Detall intervenció

METAMORFOSI

Intervenció de: Bonnie & Clyde | 19-01-2017

Ara els braços s'aprimen en tiges i s'embranquen amb un desfici de dits. Camino carregat d'arrels, aixecant tot el fang de la meva memòria. Sento la meva malaltia. La meva ànima emmetzina el meu cos.

Podria dir quan es va iniciar aquesta metamorfosi. Quan el meu cos va ser rebutjat per primer cop. I també us puc dir quan es confirmà aquesta transformació en ésser de fusta i palla. Quan la meva ànima surà damunt el rebuig del meu cos.

Visc amb aquesta quotidiana obligació de bona persona. Clepsa abocada als esguards que cerquen recer. Amb la tendresa com a eina i amb un posat d'assentiment. I això és el que veu qui pot arribar a mi. Com unes paraules, com una escriptura. Potser és això. Estic fet per a ser llegit, i no per a que assaboreixin el meu cos. No estic fer per al desig.

Aquells dies novells, quan vaig començar a buscar els topalls d'altres cossos, enfonsaren cap endins la geografia de la meva carn, fent-la fugissera. Obligant-la a crear laberints insòlits de solitud. D'aquesta presó la meva ànima començà a escapolir-se, amb tota la senzillesa de la seva sinceritat, fins que va començar a deixar-se veure.

I arribaren aquells dies, quan el meu esperit rebia el suc de la bellesa d'altres ànimes que havien abandonat el seu plaer en altres cossos, ofegant dins meu la meva carn corcada, rebutjada.

Això no és una sentència, només la constatació del meu viure. Les meves abraçades amaren l'esperit de qui m'abraça, el gronxa. Però no seran rebudes mai com una abraçada sensual, delerosa de sexe.

Escoltar un dia, un altre que bo que sóc!

Voldria ser dolent. Des de la meva sang esquitxar de foscor altres cossos. Esventrar el plaer fins al dolor, posseir sense ment, buit, només instint. Natura perfumada de desig.

Però la meva ànima m'obliga a àmbits de plor, de tendresa, de comprensió. Oasi en la sorra que jo escampo, sense adonar-me'n.

Potser la meva ànima és la instintiva, ennuegant la seva pell, dominant artèries i batecs i respirar. Obligant al meu cos a aprimar-se, esdevenir dur, fusta. A esdevenir feble i fàcil de transportat, com la palla.

I així el meu cos esdevé un espantall, inútil fins i tot en la seva forma de presentar-se. Es transforma com maleït per un Déu grec. La meva ànima atrau tot el que meu cos delera, però que des de la seva metamorfosi no pot gaudir. Ni tan sols morir-hi enfilat de plaer i orgasme. Resto aturat a les meves dèries mentre la meva ànima, tan bona que no es compadeix de mi, rep i estima i s'abandona...

...quin anhel de ser desitjat. Malgrat les normes de la bellesa que diuen que l'esperit ha de dominar i revolucionar la carn per a sorgir i ser veritat.

Aquesta malaltia meva només pot guarir per un instant de passió, de deler curull de suor, sense mots, cos contra cos revoltant humitats.

Però ara ja és tard, ja només aconsegueixo emmirallar la meva ànima. El meu cos, fusta i palla, tacat de vent, camina els dies aixecant la sorra dels meus estèrils guarets.


Clyde


Respostes

  • METAMORFOSI
    Bonnie & Clyde | 19/01/2017 a les 20:05
    Ara els braços s'aprimen en tiges i s'embranquen amb un desfici de dits. Camino carregat d'arrels, aixecant tot el fang de la meva memòria. Sento la meva malaltia. La meva ànima emmetzina el meu cos.

    Podria dir quan es va iniciar aquesta metamorfosi. Quan el meu cos va ser rebutjat per primer cop. I també us puc dir quan es confirmà aquesta transformació en ésser de fusta i palla. Quan la meva ànima surà damunt el rebuig del meu cos.

    Visc amb aquesta quotidiana obligació de bona persona. Clepsa abocada als esguards que cerquen recer. Amb la tendresa com a eina i amb un posat d'assentiment. I això és el que veu qui pot arribar a mi. Com unes paraules, com una escriptura. Potser és això. Estic fet per a ser llegit, i no per a que assaboreixin el meu cos. No estic fer per al desig.

    Aquells dies novells, quan vaig començar a buscar els topalls d'altres cossos, enfonsaren cap endins la geografia de la meva carn, fent-la fugissera. Obligant-la a crear laberints insòlits de solitud. D'aquesta presó la meva ànima començà a escapolir-se, amb tota la senzillesa de la seva sinceritat, fins que va començar a deixar-se veure.

    I arribaren aquells dies, quan el meu esperit rebia el suc de la bellesa d'altres ànimes que havien abandonat el seu plaer en altres cossos, ofegant dins meu la meva carn corcada, rebutjada.

    Això no és una sentència, només la constatació del meu viure. Les meves abraçades amaren l'esperit de qui m'abraça, el gronxa. Però no seran rebudes mai com una abraçada sensual, delerosa de sexe.

    Escoltar un dia, un altre que bo que sóc!

    Voldria ser dolent. Des de la meva sang esquitxar de foscor altres cossos. Esventrar el plaer fins al dolor, posseir sense ment, buit, només instint. Natura perfumada de desig.

    Però la meva ànima m'obliga a àmbits de plor, de tendresa, de comprensió. Oasi en la sorra que jo escampo, sense adonar-me'n.

    Potser la meva ànima és la instintiva, ennuegant la seva pell, dominant artèries i batecs i respirar. Obligant al meu cos a aprimar-se, esdevenir dur, fusta. A esdevenir feble i fàcil de transportat, com la palla.

    I així el meu cos esdevé un espantall, inútil fins i tot en la seva forma de presentar-se. Es transforma com maleït per un Déu grec. La meva ànima atrau tot el que meu cos delera, però que des de la seva metamorfosi no pot gaudir. Ni tan sols morir-hi enfilat de plaer i orgasme. Resto aturat a les meves dèries mentre la meva ànima, tan bona que no es compadeix de mi, rep i estima i s'abandona...

    ...quin anhel de ser desitjat. Malgrat les normes de la bellesa que diuen que l'esperit ha de dominar i revolucionar la carn per a sorgir i ser veritat.

    Aquesta malaltia meva només pot guarir per un instant de passió, de deler curull de suor, sense mots, cos contra cos revoltant humitats.

    Però ara ja és tard, ja només aconsegueixo emmirallar la meva ànima. El meu cos, fusta i palla, tacat de vent, camina els dies aixecant la sorra dels meus estèrils guarets.


    Clyde
  • HOLDEN
    Bonnie & Clyde | 21/01/2017 a les 14:22

    Em dic Holden. Bé, no ho sé si em dic Holden en realitat. Ho dic, perquè tots els noms són inventats, oi?. Posar el nom a un fill és decidir dir-li d’alguna manera. De fet, el fill no es diu de cap manera ni s’hi dirà mai. Els pares l’anomenen d’una forma perquè sempre els hi sigui familiar. Imagineu, que uns pares anomenen al seu fill cada dia amb un nom distint? Què passaria? Probablement res. Tan sols no tindrien associada la imatge del fill a cap nom. Seria més honest, potser. O no. És honest posar sentiments a unes síl·labes? Per què no, oi?

    Bé, parides a part, sóc el vigilant inert d’un camp de sègol. Un vigilant que va crear l’escriptor Jerome David Salinger. Per tant, sóc un personatge de la ment d’algú altre. Ja comprendreu que la meva insòlita situació, és la de romandre en una presó aliena a mi mateix. D’entrada us pot semblar trista una existència així. Però, si ho analitzeu, veureu que la majoria de gent no imaginada, té una vida robotitzada, amb manca de consciència del seu propi jo i sense la lucidesa que s’acostuma a associar a tota ment apta per a pensar i preguntar-se pel sentit primigeni d’un mateix.

    Jo, vigilo el camp de sègol i vigilo tot el meu entorn. Veig la vida miserable dels que m’envolten. No ploro perquè el meu imaginador no em va dotar de fluids. Sóc fet de parracs i canyes. Ell, no sap que dins la meva clepsa buida ha brollat una consciència de mi mateix com a espantaocells. Es moriria si ho sabés el pobre cabró.
    Sí, perquè jo seria més important que la seva merda d’obra. No suporto els escriptors amb l’ego disparat. Obra. La Obra!!! Imbècil, a qui l’interessa la caca que escrius? Només a tu, onanista de la paraula. Masturbador mental que et creus superior als altres. Què tens de diferent a un llenyataire o a un revisor de metro? Ja t’ho diré. Les teves ínfules imfumables. Ets un tros de carn, un tros de temps i res més. Com tots.

    Jo, no sóc ni un tros de carn. Sóc un pensament del teu cervell malalt i soberg. Quin fàstic ser això i no tenir perspectives de millora. És el que hi ha.

    Shhhh... arriben els corbs. Maleïts ocellots! Quin desfici pel gra. També són uns pobres desgraciats com l’imaginador d’històries.

    No se salva ni Déu d’aquesta puta merda d’existència.




    (PD: Homenatge humil a “El vigilant en el camp de sègol”)


    Bonnie



  • Competència
    deòmises | 22/01/2017 a les 11:53
    Aquest matí el camp s'ha despertat amb la insòlita notícia que l'estructura de fusta, erigida unes hores abans al terreny més proper del que ocupo, ha estat consumida pel foc. Dins de la clepsa, farcida de palla, només m'hi rondava la fixació, el desfici que hi preparaven un nou espantaocells. Per eficàcia o eficiència, mai no en sé la diferència. O, simplement, perquè els anys i les collites comportaven els efectes de la intempèrie i dels canvis climàtics i calia renovar l'elenc per combatre les ocellades. També hi havia la possibilitat que aquesta competència no existís i que arribés a ser substituït sense miraments de cap tipus ni tenint en compte els serveis prestats. Sóc desconfiat de mena, potser, i amb l'autoestima un xic baixa, tot i que sembli una cosa pròpia dels humans, nosaltres, els espantaocells també tenim un magí prou desenvolupat. Malgrat les limitacions òbvies, és clar.

    Aquest matí, dic, la brisa portava la ferum de la fusta cremada i, amb ella, el record d'aquelles ombres que es movien sigil·losament un parell de capvespres enrere. Amb destresa, havien enterrat i clavat els dos taulons, entrecreuats, en un sot profund, com si esperessin ser ocupats pel seu inquilí cobert de parracs i farcit d'herba seca. Però allà hi restava. Després de la celeritat inicial, res. Cap altra novetat. I la nit queia de nou i la humitat i la gebror. Aquell marge d'inactivitat em tenia pensarós, tot ordint la trama d'allò que podia succeir. Perquè plantar-nos, a nosaltres, és una tasca ràpida i gens elaborada ni laboriosa. Potser era un espècimen sofisticat al màxim, o amb noves millores que solucionessin els defectes d'un estaquirot que, a la llarga i irremeiablement, disminuïa la seva capacitat d'espantar les aus i, per tant, pèrdues en les collites.

    La part més sorprenent, però, ha estat aquesta matinada. Els homes traginaven embalums que costaven d'identificar; a ells tampoc no els podia reconèixer prou. Tenien moviments bruscos, com si, entre la foscor, no distingissin els desnivells del terreny llaurat. Com si no hi estiguessin familiaritzats. Els xiscles ofegats m'havien despertat, uns minuts abans, del son lleuger que solc tenir. A aquelles hores no era massa habitual tenir visites ni feines agrícoles. La llum del sol és més adient per a tot plegat. Les torxes il·luminaven aquella fantasmagoria que provocava la barrija-barreja de clarors i ombres, i alguna cosa no em quadrava. No era la forma habitual d'actuar, emperò...

    Per no dir que em sobtava que, d'entre la roba que carregaven quatre d'ells, els crits fossin més intensos. En pujar-lo i recolzar-lo en el tauló vertical, els laments es multiplicaren. Era un espantaocells ben peculiar, aquell. Un pèl figaflor però ben acabat, pel que es podia entreveure. Quan vaig copsar-ho fou en fixar-lo al tauló horitzontal. En picar la cabota del primer clau, el crit que es va sentir va ser exagerat, quasi una hipèrbole. Llavors vaig desistir a xafardejar més. Sabia que aquell sòmines no podria passar-me la mà per la cara amb aquella covardia. I, tot seguit, vaig agafar de nou el son. No hi va haver motius per seguir amb les cabòries; tampoc per desvetllar-me ple de preocupacions pel meu futur.

    Ni el foc posterior no em va despertar més, ni aquelles caputxes que cobrien els caps dels individus que muntaven el nou espantaocells al camp veí, ni aquella triple K tètrica, que m'esborronava sense saber per què. Fins aquest matí he dormit, com un soc, el somni dels justos.


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.