L'esperança de sobreviure

Perdó, termini a mitjanit.

En la teua penombra viatja un tramvia
per a que la tristesa viatgi de nit i de dia,
en la teua penombra florida d'esbarzers.

En la teua penombra hi fa estada l'alegria
i està orgullosa de la seva ferida,
en la teua penombra florida de romanî.

En la figuera de davant de la teua penombra,
en la figuera verda de la teua penombra,
una tribu de formigues planeja un viatge.

En la finestra, vençuda per la banda de ponent,
a causa d'una ventada el passat hivern,
les orenetes han fet un niu, avui o ahir.

Viu la recanca de sobreviure.

Fa tant de fred aquí dins, sense portes ni finestres, entre parets gèlides i esberlades, sota sostres esventrats i acompanyada de la tristor de mobles atrotinats, deslluïts. Tot oblidat i la construcció aguanta, ferida de mort, però aguanta. Hi ha la humitat que plora arreu, el deix que griseja allà on miri.
I, no obstant, la casa que s'enruna m'acull amb un caliu antic gens estrany, record de llar de foc, d'esplendor i color, de converses i rialles.
I tu ets a fora. M'he oblidat de tu per una estona. Curta, no t'enfadis, no et deixo.
T'estimo. Les herbes altes podrien amagar-te, però jo et trobaria.
Trobaria els teus ulls negres lluents i pidolaires d'abraçades, el teu cos tou i suau, osset de peluix.
Ens abrigarem de la decadència amb llençols estripats i flassades foradades alhora que amb cançons de fades. I somriurem, que hem tingut prou sort.

Mena

A tot arreu, silenci,
sideral
com un xiscle en sordina,
polsegós
com milions d’anys d’un astre,
i entremig,
aliè a tot el que és vida,
el meu plany,
més silenciós encara.

Sona una guitarra fantasma, veu dolça que atrau més éssers transparents pel plor comú.
La casa s'ha mort.
El darrer habitant ha finat, l'última aranya que no niava, fastiguejada d'on són les preses, on és la llum, on és alguna cosa.
Mor l'abandó per voluntat pròpia: ha estat i no pretén res més.


Mena

-Casa, caseta, on hi ha escalforeta!
Canta la nena, neneta, que és feliç i no feliceta.
-Casa, caseta, tu que ets tan bonica, tan boniqueta!
I segueix, contenta. Canvia la lletra d'una cançoneta amb la gràcia dels infants.


Han passat vuitanta anys.
-Casa, caseta...
No sap què seguia.
-Casa, caseta...

I aviat ni recordarà els mots 'casa' i 'caseta'. Es van empetitint, difuminant, fonent, dissipant...
El destí de la casa on va viure de petita ha estat el mateix que el del seu cervell.


TGNK

Esquerdes en cors malmesos.
Fulles que cruixen dins la ment.
Boques obertes cridant de fam.
Foscors eternes de mals records.
Negres, grisos, vermells .
Pors.
Dolors arrelats a l’anima.
Estrips d’esperances .
Fugides vanes.
Carrers sagnants sense sortida .
Crits ofegats per les malures.
Llàgrimes seques en conques buides.
Fosques finestres sense mirades.

Indiferència i abandó.
Societat mesquina

Cloc els ulls i ens somnio, sota el mateix sostre,
Emparats per idèntic jaç, fonaments per a la família
Que som abans de formalitzar vincle i compromís.

Flairo, en la penombra, les aromes d'un món ideal
Que ha de construir-se amb maons de confiança,
Reforç de pilars perquè sigui el refugi dels nostres cors.

I faig balanç dels dies amb l'ímpetu del batec,
Recompto somriures i besos, entre ortigues
De llàgrimes que es mustiguen si recordem llavis aliens,
Pell càlida, esquena tatuada i calfreds.

Cloc els ulls i el teu rostre és pròxim, pau i llum
Per a nits de solitud i d'insomni quan el record
Evita que es clivelli l'ànima degut a l'enyorança
Que habita aquesta llar fantasmagòrica sense tu.



d.

Diuen que el pany d’una casa
l’ha d’obrir una sola clau
jo en tenia una vintena
repartides pel veinat
vaig donar-li la primera
a un milhomes lladregot
no en sabia tenir cura
només ho trencava tot
Ara la porta és oberta
sense pany ni forrellat
quan fa vent hi ha corrents d’aire
quan plou tot és humitat
hi nien les orenetes
hi fan cau animalons
a tothom fa por entrar-hi
casalot esbatanat.

Vam fugir de casa massa aviat.
Encara no havien tornat les cigonyes
i els arbres presumien de llucada.
Però, l’obsessió de la fugida
havia barrat les portes de la raó.

Fugir, sense mirar enrere;
deixar el passat, oblidar-lo;
córrer fins al límit de la fosca,
abandonar, renunciar, perdre’s...

Si torno, quan tot s’hagi ensulsiat,
quan l’esperança no serveixi,
potser vindré fins al llindar de la porta
i amb un gran crit,
de penediment, potser,
-no val plorar damunt les cendres-
et confessaré els meus sentiments
més íntims.

Hola i adéu, antiga llar,
casa dels meus pares!