Detall intervenció

Les poetes suïcides

Intervenció de: Anna Sant i Ana | 19-05-2018

Navego en la nit, amb la suor silenta de la matinada amarant-me la pell. Des dels llibres a les pantalles de l'ordinador, hi navego pels versos empresonat al desig.

Com ha estat el meu viure? Quins delictes de les meves entranyes m'abocaren al poema? Jo mai he volgut ser poeta, i ara quasi puc assegurar que no és pas aquest el meu ofici. I dic quasi, ans ara si en sóc un addicte, ara que els poemes s'entortolliguen amb la mort, amb tanta bellesa.

Anne Sexton va escriure que els suïcides tenen un llenguatge especial. Espereu, ho cerco.

Aquí:


“Però els suïcides tenen un llenguatge especial.
Així com els fusters volen saber quines eines.
Ells mai pregunten perquè construir”

Però si aquest llenguatge és el vers? Si aquell poema que en la meva adolescència radical em penetrà fins totes les meves humitats ja em parlava en aquest idioma? D'aquest idioma?

N'he llegit molts poemes, i n'he escrit d'alguns, com bé sabeu. Aprenentatge mentre vivia, com vosaltres, i em decepcionava, i reia, i sentia aquells estralls ínfims de la felicitat, i aquestes memòries espargides de la mort. Diuen que els sords sempre pensen que aquells que ballen són bojos, doncs no escolten la música. I jo ara sento la música, l'idioma de les poetes suïcides. Com un enamorat, haig de respirar-les cada nit.

“Quan es llança al llac silent la pedra,/ fa un sanglot com qui diu el teu nom” Marina Tsvetàieva.

El meu nom, on s'amaga? Inicio un poema “ rere tots els envans la cançó diu el meu nom, ple d'angoixes i desitjos...”

Em podeu parlar de bellesa, d'amor. I jo us parlaré dels meus nens adormits, de vida, de somnis, de pors. La bellesa és tan trencadissa, que la por s'hi fa paràsita.

I aquí podeu veure fins on ha avançar la meva addicció, investigo també les morts de aquestes poetes, i em ve al cap Sylvia Plath, que va servir el desdejun del seus dos nens petits abans d'omplir el seus pulmons de gas.

La mort de les poetes, la mà tremola d'Alejandra, la mar que salva d'Alfonsina. Ara he llegit que Marina va ser obligada al suïcidi. I Anne acusant a Syvia de traïdora! “ ¡Lladre! / Com et vas arrossegar dins, / vas baixar arrossegant-te sola / a l'interior de la mort que jo vaig desitjar tant i durant tant de temps”

Amigues, bellesa i mort, melangia des de les arrels. I la primera, Safo, llençada al mar des de la roca Léucade, per culpa de la passió. “Ho més bell és allò que hom estima”. Sí, ja sé que la mort de Safo és una llegenda. Tanmateix la faig viva en la matinada, respirant confús els versos, anant de la pantalla de l'ordinador als llibres. Mirant-me al mirall, a veure si ja ha esdevingut el miracle dels meus anhels, i aquesta addicció meva ha aconseguit la metamorfosi, i m'ha fet una dona, una poeta.


Respostes

  • Llunejant
    Mena Guiga | 12/05/2018 a les 22:01
    -La lluna pica l'ullet, ho veus? Diu que és hora d'anar a fer nones, nonetes ja.

    Va fer cas. Li va donar la mà i es deixà conduir al llit. Tapar bé i fer un petó.

    L'endemà hi van tornar. L'aire era un xic més fresc. Va caldre la bata, ben cordada, botó a botó. Els van comptar, amb diversió. N'hi havia set, com...els dies de la setmana, els nans de la Blancaneus, les cabretes del llop. Van riure.

    La lluna va aparèixer, un xic gansonera. S'havien assegut a esperar-la, frisant. Quan va treure el cap rere un mantell de núvols, van picar de mans.

    -Què diu, avui? Aaah, sí: que els cràters li fan picor i que s'ha de banyar al mar, hahaha. A l'aigua hi trobarà estrelles marines i la faran petar.

    El somrís que rebia mentre ho contava feia que prosseguís, mirant de no anar massa de pressa.

    -Quan torni al cel, avui que encara és prou grassa, vol girar com una baleta per l'univers, que té moooolt d'espai. I, va, prou per avui.

    Tornem-hi. Hora de dormir. Carícies i petons. Tancar l'interruptor, llum fora, l'elèctrica.

    Cada vespre necessitaven contemplar l'astre satèl·lit. S'hi havien avesat, després ho havien oblidat durant molt de temps -anys- i llavors, feia poc -un poc que va esdevenir molt- la vida feia que s'hi haguessin re-avesat. La màgia perdurava.

    -Oooh, que preciosa, avui! Mitja lluna ben mitja, fixa-t'hi. I riu, els estels li fan pessigolles amb els becs. S'anirà escapant fent-se més petita...- va sentir un nus a la gola- ...en sap un niu!

    Es llevava amb la lluna al cap. Pensant què li sortiria de dir, quan l'observessin. Havia de tenir força, d'agradar, de contenir cert humor i molt d'amor.

    Les seves ànimes anhelaven aquells moments selènics.

    Aquella nit, però, la lluna va estar molt entelada.

    De llàgrimes.

    La filla ja no va poder acompanyar la mare que perdia el cap a contemplar-la juntes, com quan ella era petita i, dia sí dia també, la dona li mostrava, arraulides al balcó, il·lusionades, desitjoses, els ulls dirigits al firmament. Li explicava històries d'aquell cos celest que, canviant de fase, no cessava de voler-les, al seu torn, escoltar, lluna entranyable i nena -com elles en aquells instants- que acollia protagonisme i afalacs.

    Aquella nit la lluna, ben rodona, era plenament de dol envoltada d'una foscor diferent i plorava per la mort de l'anciana alhora que en sentia l'esperit més proper i demanava a la filla que no perdés l'addicció de la trobada lunar cada nit, perquè allà hi serien. Les tres. Sempre.



    Mena
  • RE: Repte clàssic DCLXXXIV (684) - ADDICCIÓ
    aleshores | 13/05/2018 a les 07:30
    L’instant sense pulsions
    Vaig seure, ja a casa, en un estrany equilibri: alleugerit pel tractament que ja havia comença a prendre des de la sortida d’urgències i que havia anat tot seguit a cercar a la farmàcia més propera, i a la vegada posseït per una estranya pau interior producte d’haver fregat, ni que fos llunyanament amb la malàltia greu o la mort.

    “Vostè ha arriscat, ha apurat massa”, em va dir la metgessa. Sí!, havia sortit de matinada, quan totes les decisions són urgents i necessàries, disposat a que la medicina fes el que calgués per treure’s el patiment de la situació, que per semblar banal, es feia més intens.

    I, mentre, ja un cop a casa, els rajos de sol ja penetraren tènuement entre els llibrets de la persiana semiobertes, vaig respirar alleugerit, posseït per aquella pau. En aquell estat excepcional, sense pulsions, en que m’havia quedat vas sentir el silenci del matí, la primer a escalfor de la primavera, la meva respiració, aig mirar-me amb uns altres ulls els meus mobles, sabent també que malgrat aquell instant d’equilibri, que gaudia, la vida a poc a poc tornaria ser més de rauxa que de seny, que ignoraria un cop més, un cop plenament curat, l’aprenentatge d’haver viscut amb pau amb mi mateix; sense presses,...Malgrat aquella música celestial, d’haver pogut romandre a la terra i de besar-la.

    Tanmateix, en part, alguna cosa he aprés, prenc menys cafè, valoro altre tipus d’aliments, ...i el meu temps el dedico amb més energia a les coses que realment importen.
    • RE: RE: Repte clàssic DCLXXXIV (684) - ADDICCIÓ
      aleshores | 15/05/2018 a les 07:41
      L’instant sense pulsions
      Vaig seure, ja a casa, en un estrany equilibri: alleugerit pel tractament que ja havia començat a prendre des de la sortida d’urgències i que havia anat tot seguit a cercar a la farmàcia més propera, i a la vegada posseït per una rara pau interior producte d’haver fregat, ni que fos llunyanament amb la malaltia greu o la mort.

      “Vostè ha arriscat, ha apurat massa!”, em va dir la metgessa. Sí!, havia sortit de matinada, quan totes les decisions són urgents i necessàries, disposat a que la medicina fes el que calgués per treure’s el patiment del meu estat, que per semblar banal, es feia més intens.

      I, mentre, ja un cop a casa, els rajos de sol penetraven tènuement entre els llibrets de la persiana semiobertes, vaig respirar alleugerit, posseït per aquella pau. En aquell estat excepcional, sense pulsions, en que m’havia quedat vaig sentir el silenci del matí, la primer a escalfor de la primavera, la meva respiració, vaig mirar-me amb uns altres ulls els meus mobles, sabent, també, que malgrat aquell instant d’equilibri en la soledat de l’estança, que gaudia, la vida a poc a poc tornaria ser més dominada per la rauxa que pel seny, que ignoraria un cop més, un cop plenament curat, l’aprenentatge d’haver viscut amb pau amb mi mateix; sense addicions, sense presses,...Malgrat aquella música celestial, que ressonava a aquelles hores producte d’haver pogut romandre a la terra i de poder-la besar.

      Tanmateix, en part, alguna cosa he aprés, prenc menys cafè, valoro altres tipus d’aliments, ...i el meu temps el dedico amb més energia a les coses que realment importen.
  • Evidències (o In[Consciència])
    deòmises | 17/05/2018 a les 11:47
    Després d'haver-te recuperat, dones un cop d'ull al teu voltant i sents un remordiment, que et clava les seves dents a la boca de l'estómac. T'alces i, mentre et desempallegues del líquid llefiscós que t'omple les mans i els dits, promets que no tornaràs a caure en les urpes d'aquella bèstia absurda. Et mires al mirall i repeteixes la promesa una vegada més, amb fermesa. El reflex et retorna un rostre demacrat. Arrufes el nas i fas llengotes a aquell individu en què no et reconeixes pas.

    Tornes a la butaca, reprens el paràgraf que havies deixat en ser abduït pel portàtil. Per culpa d'aquelles, t'has anat rendint a la distracció. Rellegeixes el que, teòricament, ja havies llegit uns minuts abans. Però res no et sona. Tornes a una escena sòrdida, on el que es narra és fàcil d'imaginar. T'immisceixes en aquella escena íntima, com el voyeur que ets, i et maques el llavi inferior gràcies al mossec que t'hi fas. Veus les arèoles fosques sota la samarreta blanca de la veïna i els mugrons que s'evidencien pel fred o per l'escalfor que va en augment. Intueixes la creixent erecció del protagonista del capítol, que n'és alhora el narrador, al mateix temps que l'emules.

    Respires fondo; no et caldria seguir llegint perquè el que vindrà és massa evident. Però, tanmateix, no atures la lectura. Els teus ulls llisquen avall, com les malles de la noia, tan arrapades que semblen una segona pell. És quan l'encaix d'un culotte blanc i la seva semitransparència et destaroten, i fan perdre l'oremus al narrador. La silueta d'una vulva ben molsuda i quasi sense pèl púvic és l'esperó per deslliurar-lo dels pantalons, que s'han inflat en qüestió de segons. I, com ja havies intuït, sota aquella minúscula peça de roba, apareixen els traus desitjables, que voldries posseir, igual que ho anhela l'autor d'aquella prosa. La delicada mà s'acaricia la pròpia pell, s'aproxima a l'orifici que evidencia una humitat creixent, mentre se separen les cuixes que encara l'amaguen lleument. És una invitació a començar la invasió de la carn.

    Tornes a respirar fondo i abandones la lectura. La suor freda t'acompanya a partir d'aquest punt: et dispersaràs i no sabràs què llegeixes, com t'ha ocorregut fa mitja hora. En la quietud de la matinada, la tensió sota el bòxer i el batec accelerat del teu cor són eixordadors. Sort que et vas emancipar dels pares i encara no et venen les ganes de tenir parella; aquesta soledat també té els seus avantatges. Si no, despertaries tothom amb la teva excitació. Tanques el llibre i desbloques el protector de pantalla del portàtil.

    Damunt del requadre del navegador, tecleges les primeres lletres de l'adreça que vols; l'historial desplega els resultats que ja has visitat anteriorment. En selecciones el primer i, tot d'una, la pantalla s'omple de captures fixes d'allò que s'ofereix en cada finestreta. Cliques dues vegades la imatge que més t'excita i, en el temps que es carrega el vídeo que podràs visualitzar de forma gratuïta i immediata, et descordes el botó i t'abaixes la bragueta per alliberar la pressió. La bèstia absurda t'atrapa un cop més.


    d.
    • Millor si fos aquest títol...: Evidències (o [In]Consciència)
      deòmises | 17/05/2018 a les 11:53
  • addicions que maten
    Galzeran (homefosc) | 18/05/2018 a les 21:55
    Addicions que maten
    Sabies que t’esperaria fins a l’últim minut, no esperaves la meva reacció?
    El neguit m’atabalava i em calia asseure’m en la butaca, enfront de la llar de foc. I veig que em consumeixo com els tions que veig cremar. I aquell cremar em provoca un coragre que no puc deixar passar. Tot és com un vòmit de raons impensades, rares divagacions del seny errat. Jo sols t’espero, i tu sols em fas esperar. Em demano si ja no tens aquell desig per complir els meus rars anhels, extravagants i curiosos. Et feien peça quan ens vàrem conèixer. I ara m’estic consumint, esperant el teu retorn. Coneixes els meus defectes, i quina és la meva obsessió, i saps que com més triguis a tornar, més plaent et serà el retrobament.
    Però el cor batega en excés, i ara estic patint massa. Veig que això supera la meva addicció a tu, de qui no em puc desenganxar. I saps de fet, que no ets tu, que amb un flascó del teu perfum vital seria la persona més feliç del món. És el teu aire sensual, la teva presència olfactiva, que ni amb la foscor total puc ignorar.
    L’olor del teu desig em trastorna, em farà parar boig, si no n’estic ja.
    Escolto una clau entrant en el pany, sé que ets tu, el teu perfum et precedeix. Però avui fas tard. El meu cor ha parat de bategar just quan t’he sentit travessar el corredor, pas a pas, lentament.
    Però hi ha desitjos que em poden matar. I al final el neguit m’ha vençut. Malgrat que el meu cervell segueix sentint-te, i malgrat que en l’ànim ja t’he perdut. El cor no estava gaire fi, i m’has tingut massa temps sense la meva dosi de flaire sexual.
    Res es pot fer, sols saber que marxo en el millor moment de la teva presència, en l’anar sentint atansar-se el teu perfum provocat pel desig. No m’ho tinguis en compte, hi ha addiccions que maten, per culpa de l’oblit.
  • Les poetes suïcides
    Anna Sant i Ana | 19/05/2018 a les 11:35
    Navego en la nit, amb la suor silenta de la matinada amarant-me la pell. Des dels llibres a les pantalles de l'ordinador, hi navego pels versos empresonat al desig.

    Com ha estat el meu viure? Quins delictes de les meves entranyes m'abocaren al poema? Jo mai he volgut ser poeta, i ara quasi puc assegurar que no és pas aquest el meu ofici. I dic quasi, ans ara si en sóc un addicte, ara que els poemes s'entortolliguen amb la mort, amb tanta bellesa.

    Anne Sexton va escriure que els suïcides tenen un llenguatge especial. Espereu, ho cerco.

    Aquí:


    “Però els suïcides tenen un llenguatge especial.
    Així com els fusters volen saber quines eines.
    Ells mai pregunten perquè construir”

    Però si aquest llenguatge és el vers? Si aquell poema que en la meva adolescència radical em penetrà fins totes les meves humitats ja em parlava en aquest idioma? D'aquest idioma?

    N'he llegit molts poemes, i n'he escrit d'alguns, com bé sabeu. Aprenentatge mentre vivia, com vosaltres, i em decepcionava, i reia, i sentia aquells estralls ínfims de la felicitat, i aquestes memòries espargides de la mort. Diuen que els sords sempre pensen que aquells que ballen són bojos, doncs no escolten la música. I jo ara sento la música, l'idioma de les poetes suïcides. Com un enamorat, haig de respirar-les cada nit.

    “Quan es llança al llac silent la pedra,/ fa un sanglot com qui diu el teu nom” Marina Tsvetàieva.

    El meu nom, on s'amaga? Inicio un poema “ rere tots els envans la cançó diu el meu nom, ple d'angoixes i desitjos...”

    Em podeu parlar de bellesa, d'amor. I jo us parlaré dels meus nens adormits, de vida, de somnis, de pors. La bellesa és tan trencadissa, que la por s'hi fa paràsita.

    I aquí podeu veure fins on ha avançar la meva addicció, investigo també les morts de aquestes poetes, i em ve al cap Sylvia Plath, que va servir el desdejun del seus dos nens petits abans d'omplir el seus pulmons de gas.

    La mort de les poetes, la mà tremola d'Alejandra, la mar que salva d'Alfonsina. Ara he llegit que Marina va ser obligada al suïcidi. I Anne acusant a Syvia de traïdora! “ ¡Lladre! / Com et vas arrossegar dins, / vas baixar arrossegant-te sola / a l'interior de la mort que jo vaig desitjar tant i durant tant de temps”

    Amigues, bellesa i mort, melangia des de les arrels. I la primera, Safo, llençada al mar des de la roca Léucade, per culpa de la passió. “Ho més bell és allò que hom estima”. Sí, ja sé que la mort de Safo és una llegenda. Tanmateix la faig viva en la matinada, respirant confús els versos, anant de la pantalla de l'ordinador als llibres. Mirant-me al mirall, a veure si ja ha esdevingut el miracle dels meus anhels, i aquesta addicció meva ha aconseguit la metamorfosi, i m'ha fet una dona, una poeta.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.