MELO253 "Màgic"

Els metges ja li ho insinuaven, el resultat de la prova no era gens bo, calia lluitar i esperar; calia, potser, resignar-se…
Ell, però, valorava massa el sol per acollir la nit, tancà els ulls a la realitat i emmudí la queixa; eixugà la llàgrima per poder ser feliç creient el que ningú ja no creia; lluità contra l’evidència fins l’últim moment. Estimava tant la llum, que no podia acceptar la foscor…

Els metges ja li ho insinuaven, el resultat de la prova no era gens bo, calia lluitar i esperar; calia, potser...resignar-se.
Ell, però, valorava massa el sol per acollir la nit, tancà els ulls a la realitat i emmudí la queixa; eixugà la llàgrima per poder ser feliç creient el que ningú ja no creia; lluità contra l’evidència fins a l’últim moment. Estimava tant la vida, que no podia acceptar la mort...

---------------------



Iong txon, en cas que no hi hagi més participacions et demano que consideris aquest text fora de concurs. Gràcies i disculpa'm.

Perquè les teves carícies
apunten a l'absolut,
cap a un amor que no es pot
permetre no reeixir,
se m'esllangueixen les mans
en voler retornar-te-les.
No hi veig clar a través seu,
no sé tampoc on recolzen,
i no vull la meva imatge
en el futur més proper
tornant a vessar les llàgrimes
per aquells dolguts amors
que en el temps no fructifiquen.

Pluja vessada
de solitud rodona,
vestit de festa
xop de tornada a casa,
els terres molls
sota la nit furtada,
cor de neguit
amb la lluna amagada.