Detall intervenció

NADAL DE CONTE

Intervenció de: Antonio Mora Vergés | 10-11-2013

A la tribuna@guimera.info esperem les vostres històries nadalenques – amb o sense imatge – fins al dia 6.01.2014
Gràcies un altre any.


Respostes

  • Mira, estic inspirada, n'escric un ara ja i si et va bé, doncs bé i si no no passa res. ;-D
    Mena Guiga | 10/11/2013 a les 13:13
    EL TOBOGAN DEL VINT-I-CINC DE DESEMBRE

    La Siona era un nena que vivia sota un tobogan pelat i atrotinat. I sense cortines que l'haurien pogut camuflar, aquell ésser desvalgut sobre un terra de grava força greu, la poqueta cosa de la Siona a la vista de tothom, amb els cabells onejant misèria i els ulls ocupant el rostre sencer. Tenia nou anys i allà sota s'hi havia estat en temps de pluja (encara que el tobogan tingués fuites a causa d'un rovell que ningú cuidava amb producte específic i bona nova capa de pintura alegre), de sol prim, mitjà o fort (que cremava a través dels forats del tobogan i li marcava la clepsa com si fossin senyals de cigarretes), de calamarsa hostiaire perquè el vent la feia anar de costat i de neu fluixa, ja que no era terra on sovintegés aquesta precipitació i el cop que ho va fer ningú és va fixar en el tobogan i la nena a sota totalment colgats pel blanc, quan se n'haguessin pogut fer mil relats, mil poemes, mil cançons i, sobretot, quan no hi haurien pogut haver prou llàgrimes per explicar-ho.

    Era Nadal i la Siona i el tobogan no ho sabien. Mai ho havien sabut.
    El poble s'havia guarnit de llums de color mel de romaní o mil flors, color caramel eucaliptus mentolat o sense. Els aparadors vomitaven decoració trivial per manca de creativitat, comprada a preu irrisori als basars que esqueixalaven els preus a còpia de qualitat més que dubtosa. La gent recuperava abrics arnats que ni a la tintoreria podien desinfectar de tants anys d'haver estat la indumentària contra el fred, la mateixa i insubstituible, amb el pes de penes enganxoses i de desil·lusions embrutidores.
    Es comprava el just per tenir a taula un àpat calent i après. S'aprofitava la fruita tocada que al mercat setmanal rodolava escapaire per terra més de tant en tant que l'habitual, com si fos una entesa.
    Les sopes serien d'un os i els pagesos ja ni vigilaven els camps: els deixaven oberts amb les cols per a repartir, i les patates i les orelles d'ase vegetals que eren les bledes saludaven per a ser menjades.

    Un d'aquests pagesos havia hagut de serrar un arbre mort i havia comptat les anelles que confessen els anys sense poder-se'n amagar. Una morera centenària que havia acollit sota la seva ombra converses alegres i traguejar de càntirs amb aigua fresca del pou i menjades de préssecs i contactes de peus descalços que havien palpat la sorra molla als reguers que naixien i morien quan els tràmecs així ho manaven.

    El pagès sentia l'ànima de l'arbre, l'estimava. Sabia que ara volaria lluny i a prop, que seria en tot, com tot el que marxa i no torna perquè no és pas així.
    El pagès va carregar, nostàlgic, una part del vegetal traspassat, per tenir-ne un record a casa, un pis estret i mal confegit a trossos per paletes inexperts.
    El pagès caminava lentament, amb una solemnitat que destacava entre la grisor glaçada del cel sense llum i de l'aire sense goig que tossia deixos de benzina de la Nacional II.
    El pagès va travessar una plaça que pràcticament no s'aguantava dreta, de malmesa, d'oblidada, un creu i ratlla rotund en el paisatge desolador.
    Els pisos que l'envoltaven supuraven mancances en una pretensió de model de vida antinatural, on es sega el que és natural i s'implanten xips de com s'ha de ser i què s'ha de fer i això està bé i això està malament. I estava bé i s'havia de ser i s'havia de fer d'unes formes precises i les subformes que no hi arriben pateixen, el cervell es podreix, el cor postís es desespera.

    El pagès va quedar-se quiet davant la imatge: la nena i el tobogan. La nena abillada amb parracs. El tobogan, un arc protector amb graons penjant, com braços que l'òxid li hagués mutilat, o com si volgués ser inaccessible. Semblava un estrany elefant metàl·lic de perfil: coll i orelles i trompa.
    El pagès no podia moure's ni deixar de mirar la nena i el tobogan.

    Fins que es va posar a córrer cap a la caseta del camp.

    Quan va tornar duia un sac d'arpillera tallat per tal que la Siona se'l posés.
    Quan va tornar duia un tió i el va posar a terra, davant d'ella i li va dir que tanqués els ulls una estona, mentre taral·lejava uns mots dansaires i els primers estels gosaven apàreixer al firmament amb una fermesa que semblava estrany.
    La Siona no parlava, però va comprendre. I va fer cas.


    Quan va obrir els ulls la lluna també hi era i un núvol li feia de llacet.
    Quan va obrir els ulls ell li va dir que s'ajupís i descobrís el tresor del tronc màgic.
    La Siona va fer l'esforç molt gran de tallar arrels, les d'una positura de molts anys allà palplantada, petrificada. Però res li feia mal, perquè ho va curar el gran somriure que va esclatar per primer en la seva existència en trobar-se davant aquella fusta riallera (el pagès li havia dibuixat una cara ben naïf amb guixos) i els presents que li oferia: moniatos i pomes.

    I van anar a menjar-se'ls i tan aviat com va poder el pagés va demanar de fer dur el tobogan al seu camp, que el volia arreglar per la nena que el Nadal li havia fet arribar per tal que la cuidés.


    Mena
  • RE: NADAL DE CONTE
    Mena Guiga | 10/11/2013 a les 22:16
    primer cop en la seva existència (m'havia deixat de posar 'cop')

    per a la nena (hi faltava la 'a' part de la preposició composta).

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: