Minicomentaris del repte clàssic CONTINUUM

Tres relats molt ben fornats esdevenen tres valuosos regals. Els agraeixo amb un somriure i amb una lectura de dues i tres vegades, per tal d'assaborir com cadascú barreja mots -allò dels estils- i...com acaba la història. Els finals no són finals. Són, també, començaments. I això ocorre en els escrits de lisboa i akeron. El del primer, cap a un canvi gèlid (o sigui, per a mal) desprès de mostrar el primer exemple dels perills del món natural mitjanant simulacions a humans en temps megatecnològic destinats a la inhumanitat, denominats 'soldats escollits'; en el segon, la persona que no concorda -perquè quelcom superior i més autèntic a l'imposat o li calla per dins- en unes maneres de fer i ser, malgrat les tenalles de la por i amb la 'sort'-ajuda d'un descobriment (llibre=coneixement -en el relat, en el món que vivim hi ha molta merda editada, també)...doncs -m'ha quedat molt llarg i m'he perdut!...és empès i s'atreveix al canvi per a bé. Pel que fa a la narració deomisíaca, la 'imitació' del protagonista vers el que la seva mare ja havia fet (matar fills, amb l'excepció d'ell) em fa pensar en un anticontinuum que pot ser d'una societat salvatge amb certs rituals o bé d'una de moderna (més salvatge encara).

Gràcies per participar i gràcies per esperar aquests ni-comentaris.

Passo el torn a preparar un nou repte a...Akeron.


Ens hi trobem!


Mena