Mil crims perfectes i tan sols un d'imperfecte.

Abans que s'enraveni, l'esquartera i el trosseja amb precisió. Ha estat fàcil matar-lo. Un bric de vi barat i la seva conversa s'ha convertit en un barboteig inintel·ligible. I, aprofitant l'abraçada en ple deliri alcohòlic, li ha clavat el punxó a l'alçada del bulb raquidi i ha notat el pes d'aquell cos inert, pudent a l'instant. Dur-lo al cotxe ha estat arriscat però encara més fàcil que matar-lo. Qui s'estranya de l'ajuda oferta a una persona borratxa? Ja a casa i sense cap perill actuarà amb més rapidesa. Col·locarà el cos damunt del taulell central de l'habitacle del garatge, tallarà la roba amb el bisturí esmolat i engegarà la fresadora per esquarterar-lo.

No ha embrutat res que no es pugui fregar amb aigua abundant i detergent. L'habitacle, totalment insonoritzat i enrajolat, el va pensar per això: poder gaudir dels assassinats amb llibertat i sense haver de preocupar-se per la sang, que s'escola lentament pel desguàs del centre del terra mentre comença a embotir els trossos de l'indigent dins dels cilindres metàl·lics. També han estat dissenyats per passar desapercebuts. Irregulars i rovellats perquè es barregin amb la ferralla perfectament, amb tancaments hermètics que no deixin escapar ni olors ni líquids...

Després de sopar, carregarà els cilindres que pugui dur en un sol viatge al maleter del cotxe i conduirà fins al descampat proper a la ferralleria. No hi ha dispositius de seguretat, sols els tres rottweilers. Calmarà els gossos amb un xiulet agut i amb trossos de carn sobrera de la víctima i s'escolarà dins de la nau. A les fosques, agafarà el camí central, que arriba al fons del magatzem, a l'alçada de la porta de darrere. L'obrirà i serà de nou a l'exterior, on s'hi amunteguen tones i tones de ferros entortolligats, doblegats, rovinosos, que esperen ser carregats en camions cap a la foneria. Llençarà un a un els cilindres perquè junts no despertin sospites. Encara que ell manipuli aquells munts cada dia hi ha inspeccions... Desfarà el camí fins a casa, sense presses, mentre escolta Bach. Potser bufarà el migjorn, perfumat amb les magnòlies obertes de bat a bat dels jardins pròxims al seu xalet.

Tot d'una, sent un soroll imperceptible i atura la màquina de segellar els cilindres. Un rau-rau provinent del seu estómac, que anuncia que s'està endarrerint l'hora de sopar. Deixa la màquina, frega i s'esbandeix la brutícia i la sang a la dutxa contígua a l'habitacle i es treu la granota de plàstic, que impedeix que s'embruti l'uniforme de la feina d'altres substàncies que no siguin rovell o pols. Un cop canviat, apaga els llums i es dirigeix cap a la cuina. Ja continuaré després, pensa impassible. Almenys aquest ja no es pixarà en les meves torretes.


d.

Estimat jutge,

em declaro malalta del cap. I no és perquè el meu advocat m'hagi dit que em pot rebaixar la condemna, sino perquè sé que no em rutlla, del tot bé, la massa grisa cervical. Li explicaré amb pèls i senyals el que em va dur a convertir-me en una assassina, i no en sèrie com diuen alguns, un no sé què en que puc estar relacionada, jo només n'he matat a un!
Començaré desde el principi:
Admirava a la senyora Jessica Fletcher, em gravava els capítols de la sèrie que rebobinava como una fan malaltissa, intentant memoritzar les seves pautes i conclusions. A més de ser una lectora compulsiva de gènere negre, fumadora i "cafeïnomana". Queda clar senyor jutge d'on em van venir les ànsies per estudiar criminologia. Em va costar molts calés l'escola privada així que el treball de final de carrera era fonamental per treure'm el títol. Després de nits de vigília i de matins amb la boca desencaixa, a causa d'un barboteig d'efecte nerviós, vaig decidir fer el treball sobre la ment d'un assassí. I aquí és on comencen els meus trastorns neuronals, psicosis fortuïta i l'obsessió per a un crim perfecte. Només així, seguint un mètode psicoanalític podia analitzar els estats d'alienacions mentals transitòries i fer una immersió psicològica subjectiva. Espero que pugui entendre tot el que li explico, tot i estar un mica boja (a punt de psiquiàtric, senyor jutge, necessito tractament i una bona reinserció) tinc fusta per a la professió, no d'assassina, dic de detectiva.
Ja vaig al gra que l'advocat m'ha dit que només puc escriure un màxim de cinc-centes paraules. Era important seguir les quatre pautes QCOQ: qui, com , a on i quan. Fins que vaig maquinar el que seria una jugada mestra: assassinar al professor que ens avaluaria el treball i deixar-li a sobre la taula una matrícula d'honor.
El vaig estar seguint d'incògnit, dia i nit, sense reposar. Anava al gimnàs tres dies a la setmana, era un amateur del padel. Conduïa un cotxe caríssim que aparcava al darrera de les instal.lacions; aquest seria el falç mòbil per a un possible assassí que mai no trobarien. Ja m'havia imagina't l'atac per sorpresa, perfeccionant els meus moviments per qualsevol imprevist que sorgís com ara d'enravenar-lo amb una clau de karate si es resistia a un primer cop. El munt de ferralla abandonada d'una vella porteria de futbol, en un abocador proper al gimnàs, podria resultar un bon instrument per l'atac, un cop sec a la nuca i un treball impol·lut a sobre la taula del cadàver.
Així va ser, senyor jutge. Un diumenge al matí, amb un vent de migjorn que feia dansar els arbre, el vaig pelar com una assassina de campionat. Merda de ditades! Estava tan ofuscada que abans de marxar li vaig tancar la porta del cotxe amb la mà despullada.

Sé a ciència certa com rutlla la ment d'una assassina, per això li prego que no m'ho tingui en compte, estic boja senyor jutge.

Tres per quatre metres: ritual de mort

Bob Wale surt pensarós de casa. Sent la imperiosa necessitat de tornar a matar, un desig imminent i indefugible. Dubta si fa prou temps de la darrera víctima com per córrer el risc, però el dubte no és prou per calmar la seva ànsia. Per fi ha decidit qui ha de morir, ha trobat la persona perfecta: una dona sola en la seva desesperada maduresa, desarrelada del món i, el més important, que viu aïllada en un racó perdut entre boscos. I un cop presa la decisió, la resta li ve rodada en la seva ment malaltissa. El més excitant de tot és assaborir que ella no en sap ni en sabrà mai res, de les seves secretes intencions; que és a casa veient la tele o cosint al porxo sota el llum de peu, gronxant-se al balancí, ignorant per complet que l'home calb vingut de migjorn que fa unes setmanes s'ha instal.lat a la vella refineria és el seu assassí, ho serà en un termini fixat. Des d'ara, en Wale té el control absolut i final del seu dia a dia, ella no és ja sinó una ànima comdemnada estúpidament per l'indefugible atzar contra el qual no hi pot fer res.
En Bob la recrea mentalment per sota i dins i té un calfred i fa salivera. Allò seu algun dia acabarà, segur, l'agafaran i el penjaran o ell mateix hi posarà fi, però mentre…Mentre, el plaer en la preparació del seu privat ritual de mort és del tot indescriptible, una aroma intensa que l'impregna i omple la nit amb la seva penetrant dolçor a sang fresca. En Wale es rellepa i va decidit a buscar la furgoneta tancada amb cadenat a l'hangar. Un cop dins, no pot resisitir-se i fa una ullada ràpida a la cambra dels horrors que ha construït reproduint el patró de les anteriors: simple, blindada al so i la llum, inabastable per a algú que no en sàpiga la seva existència, aquells tres per quatre metres esperen…"Una cambra molt especial per a hostes molt especials". En Bob somriu satisfet.

***

La dona és asseguda al porxo quan veu una ferralla polsosa frenant al camí d'entrada. L'home calb de somriure franc, aquell que s'ha instal.lat a la vella refineria i que tan bona impressió li va causar quan li van presentar, baixa del vehicle amb passes segures i se li acosta. Se sent confusa per la inesperada aparició, no està preparada, no sap què li dirà, i per uns segons s'enravena al balancí, nerviosa i tensa. Sap que la busca amb intenció i que com a excusa ve a demanar-li alguna cosa, però no sap què què què li dirà. Però aquest cop no pensa cedir al seu barboteig habitual i parlarà amb ell, decideix resolta.
Així, quan l'home fa la seva proposta de sortir a sopar junts, ella diu que sí de seguida i l'acompanya convençuda i feliç d'haver fet per fi el pas que li canviarà la vida.

      Darrere d'aquella paret de migjorn de la presó, on estava situada la cel·la d'en Casals, tot seguia movent-se. Transcorria el temps, malgrat, per a ell, no existissin ni els dies ni les nits. S'aferrava als barrots, amb els ulls oberts, sense veure res. L'única novetat era quan apareixia el sentinella amb la galleda i el plat d'arròs o, de tant en tant, de llegums enravenats. Menjava sense gana, però, haver passat fam en temps de guerra, feia que no volgués donar opció a les rates.

      No es podia dir que s'avorrís: estava engabiat en la seva ment. Pel cap li passaven tantes coses... Malgrat que sempre s'havia estimat la vida, el pensament del suïcidi li rondava. No volia morir però ja era mort. Recordava els vells temps que ja mai més tornarien per a ell. Havia estat un nen feliç i un adult coherent i apassionat. Amb energia, lluità des de la milícia republicana. Estimà bojament la Isabel. La seva havia estat una inestable història d'amor en temps de guerra. Tenien planejat fugir tots dos junts del país, quan el detingueren. Ella intentà ajudar-lo des de fora, però, no aconseguí cap mena de via exculpatòria.

      El dia i l'hora havien arribat, l'estrident so de ferralla que produïen les claus per obrir la porta que donava entrada al pavelló assenyalà la imminent execució de la condemna.
El coronel, acompanyat per tres sentinelles, vingué a cercar-lo. En Casals cregué que la cara d'aquell militar li recordava la d'alguna persona, es tragué la idea del cap pensant que ja desvariejava.

      El coronel el mirava complaent. Desitjava aquella execució
més que qualsevol de les moltes que havia presenciat. Hauria pogut utilitzar les seves influències per evitar-la, però no, empès per una gelosia extrema, havia agilitzat els tràmits per tal de fer-la realitat. Sabia que potser mai no aconseguiria que el seu amor per la Isabel fos correspost i que la seva actuació era condemnable. Però estava convençut que, després d'aquell desenllaç, podria començar a ser feliç. El republicà deixaria d'interposar-se entre ell i la Isabel. A la seva vida només hi havia espai per a les victòries, no hi tenien cabuda les derrotes.

      En Casals protagonitzava aquella melodia difunta que tants dies havia escoltat: les passes militars, el pany de la cel·la, els insults dels sentinelles, el barboteig dels condemnats... Però ell no va ser capaç d'articular cap so, amb prou feines podia anar arrossegant els peus. Finalment, arribaren al pati d'armes i només s'escoltava silenci. El tro de foc acabà amb la seva vida.

      El militar es preguntava si els assassins ordinaris se sentien envaïts per les mateixes emocions que l'assetjaven a ell. Segurament no. La seva eufòria era més gran perquè el seu era un crim des de la impunitat.

Un, dos i tres. Sempre compto fins a tres abans de clavar el ganivet enmig del cor. Em fascinen les diferents reaccions que han tingut les diferents víctimes. Odi, por, sorpresa... Totes em produeixen una satisfacció estranya, noto com la sang em corre per les venes quan la fulla esmolada entra suaument als seus cossos. A molts se'ls hi enravenen tots els músculs en sentir l'acer fred. Alguns intenten evitar el seu trist destí, lluiten fins a l'últim moment, barbotegen insults mentre mouen els braços d'un costat a l'altre, però a poc a poc van perdent les forces, i finalment deixen anar l'últim alè. En canvi d'altres simplement tanquen els ulls, i les llàgrimes s'escapen per les seves galtes, saben que no serveix de res resistir-se.

Morts diferents i totes incomprensiblement igual d'atractives, no us podria dir quina ha estat la millor de totes. A mi em semblen totes especials, totes tenen algun petit detall capaç de posar-te els pels de punta, i llavors, en aquell precís instant és quan et sents viu de debò. A vegades si la persona ho mereix intento tallar-li la jugular, és una forma molt més elegant de matar i també de morir. És el meu petit homenatge envers a la persona escollida, no us penseu pas que totes són dignes d'aquest final. D'altres els clavo una i altra vegada el ganivet per tot el cos, expressant el fàstic que em provoquen. Ja fa molt de temps que vaig perdre el compte de totes les vides que he robat. Potser vint, potser cinquanta, potser cent. I totes m'han fet sentir una mica més viu.

Un, dos i tres. Li he clavat el ganivet enmig del cor. Avui la fulla no estava esmolada i ha grinyolat com un tros de ferralla. Embogit, amb els ulls quasi sortits, esperava una reacció que m'estimulés. Fins i tot se m'ha escapat una petita rialla quan la fulla li ha travessat el cor. Però la mala bruixa m'ha esgarrat el moment de màxim plaer. La seva mirada denotava la llàstima que jo li provocava. Era ella qui estava morint, era ella qui ja no podria gaudir mai més de la vida, jo li estava prenent tot el que tenia. I aquella nena mimada, que no deuria tenir més de vint anys, m'estava perdonant? Qui collons es creia que era? I llavors ha tancat els ulls i ha deixat de respirar.

Cau el sol de migjorn, em sembla que m'he passat quasi un dia sencer vagarejant pels carrers. M'han passat un munt de coses pel cap. Milers d'idees però cap capaç de calmar-me. Fins i tot he pensat en confessar tots els meus crims i acabar amb aquesta vida. Però ara, després d'una copa de vi, m'he adonat que sóc massa dèbil per aturar-me. Un, dos i tres...

Hi havia tres ximplets que es divertien posant reptes complicats i capriciosos. Que no posis aquestes paraules, que no facis servir el "si", que posa 333 paraules justes... Qui els va parir!! Els hi vaig enviar un llibre explosiu a cada un i van quedar socarrimats com una torrada oblidada. Res, 100 grams de napalm i fregits com uns pollastres a l'ast, pobrissons... ves quina pena que em fan... ara estic més tranquil...

A aquella relataire que em va posar un 8 quan tenia la puntuació a punt per sortir als destacats li vaig fer una visita a casa seva. Li vaig esberlar el cap amb el seu propi ordinador, ara pura ferralla. Si, ja ho sé que era recent arribada al web... doncs ara també és la més novella del cementiri, haver-ho pensat abans. O es posa un 10 o no es valora, oi?

Vaig invitar a dinar al relataire que em feia aquells comentaris tan crítics. Mentre olorava la cassola del suquet de peix, li vaig encasquetar un contundent cop amb el gerro d'Almeria que m'havia regalat la ex. Se'n diu matar dos pardals d'un tret. Quan estava mig estabornit li vaig fer empassar tots els comentaris que prèviament havia imprès. "Els relats no, els relats no!" va ser el seu darrer barboteig. Es va ofegar. Va quedar enravenat i més blau que un barrufet al congelador. Una cosa és dir al fòrum que no t'importen les crítiques i l'altra que vingui algú i et critiqui realment... és que no s'entén?

Després vaig tenir molta mala sort. Van venir dos mossos a cosir-me a preguntes. Vaig pensar en esquarterar-los però se'm van avançar i em van immobilitzar. Emmanillat i amb un sac al cap no vaig poder fer-hi res. Què cabrons!

La presó és horrible. Et lliguen les mànigues de la camisa a l'esquena i t'endollen a corrents elèctrics que et deixen amb els ulls sortits i amb pudor de socarrim. Ara, el més emprenyador és no poder connectar-se. Trenta-cinc dies sense poder reptar ni posar parides al fòrum... insuportable.

Així que aquest migjorn, en un descuit del rabassut de les injeccions, li he entaforat l'orinal al cap, li he pres la xeringa i li he clavat l'agulla al mig del coll. No sé si cridava de la punxada o de la pudor... he fugit, que em busquin...

Estic pensant en continuar la neteja a RC. No m'agraden els relats eròtics que intoxiquen el web. Les històries llargues em cansen. Les curtes no són ni carn ni peix. Els nanorelats són una merda. Petita, però merda. I els poemes... pse... potser els rodolins... no sé...

Algú vol venir aquí al cibercafè? Seria fantàstic!... fem una birreta?... alguna ànima caritativa que em doni la seva adreça o el mòbil? Necessito parlar amb algú, contrastar opinions... desfogar-me...

Ah! I odio els jutges que desqualifiquen a la gent senzilla perquè no han posat bé les paraules clau o s'han deixat algun accent... torracollons dels nassos!

Les observava a diari, delectant-se en els detalls interessants, sense que elles s'adonessin. La constitució física, l'edat, el color dels cabells, l'ètnia, eren dades que registrava de manera automàtica en el seu cervell. Quan disposava d'un número elevat de possibles candidates, descartava les que no considerava cent per cent idònies, basant-se simplement en una vestimenta massa comú, un pentinat massa clàssic o un to d'esmalt d'ungles massa cridaner. Tenia molt on triar, i això acabava desviant-lo de l'objectiu final. Al capdavall només treballaria amb la pell. Tot i així, tenia predilecció per les clientes que s'enravenaven d'arrogància davant algun dels seus consells. Encapçalaven la llista, sens dubte.

S'havia fet perfumista perquè l'olfacte és l´únic dels sentits que desafia al temps, i aquella immediatesa invisible li produïa un gran plaer. Crear per crear no tenia cap sentit. En canvi, si la creació esdevenia magnífica, en poc menys d'uns segons - el temps just per gaudir-la -, se'n desfeia d'ella perquè ningú aconseguís fer-la seva. Un perfumista de qualitat acostuma a crear els seus propis perfums. L'elaboració de l'essència perfecta és molt més gratificant que la valoració de la més elogiada fragància al.liena.

No hi havia millor camp de proves que les pròpies dones. Una sola fragància esdevenia un ventall inacabable de matisos, depenent del tipus de pell que l'acollia. Cap proveta del seu laboratori era capaç d'igualar-ne l'efectivitat. Pura ferralla. A més a més, el tracte directe, el feia coneixedor de detalls de la vida privada de la víctima, que en altres circumstàncies no serien de profit, però que a ell li servien per assegurar la seva impunitat, un cop comès el crim. Dosificava amb mesura el contingut de cada conversa, per tal d'obtenir la informació necessària. Era quelcom après amb el temps.

Els millors dies eren els que duien olor de migjorn, ingredient addicional òptim. La víctima escollida passava a la rebotiga, on la narcotitzava i on, entre barbotejos de satisfacció a les venes i plaer irreverent, acabava amb la seva vida. Una nova creació havia nascut i calia de nou, assassinar-la.

Rodolant, una pilota arriba als peus d'ella en sortir al carrer. Una criatura barboteja i estira el braç de l'home que se li atansa. S'abracen i els tres emprenen el camí. La tarda suau d'una primavera incipient es bressa en l'aire de París. Ella estudia cant, ha emprès la seva vocació d'infantesa, deturada uns anys.


Ell se sent déu, hissat al tron, sobre l'escenari que han muntat, especialment per l'ocasió, als jardins del palau. Els invitats, unes tres mil persones pel capbaix, aplaudeixen exaltats el discurs, ansiosos pel gran tiberi que els espera. Celebren el trigèsim aniversari del rei en el poder. Per la gran ocasió no s'hi han estat de res; exquisideses culinàries regades amb preuats vins. En l'estrada, la gran família del monarca: vint-i-dues dones i setanta tres fills. La més jove, la seva preferida ara, amatent li apropa el vi, i li ofereix abundant menja. Ell engoleix amb ànsia mentre la suor li regalima per les carns flonges, exuberants. Té la túnica enganxada a la pell; demana que li canviïn el vestit. Li ho fa ella, també li renta i besa els peus.

La festa s'allarga fins passada la mitja nit. S'ha anat extingint la multitud i la dona continua al seu costat, dempeus, ell no s'aguanta dret. En arribar a l'habitació cau rodó sobre el llit. Una trucada inicia el pla. En pocs minuts arriba l'ambulància privada del monarca, conduïda pel metge. Hi ha rebombori al palau, sembla que abans de caure inconscient ha patit un dolor precordial. Els seus assistents més propers, cansats i borratxos, ho deixen tot en mans de la dona. Passen els controls sense problemes, surten de Palau, s'allunyen de l'Hospital i als afores de la ciutat canvien de cotxe: un tot terreny. Travessen nombrosos poblats per una carretera polsegosa, per senders gairebé intransitables. Van trobant controls de l'exèrcit. Tot rutlla sense problemes, amb el cos del monarca ocult i els salconduits adients arriben en poques hores a un poblat abandonat al bell mig del desert. El despullen, li drapen uns parracs i el deixen caure, des del cotxe. Ells marxen en direcció a l'aeroport escortats pels primers rajos de sol.

La bola candent de migjorn li abrasa la pell amarada de mosques. Obre els ulls dificultosament. S'alça tambalejant, giravolta, enravenat i incrèdul es contempla mig nu. Xiscla. Finalment cau al terra sanglotant.

L'exèrcit s'apropa al poblat on emprendran un altre jorn de matances. S'aturen en veure un cos que es belluga. Paren en sec; s'abaixen dos soldats reials. El monarca infla un somriure babau. Traginen entre les armes, remenen so de ferralla. Tenen pressa i la cridòria d'aquell boig, que assegura que és el rei, els està entretenint. Un l'estira els cabells fort cap amunt mentre l'altre desembeina una espassa. Un cop contundent el separa en dos. Cau inert el cos als peus dels soldats; els esquitxa les botes de sang. El cap s'estavella contra la sorra, que esmorteix la ganyota, i rodola insignificant.