Llibres que he llegit - La vida instrucciones de uso , Georges Perec

La vida instrucciones de uso - George Perec

Bé, de tant en tant, un clàssic ja va bé. I aquesta novel·la és, sense dubte, un clàssic: com a mínim ha estat considerada la millor novel·la de la dècada 75/85 segons Le Monde.

És una novel·la, per damunt de tot, original. Molt original. La idea és descriure les vides i l'entorn dels habitants d'una casa de pisos de Paris. Dit així no sembla gran cosa, però ho és. Al principi de la novel·la hi ha una cita de Miguel Strogof : "Abre bien los ojos, mira" . És una cita molt apropiada: Mira !

Cada capítol és com una postal i un relat. La postal és una descripció minuciosa, detallada, hiperrealista. Descriu una habitació d'un dels pisos, potser un menjador, o una habitació, o les escales. Descriu el terra, les parets, els mobles, el quadres, els objectes. Tot. En detall. I de sobte, ens explica una història; potser sobre la gent que hi viu o la que hi va viure, o sobre el pintor del quadre de la paret, o sobre el senyor de la foto que esta en un racó sota la taula.

A vegades els capítols són encara més estranys. N'hi ha dos dedicats als objectes que s'han trobat perduts a l'escala al llarg dels anys. Són, literalment, llistes d'objectes descrits amb mestria.

Així al final, el lector es queda amb una mena de mosaic, o puzle, de tota la gent que ha viscut en algun dels pisos. Una mena de novel·la coral amb algunes autoreferencies interesants: un dels personatges més rellevants és un milionari excèntric, obsessionat amb els puzles, un altre un pintor que vol pintar un quadre amb totes les persones que han viscut a la casa.

Un llibre ric, ple d'històries, farcit d'objectes, idees, persones. Farcit de realitat.

Fins aquí les coses bones.

No és un llibre fàcil. Més de 500 pàgines tan obsessivament descriptives, al principi criden l'atenció, a cops fascinen, però de vegades, també, es fan pesades.

Un llibre no recomanant per no-lectors.
A llegir sota la pròpia responsabilitat.