Detall intervenció

L’òliba i l’ocell vermell

Intervenció de: kefas | 26-05-2018

Quan penso en ell, me’n dono compte. Té cara d’ocell. Potser de mussol. Però el nas llarg, la mirada inexpressiva i la pelussa blanca que li envoltaria la cara si no la tenyís, el fan més òliba que mussol. Amb aquesta mirada fixa que mai expressa dolor ni alegria. Dos ulls vitrificats, entaforats en un rostre encarcarat que es converteix en una ganyota quan intenta somriure. Estic convençut que, de petit, va llegir que aquesta és la mirada dels savis despistats, la dels que prefereixen mirar cap el seu ric interior i desdenyen la banalitat de tot els que els circumda, la dels que volen per sobre de les mesquineses de la vida quotidiana. Però no aconsegueix passar per savi despistat. La seva mirada sembla més un producte de l’estupor, construïda a base de maons d’incomprensió, d’anys i anys de no entendre com funcionen les persones i, per tant, el món. I tot es confirma quan comença a parlar. Cal reconèixer que té bona memòria. Com un mantra, repeteix les quatre frases que va aprendre en les classes on el seu esperit es va amollar a la ideologia dels guanyadors. Sap que els pobres i els rics són els més conservadors, els uns, els pobres, perquè són conscients de la seva fragilitat i de la facilitat amb que poden caure en la misèria. Els altres, els rics, perquè són conscients de que només la injustícia pot perpetuar el seu status i temen que, com ha passat algunes vegades, la desesperació dels miserables el pot fer canviar. I per això és conservador. Sempre predica l’estabilitat, la continuïtat, la persistència. Tot el que no li convé porta a la catàstrofe i qualsevol idea que el contradigui és un disbarat. Però haig de reconèixer que li va bé. Els seus postulats deuen ser certs. Jo hauria de fer com ell, però abans cal que pugui ocupar el seu lloc. A mi tampoc m’agrada massa parlar en públic tot i que, tenint més bona planta que ell, la gent no es fixa massa en les meves paraules. I la veritat és que tampoc la vesso tant, com quan ell intenta contestar una pregunta sense fer servir una frase de repertori. Després de tants anys una cosa he après: per conservar el poder és imprescindible no tenir cap interès en conèixer les persones. Ho acabo de decidir, tot i que no tinc clar quines coses li puc censurar, ara mateix li presento una moció de censura.


Respostes

  • Aiiiis, el termini: teniu temps d'olibar-me l'esperit fins diumenge, 27, fins a l'hora en que surten i volen, totes les que queden. ;)
    Mena Guiga | 21/05/2018 a les 14:17
  • L’òliba i l’ocell vermell
    kefas | 26/05/2018 a les 18:33
    Quan penso en ell, me’n dono compte. Té cara d’ocell. Potser de mussol. Però el nas llarg, la mirada inexpressiva i la pelussa blanca que li envoltaria la cara si no la tenyís, el fan més òliba que mussol. Amb aquesta mirada fixa que mai expressa dolor ni alegria. Dos ulls vitrificats, entaforats en un rostre encarcarat que es converteix en una ganyota quan intenta somriure. Estic convençut que, de petit, va llegir que aquesta és la mirada dels savis despistats, la dels que prefereixen mirar cap el seu ric interior i desdenyen la banalitat de tot els que els circumda, la dels que volen per sobre de les mesquineses de la vida quotidiana. Però no aconsegueix passar per savi despistat. La seva mirada sembla més un producte de l’estupor, construïda a base de maons d’incomprensió, d’anys i anys de no entendre com funcionen les persones i, per tant, el món. I tot es confirma quan comença a parlar. Cal reconèixer que té bona memòria. Com un mantra, repeteix les quatre frases que va aprendre en les classes on el seu esperit es va amollar a la ideologia dels guanyadors. Sap que els pobres i els rics són els més conservadors, els uns, els pobres, perquè són conscients de la seva fragilitat i de la facilitat amb que poden caure en la misèria. Els altres, els rics, perquè són conscients de que només la injustícia pot perpetuar el seu status i temen que, com ha passat algunes vegades, la desesperació dels miserables el pot fer canviar. I per això és conservador. Sempre predica l’estabilitat, la continuïtat, la persistència. Tot el que no li convé porta a la catàstrofe i qualsevol idea que el contradigui és un disbarat. Però haig de reconèixer que li va bé. Els seus postulats deuen ser certs. Jo hauria de fer com ell, però abans cal que pugui ocupar el seu lloc. A mi tampoc m’agrada massa parlar en públic tot i que, tenint més bona planta que ell, la gent no es fixa massa en les meves paraules. I la veritat és que tampoc la vesso tant, com quan ell intenta contestar una pregunta sense fer servir una frase de repertori. Després de tants anys una cosa he après: per conservar el poder és imprescindible no tenir cap interès en conèixer les persones. Ho acabo de decidir, tot i que no tinc clar quines coses li puc censurar, ara mateix li presento una moció de censura.
  • Aquelarre
    Toni Santana | 27/05/2018 a les 11:25
    “Tens venes de tristesa”. L'havien despullada i ara l'acaronaven amb lleugeresa, com dibuixant el seu cos, i li parlaven cercant-li la calma – No tremolis, comença a allunyar-te d'aquesta pell.

    El foc s'esmerçava en foragitar la foscor amb lluites contra les ombres. Les dones prengueren amb les mans una crema espesa i començaren a untar-li el cos. Des dels cabells fins als peus, cada racó de la seva pell. I totes les interioritats de la seva carn, les oïdes, la boca, el sexe i l'anus. Les fosses nassals. I quan ja no quedava res de la seva essència per a ser vulnerat, s'allunaren d'ella i la deixaren sola vora el foc mentre s'arreceraven en la foscor del bosc.

    Cremava, la pell li començà a coure, i aquesta escalfor s'introduïa fins les entranyes i la veu. Fins la sal de la mirada. Es doblegà i va caure de genolls. El seu cabell negre començà a minvar, com retrocedint, alhora que el bosc cridava la seva vida. Va sentir el tremolar del fullam, el brunzit de la libèl·lula. I el ratolí que s'amagava sota la mort de l'escorça. La boca se li va omplir de desig de carn, la gola delerà sang. Es feia petita, el seu cos s'estava metamorfitzant, va ser conscient per un segon, ans de seguida la nova ànima espargia la seva llibertat. Potser és veritat que cada cos té el seu esperit.

    Plomes, blancor, uns ulls negres d'univers. Una oïda increïble. I ales i vol. I gana i mort.



    Ha menjat. Mira la sang que embruta les fulles caigudes. El desig ja no domina el seu batec, i la dona que va ser, la d'abans d'acceptar esdevenir bruixa, la d'abans de veure i palpar tot l'aquelarre, la que tenia tot l'amor per al seu fill, li colpeja amb una estranya tendresa des de dins. Obre les ales i torna a casa.

    El nen veu l'òliba a la finestra. Com totes aquestes aus, amb aquell bec tibant-li la mirada, obligant a l'ocell a una imatge d'indiferència. Tanca els ulls mentre la febre s'allunya.

    L'òliba somriu per dins, amorosida. Demà, quan recuperi el seu cos de dona, l'abraçarà en portar-li la llet. I somriu amb poder, amb la saviesa que l'esperit de l'au no l'abandonarà mai.
  • RE: Repte clàssic 685. Òliba
    aleshores | 27/05/2018 a les 12:11
    Imprevisible
    L’oliva, la reina de la nit dels espais tancats, sa diries, casa lots, castells i masies, ja ho sabia, mentre que jo mateix ho desconeixia. Sabia ja que jo no ra el que podia semblar perquè podia observar en la foscor de la not sense lluna.
    I sabia com la meva naturalesa interna descosia les costures de la meva aparença involuntàriament, com qui du una roba massa estreta i els moviments amenaçaven amb esguinzar-la.
    Mirades, d’enveja, silencis irats, expressions que delataven menysteniment fetes des del profund de l’inconscient. Descrits de cara als altres, gelosia i gasiveria. Tot en dosi no pas homeopàtiques sinó suficients per desmuntar la més equilibrada de les persones.
    Els seus vols nocturns, les seves parades per escoltar els ratolins, vora la meva finestra, o en els meus i somnis recurrents li havien fet veure el perill que le meves formes aparentment nobles comportaven caramels altres.
    Podrien dir que l’oligarquia és un animal savi i per això s’amaga i per això observa present i transparent els nostres actes que s dibuixen despullats i ens delaten.
    Però la perona és un ser imprevisible, l’oliva es temia el pitjor quan caig arreplegar el petit cadell que piulava al bell mig de els golfes, el seu bell plural li conferia una aparença dolça i inofensiva, i no el caig agafar amb tota la delicadesa i el vaig apropar al seu niu on aquella nit piulaven els seus germans.
    • RE: RE: Repte clàssic 685. Òliba
      aleshores | 27/05/2018 a les 12:26
      Imprevisible?
      L’oliva, la reina de la nit dels espais tancats, sagristies, casalots, castells i masies, ja ho sabia, mentre que jo mateix ho desconeixia. Sabia ja que jo no era el que podia semblar perquè podia observar en la foscor de la nit sense lluna.
      I sabia com la meva naturalesa interna descosia les costures de la meva aparença involuntàriament, com qui du una roba massa estreta i els moviments amenaçaven amb esguinzar-la.
      Mirades, d’enveja, silencis irats, expressions que delataven menysteniment, fetes des del profund de l’inconscient. Descredits cara als altres, gelosia i gasiveria. Tot en dosi no pas homeopàtiques sinó suficients per desmuntar la més equilibrada de les persones.
      Els seus vols nocturns, les seves parades per escoltar els ratolins, vora la meva finestra, o en els meus i somnis recurrents li havien fet veure el perill que le meves formes aparentment nobles comportaven cara els altres.
      Podrien dir que l’oliva és un animal savi i per això s’amaga i per això observa, present i transparent, els nostres actes que ens dibuixen despullats i ens delaten.
      Però la perona és un ser imprevisible, l’oliva es temia el pitjor quan vaig arreplegar el petit cadell que piulava al bell mig de les golfes, el seu bell plumó li conferia una aparença dolça i inofensiva, i el vaig agafar amb tota la delicadesa i el vaig apropar al seu niu on aquella nit piulaven els seus germans. Calia enganyar a l’oliva, també.
  • Taxidèrmia (o Bèstia majestàtica)
    deòmises | 27/05/2018 a les 12:48
    Els ulls enormes et fiten. Vidre groguenc i negre per emular els globus oculars originals. Tot i la rigidesa i l'absència de moviment, segueix essent una bèstia majestàtica. Però la vida és injusta molt sovint. I l'instint de caçador et supura per tots els porus. Així ho demostra la rècula de trofeus que curulla el teu despatx de treball. Entre documents i manuals de consulta, el cap de senglar i de cérvol, les banyes d'ivori —provinents del darrer safari— i les peces menors, però igual de preuades: el visó, la llúdriga, la guilla, el porcell que accidentalment es va creuar en la trajectòria de la bala. La taxidèrmia t'ajuda a seguir gaudint de la bellesa salvatge després del fatídic final, quan els ressorts de la descomposició comencen a activar-se, de bracet amb la mort.

    Però aquesta mirada fixa, succedània, en part t'intranquil·litza. Comences el dia i l'agenda sembla no oferir treva a la quantitat de tasques que, dia rere dia, s'acumulen, com els fulls i les piles de formularis i d'escriptures, i la pols. Perquè aquesta col·lecció zoològica treu de polleguera la teva senyora, i la dona de fer feines, que és devota i supersticiosa i poruga, pateix dels nervis amb la simple idea d'entrar en aquella estança. Qui la convenç que aquells animalons són inofensius, després de la interferència de l'escopeta i de l'art del taxidermista? És més fàcil perdonar-li el mal tràngol d'haver de passar el plomall dins d'aquelles quatre parets.

    Els ulls ingents t'albiren, i inclús sents, per uns instants que duren minuts, la por cerval de la minyona. L'observes de cua d'ull i t'és increïble tanta immobilitat. Hi notes un pòsit de malícia, d'algú que roman a l'aguait, de qui ha furtat l'oli dels sants i anuncia la desgràcia fúnebre. Les paraules de les àvies t'ha calat endins, des de la infantesa, aquelles llegendes de malastrugança al voltant d'aquestes aus nocturnes i rapinyaires. Però ràpidament desestimes aquestes estupideses de velles xarugues i tòtiles, i les converteixes en facècies per mofar-te d'aquest interval terrífic de manca de racionalitat. Qui fa cas de les creences populars, del rastre secular d'una època fosca, en què la por era el pa de cada dia, l'única forma de mantenir la caterva pagesívola a ratlla i ben mesella? Entre això i el pantocràtor sempitern i omnipresent, els clergues i els senyors tenien la vida assegurada.

    Però aquesta mirada invariable, artificial et desassossega. No saps per quin motiu, realment. O potser sí que coneixes la raó d'aquest malestar incòmode, encara que no la vulguis reconèixer. Llegeixes les clàusules d'un contracte, les disposicions generals d'una herència que cal defensar i reclamar. I la distracció et sobrevola i t'aterra al clatell, et xiuxiueja sortilegis i paraules indesxifrables, com si les ombres s'escampessin dins del cap i t'aclaparessin. Plegues, deixes la paperassa. Més tard t'hi posaràs de nou. La teva dona encara no ha tornat de la visita al metge, a causa d'uns trastorns gàstrics que no se li solucionen. Qui, a part de tu, vincularà aquest desmillorament de la seva salut a l'arribada del titònid a casa teva, sobretot si el diagnòstic és pitjor del que es pugui imaginar? Rumies en silenci en tot i en res.

    Intentes mantenir la ment en blanc mentre et fiten, amb un punt sorneguer, els grandiosos ulls de l'òliba.


    d.
  • Un vol nocturn
    gypsy | 27/05/2018 a les 22:03

    La nit. El silenci trencat pels sons del bosc. L’òliba majestuosa i immòbil observa l’escena. Veu un ratolí. Podria caçar-lo fàcilment. S’ho pensa i no es mou ni un mil·límetre. Li clava els ulls, resseguint les passes maldestres del seu sopar. Avui se sent cansada. Més encara, esgotada. Perd el rastre de la seva presa. Les seves cries esperen al niu. Hi va. Tres pollets d’òliba l’esperen. Sis ulls rodons l’esperen. Quina meravella tenir i sentir els seus fillets. Finalment, ha aconseguit el botí del ratolí. Les petites òlibes s’abraonen amb deler a la seva ofrena puix que estan afamades.

    Ella, torna a la branca que més li agrada i pensa en un vol nocturn. La nit construeix paisatges sinistres, espais verges continguts, sons increïbles. Volar dins la nit en calma és un plaer fora mida. Ser l’observador del temps. L’observador de la resta de criatures que dormen en el recer de la natura nua. Sentir-se natura pura, part imprescindible i efímera de la vida salvatge. Sempre alerta, vigilant. Com un far incansable.

    Decideix emprendre el vol. Només una petita escapada. Expandeix les ales i sobrevola un petit riu. Sent el soroll de l’aigua i n’escolta el moviment -esbalaïda- S’apropa, i hi veu més vida adormida en l’aigua que passa. I desitja ser un peix i nedar com un peix. I deixar-se endur pel corrent sense oferir resistència. Sap que si es llença al desig del riu, morirà. No pot marxar encara.

    Redreça el vol i fa per tornar al seu niu. Els petits ja hauran menjat. Quan s’acosta percep un mal averany. Fita la cua brillant d’una serp sortint del niu. Gairebé no sent dolor. La llibertat exigeix les seves ofrenes.


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: