La sospita: Dia de merda

Van passant els dies i fa l'efecte que aquest repte es quedarà orfe, si ningú no hi posa remei abans...
Bé, doncs jo m'hi apunto amb un relat "singular". A veure si algú més s'hi anima, i aconsegueix evitar que guanyi la malifeta que ara penjo a continuació:

DIA DE MERDA

Sospito que m’he cagat.
Sí; em temo que la darrera llufa que he deixat anar, mentre canviava de postura a la cadira i hi reubicava les natges, se m’ha escapat de les mans.
Ara no sé quina cara posar... m’he quedat de pedra, blanc com el paper de fumar.
De tota la vida, estant a la feina, que me n’he tirat molts, de pets, però sempre sense gaire bombo ni fanfàrria, sinó amb sobrietat; mesurats al mil•límetre; havent-ne calculat prèviament els límits, fins on podien arribar pel que fa a potència i sonoritat. Avui, però, sembla que he patit una relliscada. I és que si en condicions normals tinc el costum d’expulsar el gas dels meus budells en una ventositat suau i progressiva, que em grata i m’acaricia el recte amb gentilesa, avui la sensació ha estat del tot diferent: com si hagués esternudat per l’anus, amb brusquedat. I sí, m’he quedat a gust —oh, i tant!—, buit i com nou, però tinc por d’haver vessat quelcom. En una imatge tan vívida com terrible, no em costa gaire imaginar l’esquitx de color marronós, tacant-me els calçotets com si fossin els bolquers d’un infant.
Se n’hauran donat compte, al meu voltant?
No ho sembla pas. Estan tots massa preocupats, escoltant-se la reprimenda del cap de vendes, que gesticula fet una fúria, retraient-nos els mals resultats del trimestre passat. A mesura que l’home creix en emprenyament, però, jo respiro més i més alleugerit: entre els seus crits, és difícil que algú hagi sentit l’esclat aigualit del meu cul; l’excreció en forma de bombolles, espetegant des del fons de la gorja de la meva cavitat anal. Tot i així, és juny, penso... comença a fer calor, i l’aire condicionat no va: una implosió intestinal descontrolada com aquesta podria haver viciat l’aire entorn meu i delatar-me com un marrà.
El dubte em corrou...
He d’esbrinar què ha succeït allí baix.
En un principi no sé com fer-m’ho, per comprovar-ho; em trobo enmig d’aquesta reunió important i no puc aixecar-me per anar al lavabo. Finalment, se m’acudeix escolar una mà als pantalons, quan ningú no mira i tinc llibertat per maniobrar. La faig lliscar sota els ous, entre cuixa i cuixa, i més enllà d’una jungla espessa de pèls encartonats. Després d’un sondeig breu, recupero cinc dits nets com una patena, que m’oloro amb discreció, fent veure que em pica el nas: ni rastre de caca, com a molt una lleugera aroma de rancior. Falsa alarma, doncs! Només serà que tinc el cul suat!
De sobte, el meu nom, enunciat pel cap de vendes, irromp com un llamp enmig de la meva tranquil•litat retrobada, tot fent-ne bocinets: estic a la llista negra, diu, d’aquells que ha decidit despatxar.
Merda.
El cor em cau als peus.
Jo no, no pot ésser... tinc una hipoteca, dos cotxes, tres crèdits, quatre nens que mengen com garrins...
Els intestins em retrunyen i se’m retorcen.
Ara sí, no és conya...
Sospito que m’he cagat.