Detall intervenció

Luminescència (o Història típica)

Intervenció de: deòmises | 10-11-2015

Tot em passa per burriquejar, i ho sap tothom. Des de vailet que ja em renyaven els pares i els mestres pel mateix. He nascut trapella i prefereixo passar per curt de gambals, que sempre s'escolten més safareigs.

La curiositat tampoc no fa cap favor a aquest meu tarannà un xic juganer. I arran de voler tafanejar és quan m'he fotut en un bon sidral. Tinc habilitats amb el mòbil, protegit per la carcassa de color blau viagra, com m'agrada classificar aquest to des que la vaig comprar. Millor que una d'acromàtica i insípida... Amb una ràpida combinació de moviments a la pantalla tàctil, he aconseguit clonar el terminal de la meva xicota sempre que he volgut -sobretot en notar-la estranya i esquiva. Així li regiro els arxius rebuts i tramesos, li llegeixo converses de whatsapp i inclús li "gestiono" el correu. Em satisfà que no s'adoni del control i cada vegada sóc més assidu a entrell


Deixes el relat així, amb la frase i la paraula a mitges perquè sembla la història típica de la pèrdua d'inspiració. I allò escrit tampoc no et fa el pes perquè no tens prou neurona per rumiar un relat que faci una mica de por, i encara menys si fas imaginar una carcassa amb aquell color. T'aixeques de la cadira i no apagues l'ordinador; sortiràs a fer un volt i aprofitaràs que ja és negra nit. Potser així se t'airegi el cervell i es pugui aprofitar alguna idea, si tens la sort que te n'aparegui alguna per impuls espontani. De tan espès que et trobes ni el cafè et despertaria d'aquesta letargia estranya de sentir-te observat i inútil alhora. Et vesteixes mentre penses en la carcassa, que estimbaries a terra o el llençaries daltabaix del balcó. T'ha estroncat el fil del minso argument que havies embastat...

De vegades, només et falta un element aliè a la història per no saber-lo encabir i et bloqueges. Surts de casa amb la boira d'aquesta cabòria i, mentre esperes l'ascensor per anar cap al pàrquing, escoltes un soroll de passes que t'astora. Abans que l'ascensor arribi al replà i s'obrin les portes, les sents properes, molt, massa. I no ets d'espantar-te fàcilment però prems diverses vegades el botó amb nerviosisme i insistència perquè l'ordre de baixada s'acceleri. No et fa gràcia trobar-te un psicòpata o, pitjor encara, un espectre errívol que no troba el seu descans etern. Ara, que és el temps de les castanyes i dels moniatos, però la gent s'entossudeix a col·locar tanta disfressa macabra i carabasses pertot arreu, els difunts deuen anar de bòlit al tanatori i al cementiri. Però tot pot ser fruit de les hores passades amb el nas ficat dins de la pantalla de l'ordinador.

Per si de cas, tens preparat el clauer del cotxe per pitjar el botó de l'obertura centralitzada i així l'escapatòria serà immediata, de córrer perill real. Quan et dirigeixes cap al teu cotxe, sense encendre llums per no ser localitzable, les sospites s'esclareixen. Una figura fa acte de presència a l'altra punta de l'aparcament. La distància és enorme per haver-la recorreguda en tan poc temps, de forma “normal”. I no tens temps d'acabar el raonament que, amb una agilitat sobrehumana i amb una rapidesa inaudita, s'acosta fins allà on t'has aturat, paralitzat pel pànic. Només hi manca una música sinistra enmig d'aquest panorama tan espaordidor i d'argument de pel·lícula de terror, d'aquelles que t'empassaves quan eres un marrec i que ara ja no t'atrauen.

Voldries córrer però no saps cap a on. Deixes anar el braç i el puny topa contra una massa cartilaginosa, que cruix sota els parracs que duu. No hi ha queixes ni gemecs de dolor, només la teva reacció de fàstic en sentir aquella textura a la mà, freda, llefiscosa... Et mous cap al cotxe, tot aprofitant que s'ha doblegat en extreure el teu braç d'entre aquell espècimen. Mig braç t'ha quedat llardós, però no t'atreveixes a mirar-te'l, ni pares esment si et segueix. El volum que veus de cua d'ull no fa cap moviment més. Tampoc no vols esbrinar què és ni quin rostre, si n'hi ha, s'amaga sota la caputxa que li cobria el lloc on hi hauria un cap. Corres com un esperitat fins al cotxe. Prems el botó que allibera les portes del vehicle i t'hi introdueixes sense pensar-t'ho dos cops.

Engegues el motor i pitges l'accelerador mentre s'obre la porta metàl·lica del pàrquing. En la fugida, atropelles aquell cos descompost i et sembla escoltar un cruiximent d'ossos desagradable. Respires en ser a l'exterior. El noviluni fa més fosca la nit, però els fars il·luminen el camí cap a la comissaria més propera. El tauler de control t'anuncia, amb una luminescència vermella, que no t'has cordat el cinturó però no hi pensaves pas, en la seguretat. També et fixes que un dels tres indicadors lluminosos que corresponen als seients dels passatgers s'acaba d'apagar.


d.


Respostes

  • fe d'errates:
    Mena Guiga | 31/10/2015 a les 23:22
    'el seu enganxifós' i no 'la seva enganxifós'
    'debò' i no 'debô'.

    (sí, he pres magrana amb licoret!)
  • RE: Repte clàssic DCXIV. ESPECTRES
    ipoètica | 02/11/2015 a les 19:01
    Hola Mena,
    Aviam si sóc capaç, ràpida però exigent com em sé, d'aportar un relat de cul de boga per tal de que si caus, trobis almenys el tou i el clàssic de les cadires de sempre. De pagès, de les de seure a l'escó de la llar de foc... Una abraçada. Ipoètica.
    • Benvinguda! Segur que sí. Gràcies per apuntar-t'hi. :)
      Mena Guiga | 02/11/2015 a les 20:59
  • El poder dels alocs (fora de concurs, he perdut l'oremus, Mena!)
    touchyourbottom | 05/11/2015 a les 16:08
    El mar va créixer i molta gent va morir ofegada com rates. No es volia recordar: aleshores la por s'engrandia. I feia qui-sap-lo.

    El mar va créixer i aquell home que havia deixat la viagra en aquells moments estava experimentant un bon flux sanguini en el múscul més que recuperat i era a punt de gaudir d'un clímax posa-li trascendental...

    Però el mar va créixer paral·lelament i es va haver de fotre. La força de l'element líquid no té espera i no li vinguis amb orgasmes ni amb esma ni sense. Carregat de sal, pujaria la tensió ja prou elevada amb l'ensurt de la seva colossal presència fora límits i tots directes al sot, dins l'aigua, com fetus passats de temps, estovant-se com cigrons que quan estan a punt peten.

    Havien conegut els alocs massa tard? No, només que havia estat així.


    El temps havia passat a ser un mot ni de diccionari. Indefinible i fora de res, ni buit ni ple.

    Al cel s'hi arraïmaven núvols ben fractals, estimant repetir el patró, orgullosos i acromàtics, enigmàtics també, com trossets de cervell del Gran Què Qui Com i, més fotut: Per què.

    Era pràcticament de nit. Octubre moria somrient, havent regalat cels tacats de caramel sense additius o de mel d'abelles protegides. Es podia interpretar que Sant Pere feia torrades, però interessava més que guardés les claus del Paradís i estigués al cas de no deixar esmunyir-s'hi segons qui i com i quan i fins i tot amb què o qui del bracet. Molta feina per a l'Apòstol. Algun arcàngel l'ajudava-desajudava i per això la religió anava com anava...

    Els alocs, que aguantaven el tipus fora d'estació, flanquejaven la riera, sorrenca i humida. El vent els feia jugar, vinclant-los, i semblaven criaturetes vegetals burriquejant i tossudes. Es deixaven i no es deixaven manipular i l'element líquid ho sabia i ho agraïa i no cessava el joc dansaire-musical.

    Llavors van arribar. Ni se'ls marcaven les petges, tot i aparèixer i avançar fent giragonses i pauses.

    No tenien la veu com quan tenien el xassís humà. Amb tot, es van reconèixer. Un pacte més enllà de la manera de fer els silencis -com les mirades que no havien oblidat- o pel respirar aquell que no es perd o per aquella lluentor titil·laire d'emoció energètica, digues-li amor.

    Els dos aspectres es reunien en no sabien ni quin món ni quin espai. O sí, però no importava.
    Només interessava el desig que el descans còsmic havia augmentat en perseverància serena.

    Els alocs n'eren els responsables. Aquella mena d'arbres mediterranis -molt més- que els havien fet trobar-se. Ella els necessitava per a tractar els apetits sexuals desmesurats que no feien per a una dona casta casada amb Déu -no havia de mirar-se massa les tiges, no se les havia de mirar massa...- i Ell per les virtuts paradoxalment afrodisíaques d'aquelles plantes, Ell que patia una disfunció emprenyadora gens casada amb el cervell i el cos -i fot-li ànima- que requerien una cura natural, fora fàrmacs, que la química l'havia tirada a les escombraries arran d'una història amb una Quim-Quima més perniciosa que falsos sulfits que havia emigrat a les Quimbambes.

    Udols i xiscladissa, gemecs i contorsions intangibles van decorar un tram de l'hora prou fosca...que va il·luminar-se i que ni el pes d'un mar embravit hauria pogut impedir, aquell cop no.

    tyb







  • Luminescència (o Història típica)
    deòmises | 10/11/2015 a les 04:48
    Tot em passa per burriquejar, i ho sap tothom. Des de vailet que ja em renyaven els pares i els mestres pel mateix. He nascut trapella i prefereixo passar per curt de gambals, que sempre s'escolten més safareigs.

    La curiositat tampoc no fa cap favor a aquest meu tarannà un xic juganer. I arran de voler tafanejar és quan m'he fotut en un bon sidral. Tinc habilitats amb el mòbil, protegit per la carcassa de color blau viagra, com m'agrada classificar aquest to des que la vaig comprar. Millor que una d'acromàtica i insípida... Amb una ràpida combinació de moviments a la pantalla tàctil, he aconseguit clonar el terminal de la meva xicota sempre que he volgut -sobretot en notar-la estranya i esquiva. Així li regiro els arxius rebuts i tramesos, li llegeixo converses de whatsapp i inclús li "gestiono" el correu. Em satisfà que no s'adoni del control i cada vegada sóc més assidu a entrell


    Deixes el relat així, amb la frase i la paraula a mitges perquè sembla la història típica de la pèrdua d'inspiració. I allò escrit tampoc no et fa el pes perquè no tens prou neurona per rumiar un relat que faci una mica de por, i encara menys si fas imaginar una carcassa amb aquell color. T'aixeques de la cadira i no apagues l'ordinador; sortiràs a fer un volt i aprofitaràs que ja és negra nit. Potser així se t'airegi el cervell i es pugui aprofitar alguna idea, si tens la sort que te n'aparegui alguna per impuls espontani. De tan espès que et trobes ni el cafè et despertaria d'aquesta letargia estranya de sentir-te observat i inútil alhora. Et vesteixes mentre penses en la carcassa, que estimbaries a terra o el llençaries daltabaix del balcó. T'ha estroncat el fil del minso argument que havies embastat...

    De vegades, només et falta un element aliè a la història per no saber-lo encabir i et bloqueges. Surts de casa amb la boira d'aquesta cabòria i, mentre esperes l'ascensor per anar cap al pàrquing, escoltes un soroll de passes que t'astora. Abans que l'ascensor arribi al replà i s'obrin les portes, les sents properes, molt, massa. I no ets d'espantar-te fàcilment però prems diverses vegades el botó amb nerviosisme i insistència perquè l'ordre de baixada s'acceleri. No et fa gràcia trobar-te un psicòpata o, pitjor encara, un espectre errívol que no troba el seu descans etern. Ara, que és el temps de les castanyes i dels moniatos, però la gent s'entossudeix a col·locar tanta disfressa macabra i carabasses pertot arreu, els difunts deuen anar de bòlit al tanatori i al cementiri. Però tot pot ser fruit de les hores passades amb el nas ficat dins de la pantalla de l'ordinador.

    Per si de cas, tens preparat el clauer del cotxe per pitjar el botó de l'obertura centralitzada i així l'escapatòria serà immediata, de córrer perill real. Quan et dirigeixes cap al teu cotxe, sense encendre llums per no ser localitzable, les sospites s'esclareixen. Una figura fa acte de presència a l'altra punta de l'aparcament. La distància és enorme per haver-la recorreguda en tan poc temps, de forma “normal”. I no tens temps d'acabar el raonament que, amb una agilitat sobrehumana i amb una rapidesa inaudita, s'acosta fins allà on t'has aturat, paralitzat pel pànic. Només hi manca una música sinistra enmig d'aquest panorama tan espaordidor i d'argument de pel·lícula de terror, d'aquelles que t'empassaves quan eres un marrec i que ara ja no t'atrauen.

    Voldries córrer però no saps cap a on. Deixes anar el braç i el puny topa contra una massa cartilaginosa, que cruix sota els parracs que duu. No hi ha queixes ni gemecs de dolor, només la teva reacció de fàstic en sentir aquella textura a la mà, freda, llefiscosa... Et mous cap al cotxe, tot aprofitant que s'ha doblegat en extreure el teu braç d'entre aquell espècimen. Mig braç t'ha quedat llardós, però no t'atreveixes a mirar-te'l, ni pares esment si et segueix. El volum que veus de cua d'ull no fa cap moviment més. Tampoc no vols esbrinar què és ni quin rostre, si n'hi ha, s'amaga sota la caputxa que li cobria el lloc on hi hauria un cap. Corres com un esperitat fins al cotxe. Prems el botó que allibera les portes del vehicle i t'hi introdueixes sense pensar-t'ho dos cops.

    Engegues el motor i pitges l'accelerador mentre s'obre la porta metàl·lica del pàrquing. En la fugida, atropelles aquell cos descompost i et sembla escoltar un cruiximent d'ossos desagradable. Respires en ser a l'exterior. El noviluni fa més fosca la nit, però els fars il·luminen el camí cap a la comissaria més propera. El tauler de control t'anuncia, amb una luminescència vermella, que no t'has cordat el cinturó però no hi pensaves pas, en la seguretat. També et fixes que un dels tres indicadors lluminosos que corresponen als seients dels passatgers s'acaba d'apagar.


    d.
    • Luminescència (o Història típica)[un xic més revisat...]
      deòmises | 10/11/2015 a les 05:21


      Tot em passa per burriquejar, i ho sap tothom. Des de vailet que ja em renyaven els pares i els mestres pel mateix. He nascut trapella i prefereixo passar per curt de gambals, que sempre s'escolten més safareigs.

      La curiositat tampoc no fa cap favor a aquest meu tarannà un xic juganer. I arran de voler tafanejar és quan m'he fotut en un bon sidral. Tinc habilitats amb el mòbil, protegit per la carcassa de color blau viagra, com m'agrada classificar aquest to des que la vaig comprar. Millor que una d'acromàtica i insípida... Amb una ràpida combinació de moviments a la pantalla tàctil, he aconseguit clonar el terminal de la meva xicota sempre que he volgut -sobretot en notar-la estranya i esquiva. Així li regiro els arxius rebuts i tramesos, li llegeixo converses de whatsapp i inclús li "gestiono" el correu. Em satisfà que no s'adoni del control i cada vegada sóc més assidu a entrell


      Deixes el relat així, amb la frase i la paraula a mitges perquè sembla la història típica de la pèrdua d'inspiració. I allò escrit tampoc no et fa el pes perquè no tens prou neurona per rumiar un relat que faci una mica de por, i encara menys si fas imaginar una carcassa amb aquell color. T'aixeques de la cadira i no apagues l'ordinador; sortiràs a fer un volt i aprofitaràs que ja és negra nit. Potser així se t'airegi el cervell i es pugui aprofitar alguna idea, si tens la sort que te n'aparegui alguna per impuls espontani. De tan espès que et trobes ni el cafè et despertaria d'aquesta letargia estranya de sentir-te observat i inútil alhora. Et vesteixes mentre penses en la carcassa, que estimbaries a terra o la llençaries daltabaix del balcó. T'ha estroncat el fil del minso argument que havies embastat...

      De vegades, només et falta un element aliè a la història per no saber-lo encabir i et bloqueges. Surts de casa amb la boira d'aquesta cabòria i, mentre esperes l'ascensor per anar cap al pàrquing, escoltes un soroll de passes que t'astora. Abans que l'ascensor arribi al replà i s'obrin les portes, les sents properes, molt, massa. I no ets d'espantar-te fàcilment però prems diverses vegades el botó amb nerviosisme i insistència perquè l'ordre de baixada s'acceleri. No et fa gràcia trobar-te un psicòpata o, pitjor encara, un espectre errant que no troba el seu descans etern. Ara, que és el temps de les castanyes i dels moniatos, però la gent s'entossudeix a col·locar tanta disfressa macabra i carabasses pertot arreu, els difunts deuen anar de bòlit al tanatori i al cementiri. Però tot pot ser fruit de les hores passades amb el nas ficat dins de la pantalla de l'ordinador.

      Per si de cas, tens preparat el clauer del cotxe per pitjar el botó de l'obertura centralitzada i així l'escapatòria serà immediata, de córrer perill real. Quan et dirigeixes cap al teu cotxe, sense encendre llums per no ser localitzable, les sospites s'esclareixen. Una figura fa acte de presència a l'altra punta de l'aparcament. La distància és enorme per haver-la recorreguda en tan poc temps, de forma “normal”. I no tens temps d'acabar el raonament que, amb una agilitat sobrehumana i amb una rapidesa inaudita, s'acosta fins allà on t'has aturat, paralitzat pel pànic. Només hi manca una música sinistra enmig d'aquest panorama tan espaordidor i d'argument de pel·lícula de terror, d'aquelles que t'empassaves quan eres un marrec i que ara ja no t'atrauen.

      Voldries córrer però no saps cap a on. Deixes anar el braç i el puny topa contra una massa cartilaginosa, que l'engoleix sota els parracs que duu. No hi ha queixes ni gemecs de dolor, només la teva reacció de fàstic en sentir aquella textura a la mà, freda, llefiscosa... Et mous cap al cotxe, tot aprofitant que s'ha doblegat en extreure el teu braç d'entre aquell espècimen. Mig braç t'ha quedat llardós, però no t'atreveixes a mirar-te'l, ni pares esment si et segueix. El volum que veus de cua d'ull no fa cap moviment més. Tampoc no vols esbrinar què és ni quin rostre, si n'hi ha, s'amaga sota la caputxa que li cobria el lloc on hi hauria un cap. Corres com un esperitat fins al cotxe. Prems el botó que allibera les portes del vehicle i t'hi introdueixes sense pensar-t'ho dos cops.

      Engegues el motor i pitges l'accelerador mentre s'obre la porta metàl·lica del pàrquing. En la fugida, atropelles aquell cos descompost i et sembla escoltar un cruixit d'ossos desagradable. Respires en ser a l'exterior. El noviluni fa més fosca la nit, però els fars il·luminen el camí cap a la comissaria més propera. El tauler de control t'anuncia, amb una luminescència vermella, que no t'has cordat el cinturó però no hi pensaves pas, en la seguretat. També et fixes que un dels tres indicadors lluminosos que corresponen als seients dels passatgers s'acaba d'apagar.


      d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.