NADAL DE CONTE

Un avet estava trist, trist, tristoi, tristàs, tristíssim i no era cap embarbussament.

El pobre arbre vivia prop d'un femer, amagat per un bosquet de pins de capçada espessa i centenaris que el tapaven. No se'l veia, era un avet-nan. Feia unes pinyes precioses que semblaven roses de fusta i ningú ho apreciava. La seva vida era més merda que els pilons de deixalles que feien lleig en aquell espai natural maltractat.

Entre les deixalles hi havia una bossa que contenia decoració nadalenca atrotinada que havia pertangut a algú que ja no hi era i els seus descendents, en fer neteja de possessions, no van dubtar en fotre en marc (així ho diem al Maresme).

El dia vint-i-quatre de desembre va fer sol, un sol distant que no acaronava prou i el frec insistent de la gelor d'un hivern que s'endevinava cru premia tot el que se li posava pel davant.

Una marcolfa esdentegada gallina vella, abillada amb roba tronada treta de contenidors es va aturar sota l'arbre diferent. Fumava tabac dolent, tossia espessament. Els talons de les sabates eren més torts que el govern i anava coixa. Mitges foradades que eren l'enveja de tots els gruyère del món. Els cabells de la dona de la vida, fins i greixosos i recollits en una cua malgirbada sortien blancs del cuir cabellut i a mitja closca es veien d'un color ros platí bruit tornant-se verd florit. Els ulls i els llavis de color vermell de gamma exagerada feien destacar la blancor tova d'una pell passada i potser si s'hagués llogat per fer de ninota de neu hauria fet algun guany.

La dona empenyia un carretó on duia tot el que tenia.

Feia unes hores que la Bruna era allí. La Bruna, la facilona. La Bruna, la fresca. La Bruna, la puta de la cabana amagada per les canyes en el marge dret del riu ..... poc abans de la desembocadura. Una riuada quasi l'ofega, com una rata salamenya. Ho va perdre tot. L'home amb qui estava al catre no se'n va sortir i encara sura, cap al Triangle de les Perdudes (home de pinyo fixo).

Va caminar per evitar que se li enrampessin els peus. Ni mirava on trepitjava.

En sentir un so de campanetes es va aturar. Es va ajupir i va agafar aquella bossa que mostrava el nom d'una cadena de supermercats.

Quan el sol mandrós feia el ple insuficient, ella havia penjat a l'avet esquifit boles amb clapes de purpurina, estrelles amb punxes amputades, uns angelets gens impol·luts, uns bastons de caramel de plàstic descolorits, unes garlandes empolsegades però elegants, uns mitjons de llana arnada amb motius de cors, uns llacets garratibats que reien poc i grèvol de fantasia mig desgrevolat.


Va menjar unes magdalenes que una bona dona li havia donat i va beure un glop de vi de tetrabrick que li tacaria les dents i li ensarronaria l'ànim.

Es va tapar amb dues flassades pestil·lents arreplegades qui sap on.

Aquella nit la gent de les rodalies va córrer cap aquell indret: on acabava l'avet s'hi havia instal·lat, més resplendent que mai. l'estrella d'Orient. Ella havia il·luminat i embellit la dona i el guarniment de l'arbre. Ella mostrava bocins de Nadal, del temps en què tot s'estima i en què el que pot semblar menys és el qu és més.



Mena

L'UN XIC DE NADAL DELS IGNORATS

Un avet estava trist, trist, tristoi, tristàs, tristíssim i no es tractava de cap embarbussament.

El pobre arbre vivia prop d'un femer de deixalles descontrolades, dissimuladament tapat per un bosquet de pins d'uns quants cops uns quants lustres d'edat i de capçada esponerosa. De fet no creixia per la dolorosa solitud que sentia. I això que produïa unes pinyes precioses que semblaven roses de fusta que queien al sòl i potser les papallones bruixa, noctàmbules, admirarien si la lluna plenejava.

Entre les piles de residus hi havia una bossa que contenia decoració nadalenca atrotinada que havia pertangut a algú que ja no hi era i els seus descendents, en fer neteja de possessions, no van dubtar en" fotre en marc" (així es diu al Maresme).

El dia vint-i-quatre de desembre va fer sol, un sol distant que no acaronava prou i el frec insistent de la gelor d'un hivern que s'endevinava cru aniria prement despietadament tot el que se li posés pel davant.

Una marcolfa esdentegada gallina vella, abillada amb roba tronada treta de contenidors, es va aturar sota l'arbre diferent. Fumava tabac dolent, tossia espessament. Els talons de les sabates eren més torts que el govern i anava coixa. Mostrava mitges foradades que eren l'enveja de tots els gruyère del món. Els cabells de la dona de la vida, fins i greixosos i recollits en una cua malgirbada, emergien blancs del cuir cabellut i a mitja closca esdevenien d'un color ros platí tirant a verd florit. Els ulls i els llavis d'un vermell de gamma exagerada destacaven la blancor tova d'una pell passada i potser si s'hagués llogat per fer de ninota de neu patètica en un prostíbul hagués fet algun guany.

La dona empenyia un carretó esgavellat i ronyós on transportava tot el que no posseïa.

Feia unes hores que la Bruna era allí. La Bruna, la facilona. La Bruna, la fresca. La Bruna, la puta de la cabana amagada per les canyes en el marge dret del riu ..... poc abans de la desembocadura. Una crescuda fora mida quasi l'ofega, com una rata salamenya. Ho va perdre tot si quasi res era tot. L'home amb qui estava al catre no se'n va sortir i encara sura, cap al Triangle de les Perdudes (tenia aquell pinyo fixo).

Va caminar per evitar que se li enrampessin els peus. Ni mirava on trepitjava.

En sentir una dringadissa es va aturar. Es va ajupir i va agafar encuriosida aquella bossa amb el nom encara visible d'una cadena de supermercats.


Quan el sol mandrós feia el ple insuficient, la dona havia penjat a l'avet esquifit boles amb clapes de purpurina, estrelles amb punxes amputades, angelets gens impol·luts, bastons de caramel de plàstic descolorits, garlandes empolsegades però elegants, mitjons de llana arnada amb motius de cors, llacets garratibats que reien poc, grèvol de fantasia mig desgrevolat i campanetes de llautó d'oblidada lluentor daurada que encara es podien fer sentir allà on calen ser sentides.

En acabat va menjar unes magdalenes seques i caducades que una bona dona li havia donat i va beure un glop de vi de tetrabrick que li tacaria les dents i li ensarronaria l'ànim.

Va menjar unes magdalenes que una bona dona li havia donat i va beure un glop de vi de tetrabrick que li tacaria les dents i li ensarronaria l'ànim.

A mitja tarda la gelor omplia tots els àtoms. L'astre rei havia estat vençut. La Bruna es va tapar amb dues flassades pestil·lents arreplegades qui sap on.

Aquella nit la gent de les rodalies va córrer cap aquell indret atreta per una resplendor inusual.

L'estel de Nadal s'havia posat dalt de l'avet i havia volgut que se'l veiés delicadament guarnit i havia volgut que la dona de burdell emanés una bellesa sublim. L'estrella regalava bocins del temps en què tot s'estima i en què el que pot semblar menys és el que és més.

Tothom va recollir pinyes-roses i somrient les acostaven al pit.

I l'avet va estar content, content, contentoi, contentàs, contentíssim. Sigui embarbussament o no.

Va menjar unes magdalenes que una bona dona li havia donat i va beure un glop de vi de tetrabrick que li tacaria les dents i li ensarronaria l'ànim. (tros repetit, no val).