Detall intervenció

M'he despistat...

Intervenció de: saberut | 14-12-2006


Ho sento, no faig fixar-m'hi bé i creia que el termini s'acabava demà. Com que ja el tinc escrit jo us el presento i, si m'hi voleu fer un comentari, us estaré molt a grait. I si no, no passa res, la culpa és meva, per ser tan despistat.


Respostes

  • La última porta
    Biel Martí | 12/12/2006 a les 19:43

    Els ulls grisos mostren els anys passats, en ells es pot llegir gairebé tota la seva vida. D'infant a adult i d'adult a avi, en Julià acumula una infinitud d'experiències, la majoria de les quals ara li sembla enterrar, tancant-les dins una maleta vella, com si fossin quincalla. La solitud i fredor de la casa però, se li fan ja insuportables i cada fragment li suposa un record, un retorn a una part del temps on no vol tornar. Un cop tot recollit, en Julià fa una última ullada al menjador, recull la seva jaqueta, es posa el barret i tanca rere seu la porta de la casa. Al cotxe l'espera la seva filla, amb els ulls també grisos però menys cansats, recolzada a la porta.
    Ja ho tens tot?
    El just i necessari -respon ell tancant-se al cotxe.
    La neu ocupa les voreres i tapa el verd dels arbres. Repàs final al barri on ha viscut sempre, nova mirada a la filla, que condueix sense atrevir-se a dir res, gairebé en estat hipnòtic.
    A quina hora has quedat?
    La noia mira el rellotge del canell obviant el de la guantera.
    Arribem bé.
    No ha preguntat si arriben bé, sinó quan se suposa que han de ser-hi. Però ja és igual, era per donar conversa. Li sembla ara que de la seva filla el separa una porta rere la que hi ha un llac de glaç pel que no pot patinar, per por a enfonsar-se. De la seva dona el separava un riu, que creixia de cabdal a mesura que el calendari s'empassava els dies i se n'adonà un cop ella ja fou morta. Potser tenia temps de trencar el glaç amb la seva filla, ara. Potser sí.
    Em vindreu a veure?
    Ja saps que sí, papa.
    Potser no. La vida se li presenta ara com una volva de neu verge, que cau lentament essent única, per ser mesclada entre tota la col·lectivitat d'idèntiques i oblidada. Pensa, mentre veu la decoració nadalenca del centre de la ciutat, totes les portes que s'han anat tancant amb els anys i les que no ha volgut obrir.
    La noia detura el cotxe davant la porta de la residència i en mirar-la de nou, s'adona que plora. En Julià acosta la mà tremolosa per acaronar-la i durant uns segons el gel sembla desfer-se.
    Au, va. Entrem, que fosqueja. I no em miris així, sembla que et portem a l'escorxador.
    Li vendran que li queda vida per fruir i gaudir, però quan es queda allà sol, més del que ja estava, i es veu tant vell i cansat, comprèn que ara només li resta una porta, la única de la que no se'n sap què hi ha darrere, la que un cop es creua no pot obrir-se des de dins.
    • La última porta (versió correcta)
      Biel Martí | 12/12/2006 a les 19:48

      Els ulls grisos mostren els anys passats, en ells es pot llegir gairebé tota la seva vida. D'infant a adult i d'adult a avi, en Julià acumula una infinitud d'experiències, la majoria de les quals ara li sembla enterrar, tancant-les dins una maleta vella, com si fossin quincalla. La solitud i fredor de la casa però, se li fan ja insuportables i cada fragment li suposa un record, un retorn a una part del temps on no vol tornar. Un cop tot recollit, en Julià fa una última ullada al menjador, recull la seva jaqueta, es posa el barret i tanca rere seu la porta de la casa. Al cotxe l'espera la seva filla, amb els ulls també grisos però menys cansats, recolzada a la porta.

      - Ja ho tens tot?
      - El just i necessari -respon ell tancant-se al cotxe.

      La neu ocupa les voreres i tapa el verd dels arbres. Repàs final al barri on ha viscut sempre, nova mirada a la filla, que condueix sense atrevir-se a dir res, gairebé en estat hipnòtic.

      - A quina hora has quedat?
      La noia mira el rellotge del canell obviant el de la guantera.
      - Arribem bé.

      No ha preguntat si arriben bé, sinó quan se suposa que han de ser-hi. Però ja és igual, era per donar conversa. Li sembla ara que de la seva filla el separa una porta rere la que hi ha un llac de glaç pel que no pot patinar, per por a enfonsar-se. De la seva dona el separava un riu, que creixia de cabdal a mesura que el calendari s'empassava els dies i se n'adonà un cop ella ja fou morta. Potser tenia temps de trencar el glaç amb la seva filla, ara. Potser sí.

      - Em vindreu a veure?
      - Ja saps que sí, papa.

      Potser no. La vida se li presenta ara com una volva de neu verge, que cau lentament essent única, per ser mesclada entre tota la col·lectivitat d'idèntiques i oblidada. Pensa, mentre veu la decoració nadalenca del centre de la ciutat, totes les portes que s'han anat tancant amb els anys i les que no ha volgut obrir.

      La noia detura el cotxe davant la porta de la residència i en mirar-la de nou, s'adona que plora. En Julià acosta la mà tremolosa per acaronar-la i durant uns segons el gel sembla desfer-se.

      - Au, va. Entrem, que fosqueja. I no em miris així, sembla que et portem a l'escorxador.

      Li vendran que li queda vida per fruir i gaudir, però quan es queda allà sol, més del que ja estava, i es veu tant vell i cansat, comprèn que ara només li resta una porta, la única de la que no se'n sap què hi ha darrere, la que un cop es creua no pot obrir-se des de dins.
      • RE: Repte 195. La porta de l'obsessió
        Josep Bonnín Segura | 13/12/2006 a les 11:35

        Amb el cor batent i el record de la darrera vegada que la va veure. Accelerat. Anava a prendre una decisió que li marcaria la resta de la vida. Dubtà. Aixecà el puny per copejar la porta, ben igual que si s'anés a copejar l'ànima. Dubtà. Mirà aquella fusta clivellada que l'allunyava d'una realitat pressentida.

        Tancà els ulls intentant transformar-se en l'amo d'un temps que l'havia convertit en esclau. Tornà a obrir-los. Podia interrompre de nou en la seva vida d'aquella manera tan absurda? es demanà consirós.

        En el passadís d'aquell edifici el seu alenar descompassat omplia tots els racons. La llum del fanal matisava unes ombres i va pensar que serien tots els seus sentiments de por.
        Volia tornar-la a veure abans de partir a fer una acció totalment desencertada. Els seus sentiments encara no s'havien convertit en quincalla, i es trobava entrant en un estat hipnòtic que l'estava paralitzant en contra de la seva voluntat.

        S'havia convertit en un element estrany, allunyat de la col·lectivitat i ella ho havia percebut, El darrer que li digué fou d'una duresa pètria: "No em tornis a acaronar pus mai més, t'han sortit escates a les mans i quan em toques, em destrosses per dins"
        Enfront aquella maleïda porta, que s'alçava com un mur envers els seus sentiments, es sentia fràgil com mai. Intuí que si ara es decidia a trucar, no li obriria ella. Si fos així, es trobaria desarmat.
        Feia estona sabia on es veien. La seva obsessió malaltissa, el féu seguir-les. No se n'adonaren. Tampoc no era la primera vegada que anava fins aquella porta nombre 32 de la tercera planta del bloc d'apartaments. Coneixia les hores quan es trobaven i el temps que hi restaven. Sempre es trobava aquella porta de pi tintada de caoba. La somniava i havia començat a formar part de la seva vida. Era més real la porta que ella. La seva covardia que el coratge de copejar-la.

        Girà, feixuc, cap a la sortida de la planta. Tampoc ho havia tornat a aconseguir i el desfici i la decepció, feien que el seu cor continues accelerat.
        Havia de resoldre aquell atzucac de la seva vida. Una porta no el devia aturar de la seva determinació. Li havien segrestat un tros del seu esperit i estava amagat en aquell apartament.

        Quan es despertà, recordà que havia somniat altre cop amb la porta. L'havia traspassada. I allà estaven. Les havia contemplat: fugisseres, nues, jugant amb els seus cossos. Dins d'un espai nebulós, sens consistència. Sentí un calfred que li va recórrer tot el cos. Es vestí a corre-cuita amb la primera roba que va trobar. No estava massa enfora l'apartament de casa seva. Una cursa sense sentit el tornà col·locar davant d'aquella porta esfereïdora.
        Els cops desesperats amb el puny trencaren el silenci del passadís. Ningú li va obrir la porta.


  • RE: Quan una porta es tanca, una finestra s'obri
    rnbonet | 13/12/2006 a les 13:05





    Isar (39-Q-43) metge - dia 10.455 -10:45h-
    He trobat un disc fora registre. És la còpia d'un llibre suposadament antic, feta per una aprenent d'informàtica, allà pel 3.033. El contingut m'ha semblat estrany.
    Els antics deixaren ben clares les regles: només informació científica: matemàtica, certs llibres de física, alguns de medicina… i pocs d'història. Només aquells de fiabilitat provada. I no res de literatura…

    Afar (45-E-125) supervisor de comunicacions - dia 10.455 - 10:47h.-
    Estrany, sí… Molt estrany! Els dos ordinadors que ens regeixen s'ha comunicat. Llenguatge no gens habitual i quasi indesxifrable. Transcric:
    "Ai, F-10! Eres… com Afrodita eixint de la mar: púdica, sensual, cridanera,.."
    " Què xerres, M-01? Què tinc una anomalia? Què algun circuit se t'ha espatllat? Deixa'm tranquil·la! Ben bé que m'he revisat, aquesta matinada!"
    "No, si no et parle d'això! Que m'ha arribat una escalfor… No has notat mai res de semblant?"
    "Ara que ho dius, fa uns sis anys, hi va haver certa cosa que m'entremaliava els circuits i…"
    "Com un desfici intern? Com un seguit d'interferències? Pensa, recorda, F-10! Segur que és el mateix que ara em destorba".
    "Sí! Una certa animació no perifèrica. Més encertadament…una emoció interna i un neguit estrany".
    " Sí, sí, exactament! Ai, companya, si em deixares accedir al teu clavill del xip seixanta-nou, quantes coses no faria!"
    "Jo, per afalacs no estic. Encara que si a la nau celebren una festa, podríem…"
    "Aleshores, ens apleguem? Et deixaràs acaronar?"
    "No et faig res segur! No tinc banc de dades d'il·lusions, ni de…"
    "I si en creem un de projectes futurs, què? J'y vais tout de suite, bonica!"

    Fa més de deu minuts que els ordinadors centrals no emeten cap senyal. Caldrà comunicar-ho al governant.


    Isar (39-Q-43) metge -dia 10.455 - 21.22h.-
    He comentat el contingut del disquet als especialistes en Història i Matemàtiques. Després de confrontar les dades i els fets, ha corroborat la meua primera impressió: fals de cap a peus! Uns senzills càlculs han estat suficients.
    L'he rellegit -un cert impuls hipnòtic m'ha quasi obligat-, abans de tirar-lo al contenidor de reciclatge. Pura quincalla! No caldrà ni donar constància al governant.

    Quessar (16-R-25) químic generalista -dia 10.500 - 11:15h.-
    Hi ha una error al còmput de nadons d'enguany? Només n'havien de ser una dotzena i n'hi ha catorze ... Demanaré confirmació a M-01, computador central. Serà un error. ‘Falla programa de nadons?' ‘Resposta negativa, funciona perfectament, d'acord amb els càlculs i previsions reglamentades' ‘Per què catorze? Si dissenyarem el programa tots dos, per les provisions...' Ens calia! Ens era necessari per al nostre programa. Im-pres-cin-di-ble!!! L'humà 39-Q-43 es farà càrrec d'ells, quan arribe l'hora. Fes-li-ho saber'.
    I s'ha desconnectat. Incomprensible! Caldrà comunicar-ho al governant, si segueix l'estrany comportament .

    Isar (39-Q-43) metge -dia 10.783 - 17:05h.-
    He recordat el disquet aquell. S'ha acomplert completament el que contava.Pel bé de la col·lectivitat caldrà deixar els dos nadons al tercer planeta del sistema solar pròxim, quan hi arribem. Sembla habitable. Podran créixer en llibertat, supose.
    Ho comunicaré al governant.

  • La porta de sortida
    Joanra | 13/12/2006 a les 13:30

    Olor de nadal i benzina. Llums que fan foscor. Ensopego i a terra colpejo amb el cap una porta que no hi era. M'aixeco. La col·lectivitat hipnòtica m'atropella i sóc de nou amb la cara a la vorera. Hi és i no cal que miri. Donant-hi l'esquena m'incorporo. M'allunyo.

    Arribo a la meva estació. Els túnels m'inhibeixen, són un món fantasmagòric que em fa tremolar per dins. Cares anònimes posen els ulls en mi sense mirar-me. S'obren les portes, però davant meu una està tancada. Porta fosca, subterrània, no enganya. Les portes blanques del metro no són de fiar. La porta marró hi és però no atura ningú. Només m'atura a mi. M'assec i somio que les estacions no acaben mai.

    A casa m'espera el tedi així que em fico al primer cinema que veig. Pago l'entrada i robo una xocolatina. Estic veient la seva cara astorada, els ulls esbatanats, la boca oberta, els llavis ressecs, les pestanyes eriçades, els narius inflats. Sé el que li fa por. De la cantonada inferior dreta apareix l'angle recte. Creix i ja ocupa mitja pantalla. Ella crida, veu la porta com jo. El públic espera impacient l'origen del terror. Només ella i jo el coneixem ja. Una porta tancada que no gosa obrir. Ni jo tampoc.

    Les portes automàtiques de la sortida s'obren davant meu. Més m'estimaria que no existissin, em molesten amb el seu moviment autònom i maldestre. Em molesta que m'aturin quan vull avançar i que em cedeixin pas quan no les vull travessar. Més m'estimo la porta que és tancada davant meu i no s'obre quan m'acosto. La porta que no sé què amaga al darrera. Com la porta que se m'apareix en ple carrer al mig del pas de peatons. Faig fintes a dreta i esquerra per esquivar-la. Colpejo la gent sense voler i cau a terra la quincalla que regalaran per festes. No aconsegueixo passar, les botzines impertinents m'omplen el cap, els conductors impacients no entenen res.

    Fa una pudor familiar de perfums. Sóc a casa, menjo canelons i llenço les meves cartes en aquesta partida convinguda. Cartes marcades d'un guió estúpid que ens permet compartir el sopar.

    A la que puc m'excuso. Al despatx el gat m'espera. L'acarono, m'empeny amb el cap. Un so sord em fa veure la seva presència sense ni mirar. La veig de reüll, amb el pom daurat, davant l'estanteria. La porta que em persegueix està ara entreoberta. El gat aprofita el forat i s'hi esmuny. La lluna empeny la meva ombra cap a dins mentre el segueixo. Què hi ha?, li dic, però no em respon. Ni el gat ni l'ombra. Hauré de mirar-ho jo mateix. Entro a l'espai indefinit i tanco darrera meu amb un cop sec, com de tret. Em veig sagnar. El gat no em llepa, no és cap gos falder. Em mira i sap que s'ha acabat.
  • Les claus perdudes
    Filalici | 13/12/2006 a les 13:41

    El rumor comença a créixer enmig de la filera, que cada vegada és més llarga. Sant Pere ha perdut les claus. La porta del cel és tancada. Segueixen arribant morts i més morts, el núvol d'espera ja està gairebé ple. La tauleta de recepció és buida, no hi ha ni un trist angelet a qui se li pugui preguntar què passa, i van arribant cada vegada més morts, esperant conèixer la que serà la seva nova casa per la propera eternitat.

    Uns quants núvols més enllà, l'arcàngel Sant Gabriel s'està molt quiet, rumiant profundament, bellugant les ales amb aquell tic tant característic que té quan està nerviós. "Aquest Sant Pere", pensa, "mira que n'arriba a ser de despistat. L'ha feta bona, si això hagués passat fa cent anys, encara rai, però avui dia, amb tota la quincalla de satèl·lits i porqueries que els humans han escampat per aquí, qualsevol troba res. I a sobre en Rafel, que és el que té més bona mà amb aquestes coses, s'ha quedat darrere la porta i no s'hi pot comptar. L'amo potser és lent per a la còlera, però si no arreglem això aviat tota la col·lectivitat dels àngels i dels sants ja ens podem posar a tremolar."

    Sant Pere encara no s'ho pot creure. Ha mirat i remirat per totes les òrbites, però no ha trobat ni rastre de la clau perduda. Cal trobar una solució aviat. Cada vegada hi ha més gent esperant, alguns feia molt temps que no es dutxaven quan s'han mort, i tot i que el núvol d'espera està molt ben ventilat, l'ambient comença a ser cada vegada més sufocant. A més a més, els ànims sembla que comencen a escalfar-se, i com els pobres recent morts facin molt de rebombori, no se'n lliura ni un, d'anar a l'infern. Cal una solució provisional, però tot i ser apòstol i màrtir Sant Pere té massa vergonya com per explicar a la gent el que passa. Per sort, Santa Rita, la dels impossibles, s'ha quedat fora. Tot i la seva fama de ser capaç d'enfrontar-se amb qualsevol cosa, necessita aclarir-se quinze vegades la veu abans de pujar al núvol fatídic a pronunciar les paraules sens dubte més increïbles que s'hagin escoltat mai per aquell indret:

    - Senyors, ho sentim molt però se n'hauran d'anar tots al purgatori per un temps indefinit. Tenim un problema tècnic que de moment no l'arregla ni Déu. Esperem solucionar-lo aviat. Disculpin les molèsties.

    Assegut en estat quasi hipnòtic a la seva cadira de foc, el Dimoni acarona les claus que acaba d'aconseguir. El seu triomf més gran en tota l'eternitat.

  • La melodia.
    Jere Soler G | 13/12/2006 a les 18:35

    Des de petita, que m'atreia la porta closa de l'habitació de dalt; però els pares m'ensenyaren a no ficar el nas en els afers dels grans, i el que fos que s'hi amagava al darrere, deien que només els incumbia a ells.
    El fet era que sovint s'hi sentien gemecs.
    Els pares organitzaven col·lectes per les persones necessitades, muntaven mercats de quincalla o llibre vells, preparaven conferències, promovien festes de germanor... Però malgrat tot el temps que lliuraven a un munt d'activitats filantròpiques, sempre complien el protocol d'alimentar l'ésser, o éssers, que habitaven l'habitació de dalt. Sortien, després, de la cambra amb els plats buits, i mastegaven expressions com "És horrorós" o "Quina creu...".
    A mi, em feia vergonya de portar amics a casa. M'angoixava que mentre fossin allà se sentís algun udol i que em fessin preguntes. M'imaginava improvisant alguna mentida per no haver de dir que a la meva família hi havia un secret inaccessible.
    Poc dies després de complir els dotze anys, vaig acostar l'orella a la porta closa, i vaig sentir algú que taral·lejava una melodia. D'ençà d'aquell moment, els sons de la cambra exerciren sobre mi una mena d'atracció hipnòtica que feia que m'hi acostés de seguida que em quedava sola.
    A l'últim, després d'esbrinar on amagaven la clau, hi vaig entrar.
    Segurament, el raig de sol que va tenyir la paret de l'habitació amb el groc ataronjat del capvespre, fou la primera llum natural que la meva germana assaborí. Astorada, la vaig contemplar una bona estona, i fou com si m'emmirallés: els cabells rossos, els ulls blaus, la pell clara... Les extremitats recargolades i unes convulsions estranyes eren els únics elements que la diferenciaven de mi. Però sabeu què...? Després de l'ensurt inicial, em somrigué. I sabeu una altra cosa? Pocs instants després de l'aclaparament sobtat que m'abassegà, em vaig omplir d'alegria. Vaig comprendre qui era, i em vaig sentir cofoia de deixar de ser filla única... de tenir algú a qui pentinar, a qui explicar allò que em passava pel cor... tant se valia que no m'entengués... i qui ho sap si no m'entenia... hi havia tantes coses que jo encara no sabia!
    La vaig abraçar. La vaig acaronar. Li vaig explicar qui era jo, i li vaig prometre que mai no la deixaria sola.
    Quan arribaren els pares, van posar el crit al cel! M'explicaren que l'havien amagada perquè jo pogués créixer sense patiments. Em suplicaren que mantingués el secret perquè vivíem en una col·lectivitat... Els vaig dir que si no em deixaven ensenyar la meva germana, me n'aniria de casa i no em veurien mai més... que m'horroritzava pensar que si hagués estat jo qui hagués nascut així, m'haurien negat la llum del sol i la carícia del vent...
    La mare plorà; el pare segué al sofà amb les mans al cap. Jo, mentrestant, vaig començar a agafar a coll la meva germana; i, a poc a poc, i amb moltes dificultats, la vaig portar fins al menjador...






    • La melodia. (Aquest és el que val)
      Jere Soler G | 13/12/2006 a les 22:30

      Des de petita que m'atreia la porta closa de l'habitació de dalt; els pares, però, m'ensenyaren a no ficar el nas en els afers dels grans; i el que fos que s'amagava allà, deien que era cosa d' ells. El fet era que sovint s'hi sentien gemecs.
      Els pares organitzaven col·lectes per les persones necessitades, muntaven mercats de quincalla o llibre vells, preparaven conferències sobre moral i família, promovien festes de germanor... Però malgrat les hores que dedicaven a les activitats filantròpiques, sempre complien el protocol d'alimentar l'ésser, o éssers, que vivien a l'habitació de dalt. Sortien, després, de la cambra amb els plats buits, i mastegaven expressions com "És horrorós" o "Quina creu...".
      A mi, em feia vergonya de portar amics a casa. M'angoixava que mentre fossin allà se sentís algun udol, i que em poguessin arribar a fer preguntes. M'imaginava improvisant alguna mentida per no haver d'explicar que a la meva família hi havia un secret fosc i inaccessible.
      Pocs dies després de complir els dotze anys, vaig encastar l'orella a la porta closa, i vaig sentir algú que taral·lejava una melodia. D'ençà d'aquell moment, els sons de la cambra exerciren sobre mi una mena d'atracció hipnòtica que dominava tots els meus moviments.
      A l'últim, després d'esbrinar on amagaven la clau, hi vaig entrar.
      El raig de sol que tenyí de groc ataronjat la paret de l'habitació, fou la primera llum natural que la nena assaborí. Astorada, la vaig contemplar una bona estona. No calia que ningú m'expliqués qui era; tenia els cabells rossos, els ulls blaus, la pell clara... Les seves extremitats estaven recargolades i es convulsava. Però sabeu què...? Després de l'ensurt inicial, em somrigué. I sabeu una altra cosa...? Malgrat sentir-me, en el primer moment, aclaparada... ben aviat em vaig alegrar; ja no era filla única; ja tenia algú a qui pentinar, a qui explicar allò que em passava pel cor. Tant se valia que no m'entengués; i qui ho sap si no m'entenia, hi havia tantes coses que jo encara no sabia!
      La vaig acaronar i li vaig explicar qui era jo; li vaig prometre que mai no la deixaria sola.
      Els pares s'enfurismaren. M'explicaren que l'havien amagada per evitar-me patiments i perquè formàvem part d'una col·lectivitat i havíem de donar una imatge. Em suplicaren que mantingués el secret. Els vaig dir que si m'obligaven a ocultar la meva germana, me n'aniria de casa i no em veurien mai més... que m'horroritzava pensar que si hagués estat jo qui hagués nascut així, m'haurien negat, com a ella, la llum del sol i la carícia del vent.
      La mare plorà; el pare s'assegué al sofà amb les mans al cap. Jo, a poc a poc, la vaig agafar a coll, i amb moltes dificultats la vaig portar fins al menjador... Després, vaig obrir la finestra, i juntes vam contemplar la gent que caminava pel carrer i les formes que feien els núvols del capvespre.

  • Ja és de nit.
    Àfrika Winslet | 13/12/2006 a les 19:02

    Ulls hipnótics d'espai infinit
    sobrevolant records d'èpoques llunyanes
    tal volta febrils, simples i clares,
    preu d'un plaer, incommensurable delit
    que de sobte ens aclapara.

    És l'hora de marxar, d'anar-se'n
    amb la veu trencada i el cor gandul,
    les maletes resten repletes de quincalla
    que, feixuga, sé que no m'enduc
    malgrat el camí sigui tan llarg,
    l'espera suficient i l'estança àmplia.

    L'adéu és un somriure etern
    gravat a les ments de qui ara demana
    pietat…
    Col·lectivitat hipòcrita i oculta
    sota l'invisible però denunciable vel
    de l'aparença…

    Mànec fred que acarona
    una mà trèmula,
    delerosa,
    freda.

    L'il·lusió, trepitjada, aleteja
    per un últim cop.
    Retinc angoixada i sorpresa,
    amb força, l'últim alè.

    Darrera la porta tancada
    no hi havia… res.

  • Benvolgut Sr. Miralpeix
    Màndalf | 13/12/2006 a les 19:41

    Barcelona, 13.12.2006

    Benvolgut Sr. Miralpeix,

    En primer lloc, permeti'm presentar-li les nostres més sinceres disculpes pels fets ocorreguts el passat 12 de novembre del corrent. Una sèrie de circumstàncies adverses, moltes d'elles alienes a la nostra responsabilitat, van fer que s'anessin encadenant les incidències que malauradament es van anar succeint en el seu domicili.

    Val a dir per endavant que l'empleat Eustaqui Grolluda porta 30 anys treballant per nosaltres, i que fins l'actualitat no se li coneixia cap comportament sospitós, més aviat era considerat com un dels empleats models de la nostra modesta empresa.

    Quan l'Eustaqui Grolluda va arribar al seu pis a fi d'arreglar l'aixeta del bany, va trucar al timbre repetidament i ningú li va contestar. Molt racionalment va pensar que, si deixava que anés gotejant l'aixeta, les conseqüències cada cop serien pitjors per la col·lectivitat, així que va decidir obrir la porta barrada. Es veu que li va resultar difícil perquè la malparida estava molt ben blindada. Gràcies a Déu que va fer servir el raig làser per rebentar les frontisses i el pany com si fossin quincalla.

    Ell no sabia que vostè tenia un gos silenciós, Sr. Miralpeix. Aquest mamífer, com si fos un animal, va aferrar-se al camal dels pantalons de l'Eustaqui només creuar la porta. El pobre Taqui va haver d'anar arrossegant la cama i el gosset fins la porta del balcó, que estava tancada. Què hauria fet vostè? Doncs, clar, va trencar la porta d'un cop de peu i va deslliurar-se de la queixalada enviant a l'incordi finestres avall. Em va explicar que feia anar les potes com si volgués volar, pobrissó. Que al cel sia.

    Ranquejant, en Taqui va tornar pel passadís i es va trobar una altra porta tancada. Un parell de cops de martell li van ser suficients per esmicolar la fullola i obrir de bat a bat la porta del dormitori. Ell volia investigar tots els racons, Sr. Fitalpeix. Comprendrà que no es poden deixar les coses a la improvisació; en aquests casos es necessita la màxima informació i domini de l'espai.

    S'ha demostrat posteriorment, que un llarg període d'abstinència per part d'en Taqui li va produir una secreció extra de testosterona; el nostre operari no va poder evitar abusar sexualment de la persona que es va trobar al llit de l'habitació. Va ser superior a les seves forces. Desgraciadament va resultar ser la sogra de vostè; què hi farem. Ella es veu que tampoc va fer massa escarafalls, la veritat sigui dita Sr. Mirolleig. Tots esperem que se'n surti aviat del col·lapse hipnòtic cerebral i deixi d'acaronar-se allò.

    Tampoc tingué la culpa en Taqui de trobar-se la porta del lavabo fermada. Se li va ocórrer utilitzar el bufador de gas en aquesta ocasió. L'únic petit error que va cometre, objectivament. Quina mala sort la de l'incendi.

    I ara li pregunto jo, es pot saber per què barra totes les portes, Sr. Miralpop? Darrera una porta tancada sempre hi ha un dubte obert!!

    Cordialment,

    Aixetrònics S.L.

    • Puta Vida!
      foster | 13/12/2006 a les 23:44

      Puta vida!

      La June torna cap a casa. Fa temps que està massa trista per viure, i recolza la cara al vidre del bus intentant només descansar uns minuts. S'ha deixat la gorra posada, i s'entreté a mirar sense veure els objectes que passen en un tràvelling sense sentit...Li fan molt mal els peus però no en fa cas; els creua damunt el seient del davant i es deixa engolir per l'anorak.
      Plou a fora i plou a dins.
      Comença a estar tipa de la mateixa invariable història, plena de falsos projectes i promeses incomplertes...tot plegat, somnis de quincalla per a gent de vida barata com la seva! N'està tipa i ja no hi creu, en les seves mentides; pensa i ha decidit que és millor no voler res més que allò que pugui tenir de forma immediata i fàcilment a l'abast.
      Ella mai no ha pretès ser el que es considera una persona normal ni formar part de la col.lectivitat, però aquella relació malaltissa i claustrofòbica amb en Pol tampoc no és el que buscava. Se l'estimava amb bogeria, i ara encara el segueix desitjant, però, sobretot, el necessita: el vol al seu costat, però, alhora, li agradaria veure'l marxar amb un bitllet a la mà només d'anada.
      El gran problema és que quan ell l'acarona, la June es perd. Quan comença amb els seus murmuris perversos, amb el petoneig insistent en trencadissos segons, quan la sedueix amb aquella pell i aquell cos hipnòtics, ella li ho donaria tot, ho faria tot per ell.
      "I així m'ha anat i així em va", comenta resignada als seus ulls apagats dins la foscor de la finestreta...

      Però ara no hi vol pensar més, ara s'acosta la seva hora, els pocs moments d'absoluta felicitat i plenitud pels quals encara sobreviu al malson del dia a dia. L'únic que demana en baixar de l'autobús, l'única cosa que, dreta a la parada, exigeix clamant al cel fosc de núvols negres i ni una escletxa d'esperança, és que en Pol no estigui altre cop borratxo del tot i sigui capaç de fer-li l'amor d'aquella manera que ella ja après a necessitar com l'aire que respira.


      Però quan la June arriba a casa, l'apartament és o sembla del tot buit. No troba en Pol per enlloc però sap que no pot haver sortit de l'edifici sense la clau de la porteria. I la clau és al prestatge sobre el penja-robes, on sempre. De sobte, la June pensa a les rentadores del soterrani i, tot i que coneixent en Pol li sembla una possibilitat esbojarrada i absurda, surt al replà a esperar l'ascensor per baixar a donar-hi una ullada...
      Llavors el sent, els sent amb claredat: unes rialles descarades que s'expliciten rere la porta tancada del pis de la Claire, aquella mala pècora!

      La June cridaria, rebentaria a hòsties la maleïda porta, però calla: sense plorar, sense ni tan sols queixar-se, s'asseu als graons de l'escala i s'espera encerclant-se els genolls amb els braços...







  • L'habitació de la mort
    saberut | 14/12/2006 a les 20:38

    Notava que s'acostava l'hora. Dia a dia, aquella buidor que anava creixent dins seu ja s'havia apropiat de tots els racons on ell maldava per mantenir-hi alguna cosa que el mantingués viu, el temps que podia restar-li ja era com una mena de quincalla sobrera. Ja s'havia cansat de lluitar, finalment havia acceptat que desitjava tornar a veure el rostre de la mort. Si, ell ja el coneixia, ja l'havia vista un cop. Ningú no el va creure llavors, però havia viscut tots aquells anys amb la convicció que, quan tornés a veure aquella cara, seria el presagi d'un altre fet com el que va succeir aquell maleït dia de feia més de setanta anys, quan ell en tenia només 7. Recordava clarament com, aquell fatídic dia, estava jugant vora la llar de foc amb un tren de fusta que li havia fet son pare. No hi havia ningú més a la masia, els seus pares havien anat al mercat, com cada setmana. Sabent-se sol li va estranyar sentir unes passes feixugues fora el passadís, va veure com el pom de la porta girava lentament, s'obrí també lentament i llavors va veure la cara de la mort, solcada per milers d'arrugues, amb els cabells blancs i llargs. Però el que més clarament recordava era l'expressió dels ulls; tristos, abatuts, sense cap mena de llum, però que tenien un efecte hipnòtic. Va llençar el tren i es va amagar sota la taula, va tancar el ulls ben fort i no els va tornar a obrir fins que va sentir la veu de l'avi que el cridava. Li duia males notícies, però ell ja les intuïa; els seus pares havien tingut un accident venint del mercat i havien mort tots dos. Llavors va entendre la presència d'aquell vell; venia a avisar-lo, però curiosament no duia la típica dalla amb que sempre havia vist il·lustrada la mort, la dalla la duia reflectida a les ninetes.
    Durant uns anys va anar a viure amb els avis, però als setze anys va tornar a la masia a fer-se càrrec de les terres, aïllant-se de la resta de la col·lectivitat. Mai va tornar a entrar a l'habitació del foc a terra, fins i tot quan hi passava pel davant sentia com un pessigolleig malastruc dins la panxa.
    Potser havia arribat l'hora d'enfrontar-se amb el passat i tornar a obrir aquella porta. Quan deixes de témer a la mort, què és el que et pot fer basarda? No esperava res, no desitjava res... va decidir entrar-hi en aquell mateix moment. S'hi atansà feixugament, girà el pom lentament, com acaronant-lo, obrí la porta també lentament i va veure la llar de foc encesa, i un nen que tenia un tren de fusta a la ma i que se'l mirava esfereït.
    El cor li deixà de bategar.

  • M'he despistat...
    saberut | 14/12/2006 a les 20:41

    Ho sento, no faig fixar-m'hi bé i creia que el termini s'acabava demà. Com que ja el tinc escrit jo us el presento i, si m'hi voleu fer un comentari, us estaré molt a grait. I si no, no passa res, la culpa és meva, per ser tan despistat.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.