Detall intervenció

NADAL DE CONTE

Intervenció de: Antonio Mora Vergés | 06-11-2014

Aquest any sembla que ‘l’esperit nadalenc’ també està pendent del 9N
Tenim obert el NADAL DE CONTE i ens agradarà rebre els vostres treballs a l’email tribuna@guimera.info


Respostes

  • Sona el timbre per Nadal
    Mena Guiga | 08/11/2014 a les 13:56
    SONA EL TIMBRE PER NADAL






    Sona el timbre allà la una del migdia del vint-i-cinc de desembre i l'home de setanta i escaig d'anys va a obrir. La seva dona, cansada de tota una vida de cuinar, netejar i comprar, no sent massa el Nadal i no s'hi vol obligar, la qual cosa confessa una intel·ligència.
    Obre i de seguida reconeix un fill que feia més d'una dècada que no piulava, amb la dona, una neurastènica de cal Déu, i la bessonada que van tenir, amb els ulls fixos en pantalles de Pemtendo TFS. Van amb roba tronada i duen maletes. Les criatures no diuen 'hola avi' ni somriuren. El verb 'abraçar' és inexistent.

    Duen maletes!

    A l'home li cau l'ànima als peus i és un esforçr recollir-la i intentar incorporar-hi esperit nadalenc. Aquells carallots que li'n van fer de tots colors els té davant seu, esperant enganxar-se a la mamella (a vegades és millor no tenir béns, és molt millor). No li marxa la llista mental de tant com va fer per ells i tant com en van ser de desagraïts i maleducats. La balança no està gens equilibrada.

    Aquell carallot de Pere Claudi que mai va servir per a treballar, que un os de l'esquena li ho impedia. Quan tenia feina li durava poc, que a la que podia, en hores laborals, es desviava a fer dibuixets i escrivia quatre mots sentits o llegits d'un altre que l'havien frepat i es creia seus amb grandesa de ser un nou Monuar (en la seva incultura barrejava Renoir i Molière) i potser Renière (si no en deia un deia l'altre). La seva dona, la Mònica, veina de família rica arruïnada i no sabia ni cuinar llenties, que les havia posades crues en una paella el primer cop que va fer-li el dinar i ell, crec-crec, crec-crec, només extasiat pel que ella li feia al llit, que se les va menjar engolint-les amb tant vi de brick com va poder. L'esòfag, mira tu, encara va agrair aquell seguit de raspors que li arrencaven polipets de mal averany. La Mònica duia sempre l'anell de casada, d'or i diamants amb incrustacions de màxim esplendor Svabroquil (no sabia dir Swaroski), mostrava aires i vents de grandesa i no soportava els sogres -els anomenava 'els ogres'-, que venien de baixa estofa, però que havent estalviat molt havien aconseguit alguna propietat i en treien lloguers. Havia volgut un casament de princesa i aquella gent dròpola l'havia pagat. Com es van fer càrrec d'una munió de factures produïdes arran de canvis de residència deixant-to tot penjant i 'ja se n'encuidaran'.

    Duen maletes! (brutes, cremalleres que no tanquen, rodetes que no giren).

    Aquell home se sent víctima. Ja feia temps que s'ho veia a venir, una pidolació bèstia i interessada. I es troba entre engegar-los per sempre més o optar per l'acolliment i passar nervis, angoixa i ràbia. No hi ha afinitat, no hi ha estimació. Només hi ha vincle i la sang no ho diu tot. És Nadal. L'arbre que ha posat per inèrcia, un tros de pi arrencat d'un bosquet a prop de casa seva, desllueix decoració amb galindaines de basar dubtós, purpurines gens pures, rostres d'angelets i personatges nadalencs de mirada perduda, somriures anormals.
    Un Nadal penós per seguir la tradició que quina pena val?

    Els mira i només veu que l'escuraran i veu tres quarts de la seva mort.
    Els mira i se sent impotent.
    Se sent impotent per la consciència del deure, sobretot.
    Minsament escolta una veu, la de l'altre fill que va marxar feia tant que no ho volia comptar amb els dits, un fill que no va voler seguir normes i va marxar a veure món i a 'ser', que va viure el Nadal cada dia, en llocs on veure algú amb un nas vermell que et fa riure o et fa oblidar misèries i injustícies es necessita i és un intercanvi de carícia per a les ànimes, qui dóna i qui rep. Aquest fill que ja no hi és, el van matar uns radicalistes. La veu li diu que primer s'escolti el cor i després el cervell.

    Fa un fred fort i tustaire, atípic en un canvi climàtic progressiu, com si fos expressament per a empentar els palplantats a la vorera cap a la llar.


    L'home ni el sent. Està aturat. Podria obrir calaixos neuronals i visualitzar Nadals passats, amb els fills petits. Li faria massa mal. No ha cregut mai en aquests nous rotllos del que és alternatiu, aquesta barreja Orient-Occident, aquesta tendència del moment present i l'aquí i ara i els llibres d'autoajuda. Té un orgull i unes bases obsoletes, una educació estancada. Això desajuda, fa patir més.

    Els farà passar, és una persona correcta. S'hauran d'acontentar amb patates de la terra collides per ell, les faran al forn, hi afegiran all i julivert. Passat festes els creditors faran cua i no els quedarà massa. La seva dona, amb fibromiàlgia, vol estar tranquil·la, estar-se les estones de sol al terrat acaronant els gats, quatre, tots recollits de la misèria. No està preparada per a néts escanyaires assidus al 'tenir' i per a una jove criticaire i tot-ho-canvio i el seu fill que és com un estrany, tants anys que feia que ni els visitava.

    Aquest Nadal els enceta una nova vida. No cantaran nadales ni cap estel postís farà la llum que atorga el caliu que fa que viure sigui alguna cosa més que viure i que 'família' tingui un accent esdrúixol per a no res.

    Mena




Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: