Detall intervenció

No sóc res

Intervenció de: Bruixot | 23-04-2012

No sóc res

No sóc uns ulls. Crec. Tot i que ells em miren
perplexos com darrera una cortina
de fum. De fang, en tinc, potser, les mans,
i les llàgrimes que he vessat i tal
i qual. I no em moc. Ets tu qui em mous, crec,
amb la cullera del temps i el teu pes,
soterrant-me entre espurnes que es regiren,
amagat, enclaustrat, dins la petxina
dels teus ulls. Te n'adonés, tu, que abans
ja t'ho havia dit? Que ara tot si val?
No m'entens. I t'ho assenyalo, xic, xec,
amb una creu. Ja ho veus? Si? No? Doncs, res.

X


Respostes

  • Ulls que no es limiten
    Mena Guiga | 21/04/2012 a les 00:43
    Ulls grans i plens,
    ulls sans i fins,
    ulls més enllà de la mirada apresa.
    Ulls que s'esgarrifen,
    ulls que enyoren la innocència
    i la lluentor
    i la pèrdua
    del moment
    o del temps bo i cert i llunyà.

    I ratlles negres i pintura negra de línia gruixuda els volen delimitar per la pell.
    I ratlles negres de sorpresa i de por i de foscor els volen limitar l'ànima.

    Ulls amb recursos de llàgrimes de regalims extensius.
    Ulls que demanen la mà que els acaroni i els tapi.
  • PROJECTE SENSE DEFINICIÓ
    montsepema | 21/04/2012 a les 11:31
    Em vull cubrir la boca
    en l'extranya expressió de sorpresa,
    i sense voler els meus ulls
    es fan grans i vius
    davant tanta deixadesa.

    Fa temps que hem oblidat
    el sentit de la vida,
    per abandonar-nos
    a la superficialitat de les coses
    aferrant-nos a objectes i possessions
    deixant de banda l'objectiu de la vida.

    I no ens adonem que estem de pas,
    som la pols que escombren
    pel carrers, les cendres
    restes de les flames,
    que s'apaguen,
    sóm una engruna que s'esmicola
    davant l'infinit
    que ens sobreviu cada dia.

    No sentim per estar vius
    simplement caminem
    rebutjant la nostre condició,
    volen ser omnipotents,
    sense saber que sols som
    un projecte sense definir...
  • Et tinc a tu
    magalo | 22/04/2012 a les 12:30

    Et sé vigilant, sempre alerta
    Ulls sempre atens, mans a punt
    A punt quan jo no me’n surto
    i m’has d’entomar el dolor
    A punt els dies alegres
    que amb tanta eufòria em faig mal

    Et tinc a tu, i si tu em deixes
    tapiat el cor quedarà
    Paret que no tindrà porus
    per on es coli un bell mot
    Paret tan seca I tan freda
    que les llàgrimes l’esquerdin
    enyorant el teu amor


  • Pàtria
    deòmises | 22/04/2012 a les 13:51
    Mira'm
    Amb ulls encuriosits.
    Potser així sabrem el meu nom
    I el teu.

    Palpa'm
    Amb la magnitud
    D'un crit que eixordarà
    Les oïdes.

    Deixa'm
    A les portes del silenci
    I del deliri:

    Escoltaré
    La meva queixa, la d'una terra
    Que se sent crucificada.



    d.
  • No sóc res
    Bruixot | 23/04/2012 a les 22:52
    No sóc res

    No sóc uns ulls. Crec. Tot i que ells em miren
    perplexos com darrera una cortina
    de fum. De fang, en tinc, potser, les mans,
    i les llàgrimes que he vessat i tal
    i qual. I no em moc. Ets tu qui em mous, crec,
    amb la cullera del temps i el teu pes,
    soterrant-me entre espurnes que es regiren,
    amagat, enclaustrat, dins la petxina
    dels teus ulls. Te n'adonés, tu, que abans
    ja t'ho havia dit? Que ara tot si val?
    No m'entens. I t'ho assenyalo, xic, xec,
    amb una creu. Ja ho veus? Si? No? Doncs, res.

    X
  • NO EM CAL LA VISIÓ (OUT OF)
    Mena Guiga | 25/04/2012 a les 11:01
    Em calen ulls
    els haig de menester
    per a què???????
    Què veuré?
    Beuré de què?
    Pupil.la ferida.
    Pestanya cortina.
    Parpella teló.
    Llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima.

    Em calen ulls
    els haig de menester
    de debò????
    Amb ells ni veuré ni beuré.
    Ni pupil.la ni color.
    Ni pestanya ni desig.
    Ni parpella ni cobrellit.
    Llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima llàgrima.

    Mans carregades de dits i en bones mans que restin.
    Mans que no sumen, mans que tapen amb dits d'oblit.
    Mans per un rostre mans
    ullprès pel no-res.
  • Si ment no xerra
    Cargolsalalluna | 25/04/2012 a les 11:16
    Solament els ulls
    diran el què la mà tapa,
    una boca de cinc dits
    gemegarà mirada,
    amb l'altra ma
    faré una creu,
    forassenyada
    i en el forat del front
    t'hi enclavaré la bala.


    Salut i reptes!
  • Terra d’or
    Carme Cabús | 25/04/2012 a les 15:44

    Estimo endins
    la terra vegetal,
    les branques d’arbre
    oloroses de pluja,
    l’aire brunzent,
    colors, sedositats,
    l’expansió tendra
    de la vida difusa.
    El sol corol•la
    capçades, prades, flors,
    corren els rius
    sonors en l’ombra pura,
    i quan me’n vagi
    d’aquesta terra d’or
    podré ben dir
    que ampla l’he coneguda.
  • Això no és pas una cara
    rautortor | 26/04/2012 a les 10:34

    Ulls que no són ulls, d’esguard recelós,
    fix i perdut, sense parpellejos,
    ulls que s’esberlen de la matèria
    fugint per solcs de llàgrimes
    gravats a punta de desencís.

    Mirada d’antifaç que no és mirada,
    panell immaterial atapeït d’idees
    per vindicar qualsevol dia de carnestoltes,
    quan els inquisidors no miren tan prim
    i, tot i l’estigma del front,
    se’ls pot enganyar picant l’ullet
    si ens barren la boca.

    Creu de Tàpies, cruïlla de mort o vida,
    creu d’amic i amat tan cobejada
    i tan malentesa per qui està instal•lat
    al cim d’ordenades, lluny, massa lluny
    del peu pla de les abscisses.

    En efecte, això no és pas una cara.
    Encara que ho sembli.

  • Matèria i esperit.
    Carles Ferran | 27/04/2012 a les 12:46

    Matèria i esperit, uns ulls que ens escorcollen
    tots els replecs de l’ànima absorta i desarmada,
    vençuda per la intensa atracció d’unes pupil•les
    immòbils i improbables. Cal declarar-se ostatge
    de la bellesa hipnòtica que ens interpel•la i jutja
    des del fons de la densa matèria pigmentada,
    i amb una mà als llavis ens commina
    a callar i a rendir-nos, i que sigui
    l’emoció qui parli, a flor de pell, ben lliure
    i excitada, colpida per la força del missatge.


  • Despertar ; FORA DE CONCURS
    Fidel | 27/04/2012 a les 16:13

    I

    Despertava del coma entre llums blanques,
    amb l’esguard encès després del llarg túnel del febrer.
    En vas tenir prou amb un telenotícies
    per fer palès l’esglai en el teu rostre.
    Et delatava la mà que ocultava aquells llavis,
    un dia carn de flama encesa i cant.

    II

    El teu rostre ara, la imatge de la crisi.
    La por que forada l’ànima, et rosega,
    emmudeix el mot; destitueix el coratge,
    paralitza la lluita, empresona l’esperança;
    escup desafecció, clona monstres afamats d’èxit ràpid...,
    trinxa himnes, cus punys alçats,
    escampa gasos lacrimògens per cloure la festa,
    estampa violències funestes, capgira raons,
    embruta cors, foragita el poeta
    que calla o és dut al darrer centre d’internament
    o sobreviu travessant llargs túnels d’hivern amb peatge inclòs.
    Bufa el vent i tremolen els arbres, crits arraulits
    a les cloïsses o als temples més isolats.
    I tothom calla o és subtilment censurat.

    III

    Has despertat del coma, t’han passat a planta
    i un cretí pontifica que el teu llit val cent euros al dia.
    Davant o darrere de tot, l’alternativa jau
    com munt de cendra trista i grisa;
    no se sent ni una ànima.... Però calleu !,
    sí, ara sento una veu, una veu, una cançó, un poema...
    Sempre hi ha algú que s’alça curull de coratge:
    mostra els seus llavis, allibera boca i dits ,
    passa informació rebel, escriu un poema, pren la guitarra
    i canta. Canta després de l’accident. Canta i toca
    la cançó de sempre, convençut que, malgrat tot
    i al tren, quan se surt del túnel els teus ulls m’esguarden
    i s’il•luminen com un foc excels. Talment una multitud desperta
    que canta a pèl en una plaça encesa de complicitats i coratge.
    Una multitud desperta amb els teus mots.
    Res més bonic a la vida.
    Primera victòria contra l’inevitable, el silenci i l’oblit.
  • FORA DE CONCURS
    vitriol | 27/04/2012 a les 20:45
    POR?


    Sí que ho veus ben clar.
    Malgrat la teva ceguesa voluntària.
    Sí que ho veus ben clar.
    Encara que ho vulguis creure tan lluny.
    Sí que ho veus ben clar
    i calles.
    Si no diuen res
    els que ho tenen al damunt...?

    Has oblidat avantpassats serfs?
    Burgès de mig pel,
    has oblidat les arrels proletàries?

    T'endolciren el camí
    líriques sirenes vers la falsa Ítaca.
    Viuràs al millor mon,
    però ho pagaran els altres...
    Es tornaren meuques sifilítiques
    les sirenes malparides
    i la seva veu alcohòlica
    té l'harmonia d'un ase boig
    quan canten la cançó que més odies:
    “t'ho has cregut tot,
    no existeix la classe mitjana”.

    Sí que ho veus ben clar.
    Oi que sí?
    Perquè calles?

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: