
    deòmises | 19/12/2010 a les 17:09



    Per si els camins cap a les geleres de fúlgida grogor nívia
    Han de pertorbar el descans de la forest, amago les sabates
    Allà on puguin conquerir amb xavalla princesetes barates
    I constituir, mica en mica, harems en un oasi del desert de Líbia.

    Per si cada miratge fa que em pregunti si és un camell
    Cada duna que veig, viatjaré fins a regions abissals
    Sense llum ni vida, perquè els malsons no omplin de calç
    Viva la meva boca, i pugui salvar d'alguna manera la pell.

    I esdevinc oli -o petroli- en la bassa d'aigua que m'envolta.
    I preparo en silenci els camàlics fidels per una nova revolta
    Contra tot el que no hagi creat, a través de fangars de ronya.

    I seré monarca, xa, eunuc, soldat i semental amb escafandre
    Mentre canvio de paisatge a tort i a dret, a bon preu i sense mandra,
    Fins que la regalia d'una guitarra i d'un motor em desensonya.



    d.
  • En lloc de 'seré' ha de ser 'sóc' (al vers 14)(no+)
    deòmises | 19/12/2010 a les 17:10

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.