Menudeses

però no acabo d'entendre això de l'usuari lector "votacions".
On penjem els poemes, aquí sota mateix?

Faig torrades
amb pits de dona
d'un matí elèctric.

S'escola un fil de sang
mesclat amb cafè vessat,
al racó del terra.

I abans de marxar,
magnètica,
m'arriba un cop de porta.


d'entrada, penjo això. Potser d'aquía diumege, si tinc una estoneta, ho revisaré. sinó serveixi això coma primer repte poètic participant!!!!

em sembla be, ho provaré.
però on ho pengem?


salut!!!

Tot siga per l'idioma! Si escric "la llengua" hi ha qui pensa malament... O siga, participar és 'lo' important!

"Un gat no hi és. O sí, amagat
darrere un pitet blanc; de contrapunt
a uns falsos pits. Ella tampoc.
Il·luminen, però, un mur, on, penjat,
dorm la imatge d'un senyor amb mala llet.
Mentre, la torradora confosa en cafetera
-i assassinada, per cert, a sang molt freda-
intenta torrar, amiga, uns perduts grans de cafè
que ens fan la cua del viu-viu, talment formigues
I l'aparell indefinit del fons, diguem-li microones,
forn, caixer automàtic o escurabutxaques
està espatllat. Ja no funciona."

No queda com ho havia imaginat. Refaig, amb // finals vers:

Un gat no hi és. O sí, amagat//
darrere un pitet blanc; de contrapunt//
a uns falsos pits. Ella tampoc.//
Il·luminen, però, un mur, on, penjat,//
dorm la imatge d'un senyor amb mala llet.//
Mentre, la torradora confosa en cafetera//
-i assassinada, per cert, a sang molt freda-//
intenta torrar, amiga, uns perduts grans de cafè //
que ens fan la cua del viu-viu, talment formigues//
I l'aparell indefinit del fons, diguem-li microones,//
forn, caixer automàtic o escurabutxaques//
està espatllat. Ja no funciona.//

Ara va bé! És que, els "no-puetes", quan volem 'convertir-nos' tenim més maníes!!!

Impressió

Cafetera dona
amb el broc sagnant sang.
I l'Infant és important.

El pitet estès està
la manduca escalfant-se
I si cal el pit li donarà
.
Com un tret
el quadro m'ha impactat
i sense més paraules m'he quedat.

Bellesa a on estàs?
Vellesa ests aquí.
I jo,no entenc res.

Dona,
esclat de voluntat aliena,
el temps es marceix
mentre tu romans trencada
en bocins de bellesa
escampats en un llenç dibuixat

I ningú mai
no podrà recompondre
el teu dintre astorat,
misteri profund
soterrat en el record
d'un cadàver exquisit

que un dia et va fer quadre,
intensitat, estranyesa.

La casa tancada
taronja de dins
flonja
olor de torrada.

La sina marcada
em deixa per dins
petja
de l'abraçada.

Rera la porta
l'estança de dins
sembla
enmirallada.

Sura a mig aire
el misteri de dins
blanca
cosa encantada.

El fil de coure
el foc porta endins
vessa
se surt de mare.

Colors daurats,
òrgans vitals,
pitram de blanc,
enginys moderns...

Ella és la dona
del món futur,
mare de tots
per inducció!

Garlanda aurífera
en coll nu de riqueses.
Obssessió vestida
d'inconnexes metalls.
De la ferida oberta
en el pit marbrat,
raja sang que estens
damunt les tovalles,
i en l'instant ínfim
que separa el meu mossec
del teu crit,
saltaran punts suspensius
de temença a la soledat.

angie

Que amagues pels racons?

En aquest espai finit,
faig festa de la teva sang,
que s'escola del rerefons
de la silueta efímera del teu cos.

Bec de la teva llum.
i rebo una alenada d'escalfor.

Tu ets l'arma creadora,
disfressada de cremador.

Que els plors de la vergonya
m'obliguin a perviure en el sí de cada cosa,
a estimar totes les menudeses
com una vaguetat transcendental.
I a estimar la meva dona
que sobreviu en la sang de la memòria
d'un degoteig de plor i de servitud.

Que els somriures més àvids
habitin tots els buits de cada estança
i omplin de llum les tenebroses danses
que es confabulen dins de mi mateix.
I m'obliguin a escriure
per cada mot estalviat per viure
com si aquest fos el nostre darrer instant.

I a recordar la meva dona
-que són totes les dones que he estimat-
en l'horror d'aquest buit esquizofènic
que perviu en la sang de la memòria.