Detall intervenció

LES MANS DE LA MEVA IAIA

Intervenció de: edelfa | 07-04-2018


LES MANS DE LA MEVA IAIA


Les mans de la meva iaia, unes mans de dona treballadora, lluitadora, esposa, mare… ella va neixer cap a finals XIX, i el seu nom era MARIA, a una edat molt petita, va començar a treballar a uns tal.lers d’una empresa textil, que aleshores està en plena expansió i que estava situada en un del barris dels voltants de la ciutat, ja que, aleshores la necessitat obligava i no hi havia temps de jugar si el que volies era alguna cosa per portar-te a la boca; degut a la seva curta edat, 7 anys, encuriosida pel funcionament d’aquella màquina, doncs ningú li va donar un curset de Riscos Laborals, del que no s’havia de fer i estava prohibit tocar (en aquella época no estaven per aquestes gestions).

Així doncs la que era la meva iaia va ficar el dit índex (no recodó de quina mà) entre les dues rodes que giraven dels seus tal.lers i es va tallar la part de dalt del dit, inclosa l’ungla, la qual cosa, va quedar-se mutil.lada, això però no l’impedia de fer les diverses tasques que amb el temps anaven augmentant per això de que es va casar, la criança dels fills, etc..

Recordo, de les seves mans, que també eren aspres, no s’hi posaven cremes com ara, per tant no estaven nutrides, però aixó les feia més interessants, ja que eren unes mans curtides, de rentar la roba als sefranyos públics que hi havien abans, d’haver treballat al camp amb el meu avi, doncs, m’ha comentat la meva mare que tenia vinyes i tot ajuda era poca.

Així, pel que recordó, d’aquelles mans, en la meva infantesa, les seves mans tot i tenir l’impediment del dit en una d’elles, eran de pell arrugada, pel caient del sol, per no haver-les cuida’t com calia, plenes de taquetes propia de l’edat, ja que, quan va morir tentia 88 anys, la recordó, fent precioses labors de ganxet amb aquelles fantàstiques mans, labors que en l’actualitat encara conservo i llueixo en moltes ocasions, doncs, una de les seves últimes labors va ser una típica manta de quadres, feta de les aprofitamentes de llanes de jerséis que la meva mare ens havia fet a tots plegats( ma germana, mon pare, a mi, …en fi a tots els de la familia, inclosa ella) i que ara ens la posem amb la meva filla i jo per a veure, els dibuixos animats o una pel.lícula al sofà de casa, tot un luxe alhora que un plaer.


Respostes

  • El concurs de cocous
    Mena Guiga | 30/03/2018 a les 23:32
    -Què són? Ous de cocoooo?

    Quan va llegir, al prospecte de les activitats de la festa major local, aquell mot divertit, 'cocou', li va venir que podia voler dir allò.

    -No: aquí, dels castells de sorra, en diem 'cocous', senyora -l'informà la noia escanyolida i amb somrís equí de l'oficina de turisme d'aquell poble ni gran ni petit de la costa.

    -Maia! Hi pots participar!- engrescà la filla, tot seguit, la dona de ciutat.

    La nena llepava un polo de llimona amb lentitud. Se li estava desfent. No li feia res que les gotes del líquid ensucrat li llisquessin per la mà. Queien a terra...s'ofegaria en la dolçor, aquell formiguer sorrenc?

    -Maia! Que m'escoltes? Li direm a la Marcel·la, ara quan tornem a l'apartament. Segur que voldrà que ho feu juntes.

    Va assentir, la nena d'onze anys. La mare es va posar bé les ulleres de sol de marca, va acomiadar-se de la informadora dient un 'merci' curt i just i va estirar la Maia del passeig marítim fins al bloc de pisos turístics.

    -Co...cocouuus, no, diu? Hahahaha!-esclatà la nena- És una paraula que també és misteriosa: fa uuuuuuh!

    Del polo només en quedava el pal aspre que li recordava el que el metge feia servir per fer dir 'aaaa'. Se'n desfé entatxonant-lo dins un formiguer, amb força, esberlant la terra, quan la seva coqueta mare va aturar-se a parlar amb un flamant amant d'estiu.

    La Marcel·la, que vivia en una casa de poble força tronada al mateix carrer, s'avingué, amb il·lusió, a concursar amb l'amigueta forastera. A la tarda, a cala Marcel·la, van estar pensant quina mena de cocou farien. A la Maia no l'importava massa guanyar. El premi, un lot de llibres i material escolar, no la motivava. Tenia de tot i més. La Marcel·la sí que ho necessitava, però no ho va dir. El gat se'ls va acostar per ser amanyagat, tot ronxant.

    -Aquesta musiqueta que li fa el cos i el seu pèl, ai, nooo, digues-li que se'n vagi!- ordenà la Maia, gens avesada a cap mascota.

    -I has vist, al pati de la casa del costat, que una gata té petits?

    -No m'agraden, la meva mare hi té al·lèrgia, li fan fàstic!

    La felina tenia un sorral on feia feia caca i pipí.

    -Aquesta sorra bruta i pudenta...i si la fem servir?- de sobte proposà, amb expressió de dimonieta.

    La Marcel·la va riure, pensant que l'altra feia broma. Però va dissimular aquella reacció perquè no insistís, notava que anava de debò. Van trucar el timbre. La Maia havia de marxar.

    L'endemà, a les deu del matí, ja a la platja, la Maia va indicar a la Marcel·la el lloc precís on havien d'alçar el castell.

    -Tu vés a buscar aigua, i conquilles i pedres i arrels i uns taps de plàstic i burilles de cigarreta per decorar.

    -Ecs, això últim!

    Un dels organitzadors, que es mirava la mare de la Marcel·la amb el monoquini ajustat, desitjant una nit passional amb ella, endinsar-se en les seves arenes movedisses, va tenir claríssim que el cocou d'aquelles nenes havia de ser guanyador. Començà a fantasiar contemplant aquell cos bru, aquella pell fina bronzejada, els peus humits amb sorra enganxada...l'hauria treta gra a gra.

    -Anem al gra! Puntuem! -va despertar-lo algú.

    Van quedar primeres. En va saber, l'home, de treballar-se el premi per a ell. La seva influència va convèncer els altres, ell que era un artista conegut a la comarca -i també llepaculs-, els altres tot just una colla de pobletans que li pagaven amb escreix la seva important col·laboració.

    -Nooo, no està tot, encara!-anuncià la Maia- El MEU cocou és dels que fan 'uuuuh'.
    -Què t'empatolles?- murmurà la Marcel·la, que, contenta amb el que li havien donat, volia tornar a casa, cansada de la companya.
    -Tatatxaantararaaaan!
    La Marcel·la agafà la pala color fúcsia -igual que el del monoquini de sa mare- i es posà a excavar.
    -Té una presó a sota. Ho vaig estudiar. És medieval.
    Els mots de la intel·ligent nena van deixar-los a tots bocabadats.
    -El MEU cocou té...
    Tragué una quantitat de sorra apresa. Es veié una capsa de sabates.
    -Coses que no suporto. Sentiu l'olor pudenta? Com el sorral aquell de casa teva, Marcel·la.
    Hi havia un gat de naixement mort -l'havia pres de la gatinada- ofegat i un preservatiu usat que havia agafat de sota el llit de la seva mare qui, amb aquell espectacle inesperat, va notar abruptament que alguna cosa que feia temps estava ensorrada s'ensorrava més i més i més mentre la Marcel·la cridava i plorava per la bestiola innocent i intentava pegar la pèrfida amiga davant la gent que...anava fotografiant-ho amb els mòbils.



    Mena

  • Un gra massa (fora de concurs i aportació simbiòtica de touchyourbottom+Tanganika)
    Tanganika | 31/03/2018 a les 12:40
    Lídia Massó Busqué
    12:34 (fa 4 minuts)
    per a usuari
    Tenia el cutis fet una merda. L'Arístide no se la miraria gens o prou...o com l'interessava. I la Clotilde volia que aquell home jove tan artístic i artista sí que la mirés i molt i com ella en tenia ganes. Cali, com fos, deixar l'acné fos, l'enlletgia, escampat pel rostre: calia eliminar-ne cap rastre.

    -Fastigosos grans! Feu-vos petits fins a desaparèixer!

    L'Arístide, però, l'apreciava i ho apreciava. Li agradava d'aquella manera.

    -Ei, vine a l'estudi. Vull fer un bust de tu, em ve de gust.

    Ella quasi l'hostià. Però, en comptes d'això, rigué, tot i que amb un deix de mosqueig:

    -I quan?

    -Quan hagi aconseguit desfer-me de la quasi-pedra d'un ronyó. Aquests dies orino sorreta. Fot un mal de no dir!

    Que ell esdevingués tan intimitats-comentarista va assuavir la noia.

    -Vull tenir la cara fina i querubina per a ser retratada, home! La posteritat la vull a mida, coi! Així com estic ara, no!

    I marxà de la cafeteria rústico-pintoresca deixant l'Arístide desfent el contingut de dos sobres al tallat: el sucre blanc i el sucre roig.

    -Quines sucre-arenetes més dolcetes! Mai sé quin escollir, així que...ambdós!

    La Clotilde va buscar cosmovirtualnautament una solució barata i natural, mitjanament ràpido-efectiva.

    -Sorra granulosa de cala que ha estat un lustre en celibat? Quines coses? Què en demanaaa, a veureeee...

    "Qui vingui a la meva cala verge fa uns anys ha de ser una persona que coneixi una altra persona que prengui poca aigua i amb qui vol una relació ferma que no faci com si res aigües. Aquesta és la condició i, a canvi, tindrà dret a gaudir de la meva preciosa i amagada cala onze dies seguits, per allò de ser un nombre màgico-mestre".

    I signava: 'La Bruixa que en una altra vida va ser cabra en un espai de vetes sorrenques i que llepava sal de les roques i ara la sal ja la té al seu mar privat'.

    Aquella anunciadora rica i sanament boja va estar molt contecta que la noia complís els requisits.

    -Sí, banya't, neda, submergeix-te, fes tombarelles en la capbussada i després rodola pel trencall i tot seguit et vas fregant sorrra a la cara, fent-hi massatges insistents, però amorosos. Extreu greix sobrer, exfolia i alegra. Permet que sol, brisa i substàncies oceàniques s'ho currin i t'ho curin.
    La Clotilde, dues setmanes més tard, es presentava a ca l'Arístide -que ja s'havia recuperat- a fer de model. Es van mirar als ulls.

    -Les teves pupil·les són grans d'atzabeja que mai em marxaran de l'ànima.

    Buf! Allò prometia. Abans de passar a...ell va demanar de deixar la feina enllestida, que era de signe zodiacal terra.

    -Ei! Què és aquesta impuresa, aquí, al centre del front?

    -T'erres, Clotilde. No és un residu, ni em calen ulleres. És puresa pura i dura. L'epifànic gra massa que em farà beure de les teves aigües, magnífica musa meva.

    -Soooorry?- somrigué ella, afalagada, escoltant onades embriagadores, alhora que encetaven un bes profund com sorra humida...



    tyb+ TGNK (i tanco aportacions)


    • RE: Un gra massa (fora de concurs i aportació simbiòtica de touchyourbottom+Tanganika)
      Tanganika | 31/03/2018 a les 12:42
      ***les tres primeres línies delatores no valen!!!! (ai, ai, aiiiii!) (de 'Lídia fins a 'usuari'). Aiiiii!!!!!!
  • Desafinado
    gypsy | 02/04/2018 a les 16:40

    La platja. Surt el Sol . Ella hi passeja sempre que pot i engoleix l’atmosfera salada mentre el vent li esbulla els cabells. Trepitja la sorra amb els peus descalços, s’enfoca i es connecta completament amb la natura. Amb els sons tranquils, com la música de bossa nova, Caetano Veloso, Maria Bethania, Joao Gilberto, Vinicius de Moraes, Gal Costa, Maria Creuza...

    Se você disser que eu desafino amor
    Saiba que isso em mim provoca imensa dor
    Só privilegiados têm ouvido igual ao seu
    Eu possuo apenas o que Deus me deu
    Se você insiste em classificar
    Meu comportamento de anti-musical
    Eu mesmo mentindo devo argumentar
    Que isto é bossa-nova, isto é muito natural
    O que você não sabe nem sequer pressente
    É que os desafinados também têm um coração

    Fotografei você na minha Roleiflex
    Revelou-se a sua enorme ingratidão
    Só não poderá falar assim do meu amor
    Que ele é o maior que você pode encontrar, viu
    Você com sua música esqueceu o principal
    Que no peito dos desafinados
    No fundo do peito bate calado
    Que no peito dos desafinados
    Também bate um coração



    S’asseu vora el mar i es fon amb el vaivé de les ones, amb l’escuma que fuig, amb l’horitzó, amb el blau immens del cel i del mar. Aleshores pensa, ‘això d’ara és la felicitat?’ Després de tanta sofisticació i anades d’olla, tornar a la simplicitat i sentir el seu propi cos respirant, se li apareix com un miracle. Ha llençat la foscor, la debilitat i el plor. Se n’ha desfet perquè creu que la vida és una altra cosa. La vida no són els altres ni el que pensen o jutgen els altres. La vida és senzilla. Quan més senzilla millor.

    Fa uns anys va abandonar l’esclavatge de la gran ciutat i va decidir ser lliure. Es va instal·lar en una cabana atrotinada just tocant la platja i les nits es van omplir d’una saba nova, tranquil·la i respectuosa. No calia gaire res.

    Va mig adoptar un noiet que vagava sol. Un noi prim i bru que no badava boca. Apareixia tot d’una per la cabana sense fer soroll, com un gat escaldat, quan tenia gana. Menjava sense deixar de mirar-la. Després marxava i es perdia en la foscor. No devia tenir mare. Què era tenir mare? Donar mals consells amb bones intencions? Estimar? Estimar com? Ella no en sabia d’estimar. Havia desaprès aquest aprenentatge nociu. Per això, encara seguia dempeus.

    Va tornar a la platja, volia fondre’s amb el paisatge, ser com un granet d’arena enmig de la immensitat d’un univers bla i esquiu. Les onades en vaivé feien música enmig d’una nit sense estrelles. No tenia por de ser ni d’existir malgrat el desig de marxar de tot. No s’havia de resistir. Hagués estat fàcil aixecar-se i caminar vers l’oceà i deixar-se portar per la marea. Però sentia la mirada del nen prim i bru que se li clavava al clatell i la paralitzava.

    Romanien hores a la platja. Quan sortia el Sol, tots dos tornaven a la cabana sense badar boca.





  • Escombraries
    lisboa | 04/04/2018 a les 16:01
    Jo tenia una feina i, segurament, allò era el més important. Fer d'escombriaire, sense ser cap meravella, em permetia seguir pagant les factures. Un sudaca baixet i jo acompanyàvem al camió de la brossa, li acostàvem els contenidors, recollíem les bosses que n'havien caigut i els tornàvem a posar a lloc. Treballàvem de nit i a mi ja m'estava bé. Un podia fer coses molt pitjors a la nit; en podia donar fe.

    Eren les tres de la matinada i encara faltaven unes hores per cloure el torn. Vaig agafar la petaca, vaig fer un glop llarg de ginebra i, tot seguit, em vaig posar una pastilla de menta a la boca. El sudaca — el «poni paio», com els anomenaven els gitanos del meu barri — em va mirar malament. Si no li agradava, ja s'hi podia posar fulles: només una merda d'immigrant era capaç de fer aquella feina sense una mica de mam; era ell l'estrany, no jo.

    Érem a una zona on sovintejàvem les discoteques. A pocs metres una noia jove es deixava magrejar per un home molt més gran que ella. Podia veure perfectament com el vell li grapejava el cul per sota la breu faldilla escocesa plisada. Vaig recollir dues bosses del terra sense deixar de mirar-la. D'ençà que la meva dona em va deixar només follava pagant, i aquella noia era, sens dubte, molt millor que qualsevol de les meuques que jo em podia permetre. Ella es va girar i li vaig veure la cara; de sobte va ser com si tingués la gola plena de sorra calenta. Per sort no m'havia conegut. De fet, no estava en condicions de conèixer a ningú, la cria anava massa borratxa i es va posar a vomitar en mig de la vorera.

    Mentre m'enfilava al camió, vaig recordar com aquella mala pècora m'havia destrossat el matrimoni i la vida de propina. Potser sí que vaig tocar-la, però només havia passat un cop; estàvem a la platja, jo havia begut, la dona es banyava amb les amigues i ella portava un biquini minúscul ( mig nua, estirada a la tovallola, sol, sal i sorra ... amb aquells granets enganxats a la pell ... ) Vaig ser insistent però discret, no hauria hagut d'explicar-ho a ningú; ni tan sols em vaig escórrer, no va ser pas tan greu! I, pel que acabava de veure, ara la meva filla no tenia pas tantes manies.

    Maleïda puta!

    Em vaig mossegar el llavi inferior fins a fer-me sang. La sensació d'arena a la gola, seca i aspre, amenaçava en ofegar-me. Vaig tossir cercant un glop d'aquell aire caldós de l'agost Barceloní. Les mans em van tremolar quan treia la caixeta de les pastilles de menta i el contingut va caure al carrer.

    I les vaig veure rodolar: petites i brillants perles verdes perdent-se en mig de la brutícia i la foscor.
  • Des del monticle
    jovincdunsilenci | 06/04/2018 a les 17:01
    – En les primeres llums del matí, el cel té el to precís de gris amb matisos blaus i violeta dels ulls d'ella; el seu esguard malenconiós m'imposava quasi tant de respecte com els llamps que anit vaig veure, retallats contra les finestres obertes de sa cambra fosca, quan em va cridar perquè m'emportara la safata del sopar sense tocar; els canelobres restaven apagats, feia olor de salobre i de fum i la llum i l'aigua entraven a trompades de cel enfurismat. Hui l'he trobada escrivint...

    – Ho està fent molt bé. Continue.

    – Algunes vegades deixava un poema escrit a corre-cuita. D'altres, era música que després, a l'hora de l'esmorzar, la senyoreta trossejava i llençava a volar, si el dia era ventós, des d'un badallet de finestra o, en cas contrari, intentava, contra la voluntat del seu pare i dels servents, que sempre li ho impedien, tragar allò que, segons deia, només a ella commovia...
    De seguida que he vist el líquid roig… Oh, senyor, amb el mareig la safata del desdejuni m'ha caigut a terra, el tinter era ple de sang a vessar i la seua mà carregava la ploma lentament... El cotxer ha dit que, des de Febrer, les nits les passava a la vora mateixa del monticle no gens escarpat per on de vegades s'arriscava a baixar a la minsa cala i podia estar-se molt de temps així, sola sota la vigilància dels criats, o pujar de sobte i...

    – I?

    – I pintar petges imaginades sobre una arena que només ella hauria reconegut!

    – Calme's. Em dirà ara on és la nota que la senyoreta ha deixat?

    – En realitat, jo... Els seus ulls s'acomiadaven com petits ocells i s'aturaven agraïts en cada objecte personal i, discretament, en mi. Quan ha llençat sobre el paper tot de granets d'arena que s'espolsava de la pell, era com si volguera assecar el dolor amb el gest… Però jo, jo no he pogut… S'ha tragat el paper ensangonat! –Plors


    Clive, estimat

    No saps com enyore la vida d'abans, la de quan tu no hi eres i els pares rebien cada dues setmanes les visites dels veïns, que després tornàvem, carregats de tots els xafardejos del poble. Així, resseguint la pendent tan suau que ens portava a la cala on em vas besar primer, o passejant pels camps escumosos i verds, o durant els inacabables jocs i converses, la mare va morir i plorí; i amb tu que aparegueres, torní a riure –Te'n recordes de les nits on només teníem ulls l'un per l'altre? De quan em digueres que m'estimaves?– No fa ni quatre setmanes que els últims xafardejos arribaven orfes de tu i amb molts parells d'ulls posats en la meua fràgil persona, expectants del que faria al confiar-me que havíeu oblidat convidar-nos, a mi i al meu pobre pare, a l'enllaç més celebrat de tot el Comptat, perquè la teua família emparentava amb una altra de més rica i el meu dot, tot i ser acceptable, no valia gran cosa comparat amb el d'ella: no l'envege, perquè ha estat gràcies a la teua futura esposa que t'he conegut i me n'alegre de la trista llibertat que em resta. Em digueren que se us veia pletòrics de felicitat després del ball que es va dar en el vostre honor al casalot on viu ella, la filla d'un Lord i una cantant d'òpera. Jo… Ja coneixes el meu esperit fàcil d'impressionar… No donava crèdit, pensava que feien broma i el pare, també amb llàgrimes als ulls, abraçava el meu desconsol, mentre algunes mares tractaven inútilment d'ajudar-me i la tristor i el silenci van paralitzar cada pam de carn meua que tu havies tocat. Recorde que el metge em va fer reaccionar, que li va donar al pare unes gotes i que amb elles em vaig tranquil·litzar i dormir de seguida, amb tot de collarets de petxines i pedretes que des de petita havia anat calladament arreplegant de l'arena d'aquell mar petit que sempre t'havia esperat i ara esllanguia i anit es va revoltar, com tota jo. Aquests dies no ha vingut ningú a visitar-me, ha estat un no viure, un cercar la mort per fugir-te, ja que estàs en totes les coses que, com el teu cos i la teua ànima, m'han rebutjat sense ni tan sols dignar-se a mirar-me. Pobre pare meu. Res m'atrau, res em crida, res em plau.

    Sempre teua

  • RE: Repte 680: Arena
    aleshores | 06/04/2018 a les 17:59
    Sirena
    La sorra que s’escola entre els dits...O la sorra amb es que construeix castells impossibles que miraculosament s’aguanta un moment i irremissiblement s’ensorren...El simple minúscul gra de sorra darrer inicia l’ensulsiada....La plasticita un cop mulla per adoptar firnes diverses i fer somniar i jugar als nens. Tot això l’entretania aquell dimarts de primavera, tot esperant de creuar el carrer amb sol al davant fent carícies.

    Ella entra suaument en escena amb la serena madura elegància i el tranquil posat de qui no res l’engunieja, igual com una onada que s’acosta a la platja imperceptible i només aleshores trenca el silenci.

    Sobre la vorera destacaven les seves sabates negres modernes, les mitges o leotards també negres que prenien la integra forma d’unes cuixes fortes i esplèndides i allà on l vista es complau més i apareixia una jaqueta inesperadament verda clara com les algues que el mar ha portat a la sorra arrencant-les, des del fons del mar, per vestir d’un color elegant el seu cos ferm i recte.

    El seu cabell en forma de cabellera envoltava un rostre regular, seré i madur, que es va girar un moment, per comprovar o advertir quei mirava i marcant arrugues bé al coll, bé al front per acabar tornant a mirar cap endavant in cop sabut que, sí, la seva figuda havia despertat la curiositat i l’anhel que les barques llunyanes un dia seré desperten quan es retallen sobre l’aigua a l’horitzó que la tramuntana perfila
    • RE: RE: Repte 680: Arena
      aleshores | 07/04/2018 a les 08:32
      Aquest és el relat definitiu:
      Sirena
      La sorra que s’escola entre els dits...O la sorra amb es que construeixen castells impossibles que miraculosament s’aguanten un moment i irremissiblement s’ensorren...El simple minúscul gra de sorra darrer que inicia l’ensulsiada del munt....La seva plasticitat, un cop mullada, per adoptar formes diverses i fer somniar i jugar als nens. Tot això l’entretenia aquell dimarts de primavera, tot esperant de creuar el carrer amb sol al davant fent carícies al rostre.

      Ella entrà suaument en escena amb la serena madura elegància i el tranquil posat de qui no res l’engunieja, igual com una onada que s’acosta a la platja imperceptible i només aleshores trenca el silenci.

      Sobre la vorera destacaven les seves sabates negres modernes, les mitges o leotards també negres que prenien la integra forma d’unes cuixes fortes i esplèndides i allà on l vista es complau més i apareixia una jaqueta inesperadament verda clara com les algues que el mar ha portat a la sorra arrencant-les, des del fons del mar, per vestir d’un color elegant i agosarat el seu cos ferm i recte.

      El seu cabell en forma de cabellera envoltava un rostre regular, seré i madur, que es va girar un moment, per comprovar o advertir qui mirava i marcant arrugues bé al coll, bé al front per acabar tornant a mirar cap endavant un cop sabut que, sí, la seva figura havia despertat la curiositat i l’anhel que les barques llunyanes un dia seré desperten quan es retallen sobre l’aigua a l’horitzó que la tramuntana perfila.

      Es va tombar així, inabastable, com s’escorre la sorra entre dits i prenent la forma plàstica de somni present.
  • Des del monticle
    jovincdunsilenci | 06/04/2018 a les 19:06
    – En les primeres llums del matí, el cel té el to precís de gris amb matisos blaus i violeta dels ulls d'ella; el seu esguard malenconiós m'imposava quasi tant de respecte com els llamps que anit vaig veure, retallats contra les finestres obertes de sa cambra fosca, quan em va cridar perquè m'emportara la safata del sopar sense tocar; els canelobres restaven apagats, feia olor de salobre i de fum i la llum i l'aigua entraven a trompades de cel enfurismat. Hui l'he trobada escrivint...

    – Ho està fent molt bé. Continue.

    – Últimament deixava un poema escrit a corre-cuita o música que després, a l'hora de l'esmorzar, la senyoreta trossejava i llençava a volar, si el dia era ventós, des d'un badallet de finestra o, en cas contrari, intentava, contra la voluntat del seu pare i dels servents, que sempre li ho impedien, tragar allò que, segons deia, només a ella commovia...
    De seguida que he vist el líquid roig… Oh, senyor, amb el mareig la safata del desdejuni m'ha caigut a terra, el tinter era ple de sang a vessar i la seua mà carregava la ploma lentament... El cotxer ha dit que, des de febrer, les nits les passava a la vora mateixa del monticle no gens escarpat per on de vegades s'arriscava a baixar a la minsa cala i podia estar-se molt de temps així, sola sota la vigilància dels criats, o pujar de sobte i...

    – I?

    – I pintar petges imaginades sobre una arena que només ella hauria reconegut!

    – Calme's. Em dirà ara on és la nota que la senyoreta ha deixat?

    – En realitat, jo... Els seus ulls s'acomiadaven com petits ocells i s'aturaven agraïts en cada objecte personal i, discretament, en mi. Quan ha llençat sobre el paper tot de granets d'arena que s'espolsava de la pell, era com si volguera assecar el dolor amb el gest… Però jo, jo no he pogut… Ella engolia el paper ensangonat! –Plors



    Clive, estimat

    No saps com enyore la vida d'abans, la de quan tu no hi eres i els pares rebien cada dues setmanes les visites dels veïns, que després tornàvem, carregats de tots els xafardejos del poble. Així, resseguint la pendent tan suau que ens portava a la cala on em vas besar primer, o passejant pels camps escumosos i verds, o durant els inacabables jocs i converses, la mare va morir i plorí; i amb tu que aparegueres, torní a confiar –Te'n recordes de les nits on només teníem ulls l'un per l'altre? De quan em digueres que m'estimaves?– No fa ni quatre setmanes que els últims xafardejos arribaven orfes de tu i amb molts parells d'ulls posats en la meua fràgil persona, expectants del que faria al confiar-me que havíeu oblidat convidar-nos, a mi i al meu pobre pare, a l'enllaç més celebrat de tot el comptat, perquè la teua família emparentava amb una altra de més rica i el meu dot, tot i ser acceptable, no valia gran cosa comparat amb el d'ella: no l'envege, perquè ha estat gràcies a la teua futura esposa que t'he conegut i me n'alegre de la trista llibertat que em resta. Em digueren que se us veia pletòrics de felicitat després del ball que es va dar en el vostre honor a casa de la filla d'un lord i una cantant d'òpera. Jo… Ja coneixes el meu esperit fàcil d'impressionar… No donava crèdit, pensava que feien broma i el pare, també amb llàgrimes als ulls, abraçava el meu desconsol, mentre la tristor i el silenci van paralitzar cada pam de carn meua que tu havies tocat. Recorde que el metge em va fer reaccionar, que li va donar al pare unes gotes i que amb elles em vaig tranquil·litzar i dormir de seguida, amb tot de collarets de petxines i pedretes que des de petita havia anat calladament arreplegant de l'arena d'aquell mar insignificant que sempre t'havia esperat i ara esllanguia i anit es va revoltar, com tota jo. Aquests dies no ha vingut ningú a visitar-me, ha estat un no viure, un cercar la mort per fugir-te, ja que estàs en totes les coses que, com el teu cos i la teua ànima, m'han rebutjat sense ni tan sols dignar-se a mirar-me. Pobre pare meu. Res m'atrau, res em crida, res em plau.

    Sempre teua

  • LES MANS DE LA MEVA IAIA
    edelfa | 07/04/2018 a les 09:47

    LES MANS DE LA MEVA IAIA


    Les mans de la meva iaia, unes mans de dona treballadora, lluitadora, esposa, mare… ella va neixer cap a finals XIX, i el seu nom era MARIA, a una edat molt petita, va començar a treballar a uns tal.lers d’una empresa textil, que aleshores està en plena expansió i que estava situada en un del barris dels voltants de la ciutat, ja que, aleshores la necessitat obligava i no hi havia temps de jugar si el que volies era alguna cosa per portar-te a la boca; degut a la seva curta edat, 7 anys, encuriosida pel funcionament d’aquella màquina, doncs ningú li va donar un curset de Riscos Laborals, del que no s’havia de fer i estava prohibit tocar (en aquella época no estaven per aquestes gestions).

    Així doncs la que era la meva iaia va ficar el dit índex (no recodó de quina mà) entre les dues rodes que giraven dels seus tal.lers i es va tallar la part de dalt del dit, inclosa l’ungla, la qual cosa, va quedar-se mutil.lada, això però no l’impedia de fer les diverses tasques que amb el temps anaven augmentant per això de que es va casar, la criança dels fills, etc..

    Recordo, de les seves mans, que també eren aspres, no s’hi posaven cremes com ara, per tant no estaven nutrides, però aixó les feia més interessants, ja que eren unes mans curtides, de rentar la roba als sefranyos públics que hi havien abans, d’haver treballat al camp amb el meu avi, doncs, m’ha comentat la meva mare que tenia vinyes i tot ajuda era poca.

    Així, pel que recordó, d’aquelles mans, en la meva infantesa, les seves mans tot i tenir l’impediment del dit en una d’elles, eran de pell arrugada, pel caient del sol, per no haver-les cuida’t com calia, plenes de taquetes propia de l’edat, ja que, quan va morir tentia 88 anys, la recordó, fent precioses labors de ganxet amb aquelles fantàstiques mans, labors que en l’actualitat encara conservo i llueixo en moltes ocasions, doncs, una de les seves últimes labors va ser una típica manta de quadres, feta de les aprofitamentes de llanes de jerséis que la meva mare ens havia fet a tots plegats( ma germana, mon pare, a mi, …en fi a tots els de la familia, inclosa ella) i que ara ens la posem amb la meva filla i jo per a veure, els dibuixos animats o una pel.lícula al sofà de casa, tot un luxe alhora que un plaer.
  • Desert íntim
    Toni Santana | 07/04/2018 a les 20:27
    Els meus lacrimals han caigut derrotats. Rere els ulls sento la sorra assecant les últimes sals estrafetes de les meves emocions. Les meves llàgrimes, llegendes d'absència.

    La meva avia deia de mi quan era un nadó que em moriria. Aquest nen no plora, deia, miola com els gatets, es morirà.

    Però ara, en la tarda, acabo de llegir aquests mots d'Alejandra Pizarnik: “A vegades m'agradaria registrar-me per escrit en cos i ànima: donar senyals de la meva respiració, de la meva tos, del meu cansament, però d'una manera severament exacta, que se'm senti respirar, tossir, plorar, si pogués plorar” . I jo no crec que plori d'una manera exacta.

    Navego per la memòria, potser una excusa per a la tristesa, per retreure'm dolor? Capvespres infantils. Vaig plorar tot el camí de tornada de l'escola, després d'esperar tota la tarda un gest dels meus companys, veient-los jugar al futbol, cridar, riure, enfadar-se. Quantes emocions poden passar per un infant sense deixar petjada. Només la solitud marca, a la banda, arrecerada en un nen que fa molt que havia començat a sentir por del rebuig, i a acceptar-lo alhora. I nodria el meu desert, mentre esperava una invitació per a jugar.

    Tot el camí cap a casa sentia les llàgrimes solcant les meves galtes, fent-me ferides de fang. Vaig arribar a trenc de nit, navegada la tristesa i l'horabaixa. Des d'aleshores ma mare va canviar la frase ...no ha plorat mai, només l'he vist plorar una vegada, la seva avia deia que es moriria... qui sap, potser tota certesa necessita una excepció.

    El meu desert, que es gronxa a les meves entranyes com un llac. La sorra és la meva sal. Tanmateix he plorat moltes vegades, quasi sempre en solitud. Darrerament entregant-me a tu. Tu m'has vist plorar, amb una llum feble sobre el meu rostre. Però era sorra, les meves llàgrimes, sense pell, nues, arena.

    Arena, les meves emocions arrepleguen el seu grapat de sorra prima del meu desert i vessen dolor, joia, absència. He vestit les meves morts, sense adonar-me, amb esbossos del meu desert.

    I m'he enganyat pensant que rere els ulls tenia l'ànima de les llàgrimes, la seva veritat. Avui me n'adono que tinc entranyes d'arena. I els records ara sí llisquen sense fer mal. L'exactitud del meu plor és la sorra, la meva essència, aquest desert de tendresa.

    Amb un somriure penso en trucar-te, mentre poso una cançó d'Aute.... I si a la fi no som més que pols, siguem pols, siguem pols gens mes ...més pols enamorada.
  • Zentèsimes (o Dècades)
    deòmises | 08/04/2018 a les 01:59
    Escombres amb cura i desbrosses de fulles seques i branquillons el jardí zen que has dissenyat a l'exterior del xalet, on abans hi creixien moreres bordes i cítrics entre una tofa de gespa tan difícil de cuidar com desagraïda per mostrar els resultats de tant de temps esmerçat en aquest espai. Hi fas passades lleus, perquè la grava i la sorra gruixuda no saltin fora del voral que delimita aquest perímetre de calma i pau, així mantens una harmonia del conjunt i un equilibri de tots els elements que el conformen: les tres pedres juntes anomenades Shima, la làmpada en forma de pagoda de poc més d'un metre, que presideix el racó més ombrívol i més íntim, el banc de pedra just al costat del sender d'accés, els tres bonsais que han arrelat en les interseccions oposades a la pagoda...

    Abans d'aquest canvi, t'havies informat de simbologies i de composicions per a una contemplació que conferís relax a l'esperit i meditació. Vas descartar incloure-hi la típica font i batejar-lo amb un nom concret i niponitzat, a l'estil de Yamaguchi (a Iruña) o Okayama (a San José, Costa Rica). És el teu racó privat, que mostres des del gran finestral del menjador a les poques visites que reps. No t'agrada immisquir-hi ningú més, en aquesta atmosfera peculiar. Després d'escombrar i arreplegar les restes inservibles, engrapes el rasclet i, tot deixant les pues cap amunt, allises la barreja de grava i sorra perquè quedi uniforme com una mar en calma. Avui caldrà perfilar els bonsais amb les petites tisores perquè les branques no creixin massa desordenades i trenquin una bellesa matemàtica, perfecta.

    Un cop aplanada tota la superfície sorrenca, gires el mànec del rasclet i el claves a la base de la Muntanya Shumi per delinear-ne les primeres ondulacions al seu voltant; faràs ziga-zagues d'una banda a una altra, amb un disseny gens premeditat, per unir-la a la tríada de pedres i, després, als minúsculs arbres, que són la terra ferma. No penses en res més, ni en el passat ni en el futur; mantens la ment en blanc al llarg d'aquesta acció, que engendra tot un oceà vívid i immòbil alhora.

    El contemples des del llindar del finestral i aquesta bella metàfora et remou les entranyes. Veus onades allà on la sorra ha sucumbit més a l'atac pacífic del rasclet, la profunditat abissal on l'ombra de l'edifici s'estén i sembla fer més pregona aquesta part, i l'ofec del nen, que bracejava mentre l'engolien litres i litres d'aigua i se l'enduien i el contemplaves amb un somriure sardònic i no et movies ni un bri per ajudar-lo a sortir-ne. I restares muda un milió de centèsimes de segon, fins que aquells braços deixaren de lluitar contra els elements de la Natura i la crueltat sàdica de la humanitat, i vas xisclar en albirar el seu cos sense vida que apareixia de nou i surava i esquinçava la pell de l'aigua...

    ...I encara et desfàs en esgarips que trenquen la calma i el silenci. Avui tampoc serveix de res aquesta metàfora fal·laç vinguda del Japó, perquè el mossec de la mala consciència continua habitant-te, visitant-te, i et recorda que vas ser una mala mare un milió de centèsimes, i t'ho recordarà durant dècades.


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: