L'últim cafè

El missioner caminava sense saber on mirar, què fer. Amb la mà subjectava un mocador tapant-se nas i boca, la ferum del poblat era tan forta que costava respirar. A prop seu, el matusser seminarista de 17 anys, el seu protegit, tremolava de cap a peus i anava caient ensopegant amb el fang. La pesta s’havia recreat en aquell poblat proper a París, com a quasi tota Europa, on els morts es comptaven per centenes i queien com a mosques. El carretó dels cadàvers, en una escena més pròpia de l’infern que no de la terra, era ple a vessar i qui el portava semblava en pitjor estat que els morts.

En arribar a la cabana on havia de trobar-se amb el metge l’espectacle dantesc que hi trobà el sorprengué com una sotragada. Tenia l’esperança que seria l’únic lloc on es podria estar relativament, però no fou així. El metge seia a un racó i plorava tapant-se les mans amb la cara, mostrant taques fosques a l’avantbraç.
- No la podem parar –digué en veure el missioner– és una hecatombe sense precedents, tothom cau com mosques...
Prop seu reposaven cossos de vius agonitzants barrejats amb morts recents, rates negres que semblaven sorgir del no-res. El seminarista va començar a cridar, agafà un tros de fusta i aixafà l’animal deixant una massa sangonosa al terra. Els dos religiosos van mirar-se i per la cara del més jove, el missioner va saber que li quedaven, com a molt, set dies de vida.

Cada dia a la mateixa hora, la Rachel es dedicava a consumir tranquil·lament una tassa de cafè aigualit amb crema mentre repassava el correu electrònic de la feina. La seva taula de despatx estava inclinada fent un angle de 45º amb una gran finestra que mostrava la ciutat, tants cops filmada i fotografiada. De tant en tant, la directora de marketing deixava que la seva vista es perdés entre els edificis fins més enllà del pont de Brooklyn.
En un acte matusser, la Rachel abocà el cafè sobre el vestit jaqueta i corrent sortí del despatx fins al servei. Mentre netejava la taca va sentir el soroll, com una brisa molt forta, sonora, que mogués els vidres. Sortí del servei i tornà al despatx, just a temps per veure un avió que volava massa baix, tot fent un gir molt forçat. En un moment, l'aparell havia encarat la Torre B, on es trobava ella i sense tenir temps ni de pensar què dimoni passava, el soroll dels reactors esdevingué insuportable, els vidres van petar tots a l'hora. Es produí una violenta sotragada.
Quan la Rachel s'alçà de terra, amb els timpans xiulant-li, només va veure restes de coses. Tot estava trencat. Com si es tractés d'una reproducció de l'infern, va veure coneguts seus sagnant, plorant, cridant, ajudant-se...
- Ha caigut unes plantes més a sobre, és una hecatombe! - cridà un.
Però la Rachel no va sentir-lo, tenia la vista fixada en la paret, que s'anava esquerdant progressivament.

Allò era un infern, els rius de lava sorgien d'arreu, les cases de pedra es cremaven al meu voltant. Xiscles de dones i nens, l'horror marcat als seus rostres i sobre tot aquell olor matusser a pèl cremat em feia trontollar la ment i els budells. El terra em cremava sota les sandàlies, el fum em feia plorar els ulls. No vaig deixar de córrer. Vaig sentir una sotragada i el terra es va obrir als meus peus. Vaig relliscar. Algú em va agafar la mà i em va salvar però ni tant sols es va aturar a que li donés les gràcies. Vaig arribar al mar i amb expressió horroritzada em vaig aturar a mirar aquella hecatombe: centenars de persones que s'havien llençat a l'aigua salvadora, cridaven escaldats dins les aigües bullents.

Estava desesperat. El rius de lava em rodejaven. No podia fer res. Un tercer riu de lava va sorgir de la fissura que gaire bé m'atrapa uns instants abans. Venia directa cap a mi. Per un instant, aterrat, vaig pensar en córrer, però no havia en lloc per córrer. Vaig sospirar i vaig mirar la meva ciutat en flames per una ultima vegada. Era un espectacle magnífic. Mentre la calor abraçadora llepava ja les meves sandàlies, i espurnes de foc queien sobre la meva túnica, vaig pensar que aquella era una oportunitat magnífica de veure la natura més extraordinària.

Ara només sóc una estàtua cremada que contempla com la seva ciutat, Pompeia s'ha aturat en el temps.

La confirmació dels científics representà una autèntica sotragada per al rovell de l'ou de la classe industrial catalana; una hecatombe sense precedents; una amenaça que mai ningú no s'havia volgut creure. L'elevació del nivell del mar fou constant i irreversible: vint centímetres diaris, un metre i trenta vuit centímetres cada setmana; la comissió mundial del desglaçament anuncià que en un any els gels de l'Antàrtida i de Groenlàndia s'haurien desfet del tot, i que el nivell del mar pujaria setanta metres; i així resultà.
La bogeria d'uns quants ecologistes, l'alarmisme dels anti-sistema de sempre, esdevingué una realitat insuportable per a un món que s'havia promès un benestar il·limitat mitjançant un creixement industrial que no es va saber, o no es va voler, frenar.

I aquell agost del 2035 el Vallès era un infern: famílies agombolades als parcs, fam, saqueigs...

-La matussera tecnologia del petroli ens ha enfonsat -repetia un home vestit amb un elegant tern gris, però patèticament brut i macilent -. Ja es veia venir... i ningú no n'ha fotut cas...

Només a Catalunya, quatre milions de persones es quedaren sense llar, centenars de milers d'empreses submergides, milions de llocs de treball perduts... A banda de les aturades del subministrament elèctric, i la inutilització de carreteres i vies de ferrocarril. Cap estat quedà suficientment al marge dels danys com per a poder oferir ajuda humanitària.
El vuitanta per cent de Barcelona desaparegué sota del mar, així com Figueres, Tarragona, Girona, Mataró, la meitat de l'Empordà, el Delta de l'Ebre...

Union Carbide Corporation marcà la seva vida. Aquell matí de desembre del 84 però, la bioquímica Patty Duff abandonava el seu despatx amb una gran sotragada al cos i als fonaments de la companyia que l'havia permés desenvolupar la seva professió. Maleïa haver perdut els seus millors anys treballant per a ells...


A miles de kilòmetres d'allà, la ciutat de Bhopal a l'Índia s'ofegava dins un núvol tòxic produït per la reacció d'una fuita d'isocianat de metil. La fàbrica de pesticides de la multinacional americana era protagonista d'una hecatombe humana i ecológica i des de Philadelphia ja s'estaven rentant les mans just la notícia era difosa per les cadenes de televisió. Els cadàvers sembraven els carrers, convertint aquella població en un veritable infern, que molts anys després continuaria cremant lenta i silenciosament...

La manca d'inversió en qüestions de seguretat i la poca comunicació entre governs havia produït la tragèdia.

*

L'avió cap a Delhi sortiria amb retard. Els peixos grossos de la companyia esbufegaven mirant el cel des de la terminal de l'aeroport. Dins els seus maletins duien redactats els ridículs acords pendents només de signatura, en els quals s'oferien indemnitzacions a les víctimes. Sabien que aquell govern matusser els rebria amb un somriure al rostre i una encaixada de mans.

Lluny d'allà, la Patty escrivia un article de premsa en el que denunciava els fets i recomanava a l'Organització Mundial de la Salut una anàl.lisi de les aigües subterrànies d'aquella ciutat índia que sempre recordarà el seu pitjor malson.

En Pere era arxiver d'ofici i, per tant, classificar el munt de papers, fotos i documents magatzemats durant anys a les caixes de les golfes no li suposava cap problema. Una altra cosa era el tema anímic; la mort de l'avi havia suposat una sotragada important en la seva ordenada vida.
L'avi li havia fet de pare i de mare, era tota la família que tenia, la seva referència. Ara li tocava endreçar tot allò, decidir què es quedava, què llençava i quina part anava a parar a algun fons documental. Tota una vida donava per molt.
A la seva manera, una mica simple i matussera, l'avi tenia les caixes organitzades. Al racó de les fotos li va cridar l'atenció, potser per com se sentia en aquells moments, una caixa negra etiquetada com "GRANS DESASTRES". En obrir-la va trobar un munt de carpetes ordenades cronològicament: [Tsunami (26/12/2004)], [Madrid 11-M (2004)], [Prestige (Nov.2002)], [Nova York 11-S 2001], ... i així successivament.
Deia l'avi: "quan li poses una cara a la tragèdia - especialment si és d'infant - la seva magnitud es multiplica". Ho va comprovar en obrir la carpeta que posava [Hecatombes].
Als seu interior les fotos eren brutals:
- La Sadako Sasaki, víctima de la bomba atòmica llençada sobre Hiroshima.
- Aquella nena que corria nua fugint de l'infern de napalm
- Els nens soldats de Sierra Leona
- I així, moltes més...
Aquelles fotos no eren de la mateixa època ni del mateix desastre; només tenien tres punts en comú: totes eren d'infants, totes de matances brutals, totes havien estat provocades pels homes.

Jordi: 250 paraules + 1 asterisc. ;-)


---------------------------------------------------------------


L'Emma acabà de rentar plats i anà a veure la seva filla, ja adormida al bressol.
El seu marit, en sentir-la, va cridar-la del llit estant.
-Emma! Que no véns?
Ella no va contestar-li. Va abrigar bé l'Alice i va acaronar-li la galta. Després anà a veure l'Oliver, desitjosa de la seva escalfor. Es va tirar sobre el llit.
-Què vols, pesat! Encara he de planxar la roba dels Prillaman.
-Quedat amb mi, dona! -va incitar-la ell-. Ja planxaràs demà.
-Ai, tòtil, que em fas pessigolles...
-Pessigolles? On?

*

Entrada la nit, mentre els seus cossos reposaven en silenci, unes sotragades espaordidores van sacsejar-los violentament. Immobilitzats per l'horror, llançats contra una de les parets, van sentir un fragor esglaiador: l'ensorrament en pes de tota una ciutat.
De cop els xiscles esgarrifosos de l'Alice van esclatar a l'habitació. En sentir-la, l'Emma es despetrificà del seu pavor.
Amb la casa presa d'una brutal tremolor, tallant-se matussera cames i mans, l'Emma es va arrossegar fins a la cambra de la seva filla.
Cridant esfereït, l'Oliver intentava aconseguir l'Emma quan va commocionar-lo un nou sotrac: part del sostre de la casa s'esfondrà. En girar l'envà, va veure l'Emma enterrada sota la runa.
Gemegant, sacsejat per una virulent convulsió, la rescatà d'entre els enderrocs: sota seu hi havia el cos viu i calent de l'Alice, que s'aferrava amb força al cadàver de la seva mare.
El seu nom, Emma Levitt, aparegué entre els morts del terratrèmol de San Francisco, el dia 18 d'abril de 1906.

Amb les presses, he escurçat aquest text d'un de més de 500 paraules sense dos mots clau.
Aquí esmeno l'error.
-----------------------------------------------------------------------

L'Emma acabà de rentar plats i anà a veure la seva filla, ja adormida al bressol.
El seu marit, en sentir-la, va cridar-la del llit estant.
-Emma! Que no véns?
Ella no va contestar-li. Va abrigar bé l'Alice i va acaronar-li la galta. Després anà a veure l'Oliver, desitjosa de la seva escalfor. Es va tirar sobre el llit.
-Què vols, pesat! Encara he de planxar la roba dels Prillaman.
-Quedat amb mi, dona! -va incitar-la ell-. Ja planxaràs demà.
-Ai, tòtil, que em fas pessigolles...
-Pessigolles? On?

*

Entrada la nit, mentre els seus cossos reposaven en silenci, unes sotragades espaordidores van sacsejar-los violentament. Immobilitzats per l'horror, llançats contra una de les parets, van sentir una hecatombe esglaiadora: l'ensorrament en pes de tota una ciutat.
De cop els xiscles esgarrifosos de l'Alice van esclatar a l'habitació. En sentir-la, l'Emma es despetrificà del seu pavor.
Amb la casa presa d'una brutal tremolor, tallant-se matussera cames i mans, l'Emma es va arrossegar fins a la cambra de la seva filla.
Cridant esfereït, l'Oliver intentava aconseguir l'Emma quan va commocionar-lo un nou sotrac: part del sostre de la casa s'esfondrà. En girar l'envà, va veure l'Emma enterrada sota la runa.
Gemegant, sacsejat per una virulent convulsió, la rescatà d'entre aquell infern: sota seu hi havia el cos viu i calent de l'Alice, que s'aferrava amb força al cadàver de la seva mare.
El seu nom, Emma Levitt, aparegué entre els morts del terratrèmol de San Francisco, el dia 18 d'abril de 1906.

Estic farta de tanta rutina. Primer t'hi trobes a gust, amb la calma, sense canvis... que és el que em fa por, els canvis. Però més tard et trobes submergit dins un gran infern. Vols sortir-ne, respirar aire fresc, ser diferent, CANVIAR!

Però et fa por. Canviar... sempre he sigut callada... amagant llàgrimes dins meu, guardant-me tot per mi, fins arribar al punt que cada cosa em sembla una tonteria total.

Vull canviar, però no es tracta tampoc anar com aquella, que de manera molt matussera em va anar dir, desprès d'embalar-se tota ella, allà dient que primer de tot, em vestiria amb pantalons estrets i em posaria lentilles; "Però tu no et vols integrar-te més a la gent de la classe? Mira, et presentaré després del canvi que et faré, alguns nois. No pateixis, estàs en bones mans."

Però què s'havia cregut aquella? Com si mai hagués volgut canviar, i integrar-me més amb la gent, que no fossin les meves poques amigues. El que passa és que em convencia a mi mateixa que no calia canviar, que ja era feliç així com estava. Però per dins, volia canviar de roba... Tot per integrar-me.

Però canviar de roba significa canviar també una mica de manera de ser... i jo no podré canviar.

Aquesta hecatombe psicològica que ha dut a la rutina molta gent, potser m'arrossegarà a mi...


El suggeriment d'algú de fora de canviar, ha sigut una sotragada, i ara torno a crear murs, murs que estava començant a destapar...

Ja ho diu ma mare: Ets un desastre! I és que té raó, sobretot perquè tinc molt mala memòria. El dia en que havia de néixer, se'm va oblidar i em vaig quedar adormida. Era mitjanit, a qui se li acudeix donar aquelles hores a un nadó com jo! Al final, el metge va recórrer a la força i em vaig despertar amb una sotragada al cordó umbilical. Això em va fer emprenyar i li vaig posar ben difícil... Total, que el part va ser un infern, no vaig sortir fins les deu del matí! I es que a més de desastre sóc tossuda... Quan tenia sis anys em vaig disfressar d'ós panda i vaig anar a fer un volt amb les meves tietes i cosins. Hi havia un noi matusser en patins que repartia gelats als nens i nenes i se'm va acostar. Em va preguntar si volia un gelat i jo li vaig dir que no. I ja em veus a mi enmig d'un núvol de ties, cosins i patinador intentant convencem de que prengués el gelat, i jo dient que no. Total, que al final m'ho van donar i vaig ensopegar i vaig caure de morros al terra, sense haver fet cap llepada, a sobre del gelat de nata. Jo plorant perquè m'havia partit una dent, plena de gelat fins les orelles, i una dona anant a comprar-me un altre gelat perquè se'm passés el dolor i no se m'inflessin els morros... una hecatombe de carnaval, vaja.