Muda

No es veu sencera, però crec que si clickeu damunt la imatge s'us obrirà.

Buit o destinat a no contenir,
anant a embuts, a la lletania
de disbarats, dissimulant
que fàcilment es deixa instruir.

"Ens cal una pedra més dòcil, senyor".
Afalacs, llagots i un buit al cor
i demà també en tota sa casa,
quan somriurà amb un somriure
de calavera sense vida.

Per mala persona: "Mortis!"
Per pensar: "Mortis!".
"Cal un gres més dòcil, amable, senyor".

Per callar durant la nit,
per la sinceritat: "Mortis! Mortis!".

Sóc com al cap
quan dormo i sóc
enterc i cargolat i bell
fosc i gelat.

Suc que m'hi cap
candor de coc
al Ter hi baixa un fang burell
enamorat.

Sac d'atzucac
al dors eixorc
del ver enrogallat cistell
d'acer forjat.

A plena nit,
en la fosca i sense llum... sense tu perque no soc, pero fent-me sense saber
-que jo si que vull tenir-te viva dins de mi!!-

i tot
mentre Figueres se m'adorm
als braços de Dali.Amb presencies estranyes invisibles,
amb amors desconeguts de la bellesa
i a plena nit,
en la fosca i sense llum
amb la foto que m'atrapa,
que vull viva dins de mi!!

Jo no soc en capdelin.
Soc imatge que projectes
damunt la bellesa d'amors desconeguts
en el carrer que queda prop de la pintura i el museu.

Tambe soc la foto que t'atrapa d'una vida sense res.

La carn emetia un aüc afilat,
el crit s’allargassava, omplia
el buit, perforava l’espai tancat
del temps, s’engolia a si mateix.
S’engolia el temps dins el buit,
perforava ell mateix la seva carn.
Un crit tancat en l’espai emetia
l’aüc allargassat que afilava
i omplia el temps.

Vull tornar a néixer dins la penombra
d’una nit obscura, sorgir de l’argila
engrapada per les teves mans destres,
fes-ne despulla del marbre que m’enterra,
cisella un nou cos per a una nova vida
i mena-hi uns ulls amb un bleix de llum
que em deslliuri dels camins de la foscor,
clava’m amb força, aferra’m a qualsevol lloc
on des d’aquest desig pregon de marbre,
de pedra isolada, pugui tornar a viure.

Deslligades les mans,
els peus m'enfilen cap a la lluita adormida,
no tinc promeses, ni temps per plorar,
etzibo un cop al no-res,
trontolla el meu món sense bastida.
Una rara llum sorgeix del melic,
il.lumina irreverent cada passa,
el gebre del marge es torna basalt,
papir per a un escrit engendrat no fa massa.
Sóc un fantasma d'allò que he somniat,
llarg i esprimatxat, xuclat pel passat perfecte,
crec que mai podré fabular amb tenir-te al costat,
neguitós no sé com donar valor a un poema infecte.
La densitat del teu record em colra la pell i m'abraça,
s'atura el rellotge en retenir els teus mots,
torno a fer tard, i de nou, t'escapes.

Plou, neva i torna a sortir el sol,
ha acabat l'hivern i ja és primavera.

Sé on ets,
la segona estrella a la dreta,
per molt que volis, estimat Peter Pan,
sé que tornaràs,
la teva ombra l'amago a la meva mà esquerra.

Sempre és difícil el començament, els primers
Passos són un món de novetat,
Com si no servís de res l’experiència dels peus en d’altres sòls.

Mai no és fàcil aguantar l’equilibri
Damunt de la corda fluixa de l’Univers que ens envolta,
I accelera la seva rotació quan comencem
A avesar-nos-hi.

(Qui ens guia amb tanta mestria en un món diferent, amb tanta perícia?)

Mai no és fàcil arribar a acostumar-se
A la varietat; l’errívola brúixola ens acompanya
Per a que ens sentim més perduts encara.

Sempre és difícil la fermesa, en el vertigen d’un món
Que no s’atura mai, que gira constantment,
Eterna, i mai no s’aturen l’evolució i el canvi.


d.