Minirepte 96. Paraigua.

Li agrada passejar sota la pluja. L'aire fa gust de nostàlgia i solitud, i ell recorda.
Recorda quan passejaven plegats, sota els paraigües més petits que trobava: a ella no li agradava mullar-se i, així, es veia obligada a arrambar-se molt i molt per aixoplugar-se, fins que ja no eren dos -sinó un de sol- els passejants.
Recorda com els grisos es vestien de llum i mudaven la monotonia en un esclat de colors.
Recorda com la primavera feia brollar flors grogues i vermelles entre la gespa, i com l'herba verda era, aleshores, encara més verda.
Recorda com finalment acabaven mullats i en el fons no importava car els hi donava una excusa per acaronar-se fent veure que s'eixugaven.
Ara que ella no hi és, ja no li calen paraigües petits. Li segueix agradant, però, passejar sota la pluja -solitari i nostàlgic- i aixecar el rostre al cel perquè la pluja li renti el plor amb gotes de primavera.
Espera trobar entre els núvols un arc de Sant Martí que l'ompli d'esperança.

https://itunes.apple.com/es/artist/josep-maria-espinas/id440680400

Em sembla que aquí a dalt hi ha la tela aquella amb barnilles articulades que...

O si no, l'original



Ai, quins anys aquells!

El dia que vaig fer quinze anys em regalaren un paraigua. Horrorós: era d’un color verd obscur, amb redolins negres. Ho recorde molt bé per dues coses: no mai m’han agradat els paraigües -en cas de pluja, sempre he tingut preferència pels impermeables- i sempre li he tingut fòbia al verdós fosc, sobretot si anava adornat amb taques negres. M’imaginava la representació d’un bosc espès sense cap llum i farcit d’escarabats voladors.
Com podeu suposar, el vaig deixar al fons d’un armari que només utilitzàvem per les andròmines. I allà restà, oblidat, anys i anys. Fins que un dia de pluja, no sé exactament el perquè, el vaig recuperar de l’anònima i claustrofòbica vida per fer-ne ús. Vaig eixir al carrer i vaig intentar obrir-lo per aixoplugar-me. Ell, cabut, s’hi va negar. Cap dels meus intents per desplegar-lo tingué èxit. Cabrejat, li’l vaig oferir a una velleta que estava mullant-se.
- Bona senyora, tinga!
Sense cap forçada, el va obrir a la primera. Ho vaig considerar una venjança personal del paraigua.

Avui semblo autista. En el meu món interior on hi cabo només jo i ningú més, on tot el que és aliè em molesta. I, a més, he d'escriure sobre paraigües i no m'arriba cap idea mitjanament acceptable. Fa dies que les muses es burlen de mi i em transmeten paraules de dol i de tristesa més que potinejades. Estic com Sheherezade i, per més ironia, angoixat per un sultà inexistent que no em reclamarà un relat. Potser és l'exigència personal que em té en tensió o el sol espaterrant que no ajuda al procés de creació. Ni un indici de pluja en el cel ni en la previsió meteorològica m'allargarà una mà per gargotejar quatre línies on encabir-hi subreptíciament una barnilla només. I experimento una ciclotímia lleu des del moment de llegir la proposta del Minirepte. Des de l'eufòria de mil-i-una idees entrelligades a la depressió de veure que el termini s'exhaureix i no hi ha res dins del meu cap que interconnecti les poques neurones que se m'activen ja. I el bucle no s'atura, s'entortolliga encara més al meu voltant. No seré capaç de crear un plugim, ja no dic un diluvi, per provocar més xafogor o un xàfec aparegut del no-res que sorprengui una parella fent l'amor a la platja? O serà millor rendir-me davant de l'evidència que he perdut pistonada en això d'escriure i que Picasso tenia raó en dir que les muses t'han d'agafar treballant? Com que la peresa em tempta tant els últims temps... Berenaré, que serà més profitós. Engego el televisor i, al canal de RAC105 apareix l'escultural Rihanna. L'apegalosa melodia d'Umbrella em provoca urticària. Qui ha estat capaç de compondre aquesta gasòfia sobre paraigües? No pretenc respondre aquesta pregunta filosofal; quan acabi de berenar intentaré endegar el meu relat. Per ara desisteixo.


d.

'Mena', 'Deo'... i a qui més pertoque:

Li l'ADJUDICARIA directament a '"ninona'" el següent MINI...

Aixo d'aixoplugar-se sota un paraigües petit per tal d'estar més a prop és de PM!!!!!

Esteu d'acord? Ho estàs, d.?

(Ja poden dir allò de la """conbabulasionjudeomasònica""" O allò altre de les """'dictadures'""/""dictablanes" que nosaltres 'erra que erre'... O era 'erre qui erra'? O erre qui erre? O ....)

PS. Quin mal de cap, senyor!

Salut i rebolica!