Detall intervenció

RE: REPTE 390. SEGONES PARTS/ NO SOM EL QUE SEMBLA O POTSER SI. SEGONA PART DE EXPECTATIVA IRREAL de NURIAGUAL

Intervenció de: Francesc Piñol | 03-07-2009


No som el que sembla o potser si.

(Comentari : És evident, o no ? )

La Laia, lentament amb tota la parsimònia del món, s'anava preparant per la trobada. Al seu rellotge les deu, no tenia pressa. Primer una dutxa relaxant, la crema suavitzant de l'Aloe, i l'oli per tot el cos; la roba ja havia estat escollida i estesa damunt del llit, volia causar la millor de les impressions, ser la dona més seductora i perfecta. El seu cos jove i bru, reflectit al mirall del seu estatge era com una ofrena als deus.. ella era la millor de totes les ofrenes a tots els deus. De fet per ella, això era com un ritual après, un ritual en el que s'entregava completament quasi amb desfici.

Diariament les trucades continuades marcaven l'agenda de la Laia, sovint eren per negocis o sopars. La darrera que va rebre abans d'ahir, va ser diferent, era d'un amic important, potser el seu gran amic o l'únic. Era més que una trucada, era un prec.

La va convidar tot neguitós a sopar a un restaurant del casc antic, petit, arraconat en un dels seus carrers més oblidats. Els cambrers encara duien els davantals quasi blancs fins els turmells, donant una imatge sense color. Al principi varen parlar de coses poc transcendents. El tema seriós el van deixar per al final. Davant d'un Môët Xandon, poquet a poquet, en Jaume va obrir la seva ànima i angoixa. Li explicà que la seva dona tenia la mosca darrera la orella, com vulgarment es diu, que se n'havia cansat de tants viatges sense justificacions i que sabia amb certesa que alguna persona des de feia dies el seguia. La Laia en silenci el deixà explicar, assentin i xarrupejant de la copa de cava.

Aquell paio era poc prudent, fins el punt que en una d'aquestes no se'n va adonar i va ser fotografiat per l'amic de la Laia, que ràpidament va dur la fotografia a un amic seu de la policia Nacional qui immediatament el va reconèixer i " of de record " li va dir el nom.

-I que vols, Jaume ?

-Un favor teu
-Estic convençut que aquest paio va aconseguir fer-me fotos en algun lloc indiscret, cosa molt perjudicial per a mi, necessito que d'alguna manera aconsegueixis els negatius o les gravacions que hi hagi fet. Si us plau com un favor d'amic.

La Laia no va posar cap objecció, de fet en Jaume sempre havia estat al seu costat, escoltant-la quan el va necessitar i en mes d'una ocasió amb els seus contactes va aconseguir treure-la de la garjola. Tothom sap que el seu treball encara que sigui diguem-ne de luxe no deixa de tenir els seus inconvenients.


Acceptà i recollí la foto de l'home, Bernat es deia, també li va passar tot un seguit de llocs habituals on el podria trobar i en quines hores; també sabia que estava casat.

La primera trobada va ser ahir en un bar prop de casa d'en Bernat, de seguida va fer que es fixés en ella; duia un texans ben ajustats i un jersei marcant tot el marcable. La Laia va procurar passar pel seu costat en varies ocasions fent-se la despistada i deixant anar tot el perfum sobre les narius de l'home embadalit. Va ser senzill, demanar foc i fer petar la xerrada quasi tota la nit. No va costar gaire quedar pel dia següent amb l'excusa del morbo que li produïa poder conèixer un detectiu privat.

..........

Ara, una vegada enllestida es dirigia tranquil·lament a la propera trobada. L'objectiu: aconseguir les fotografies i les gravacions pel seu amic. Tocaven dos quarts de dotze quan entrava per la porta. En Bernat era a la barra parlant amb el cambrer. La Laia mentalment va repassar tot el que havia de fer. També portava una micro càmara per filmar la trobada en tota nuesa. En algun moment hauria de parlar-li del seu treball, de que no era la noia dolça que creia, que era una acompanyant de luxe. Ahh!!!! I que tenia alguna cosa que l'interessava.



Respostes

  • RE: REPTE 390. SEGONES PARTS "Dr. Volat"... i 3
    rnbonet | 02/07/2009 a les 17:04

    PEATGE. Alguns n'he conegut, en aquesta vida, com el personatge que 'pintes'. Una pintura impressionista, m'ha semblat (Potser que estiga jo encasillat O que acabe de 'fer' unes flors amb aquest estil) De totes maneres, xicona, n'espere més, de 'quadres' del dr. Volat. Paguen la pena.
    Salut i rebolica!

    OBSERVACIONS.
    (Homenatge/dedicació a Mercé Bellfort i a Calderer)

    I ara va i ve el meu 'granet de sorra':

    Em sembla que no us he dit encara altres consideracions que cal tenir presents a l'hora de conèixer el personatge.
    El Dr. Volat té una passió especial pels ginebres. Ecologista perdut -fins quatre vegades el darrer any va intervenir la Guàrdia Civil per trobar-lo al bosc- sap, per exemple, que a sota d'aqueix arbust pot trobar els millors rovellons de la temporada. I a més a més coneix que amb el fruit -ginebrina, ginebrissa o ginebrins- s'hi confecciona una "eau de vie" que tomba de cul abans que altres germanes o cosines. I val a dir que alguna d'aquestes n'havia tastat per fer barreja amb productes derivats de la cola, la llima, l'aigua amb quinina i purnetes, o ves a saber quina mixtura confeccionava amb les provatures casolano-científiques que acostumava a preparar.
    I sabem, pel tracte que hem tingut, que ell és conspicu i sempre atent -embafós de vegades-, no excessivament agraciat per la mare natura... Per ser-vos sincer, uns diré que la Natura va fer un "uf!" de fàstic quan el va veure nàixer.
    Sabem, de rebot i per alguna pàgina literària del món eteri i virtual, que el Dr. Volat, com certs amics lletraferits, fa especial atenció als fonemes i sintagmes de la llengua. I de tant en tant, escriu poemes que s'ajusten a la dèria que comparteix. Com aquest, per exemple:

    A l'aixopluc de l'agulla d'aigua
    ajocarem alabances a l'albada;
    alliçonarem almàsseres a l'almanac
    amagat de l'àmbit ambiciós
    de l'amargor angelical de l'angost angle.
    I encisarem garbuix de calamarsa
    garbellant gargots al garró de garsa
    que potser esdevindran com dubtoses
    durícies del dúctil dret descalç,
    descamisat, desastrós i desfet
    difícil desordre d'eficàcia desficiada.
    I beatificarem la beixamel amb bonítol
    bord del bordell, com bon bolquer
    bonificat de la bragueta. Per això
    exclamo: Ai, déu! Benaurat qui ha
    la benedicció per bony, borboll, bedoll,
    brètol, blavós i bena, borinot i bellota!

    I demano: Què dir, companys lectors, d'aquesta magnífica aportació a l'univers lletraire? Existeix algun altre vat que proclami amb més energia, vigor i destresa, valor i glòria, la bellesa de l'idioma?
    I proclamo: Viola d'Or? No! No sols aquesta; no sols! I d'argent i de coure conjugades per aquest doctor poeta! I un "visca!" gloriós! Permanent, benemèrit! Visca el Dr. Volat, prohom de la terra!!! Que tots ho entenguin, ho rumien i ho masteguen: Així i sols així fem pàtria!!!




  • Tisana (continuació d'"Aixopluc")
    Vladimir | 03/07/2009 a les 18:59

    Hi ha paraules que esperonen el text, tiben la trama, comprometen els personatges i, de retruc, l'autor. Tot això ja s'ha dit, però no ens fa res repetir-ho. El fet és que la noia ha respost "em prendria una tisana" davant l'oferiment del senyor Sciarrino, i aquesta frase ha tensat la història i n'ha precipitat els esdeveniments (i em sembla intuir un final, més avall, uns quants paràgrafs més endavant: a veure, a veure!).

    Però recapitulem: tenim la noia, aixoplugada en un restaurant italià, amb la roba assecant-se damunt dels radiadors d'un local buit -no hi ha clients, taules, ni cadires-. A fora plou: imaginem els trons, els llampecs, l'aigua colpejant les finestres (si sou més minuciosos podeu imaginar els camins que formen les gotes neguitoses sobre els vidres, els reguerons d'aigua que cauen de la teulada de l'edifici i s'estavellen amb estrèpit contra el paviment, les ombres que es projecten al carrer quan els flaixos de la tempesta l'il·luminen: no és imprescindible, però reconec que millora l'ambientació i atorga a l'escena un caràcter premonitori).

    La noia està espantada. Però diríem que no hi ha cap motiu: l'amo del restaurant, un emigrant italià de segona generació, calb i de rostre afable que s'ha presentat com a Paolo Sciarrino, ha estat amable oferint-se a assecar-li la roba. Però la sorpresa de descobrir-se en una nau buida i en la penombra, en lloc d'un restaurant acollidor i amb olor a forn de llenya, ha inquietat la noia, com ja s'ha dit. Perquè ella recorda haver vist el rètol lluminós amb els colors de la bandera italiana -Trattoria Sciarrino- i pensa que és improbable que s'hagi equivocat de porta a l'entrar. Però el senyor Sciarrino interromp les meditacions:

    -Li ve de gust alguna cosa?

    Ella dubta i la història farà un tomb quan contesti:

    -Em prendria una tisana.

    La noia ha demanat una tisana -una tisana?- i aquesta paraula innocent ha encaminat la seva aventura cap a un rumb imprevist. Perquè podria haver demanat una infusió, un te, una til·la, unes herbes -o tan sols un vas d'aigua-, i aleshores el destí de la noia potser hauria estat un altre, no ho sabem (vegeu fins a quin punt les paraules determinen la sort dels personatges!). Però ha dit "tisana" referint-se al "preparat obtingut per infusió i decocció de plantes medicinals en aigua" (segons l'Enciclopèdia). El mot prové del grec "ptisane", literalment "beguda d'ordi", la qual cosa ens fa pensar que quan els grecs demanaven una tisana el que realment volien era una cervesa. En català ja trobem la tisana documentada al segle XV dins l'Inventari o Collectori del doctor Guido de Cauliach publicat a Barcelona el 1492. Però això probablement ho desconeix la noia que, aprofitant que el signore desapareix per preparar-li la beguda, aprofita l'estona per examinar el lloc on s'ha ficat: la sala bé podria ser un restaurant tancat recentment, les parets conserven el rastre fantasmal dels quadres que hi havia penjats, en una banda hi ha una barra on devien servir-s'hi les begudes i el cafè.

    Però ja tornem a tenir aquí al senyor Sciarrino, amb una safata sobre la qual hi ha una tassa que fumeja i una sucrera. Mentre ella es pren la tisana -a poc a poc, crema-, ell li explica la història d'aquell negoci, els anys d'esplendor, prosperitat i expansió -van obrir altres Trattories Sciarrino a ciutats veïnes-, les tensions familiars, el declivi de l'empresa, les crisis que van obligar a tancar el restaurant, la ruïna. El relat no és particularment memorable -i per això l'hem resumit aquí en quatre línies escasses- i el senyor Sciarrino és un narrador anodí (s'entrebanca, quequeja, li falta pols narratiu), però això no són excuses per adormir-se! I això és el que li passa a la noia: s'està adormint. Fa un esforç per mantenir els ulls oberts, però ara veu al senyor Sciarrino deformant-se com un ninot inflable -el seu tediós discurs, una salmòdia incomprensible- i la tassa li pesa, i la deixa a la safata abans no caigui a terra. I es mira la tisana, aquell preparat obtingut per infusió i decocció de plantes medicinals en aigua, n'evoca el regust agre que el sucre no ha emmascarat del tot, i voldria demanar quines plantes hi ha barrejat el seu amfitrió, quina tisana era aquella, però ja l'envolta la foscor i quan retrobarem la noia potser estarà al terra, emmordassada, o lligada al capçal d'un llit, o -no siguem tan tràgics!- s'alçarà, demanant disculpes, avergonyida. No ho sabem. De moment la tisana només ens han conduït fins aquí. Haurem d'esperar a que una nova paraula reprengui el fil i meni la història a un desenllaç adequat. Paciència.

  • RE: REPTE 390. SEGONES PARTS/ NO SOM EL QUE SEMBLA O POTSER SI. SEGONA PART DE EXPECTATIVA IRREAL de NURIAGUAL
    Francesc Piñol | 03/07/2009 a les 23:28

    No som el que sembla o potser si.

    (Comentari : És evident, o no ? )

    La Laia, lentament amb tota la parsimònia del món, s'anava preparant per la trobada. Al seu rellotge les deu, no tenia pressa. Primer una dutxa relaxant, la crema suavitzant de l'Aloe, i l'oli per tot el cos; la roba ja havia estat escollida i estesa damunt del llit, volia causar la millor de les impressions, ser la dona més seductora i perfecta. El seu cos jove i bru, reflectit al mirall del seu estatge era com una ofrena als deus.. ella era la millor de totes les ofrenes a tots els deus. De fet per ella, això era com un ritual après, un ritual en el que s'entregava completament quasi amb desfici.

    Diariament les trucades continuades marcaven l'agenda de la Laia, sovint eren per negocis o sopars. La darrera que va rebre abans d'ahir, va ser diferent, era d'un amic important, potser el seu gran amic o l'únic. Era més que una trucada, era un prec.

    La va convidar tot neguitós a sopar a un restaurant del casc antic, petit, arraconat en un dels seus carrers més oblidats. Els cambrers encara duien els davantals quasi blancs fins els turmells, donant una imatge sense color. Al principi varen parlar de coses poc transcendents. El tema seriós el van deixar per al final. Davant d'un Môët Xandon, poquet a poquet, en Jaume va obrir la seva ànima i angoixa. Li explicà que la seva dona tenia la mosca darrera la orella, com vulgarment es diu, que se n'havia cansat de tants viatges sense justificacions i que sabia amb certesa que alguna persona des de feia dies el seguia. La Laia en silenci el deixà explicar, assentin i xarrupejant de la copa de cava.

    Aquell paio era poc prudent, fins el punt que en una d'aquestes no se'n va adonar i va ser fotografiat per l'amic de la Laia, que ràpidament va dur la fotografia a un amic seu de la policia Nacional qui immediatament el va reconèixer i " of de record " li va dir el nom.

    -I que vols, Jaume ?

    -Un favor teu
    -Estic convençut que aquest paio va aconseguir fer-me fotos en algun lloc indiscret, cosa molt perjudicial per a mi, necessito que d'alguna manera aconsegueixis els negatius o les gravacions que hi hagi fet. Si us plau com un favor d'amic.

    La Laia no va posar cap objecció, de fet en Jaume sempre havia estat al seu costat, escoltant-la quan el va necessitar i en mes d'una ocasió amb els seus contactes va aconseguir treure-la de la garjola. Tothom sap que el seu treball encara que sigui diguem-ne de luxe no deixa de tenir els seus inconvenients.


    Acceptà i recollí la foto de l'home, Bernat es deia, també li va passar tot un seguit de llocs habituals on el podria trobar i en quines hores; també sabia que estava casat.

    La primera trobada va ser ahir en un bar prop de casa d'en Bernat, de seguida va fer que es fixés en ella; duia un texans ben ajustats i un jersei marcant tot el marcable. La Laia va procurar passar pel seu costat en varies ocasions fent-se la despistada i deixant anar tot el perfum sobre les narius de l'home embadalit. Va ser senzill, demanar foc i fer petar la xerrada quasi tota la nit. No va costar gaire quedar pel dia següent amb l'excusa del morbo que li produïa poder conèixer un detectiu privat.

    ..........

    Ara, una vegada enllestida es dirigia tranquil·lament a la propera trobada. L'objectiu: aconseguir les fotografies i les gravacions pel seu amic. Tocaven dos quarts de dotze quan entrava per la porta. En Bernat era a la barra parlant amb el cambrer. La Laia mentalment va repassar tot el que havia de fer. També portava una micro càmara per filmar la trobada en tota nuesa. En algun moment hauria de parlar-li del seu treball, de que no era la noia dolça que creia, que era una acompanyant de luxe. Ahh!!!! I que tenia alguna cosa que l'interessava.


  • Ulleres de sol
    Josep Casals Arbós | 04/07/2009 a les 10:00

    Peatge
    La primera part d'aquest relat el va escriure nuriagau amb el títol Expectativa irreal sotmesa a les condicions de la convocatòria del repte clàssic 372. Es tractava d'escriure sobre una realitat banal o quotidiana però des d'una mirada o una vessant insòlita, imaginativa o diferent. Relatat en tercera persona figurada, nuriagau va sintetitzar la realitat més generalitzada d'una feina, la dels detectius privats, que la literatura, el cinema i la televisió han magnificat.

    Ulleres de sol
    La Laia havia assumit, finalment, que era bisexual. Ara es deixava anar pels rierols de la vida sense passar-se les nits remenant dubtes ni els matins treballant on fos per a poder pagar el psicòleg les tardes. Com si el reconeixement de la seva sexualitat l'hagués posat sota l'aixopluc de la fortuna, també havia trobat una feina gratificant i una amant confortable.

    Feia tres mesos que tocava el piano integrada en un quartet que interpretava jazz i blues al lounge d'un dels hotels més selectes de la ciutat. No era el mateix que actuar al Blue Note, però ja li estava bé. Li agradava, especialment, la quarta peça del repertori -Blame It On My Youth- en el moment que callava la cantant de pell fosca i les notes del piano destacaven en l'entremig de solo instrumental. Durant aquell paisatge, la vocalista la seguia amb els ulls tancats, movent el cap al ritme mentre marcava el compàs amb una mà. Després, veu i instruments es tornaven a fondre per anar retornant el protagonisme a la tonada vocal. A vegades hi havia aplaudiments en aquell moment de transició. Llavors, la Laia, que duia un vestit negre llarg i la cabellera pelroja li queia en cascada per l'esquena nua, girava el cap vers el públic i els enviava un somriure elegant i deferent.

    Havia conegut la Clara en una conferència - demostració organitzada per una firma de cosmètics. La Clara hi havia anat per compromís,i la Laia perquè sabia que regalaven una crema reafirmant pels pits. El primer que li va cridar l'atenció de la Clara va ser la textura dels cabells rossos, que aquella tarda havia recollit en un monyo voluminós d'aspecte casual. Sentir-se tan atreta per una dona embarassada la va sorprendre però no la va aturar. Un cop el ulls es van mirar, aviat van intimar amb aquella naturalitat espontània que existeix o no, que no es pot fabricar. Al cap d'una setmana, la Laia va anar a viure a casa de la Clara, que ja feia quatre mesos que s'havia separat de l'Agustí. Tenia un nen de nou anys i, al cap de dos mesos, va néixer la Martina. Si no fallava l'assignació que havia de pagar l'ex de la Clara, aquella nova família podia portar una vida sense gaires maldecaps.

    De camí a l'hotel en el que actua, la Clara té la costum d'aturar-se a fer un te verd en un bar que fa cantonada. S'asseu al final de la barra en forma de mitja lluna perquè des d'allà pot observar el carrer a través de la cristallera. Mira els vianants que passen, en tria un i fantasia tractant d'imaginar el món que hi ha darrera d'aquella persona que passa fugaç i que mai més no veurà.

    Avui hi ha anat per trobar-se de nou amb en Bernat, el detectiu privat. Ahir li va prometre que li ensenyaria, a la pràctica, com era la feina d'un investigador. Mentre li passaven pel cap escenes d'algunes pel·lícules i sèries que havia vist, la Laia ha pujat, excitada, a un vehicle camuflat com furgoneta d'empresa mantenedora d'instal·lacions d'aire condicionat. Malgrat estar ennuvolat, no s'ha tret les ulleres de sol.
    Han aparcat sense problemes en un avinguda ampla de Valldoreix. En Bernat li ha assenyalat una casa de planta baixa amb jardí i, sense apartar-ne la mirada, li ha anat explicat l'objecte de la seva missió. Després han quedat en silenci mirant la casa. Al cap de tres quarts, s'ha aturat la furgoneta d'una missatgeria, ha baixat un noi uniformat i ha trucat el timbre de la reixa de la porta del jardí. La Laia s'ha incorporat, que ja li començava a venir son, i s'ha tensat expectant. Ha sortit una dona de mitjana edat vestida amb un xandall blau marí, ha firmat l'albarà, ha agafat el paquet i ha tornat a entrar. Mitja hora més tard, ha sortit un nen grassonet amb una bossa d'escombreries que ha dipositat en el contenidor proper. Al cap de deu minuts, en Bernat ha baixat, ha caminat diligent fins el contenidor, ha agafat la bossa que havia deixat el nen i l'ha introduïda a la plataforma de darrera de la furgoneta.

    La Laia, que ja s'havia tret les ulleres fosques, ha declinat la invitació d'anar a despatx del detectiu a analitzar el contingut de la bossa de plàstic negre. Com que encara era aviat per entrar a treballar, ha dit que la deixés davant del bar que fa cantonada. Ha buscat el seu lloc preferit a la barra, ha demanat el te verd i ha mirat cap a fora decidida a crear una vida apassionant pel primer que passés.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: