Detall intervenció

La rosa de la seva vida

Intervenció de: Mena Guiga | 15-03-2015

Era perfecta i estava en el moment òptim: ni capoll ni maduresa. Badant-se, tímidament arrogant, besant brisa i llum solar, així es mostrava la més elegant i bella flor del jardí mig amagat de l'home entre savi i boig, exalçada per tothom que vivia en aquelles terres i s'apropava per tal d'admirar-la, fos gent d'upa o de baixa estofa.
I el vell somreia, esdentegat, geperut, amb la roba esquinçada, els peus descalços, el cos ple de malures de l'edat i no de l'edat. Amb passió, havia dedicat dècades a crear aquell somni de color lila en un to suau que comportés calma a l'ànima i gaudi a la vista.
Però l'alegria li durà poc. Encara ningú s'havia adonat que l'híbrida de rosa antiga amb rosa de te, aquella finor ostentosa, era mancada de fragància. Ni que fos l'olor d'un futur material plàstic, imitador vulgar i barat de quasi tot. Patia. Quan esmolessin els nassos ell podia esdevenir la riota. No ho suportaria, ara que abraçava l'èxit.
Li va passar pel cap espraiar-la amb la millor colònia de la dama més primorosa d'aquells verals...però ell no sabia fer de lladre.
Va trobar prou oportú lligar un rossinyol cantant tota una nit de lluna plena clavat contra la punxa més cruel de la tija robusta del roser...no: únicament serviria per tenyir-la de sang oscarwilderianament.
Va intentar parlar al vegetal amb l'amor que el Petit Príncep ho feia a la seva. Fer-li creure que era única i valuosa, insistent i pidolaire, en un intent extravagant de provocar-li una miraculosa emanació de partícules que captivés olfactes. I arrodonir el què de la seva existència.

.

Exhaurst d'obsessió, es va penjà. En trobar-lo, després d'unes setmanes de pluja en què ningú no sortia, el cadàver manifestava una sentor fètida que s'enganxava a la rosa marcida i decadent que tenia ben agafada en una mà.


Mena (una cosa: el PC no sé què té -rodolí- que crec que haurà d'anar a cal metge. No he pogut comptar si em passo de mots). Sorry. Amb tot, al fòrum es descansarà de mi uns dies -sempre va bé- i àdhuc jo de mi mateixa teclejant i escrivint. Ufff.


Respostes

  • La rosa de la seva vida
    Mena Guiga | 15/03/2015 a les 16:24
    Era perfecta i estava en el moment òptim: ni capoll ni maduresa. Badant-se, tímidament arrogant, besant brisa i llum solar, així es mostrava la més elegant i bella flor del jardí mig amagat de l'home entre savi i boig, exalçada per tothom que vivia en aquelles terres i s'apropava per tal d'admirar-la, fos gent d'upa o de baixa estofa.
    I el vell somreia, esdentegat, geperut, amb la roba esquinçada, els peus descalços, el cos ple de malures de l'edat i no de l'edat. Amb passió, havia dedicat dècades a crear aquell somni de color lila en un to suau que comportés calma a l'ànima i gaudi a la vista.
    Però l'alegria li durà poc. Encara ningú s'havia adonat que l'híbrida de rosa antiga amb rosa de te, aquella finor ostentosa, era mancada de fragància. Ni que fos l'olor d'un futur material plàstic, imitador vulgar i barat de quasi tot. Patia. Quan esmolessin els nassos ell podia esdevenir la riota. No ho suportaria, ara que abraçava l'èxit.
    Li va passar pel cap espraiar-la amb la millor colònia de la dama més primorosa d'aquells verals...però ell no sabia fer de lladre.
    Va trobar prou oportú lligar un rossinyol cantant tota una nit de lluna plena clavat contra la punxa més cruel de la tija robusta del roser...no: únicament serviria per tenyir-la de sang oscarwilderianament.
    Va intentar parlar al vegetal amb l'amor que el Petit Príncep ho feia a la seva. Fer-li creure que era única i valuosa, insistent i pidolaire, en un intent extravagant de provocar-li una miraculosa emanació de partícules que captivés olfactes. I arrodonir el què de la seva existència.

    .

    Exhaurst d'obsessió, es va penjà. En trobar-lo, després d'unes setmanes de pluja en què ningú no sortia, el cadàver manifestava una sentor fètida que s'enganxava a la rosa marcida i decadent que tenia ben agafada en una mà.


    Mena (una cosa: el PC no sé què té -rodolí- que crec que haurà d'anar a cal metge. No he pogut comptar si em passo de mots). Sorry. Amb tot, al fòrum es descansarà de mi uns dies -sempre va bé- i àdhuc jo de mi mateixa teclejant i escrivint. Ufff.
    • aquí millor
      Mena Guiga | 15/03/2015 a les 16:27

      La rosa de la seva vida
      Intervenció de: Mena Guiga | 15-03-2015

      Era perfecta i estava en el moment òptim: ni capoll ni maduresa. Badant-se, tímidament arrogant, besant brisa i llum solar, així es mostrava la més elegant i bella flor del jardí mig amagat de l'home entre savi i boig, exalçada per tothom que vivia en aquelles terres i s'apropava per tal d'admirar-la, fos gent d'upa o de baixa estofa.
      I el vell somreia, esdentegat, geperut, amb la roba esquinçada, els peus descalços, el cos ple de malures de l'edat i no de l'edat. Amb passió, havia dedicat dècades a crear aquell somni de color lila en un to suau que comportés calma a l'ànima i gaudi a la vista.
      Però l'alegria li durà poc. Encara ningú s'havia adonat que l'híbrida de rosa antiga amb rosa de te, aquella finor ostentosa, era mancada de fragància. Ni que fos l'olor d'un futur material plàstic, imitador vulgar i barat de quasi tot. Patia. Quan esmolessin els nassos ell podia esdevenir la riota. No ho suportaria, ara que abraçava l'èxit.
      Li va passar pel cap espraiar-la amb la millor colònia de la dama més primorosa d'aquells verals...però ell no sabia fer de lladre.
      Va trobar prou oportú lligar un rossinyol cantant tota una nit de lluna plena clavat contra la punxa més cruel de la tija robusta del roser...no: únicament serviria per tenyir-la de sang oscarwilderianament.
      Va intentar parlar al vegetal amb l'amor que el Petit Príncep ho feia a la seva. Fer-li creure que era única i valuosa, insistent i pidolaire, en un intent extravagant de provocar-li una miraculosa emanació de partícules que captivés olfactes. I

      Calia arrodonir el què de la seva existència!

      .

      Exhaust d'obsessió, es penjà. En trobar-lo, després d'unes setmanes de pluges en què ningú no sortia, el cadàver manifestava una sentor fètida que s'enganxava a la rosa marcida i decadent que tenia ben agafada en una mà.
      • (LA DEFINITIVA) Títol: Una rosa superlativa
        Mena Guiga | 15/03/2015 a les 19:26
        Era perfecta i estava en el moment òptim. Badant-se, tímidament arrogant, besava brisa i llum solar, la més elegant i bella flor del jardí mig amagat de l'home entre savi i boig, exalçada per tothom que vivia en aquelles terres i s'apropava per tal d'admirar-la, fos gent d'upa o de baixa estofa.
        Ell vell somreia, esdentegat, geperut, la roba esquinçada, els peus descalços, el cos ple de malures de l'edat i la no edat. Amb passió, havia dedicat dècades a crear aquell somni de color lila suau: calma anímic, gaudi visual.
        Però l'alegria durà poc. S’adonà que l'híbrida de rosa antiga amb rosa de te, finor ostentosa, no exhalava fragància. Quan esmolessin els nassos l’ancià pacient esdevindria la riota i perdria l’abraçada de l’èxit.
        Rumià espraiar-la amb la millor colònia de la dama més primorosa ... No era un lladre copietes!
        O cregué prou oportú lligar un rossinyol tota una nit de lluna plena clavat a la punxa més cruel de la tija robusta del roser i que cantés sense parar...no: únicament serviria per tenyir-la de sang oscarwilderianament.
        Insistent i pidolaire, parlà al vegetal transmetent un amor pur talment un Petit Príncep per fer-li creure una superlativa valua, interessat i demencial intent d’inspirar-li una miraculosa emanació de partícules que captivés olfactes.

        Volia arrodonir aquell què de la seva existència!

        Exhaust d'obsessió, es penjà.

        En trobar-lo, després d'unes setmanes de temps inclement, el cadàver manifestava una sentor peculiar que s’adheria a la rosa marcida i decadent ben agafada en una mà.


        (he pogut, per ara, arranjar technoproblems i he pogut comptar els mots i ara sí que n'hi ha 250, que abans eren 309. No, si al final, àdhuc les màquines m'ensenyen a tenir paciència i refer i remirar i tot plegat. Em sap greu, i ara amenaço amb autopagar-me penyora amb dos relats més si no va a més l'espatllada...que els rosers silvestres -gavarreres, roser caní-tenen un què per a contar...a veure...Reitero disculpes).

  • Rosa blanca (fora de concurs)
    touchyourbottom | 16/03/2015 a les 10:55
    Feia mesos llargs que el jardí estava descuidat, un desencant que feia perdre alegria.
    Exèrcits de males herbes s'obrien pas a grans gambades.
    Cargols i cargoles, respirant alleujats, per fi profanaven menges intocables tot i descrivint, extasiats per assolir-les, caminets bavosos que no perdien el vernís i un cop a lloc elaboraven petites obres d'art en llenços vegetals. Traç i rosec.
    Plagues de pulgons s'ensenyorien criant i re-criant perquè ningú els ruixava amb voluntat eliminatòria, amb la passió de protegir la bellesa de les flors i el producte d'uns quants fruites.
    El safareig es tornava trist i morrut, únicament amb un cul d'aigua bruta, del darrer cop que havia plogut.


    El roser enfiladís que quedava, esdevenia artríticament moribund. Però encara va tenir força per regalar una darrera filla, tan blanca com la primera, feia tants anys. Amb la saba entossudida va lluitar per tal que no fos malmesa i arribés al súmmum d'esclat. Tan bonica com la que l'home enamorat havia entregat a la dona el dia del casament. I com la que a cada aniversari li oferia, somrient.

    Un vent sobtat, creient que era oportú, va arrencar suaument cada pètal, cadascun un record.

    El vell jardiner vidu acabava de fer el traspàs. Volava, la seva ànima, també, cap a la seva estimada.


    Tyb
  • La Gavarrerera (fora de concurs)
    Tanganika | 16/03/2015 a les 11:40
    Pateixen, els rosers silvestres, quan Ella apareix, sempre patint més que ells.
    Ells no tenen cap culpa del passat.

    Ella, amb els ulls embogits i desorbitats, el cor gegantí cosit d'esberles per l'enyor que mal guareix amb ressentiment.


    Ella havia estat fora molt de temps i en tornar amb l'alegria de retrobar-lo i saber la notícia s'enfurismà talment mil gossos d'ullals esmolats com els durs agullons d'aquells arbustos també anomenats 'rosers canins'. que per més que mengés llurs fruits contra la ràbia, endebades la guariren.

    Destrossa i arrasa aquestes gavarreres de maig a juny, amb una passió incontrolable. Per més que tingui la pell forta, rep esgarrinxades i sagna. Aquell vermell lluent és letal per als vegetals que odia.

    Ella vol creure que s'està venjant. Irrisòriament. Si volen i fan pinya poden eliminar-la del planeta, per més que s'envoli amb les ales membranoses i escupi foc pels queixals.

    Però per ara, si no passa d'aquells verals, mena de jardins expressament disposats per a Ella i que la distreuen, la víbria no destorba amb el seu dol. Al cap i a la fi, el drac femella del famós drac de Sant Jordi serveix d'estímul turístic si se'l sap controlar. I en saben, els de Atracció Ancestral: la Gavarrerera. Una veritable pena que la bèstia antediluviana no en tingui consciència: si esdevingués guerrera per l'orgull...negoci a fer punyetes!


    TGNK (i fi d'aportacions)
  • El meu jardí.
    marga | 17/03/2015 a les 10:46

    Tinc un jardí ple, sols de roses vermelles, d’aquelles d’abans, imperfectes, però amb una flaire que enamora!, són el meu quadre de passió reflex de la meva bogeria d’amor. Cada dia amb alegria tinc cura d’aquest jardí, el rego, trec les males herbes, quan és el temps podo les mares, tallo les fulles seques del roser i les roses ja una mica pansides que les apropo al meus llavis i amb una bufada escampo els seus pètals esblaimats pel meu voltant.
    Un dia una mala bestia hi va entrar fent malbé tots els rosers i ja no tinc més roses vermelles, en el seu lloc ara hi han crisantems d’olor desagradable i el meu quadre s’ha tornar gris. Es passaran les flors, moriran les plantes i aquests tros de terra serà erma i plena d’ herbes.

    Què serà de la pintora?, Devindrà àrida? Una dona vella sense fruitar? Quin destí li ha preparat la vida? Deixem que ella mateixa ens ho expliqui.

    Avui un bell jardiner se m’ha apropat i m’ha donat un pomell de roses roges, modernes, perfectes, amb una olor de perfum de pot, no importa. Creieu-me! aquest gest m’ha omplert d’esperança i alegria.
    Desprès del hivern ve una nova primavera que omple altre vegada les terres de perfums i colors. Estaré amatent, ningú l’estronxarà.
    El meu jardí torna a estar ple de flors, ara, a més de les roses vermelles hi tinc lliris, clavells i assutzenes. El quadre és perfecte té tots els colors del Arc Iris
  • Tònica (o Insòlites rosàcies)
    deòmises | 18/03/2015 a les 17:14
    En arribar de la feina, al racó del jardí on, fins al matí, hi havia l'extensió verda de la gespa, hi apareix un espès entortolligament de rosers, tots ells florits. Compto les poncelles i en faig un ram de vint-i-quatre roses de roig passió, que farà alegre la meva senyora. Les deixo en un gerro, al rebedor i em disposo a netejar aquell racó de plantes invasores. Poden ser precioses, però no les hi he plantades pas jo, aquelles rosàcies. M'esgarrinxo i m'embruto, m'hi esforço prou i, abans que la dona plegui i torni a casa, no hi ha indicis d'aquell desordre de tiges i espines i fulles i flors. M'és difícil explicar-li aquell insòlit episodi, que, desconfiada i gelosa, no creu i s'endega una acalorada discussió, al voltant de la infidelitat. Com que sóc de perdre els estreps amb facilitat, sobretot si se'm vol deixar amb la paraula a la boca, la segueixo escales amunt i replico els insults d'ella. Amb la malastrugança que, en aturar-la, rodola fins al començament de l'escala, on el cap li ha picat contra el terratzo. Puc assegurar, sense comprovar-ho, que se li ha esberlat el crani i ha mort. Penso amb rapidesa i, com que ja fosqueja, decideixo enterrar-la al lloc on ha aparegut la invasió vegetal. Si segueix la il·lògica tònica d'avui, demà tot quedarà novament cobert de rosers que no penso ni esporgar. Busco el pic i la pala al traster; més tard ja em capficaré per justificar la seva desaparició.


    d.
  • Rosa , Rosae, Rosam ( o rosa d'oulet ) ;)
    lisboa | 18/03/2015 a les 17:52
    En Damià li ofereix la rosa a la Rut amb un somriure difícil però sincer, que s'escampa exuberant, com les males herbes per un jardí abandonat. Ella mira la flor per no mirar al portador, el friki més friki de tota l'escola. És una rosa pansida, la típica de Sant Jordi comprada al darrer moment. Roses orfes de tota passió. Roses d'oulet. Roses barates.

    - M'agrades molt, tia – li diu el friki amb un somriure alegre i descontrolat que el fa més lleig del que ja és.
    - Doncs tu a mi no, t'has mirat al mirall? – contesta la Rut com si res, ulls de serp, rostre de porcellana.

    La rosa, vermella i escarransida, malgrat tot, canvia de mans. El Damià vol contestar, però la resposta se li ofega en una mena de gemec indigne. Gira cua i se'n va. El posat desairós i el cul gros fan que la Rut esbufegui. Quina merda de tio. No s'ho pot creure: com pot haver tingut valor? Llença la rosa com si cremés i entra a casa.

    En Damià salta davant del metro a l'estació d'Universitat. El seu cos d'adolescent prematurament cel·lulític, esclafat com una síndria, en un darrer acte de perversitat esquitxa de sang i d'altres coses més espeses a la gent de l'andana.

    Entretant, sola a casa, la Rut s'avorreix mentre mira el mòbil amb un ull i Disney Chanel amb l'altre. A la tele, nois maquíssims flirtegen amb noies de plàstic.

    Com és natural, ningú no regala rosses pansides.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.