Les claus de casa

L'indesitjable porta un equipatge lleuger: quatre cartrons, un jersei i dos brics de vi barat.

Des del seu banc observa el tarannà de la gent. Sempre van de bòlit, sempre corren, pocs somriuen. No els enveja.

La seva vida es pot resumir en dues, "la vida abans de..." i "la vida després de...". Abans i després de què, ja no se'n recorda. Només recorda el punt àlgid on tot s'esvaí precipitadament.

Fa quatre anys que ronda pels carrers de Barcelona. De tant en tant algú li dóna una almoina, però normalment la gent l'esquiva i l'ignora. Fa quatre anys que desconeix l'estrès que intueix en els rostres dels vianants.

S'ha fet vell, però ell ja no es mira, tan l'hi és. El passat li queda lluny i cada dia més esborrat, no val la pena recordar.

Deixa passar la seva vida amb conformitat, ara només es dedica a observar la gent i la societat en que viuen, les presses per no arribar enlloc, la soledat de les criatures que amb ulls tristos reclamen jugar, l'imperi del consumisme que empeny a gastar més del que un té, la quantitat de companys, que com ell, viuen al carrer, els cotxes que contaminen el cel que cada dia és més gris,... ara només observa i, entre mirades, s'omple la boca de vi barat, vi que li cou per dins, però que li aireja la ment, vi que el mata dolça i lentament.

Un matí assolellat un nen el mira tristament agafat de la mà de la seva mare, un ofec li prem el cor amb dolor i nostàlgia, ella té pressa i no s'hi fixa:

-Espavila pau, que no arribarem a temps!

L'indesitjable plora desconsolat, enyora i de cop recorda "la vida abans de...". Vol cridar, vol que l'abracin i que li diguin un t'estimo, un et trobem a faltar o tan sols un a reveure. L'indesitjable desitja controlar el pas del temps, tornar a ser vianant amb presses i sense rumb, però amb llar i família. Plora i vol dir-los que ell és allà i que...que té un nét preciós.

Anava de bòlit: va llançar-se precipitadament escales avall cap al carrer i quan obria la porta de sortida un ofec primaveral va col·lapsar-li el pit: l'aire pol·linitzat cobria amb una bromera lleugera el carrer i, a cada passa que feia, li semblava aixecar una bafarada ocre que se li enganxava a les cames i se li ficava per sota la faldilla: feia tres minuts tard i les sandàlies li feien de llast i una pàtina de suor humitosa li envernissava el front: va treure's les ulles de sol quan baixava corrents boca del metro avall i avall i xocava amb la gent i buscava a la bossa un drapet per netejar el polsim daurat dels vidres fumats: feia cinc minuts tard i les portes del tren es tancaven i l'alè xafogós de la gent empedrada feia corrent amb l'aire enrarit que escopien els conductes de ventilació i es va esborronar quan va notar com una mà li empenyia el cul i s'apartava de cop: uns ulls de disculpa i un somriure per sota el nas quan va girar la cara enrere: feia nou minuts tard i els llavis sorneguers deien què tal? i les portes van obrir-se i un paperet queia dintre la bossa dissimuladament: feia setze minuts tard quan sortia de la cafeteria amb un got de paper i va obrir la porta de vidre i un rínxol desdibuixat li queia sobre la cara, greu: feia dinou minuts tard i si et penses que pots arribar a l'hora que vulguis potser et valdrà més que t'oblidis de venir i la taula i k et smbla si kdem...

Senyores i senyors, davant vostre hi teniu.... el Mag Imperturbable!

Com ja us podeu imaginar, la meva professió m'ha portat viure històries d'allò més estrambòtiques. Ves per on, un dia em trobava practicant el meu número de deu pilotes davant el rei d'Abissínia, que s'havia desplaçat a París a fi de resoldre unes qüestions qualssevol d'estat. Tant ell com els homes del seu nombrós seguici anaven abillats amb una túnica blanca, mentre que les dones anaven vestides només de cintura cap a munt, la qual cosa comportava un bosc espectacular de grans pits rodons a l'aire.
Era l'estació més calorosa de l'any i dins la carpa, muntada a la riba del Sena, una horda d'alegres mosquits estaven entestats en clavar-nos l'agulló.
Jo suava enmig la pista mentre actuava, però val a dir que em mantenia impertorbable.
Aleshores, entremig del meu número de pilotes, vaig veure els grans ventalls de plomes amb que les dones ventaven al rei per espantar-li els mosquits. Però el que em va impressionar de debò va ser el ball sinuós d'aquell mar de pits turgents que es movien voluptuosos d'un cantó a l'altre.
Llavors va ser quan vaig començar a anar de bòlit: el cor m'anava a cent per hora, una suor freda em pujava precipitadament per l'espinada i tenia símptomes d'ofec. Aleshores va ser quan literalment em van caure les pilotes a terra.
Davant aquest estrèpit, i per estrany que pugui semblar, el rei d'Abissínia va aplaudir entusiasmat, potser pensant-se que allò formava part de l'espectacle.
Les pilotes, després de botar per la pista, es van escampar per les graderies, i l'alegre seguici del rei d'Abissínia va saltironejar lleuger per agafar-les, com si es tractessin d'un present.
Atordit, presa per l'estrès, vaig entrar a les bambalines del circ, dins les quals el director ja havia suspès els números dels trapezistes de la mort, dels equilibristes i dels funambulistes.
La resta de l'espectacle la van omplir els pallassos, a qui la situació va fer fer més pallassades que mai.
Espero, senyores i senyors, que aquesta nit sigui tranquil·la i plena de pau.
Així doncs, comença l'espectacle!

"Jo no em repeteixo, no em re-pe-tei-xo! T'ha quedat clar?" Vermell com un tomàquet i entresuat va quedar en Frederic després de declamar la seva arenga.
-Doncs sí, et repetixes més que l'all! si-us plau, entrem ja, m'han parlat molt bé d'aquest restaurant!
-Però, que no veus que hi ha molta gent i van de bòlit! Trigarem molt, no tenim reserva Diana!

La discussió que s'havia iniciat a casa feia hores encara durava. Després d'un estira i arronsa més, van entrar. Tota la decoració era de color negre. En Frederic va posar mala cara només veure l'ambient: les estovalles, els plats, fins i tot els vestits dels cambrers eren negres; només uns petits tocs de vermell escampats per les parets, donaven calidesa al local. Un "maitre" amb cara descolorida se'ls va acostar:
-Bona nit senyors, tenen taula reservada?
-No, i… som dos -va dir precipitadament.
-Hauran d'esperar. Una mitja hora més o menys -va respondre l'home.
En Frederic li va enviar una mirada assassina a la Diana.
-Esperarem! -va contestar tota decidida.
L'home es va allunyar. Van continuar barallant-se, en veu baixa, en una mena d'ofec que els esgotava encara més.
-Ho veus, ho veus… després no em diguis que no t'he avisat!
-Sí, es clar, tu sempre tens raó, des que hem sortit de casa…
Un cambrer se'ls va apropar.
-Volen prendre alguna cosa, mentre esperen?
-No, no gràcies… El que et deia, no has parat de rondinar per tot: que si sortim o no sortim, que a casa estem millor, que si arribarem i estarà ple; que és massa tard, que no trobarem aparcament… buf! i així podria fer una llista tan llarga! Últimament estàs insuportable Frederic!
-Va dona, no et posis així, ja paro. T'has llegit el menú? -va fer, amb mig somriure sota el bigoti.
-No fa gràcia, eh!
-Tu vols que ens quedem? doncs no en parlem més!
-I ara perquè m'ho dius això. Saps què et dic? Aquí et quedes. Aquesta discussió m'està esgotant!

La Diana va llençar el tovalló a la seva cara i donant-li l'esquena va sortir lleugera com una ploma.