Detall intervenció

L'holograma

Intervenció de: Edgar Cotes i Argelich | 13-08-2014

En homenatge a Robin Williams

L’holograma flotava, somrient, en l’aire. L’alumnat se’l fitava amb posat impertèrrit, com si tot plegat no anés amb ells. La imatge, tanmateix, no desdibuixà el seu somrís. La professora, en contemplar la passiva actitud dels joves, preguntà:
—Em poden dir qui és aquest personatge?
Un dels alumnes s’aixecà, s’enfilà damunt el pupitre i amb una veu sorneguera digué:
—Oh capità, el meu capità!
Un cor de rialles el seguí.
—Correcte, en Robin Williams. Gràcies, senyor Olm per il•lustrar-nos-ho, però segui com cal, si us plau —ordenà la professora—.Vejam, em podrien dir el mètode que he utilitzat per fer l’holograma?
Un parell de mans s’erigiren, tímides.
—Senyoreta Vila?
—Bé, doncs ha agafat un fotograma d’una pel•lícula, seleccionant el contorn de la imatge que veiem ara mateix, i l’ha transformat en holograma.
—Exacte, qualsevol cosa que hagi estat gravada en dues dimensions es pot passar a holograma fàcilment. Però, si és d’una pel•lícula, per què no es mou?
La noia dirigí una mirada dubitativa a la professora.
—Perquè és una escena en què el personatge no es mou de lloc?
—No ben bé, algú? —el silenci s’ensenyorí de l’indret. En veure que ningú el trencava, la professora digué—. De fet, ho ha dit vostè mateixa abans, senyoreta Vila. No es mou, perquè he agafat únicament la imatge d’un fotograma. Per tal que es mogués, hauria d’agafar un bon grapat de fotogrames i unir-los. Per a cada segon de pel•lícula es necessiten més o menys uns 25 fotogrames. Per tant, hem d’invertir una mica de temps perquè s’ha d’editar, fotograma a fotograma. Aquest és el gran inconvenient que encara tenim en la conversió de dos dimensions a hologrames, perquè és un procés lent i costós. Si tinguéssim el nostre actor aquí i el gravéssim tot seria molt més senzill. Malauradament, traspassà l’any 2014, una autèntica llàstima. Bé, què hi farem... —el timbre que marcava el final de la classe ressonà, esvalotat—. Per demà, m’agradaria que féssiu grups de cinc persones i que cada grup reproduís un personatge d’alguna pel•lícula en dues dimensions, el que vulgueu, i el transformeu a holograma. En total ha de durar uns deu segons com a mínim, és a dir, més o menys correspon a uns 50 fotogrames per persona —un rebuf general s’envolà en l’atmosfera—. No és per a tant.
Mentre els alumnes anaven abandonant la classe gradualment, la professora es disposà a apagar l’hològraf. Tanmateix, just abans que l’holograma s’esvaís, a la dona li aparentà que la imatge de l’actor li picava l’ullet, bo i acompanyat del seu somriure trapella.
No comprenia el que havia passat. Era impossible que l’holograma pogués picar-li l’ullet, hauria de ser talment com una estàtua en un museu. Segurament, però, només devien haver estat imaginacions seves.


Respostes

  • Em sembla un premi del tot merescut
    diamant | 13/08/2014 a les 00:34
    Moltes felicitats pel teu relat, Edgar!
  • Robin forever
    touchyourbottom | 13/08/2014 a les 01:47
    En Robin es va posar el nas vermell i va travessar un camí ple de spaguetti amb salsa bolonyesa que en el seu estat adorable senyora Doubtfire havia preparat durant hores i hores. Quasi rellisca i uns nens amb bata blanca que calbejaven van riure i la seva pal·lidesa va semblar menor per uns moments. Va voler fer marrada i evitar l'avinguda plena de gent que se li abraonaria amb el condol pel traspàs, que voldria fer-se fotos amb ell, que el colgaria de flors i targetes amb missatges emotius i d'enyor o que el rostiria amb espelmes de l'adéu. Volia respirar aire humit d'arbres centenaris i aquell caminoi acabat de descobrir l'hi conduïa, com si volgués satisfer-li el desig a l'instant. En ser al llindar va exhalar un sospir de benestar i un somriure d'acompanyament. Se sentia lleuger i es deixondia. Com una flor pensida que se la rega amb amor. Recuperava l'humor i se sentia en pau. Va saludar un esquirol que se'l mirava perplex i encuriosit i, de cop, les defenses reconstruïdes, va notar el perill. Es va girar en rodó i allà era en Hook, amb una espasa punxeguda disposat a travessar-lo pel melic i que fes un pet com de globus de festa major. Reia, el malvat, i un cocodril feia el cor. En Robin es veia perdut.
    -Va, seré generós. Digues els teus darrers mots, Peter.
    -Gooooood morning, Vietnaaaaaam!
    Aquell crit va fer precipitar una munió de micos i elefants cap allà. Algú va agafar-li l'arma, amb un moviment destre. No hi hauria res a fer. Una colla de micos bojos remenaven escorcollairament el dolent d'una pel·lícula mentre els elefants, per torns, jugaven a trepitjar-lo. Una serp esperava tanda per engolir-lo. En Robin contemplava l'escena sabent que no hi havia cap càmera amagada enlloc. Fins que una petita fada d'ales rutilants de libèl·lula onírica li va fer l'ullet per tal que la seguís i ell, fascinat, que no s'ho va fer mostrar dos cops: Campaneta era bona cuinera i tenia ganes d'esmorzar.
    -Voldràs Jumanji inici, Jumanji nus o Jumanji desenllaç?
    Tot l'abellia, aventura i diversió. De cop, el terra va esdevenir de rajoles blanques i negres i va haver de deixar passar un home que avançava seguint-les de forma metòdica i esperançada. En Robin es va posar a plorar perquè el nen que aquell home havia estat no havia pogut gaudir dels anys d'infantesa i joventut i i ara esgarrapava una existència minsa, però no li ho diria, li havia agradat ajudar-lo. No el despertaria de la il·lusió. Ell ve sabia què significava l'amor d'una dona i el valor de cada petó. Campaneta, que li va llegir tot aquest pensament, li va fer una llengota i va marxar a la dimensió creada per la literatura amb ànima.
    Quan en Robin va ser davant l'edifici rígid i seriós que identificava una escola amb un fer sever i conservador no va treure's el nas. Va anar directe a l'aula on havia de fer la primera classe de literatura. Sentia el poder dels somnis i els ideals. Sabia què passaria i no ho sabia. Havia perdut part del record. Notava versos potents omplint-li cada cèl·lula com si les tingués. Aquella força -com la que els espinacs transferien a Popeye si l'Oliva no el treia de polleguera- ben bé s'igualava a la inspiració d'un inventor mig trastocat, deien. I, no obstant, la matèria obtinguda, mal·leable, havia estat sorprenent. On pararia? Li havia agafat estimació, a aquella cosa sinònim d'embolics i sorpresa.
    De sobte, mentre convencia als nois d'arrencar fulls sobrers i carrinclons del llibre gruixut i feixuc, va irrompre Flubber. Botava bojament, en estat frenètic. Va trencar pupitres i va esberlar la pissarra. Va voler la paperera per barret. Va estirar i barrejar cintes de films i en Robin va perdre el fil.
    Quan el va recuperar, el rodet on encargolar-lo no el voldria. No podia tornar enrere.
    Hi havia una finestra oberta, a la classe buida. L'altra banda era tan lluminosa! El venien a buscar el noi que havia volgut ser actor i la dona que havia perdut la família en accident i que havien hagut de canviar de vida, com el mateix Robin.

    I el capità, oh, el capità, hi va anar.
  • L'holograma
    Edgar Cotes i Argelich | 13/08/2014 a les 15:20
    En homenatge a Robin Williams

    L’holograma flotava, somrient, en l’aire. L’alumnat se’l fitava amb posat impertèrrit, com si tot plegat no anés amb ells. La imatge, tanmateix, no desdibuixà el seu somrís. La professora, en contemplar la passiva actitud dels joves, preguntà:
    —Em poden dir qui és aquest personatge?
    Un dels alumnes s’aixecà, s’enfilà damunt el pupitre i amb una veu sorneguera digué:
    —Oh capità, el meu capità!
    Un cor de rialles el seguí.
    —Correcte, en Robin Williams. Gràcies, senyor Olm per il•lustrar-nos-ho, però segui com cal, si us plau —ordenà la professora—.Vejam, em podrien dir el mètode que he utilitzat per fer l’holograma?
    Un parell de mans s’erigiren, tímides.
    —Senyoreta Vila?
    —Bé, doncs ha agafat un fotograma d’una pel•lícula, seleccionant el contorn de la imatge que veiem ara mateix, i l’ha transformat en holograma.
    —Exacte, qualsevol cosa que hagi estat gravada en dues dimensions es pot passar a holograma fàcilment. Però, si és d’una pel•lícula, per què no es mou?
    La noia dirigí una mirada dubitativa a la professora.
    —Perquè és una escena en què el personatge no es mou de lloc?
    —No ben bé, algú? —el silenci s’ensenyorí de l’indret. En veure que ningú el trencava, la professora digué—. De fet, ho ha dit vostè mateixa abans, senyoreta Vila. No es mou, perquè he agafat únicament la imatge d’un fotograma. Per tal que es mogués, hauria d’agafar un bon grapat de fotogrames i unir-los. Per a cada segon de pel•lícula es necessiten més o menys uns 25 fotogrames. Per tant, hem d’invertir una mica de temps perquè s’ha d’editar, fotograma a fotograma. Aquest és el gran inconvenient que encara tenim en la conversió de dos dimensions a hologrames, perquè és un procés lent i costós. Si tinguéssim el nostre actor aquí i el gravéssim tot seria molt més senzill. Malauradament, traspassà l’any 2014, una autèntica llàstima. Bé, què hi farem... —el timbre que marcava el final de la classe ressonà, esvalotat—. Per demà, m’agradaria que féssiu grups de cinc persones i que cada grup reproduís un personatge d’alguna pel•lícula en dues dimensions, el que vulgueu, i el transformeu a holograma. En total ha de durar uns deu segons com a mínim, és a dir, més o menys correspon a uns 50 fotogrames per persona —un rebuf general s’envolà en l’atmosfera—. No és per a tant.
    Mentre els alumnes anaven abandonant la classe gradualment, la professora es disposà a apagar l’hològraf. Tanmateix, just abans que l’holograma s’esvaís, a la dona li aparentà que la imatge de l’actor li picava l’ullet, bo i acompanyat del seu somriure trapella.
    No comprenia el que havia passat. Era impossible que l’holograma pogués picar-li l’ullet, hauria de ser talment com una estàtua en un museu. Segurament, però, només devien haver estat imaginacions seves.
  • Màscares
    deòmises | 22/08/2014 a les 16:21
    L'olor de cuir ho impregna tot. S'ha calçat les sabates més noves i és inevitable que això succeeixi perquè encara no s'han airejat prou. Els pantalons grisos, de cotó, segueixen demanant els elàstics perquè no s'arriïn. Damunt de la samarreta blanca, sense cap estampació, llueixen vistosos, poc amics de ser discrets. Un cop enllestit el ritual de vestir-se pel matí, en Robin fa una ullada al mirall del vestidor. Hi veu un vell conegut, amb massa arrugues ja, amb el coll assetjat per les petges del pas dels anys, amb una panxa més prominent degut a tantes exigències dels guions. Somriu amargament, i apareix en el seu rostre una ganyota més adient a Popeye.

    Recorda les paraules d'ànim que fa escasses hores ha gravat per a la Vivian Waller, i se li fa un nus a la gola. La vida l'ha defraudat i ell ara també esdevindrà un frau per a la jove neozelandesa, potser. No ho pot evitar, però. Tants anys darrere de les màscares més insòlites, tants diàlegs apresos i personificats... Avui vol ser ell mateix, l'home que falla, que s'entristeix, que és humà com qui més. De ben segur que, en unes hores, el titllaran de covard o d'amagar el cap sota l'ala, però, quan la vida ja no ofereix cruïlles sinó atzucacs, cal abandonar-la. Amb el màxim decòrum. En silenci, sense remor ni renou, a pesar que intenti animar l'altra gent. Un cop més, és un mestre provocant una rialla però ha perdut definitivament la capacitat de somriure.

    Treu el cinturó nou de trinca de la calaixera. L'agafa entre les mans i l'estén, el sotmet a diverses estrebades. Pell de vedell ben adobada, de primera qualitat, es nota; producte estatunidenc cent per cent. Tot seguit, comprova l'hora al rellotge de polsera. Li queda temps però no ha d'encantar-se. Amb perícia, atrapa la sivella entre el marc i la porta, en ajustar-la. Grimpa damunt d'un tamboret i s'envolta el coll amb el cinturó. Abans de saltar al buit, rememora cada personatge encarnat al llarg d'aquesta farsa. El preferit segueix essent John Keating i els seus poetes morts, seguit de molt a prop de l'entranyable Mrs. Doubtfire o del brillant Sean Maguire, complementat pel rebel i intel·ligentíssim Will Hunting...

    La seva mà esquerra tremola, com recordant-li què és el que l'ha dut a escollir aquest camí. Els peus li llisquen damunt del tamboret, igual que les darreres peces enderrocades del seu món fràgil, maquillat per una comicitat extraordinària. La batzegada li usurpa la màscara, definitivament, mentre l'asfixia.


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: