Detall intervenció

La princesa i el gripau

Intervenció de: Vladimir | 11-07-2010


Va fer un petó al gripau i va aparèixer el príncep: gras, coix i geperut.

-Em sembla que m'han informat malament -va protestar la princesa, un cop superada la primera impressió.

-De cap manera, maca -va respondre el príncep (per una deformació del paladar, quan parlava, escopia).- Ningú no et va garantir que jo acompliria els ideals de bellesa de la reialesa. I abans del malefici màgic, jo ja tenia una constitució tirant a malgirbada.

Mentre s'explicava, feia cruixir les articulacions que tenia encarcarades després de tant temps de viure arrupit. Un cop desentumits els membres, amb una agilitat amfíbia va abraonar-se damunt la noia (l'alè era pudent, el tacte de la pell, llepissós) i va xiuxiuejar-li:

-Així que ara ja saps què ens toca, nena: viure feliços i menjar anissos! -i va deixar anar un llarg eructe, hereu dels raucs que en temps de zel acostumava a utilitzar com a reclam per aparellar-se.

Tradicionalment, les princeses són dòcils i fleumes, però la que ens ocupa tenia una capacitat d'anàlisi infreqüent. En lloc d'arrencar a córrer i evitar el contacte amb aquella desferra, va passar-li un braç compassiu sobre les espatlles i va mirar-se'l amb curiositat zoològica: la pudor a humitat, els ulls que sobresortien, el matís verdós de la pell -recoberta de petites berrugues- i la membrana delicadíssima que unia els dits de les mans, eren indicis clars d'una anomalia. Les sospites van confirmar-se quan una llengua llargaruda va sortir de la boca del primogènit reial i amb una fuetada precisa va atrapar una mosca que volava desorientada. Probablement no l'havia petonejat amb l'entusiasme adequat, cavil·lava la princesa, i la transformació s'havia encallat a mig fer. Així que amb una veu tendra, va dir-li:

-Res no em plauria més que esposar-me amb vos. Però, ai las, abans us hauríeu de mirar al mirall.

-Au, bonica, deixa't de romanços i no em busquis les pessigolles -va fer ell, deixant anar una ventositat estrepitosa.

-Si us miréssiu bé, reiet, veuríeu que no heu recuperat ni de bon tros l'aparença humana. Difícilment podreu regnar amb aquesta fila -el príncep s'entretenia seguint el vol capriciós d'una libèl·lula- i el meu pare no consentirà que em casi amb un home amb aquestes anques.

-No siguis llepafils i anem cap a palau -va exigir el príncep, impacient. Ara de la boca li penjaven les ales de la libèl·lula a mig rosegar.

-Ni pensar-ho!

-Croac!

El príncep no va veure que la princesa s'allunyava perquè tenia la mirada fixa en un papallona d'allò més suculenta. I quan va trobar-se sol, al bell mig del jardí, tampoc no va queixar-se: si podia atipar-se d'aquella fauna d'insectes, qui volia anissos!


Respostes

  • RE: =====>REPTE CLÀSSIC CDXXIX (429) La formiga Montse i el 'formigo' Jordi
    rnbonet | 05/07/2010 a les 20:45

    No és molt bo, ni és massa infantil, però...

    Això que ara us conte va succeir a un temps molt antic, a un país llunyà, on encara lligaven els gossos amb rastres de xoriços i botifarres. I heus ací que hi havia un matrimoni de formiguetes que vivien a un petit raconet d'un formiguer immens sota terra, i se'ls va ocórrer de realitzar un tomb per llocs no soterranis. Aleshores, van fer una mica de camping hivernal, pujant per la soca d'un taronger fins a una fruita rodona, a recer del sol, tapats per una fulla ben verda, per si de cas queia aigua d'allà dalt.
    Però un dia, farts ja de no haver sortit mai de la vida del seu ocasinal habitatge, s'hi proposaren viatjar.
    - Al dematí, sempre aigua de rosada; després, sol i ombra... I per què no descobrir nous paisatges? Ens estem ensopint, sempre amb la mateixa taronja. I una vegada que hem sortit del formiguer...-va dir la formigueta.
    - Això, això! Córrer aventures, trobar nous móns, descobrir llocs de màgia i fantasia! Aprofitem-nos!- replicà entusiasmat el ‘formigo' (li diguem així a la formiga mascle?)- que sempre havia estat un adam. El que les dones anomenen un bon marit.
    I vet ací que pensat i fet, decidits tots dos, sense llogar-hi a cap agència de viatge, atrevits de mena, iniciaren la descoberta. I va i resulta que començaren el viatge, camina que caminaràs, un peu darrere un altre dels sis. Com anaven cara avall i caminaven apressa, a més del neguit de la descoberta, notaven unes pessigolles a la panxa... Quina emoció!
    -Veus alguna cosa nova? -demanava el Jordi a la Montse, que sempre anava al davant-.
    -Sí, sí! Sembla cosa de màgia! Acabe d'albirar altres parcel·les com la nostra... Uiiii, quantes! I quant de verd!!! Què interessant és això de moure's i viatjar! Altres móns; noves aventures...
    Resulta, però, que després de quasi sis hores de camí, de fulla a taronja i de taronja a branca i de branca a fulla i altra vegada fruita, la Montse i el Jordi estaven cansats de caminar, cansats de descobrir.
    -Ai! Què avorrit és això de veure món! Sempre igual! Sempre igual: llenya verda, taronges i fulles! Massa llum; massa calor! Quin fàstic! -s'exclamava la Montse.
    -Potser ten raó! I no podríem estar-nos una mica més? -afirmava neguitós i preguntava murri el Jordi-. Sempre havia estat un cul de mal seient. Si fa no fa, un cul inquiet.
    I és que la Montse, acostumada a la humitat i la tenebra del formiguer de sota terra, no sabia apreciar els tornassols de la llum sobre l'aigua, els diferents colors ataronjats, ni els verds, adés intensos, adés negrosos, adés maragda, de les fulles dels arbres sota la lluminària intensa de l'astre Sol.



  • Conte: VET AQUÍ UNA TROBADA
    Joan G. Pons | 06/07/2010 a les 09:28

    Hi havia una vegada...
    Jo tinc un amic Follet que m'ajuda en les meves històries.
    I me n'ha explicat una de molt curiosa i, també, misteriosa.
    M'explica que una nit, tot passejant pel bosc, va trobar un indret on hi havia tres arbres diferents i molt macos.
    Va seure una estona a descansar de la passejada. Aquella nit els tres arbres i també d'altres, rebien amb calma la llum d'una lluna rodona i molt lluent i molt plena de màgia.
    Aquell indret il·luminat li va fer veure que, a cada arbre, tocant les arrels, havia un objecte diferent. En un arbre havia una forca fosca. En un altre, unes ales blanques. I en el tercer, una escombra amb un mànec llarg.
    El follet encantat rumiava què feien aquells objectes tocant els arbres. De sobte sent unes veus i s'amagà.
    Tres personatges ben identificats s'apropaven mirant i remirant per la natura. La Fada Riallera, el Dimoni Vermellós i la Bruixa Malabona.
    -Vols parar de riure? -li deia la Bruixa a la Fada.
    -Hem perdut quelcom molt valuós i no és per riure -afirmava el Dimoni.
    -Calma; ho trobarem.
    -I com ho saps? Hi ha molts boscos. Com saps què és aquest?
    -Sóc una Fada.
    -Fas màgia? -li preguntà el Dimoni, molt desconfiat.
    -Ja sabeu que amb les coses personals no podem fer màgia.
    -Sí... Llavors per què ens aturem en aquest indret ?
    -Sento que són per aquí. Cerquem amb ganes...
    Efectivament: el Dimoni va trobar unes ales blanques; la Bruixa, una forca, i la Fada, una escombra.
    Alhora tots tres personatges van cridar:
    -He trobat una cosa!!!
    Reunits, a prop, on era amagat el Follet, mostraren el que havien trobat en els arbres.
    -Unes ales blanques. No em serveixen de res -va dir el dimoni.
    -Doncs jo, una forca -va dir la Bruixa.
    -Mira quina escombra més maca... -va dir la Fada.
    Tots tres van dir i van córrer...
    -Això és meu!!!
    I el Follet va aparèixer del seu amagatall i va parlar:
    -Escolteu, Bruixa, Dimoni i Fada. Voleu fer un joc ?
    Silenci. Tres cares deien que preferien el joc a seguir discutint.
    -La proposta és que, aquests dies de Nadal, Canvi d'Any i Reis, utilitzeu l'objecte que heu trobat i col·laboreu amb la gent petits i grans a ser més bones persones.
    El Dimoni i la Bruixa van dir que NO, ben fort.
    La Fada, amb un somriure va dir:
    -Sou uns covards.
    -No provoquis. Sí que sabem fer-ho.
    El Follet va aprofitar el moment:
    -Ho experimentem?
    -D'acord, van acceptar la Bruixa, el Dimoni i la Fada.
    I diuen i expliquen els contaires que durant uns dies i potser mesos, un Dimoni volava amb unes ales blanques, una Fada es bellugava amb una escombra i una Bruixa feia pessigolles amb una forca, a ple sol i amb lluna plena.
    ------------------




  • La Neus i l'estrella.
    laiaM | 06/07/2010 a les 21:51



    Temps era temps hi havia una nena que es deia Neus . Un dia va sortir a passejar i es va trobar una estrella al mig del camí. "Què et passa?" li va preguntar la Neus. "M'he perdut perquè una altra estrella m'ha fet caure. Em podries ajudar?" li va demanar l'estrella. "Sí"" digué la Neus.

    Aleshores, la Neus va agafar un matalàs i l'estrella es va posar a saltar-hi fins aconseguir tornar al seu lloc, allà a dalt del cel.

    Conte contat, conte acabat.
    • Neus i l'estrella ( amb les paraules clau )
      laiaM | 07/07/2010 a les 11:22


      Temps era temps hi havia una nena que es deia Neus . Un dia va sortir a passejar i es va trobar una estrella al mig del camí. "Què fas aquí?" li va preguntar la Neus. "M'he perdut perquè una altra estrella m'ha fet pessigolles i he caigut. Em podries ajudar?" li va demanar l'estrella. "Sí"" digué la Neus.

      Aleshores, la Neus va córrer cap a casa, va agafar un matalàs màgic i l'estrella es va posar a saltar-hi fins aconseguir tornar al seu lloc, allà a dalt del cel, a tocar del Sol.

      Conte contat, conte acabat.
  • RE: =====>REPTE CLÀSSIC CDXXIX (429): CONTES<=====
    Eva Fabrés | 07/07/2010 a les 01:51

    A mi m'agrada molt aquesta idea però... On envio el relat? ajuda:S
  • Obediència
    deòmises | 07/07/2010 a les 16:49

    La mare m'ha castigat. He de passar-me tot el dia sol a l'habitació, fent els deures dels quaderns de repàs. Si ho sé, no li faig cas. Que això ha estat el problema, que intento ser obedient sempre. Però, què li puc fer si la mare diu coses que de vegades no entenc?

    Em diuen Álvaro. Coses de la mare, també. El pare m'explica que ell tenia la il·lusió de posar-me Guifré i que gairebé havia convençut la mare. Però, de la nit al dia, en quedar embarassada, va decidir anomenar-me Álvaro. Com aquell parent de la mare que ens venia a veure quan el pare tenia viatges de feina. També era quan més anava al parc. Per això, sobretot, l'oncle Álvaro em cau tan bé. Encara que, des que la mare espera el meu germanet, ja no ha vingut més.

    Sóc un nen de set anys. Dos braços, dues cames, un cap... El cul, però, no em pertany. Segons la mare, és d'un tal Jaumet. Seran coses de màgia? No ho sé. Si me'l toco, sento pessigolles com a la resta del cos. I això em capfica. La mare em va fer a trossos o què? Un altre misteri que he de sumar als dubtes que ja tinc cada cop que la mare parla estrany.

    Sóc impacient però sense malícia. I, com que la mare sempre diu que, de mica en mica, s'omple la pica, ho he volgut comprovar. He anat al bany, he posat el tap de goma al desguàs i he obert l'aixeta. Un degoteig de res, no us penséssiu que era molta quantitat. Però, de tan monòton, m'he cansat d'esperar. Sort que la mare m'ha cridat per dinar. He corregut com un esperitat (això també ho diu la mare) cap a la cuina, però he deixat l'aixeta oberta. Evidentment.

    La impaciència que sempre tinc és semblant a la lentitud que gasto menjant. I quan són llenties, com avui, el temps es duplica. Sort que no hi ha escola. Mentre dinava, la mare ha aprofitat per sortir a comprar. En aquest cas, és quan la mare és lenta. He acabat el plat de llenties i la mare encara no havia tornat. Així que he anat al balcó i he mirat cap al carrer per veure-la arribar. Així ha estat com he pogut escoltar la sirena d'aquell camió vermell que tant m'ha agradat. Potser sí que la pica s'ha omplert del tot. Però no ho he pogut comprovar. La mare m'escridassava, mentre em feia sortir de casa enmig del xipoll que havia per terra.

    Després de l'ensurt, hem tornat a casa. La mare nerviosa i jo castigat. I ara estic a punt d'acabar el quadern de matemàtiques, capficat amb el dibuix del camió de bombers. La flama i l'arbre. No tinc arbre però hi ha el ficus del rebedor. I llumins a la cuina. Segur que sóc capaç de reproduir aquell dibuix. I a la mare li agradarà, de ben segur, l'habilitat que tinc amb les manualitats.


    d.
  • La màgia del bàsquet
    uanra | 07/07/2010 a les 17:38

           Un bon dia, anava passejant pel carrer, quan vaig veure una persona molt alta i diferent a les altres, vaig decidir seguir-la. Vaig descobrir que es dirigia al PALAU BLAUGRANA. Per fi el vaig reconèixer: era en Roger Grimau, el capità de bàsquet del Barça. Dia rere dia, veia en Roger com passava. Fins que un dia em va parlar i em va preguntar si volia anar al palau per veure un partit i jo li vaig respondre:

           -Oh! I tant que sí! M'agradaria saber com t'ho fas per encistellar tantes vegades.

           -Per encistellar-la, has de fer pessigolles a la pilota i ella, si està contenta, et fa pessigolles a tu i entra dins de la cistella. Fixa-t'hi quan em vegis jugar.

           Va arribar el dia del partit i es va seure a un seient des d'on es veia molt bé. Va veure com en Roger corria, trepitjava la línia de triple, es passava entre les cames la pilota, li feia pessigolles a les mans, llançava i... encistellava, semblava màgia!!!

           Quan va acabar el partit, tots dos vam sortir del palau. Començava a fer sol i era estrany perquè abans plovia. Vam anar corrents a casa d'en Roger. Vam estar mirant la gravació del partit, vam veure la repetició del triple i vam dir:

           -Espectacular, el triple ha estat espectacular!!!

           -Sí, ha estat fantàstic!

           I tots dos ens començàrem a fer pessigolles. Després, vam anar a celebrar-ho amb els altres companys d'equip.

    • La màgia del bàsquet
      uanra | 08/07/2010 a les 14:00

             Un bon dia, anava passejant pel carrer, quan vaig veure una persona molt alta i diferent a les altres, vaig decidir seguir-la. Vaig descobrir que es dirigia al PALAU BLAUGRANA. Per fi el vaig reconèixer: era en Roger Grimau, el capità de bàsquet del Barça. Dia rere dia, veia en Roger com passava. Fins que un dia em va parlar i em va preguntar si volia anar al palau per veure un partit i jo li vaig respondre:

             -Oh! I tant que sí! M'agradaria saber com t'ho fas per encistellar tantes vegades.

             -Per encistellar-la, has de fer pessigolles a la pilota i ella, si està contenta, et fa pessigolles a tu i entra dins de la cistella. Fixa-t'hi quan em vegis jugar.

             Va arribar el dia del partit i em vaig seure a un seient des d'on es veia molt bé. Vaig veure com en Roger corria, trepitjava la línia de triple, es passava entre les cames la pilota, li feia pessigolles a les mans, llançava i... encistellava. Semblava màgia!!!

             Quan va acabar el partit, tots dos vam sortir del Palau. Començava a fer sol i era estrany perquè abans plovia. Vam anar corrents a casa d'en Roger. Vam estar mirant la gravació del partit, vam veure la repetició del triple i vam dir:

             -Espectacular, el triple ha estat espectacular!!!

             -Sí, ha estat fantàstic!

             I tots dos ens començàrem a fer pessigolles. Després, vam anar a celebrar-ho amb els altres companys d'equip.

  • INJUSTÍCIES
    mataranyes | 10/07/2010 a les 12:34

    Crec que sols em queda la tovalla. Si la memòria no em falla ho tinc tot: el banyador, les xancles i el full on he escrit les coses dolentes que m'han passat aquest any:
    1. L'insuficient que em va posar el mestre en matemàtiques, fet que considere del tot injust, per la qual cosa l'he escrit dues vegades.
    2. ( o 3, si comptem la repetició de l'insuficient) També he escrit el fenomenal cabreig que va agafar la mare quan em vaig barallar a l'escola, tot i que aquest fet també és del tot injust donat que va ser Jonathan qui em va furtar la pilota a l'hora del pati.
    3. L'esquinç que es vaig fer jugant al futbol i que va impedir que poguera imitar Villa al campionat que s'havia organitzat a l'escola per a final de curs, la qual cosa em pareix molt injusta.
    4. La vida en general em pareix bastant injusta.

    Espere que aquest any no ens deixem res important per passar la nit de Sant Joan a la platja de Miramar.L'any passat ens vam deixar la pobre Maya tancada a la cotxera, i jo em vaig passar la nit plorant i pensant que no pararia de lladrar per la por que tindria d'estar sola i no vaig gaudir ni quan el pare em va deixar encendre la foguera.

    Faltaven uns quants segons per a les dotze de la nit, i Vicent ja corria cap a la vora del mar per botar tres ones. Feia una lluna esplèndida, gran, rodona, lluminosa, màgica i dolça, al contrari del sol que sempre li havia paregut bastant arrogant. Són com el dia i la nit. Quasi tan dolça com la mare. Aleshores va pensar en el seu desig:

    - Lluna, el que jo més desitge és que els pares tinguen més temps per a mi. La vida és molt injusta, com hauràs llegit al paper que t'he enviat cremant-lo en la foguera (que tal si em dones el teu correu electrònic?, ho dic perquè així no farà falta contaminar per a comunicar-nos.) A mi m'agrada anar a cals iaios, però ells no em fan pessigolles com el pare, amb ells no puc parlar d'alguns temes perquè no m'entenen, no em poden ajudar amb els deures...

    Una setmana després la vida de tota la familia va canviar de formar radical.
    - Tan sols m'han dit: " la punyetera crisi en té la culpa, no podem fer res" - ha contat el pare en arribar a casa. Està molt trist. Avui no es veu la lluna.

    Els pares de Vicent s'abracen i ploren.

    Des que el pare està a casa ja no cal que vaja a cals iaios després del cole. M'ajuda a fer els deures, eixim junts al parc, li ensenye alguna cosa d'internet, li conte els problemes,... Segurament aquest any no anirem a cap lloc per vacances. Però a mi em dóna igual: la lluna i jo tenim un tracte perquè la vida siga menys injusta!
    • RE: INJUSTÍCIES
      mataranyes | 10/07/2010 a les 12:37

      Què difícil allò d'ajustar-se a 500 paraules!!! Però ací queda la meua participació al repte.

      Salutacions caloroses i acalorades.

      Mataranyes
  • La princesa i el gripau
    Vladimir | 11/07/2010 a les 07:09

    Va fer un petó al gripau i va aparèixer el príncep: gras, coix i geperut.

    -Em sembla que m'han informat malament -va protestar la princesa, un cop superada la primera impressió.

    -De cap manera, maca -va respondre el príncep (per una deformació del paladar, quan parlava, escopia).- Ningú no et va garantir que jo acompliria els ideals de bellesa de la reialesa. I abans del malefici màgic, jo ja tenia una constitució tirant a malgirbada.

    Mentre s'explicava, feia cruixir les articulacions que tenia encarcarades després de tant temps de viure arrupit. Un cop desentumits els membres, amb una agilitat amfíbia va abraonar-se damunt la noia (l'alè era pudent, el tacte de la pell, llepissós) i va xiuxiuejar-li:

    -Així que ara ja saps què ens toca, nena: viure feliços i menjar anissos! -i va deixar anar un llarg eructe, hereu dels raucs que en temps de zel acostumava a utilitzar com a reclam per aparellar-se.

    Tradicionalment, les princeses són dòcils i fleumes, però la que ens ocupa tenia una capacitat d'anàlisi infreqüent. En lloc d'arrencar a córrer i evitar el contacte amb aquella desferra, va passar-li un braç compassiu sobre les espatlles i va mirar-se'l amb curiositat zoològica: la pudor a humitat, els ulls que sobresortien, el matís verdós de la pell -recoberta de petites berrugues- i la membrana delicadíssima que unia els dits de les mans, eren indicis clars d'una anomalia. Les sospites van confirmar-se quan una llengua llargaruda va sortir de la boca del primogènit reial i amb una fuetada precisa va atrapar una mosca que volava desorientada. Probablement no l'havia petonejat amb l'entusiasme adequat, cavil·lava la princesa, i la transformació s'havia encallat a mig fer. Així que amb una veu tendra, va dir-li:

    -Res no em plauria més que esposar-me amb vos. Però, ai las, abans us hauríeu de mirar al mirall.

    -Au, bonica, deixa't de romanços i no em busquis les pessigolles -va fer ell, deixant anar una ventositat estrepitosa.

    -Si us miréssiu bé, reiet, veuríeu que no heu recuperat ni de bon tros l'aparença humana. Difícilment podreu regnar amb aquesta fila -el príncep s'entretenia seguint el vol capriciós d'una libèl·lula- i el meu pare no consentirà que em casi amb un home amb aquestes anques.

    -No siguis llepafils i anem cap a palau -va exigir el príncep, impacient. Ara de la boca li penjaven les ales de la libèl·lula a mig rosegar.

    -Ni pensar-ho!

    -Croac!

    El príncep no va veure que la princesa s'allunyava perquè tenia la mirada fixa en un papallona d'allò més suculenta. I quan va trobar-se sol, al bell mig del jardí, tampoc no va queixar-se: si podia atipar-se d'aquella fauna d'insectes, qui volia anissos!

  • Viatge màgic.
    Núria Niubó | 11/07/2010 a les 16:08


    Nefer, sempre ha viscut envoltada de llibres, d'aquest país que s'imagina tan misteriós i exòtic. El seu pare, que és egiptòleg, li va explicar la història de la reina Nefertitis, i ella està molt orgullosa de tenir aquest nom.

    Els pares li van prometre pel seu novè aniversari un viatge especial.
    Aquestes vacances d'hivern les passarien a... Egipte!


    Visitant les Piràmides, Nefer fa uns ulls com a taronges, està tan emocionada que mira i mira sense dir res, és un somni fet realitat.

    En sortir de la Piràmide Keops, una nena li demana almoina, Nefer li dóna dos dòlars i ella molt contenta li regala un petit gat de pedra negra amb una anella daurada a l'orella.

    -No puc acceptar-lo!- diu Nefer, és la teva joguina!

    La nena, sense respondre, agafa la mà de Nefer, li fa fer carícies a l'anella que duu el gat, i marxa corrent.

    De tornada a l'hotel, Nefer sent un pessigolleig a l'estómac, està molt intrigada i inquieta. De nit, quan els pares dormen, surt al balcó amb l'estatueta del gat per mirar-la a la claror de la lluna, i comença a acariciar-li l'anell, de sobte, el cel s'il·lumina amb milers d'estels que van apagant-se poc a poc, Nefer, extasiada, no s'ho acaba de creure i torna a fregar l'anell i és torna a omplir el cel de meravellosos estels de mil colors que van desapareixen un altre cop. Durant tota la nit es repeteix la màgia del joc, però en néixer el dia amb un sol radiant, l'anell ja no té efecte. Nefer torna al llit excitada esperant que els pares es despertin.

    Abans de sortir de l'hotel, Nefer els ho explica tot.

    -Però, filla, tot això ho has somniat, estaves molt cansada i has vist tantes coses!-Li diu el pare

    Nefer mira per tot arreu a veure si torna a trobar-se la nena que li va fer aquest meravellós regal.
    I...de sobte, és troben cara a cara, la nena li fa una rialla, i li torna a demanar diners, Nefer li dóna dos dòlars i abans que torni a marxa corrent, li agafa la mà, és treu el gatet de la butxaca i li torna, la nena estranyada alça el braç cap al cel i amb el dit índex dibuixa estels sense parar , Nefer fa el mateix i totes dues dansen una dansa màgica fins acabar esgotades.

    -El gatet és teu, li diu Nefer, sé que només pot ser màgic en aquest país, guarda'l , jo tornaré quan sigui gran, estic segura que ell farà que ens tornem a trobar, llavors ja parlaré el teu idioma i potser tu el meu.
    Sé que ara no m'entens, però quan freguis l'anell del gatet, la pluja d'estels et donarà el meu missatge.

    Es feren una llarga abraçada i s'acomiadaren amb dolces rialles.
    Els pares felicitaren a Nefer per haver tornat l'estatueta a la nena.

    I... vet aquí unes nenes i vet aquí un gat i aquest conte s'ha acabat!

    ...................






  • RE: Marieta i les papallones
    marga | 11/07/2010 a les 18:55



    Hi havia una vegada una nena, la Marieta, i la seva mare Carme que vivien en una caseta que tenia un hort amb fruiters i un jardí ple de flors.
    --Quin sol tant fort que fa sembla que estem a l'estiu. Aquí sota el cirerer tindràs una bona ombra-comenta dolçament la mare.
    La nena mira desitjosa el florit arbust de xeringuilla i la mare amorosa en cull un ramet i el dona a la filla.
    En el petit jardí del costat de la casa a pocs metres del arbre fruiter hi ha moltes flors de diferents colors i perfums que atrauen papallones de tots colors i de totes mides.
    A la Marieta l'embadaleix seguir la dansa que fan les boniques papallones, ara volen amunt, se'n van i tornen fent giravoltes per el jardí fins a posar-se damunt una flor per xuclar-hi el nèctar.
    I saps què? N'hi va haver una de molt bonica, de tons blaus brillants amb círcols de color vermell al extrem de les ales, que atreta per el color blanc i l'olor del ram de xeringuilla s'acosta amb un volar suau i gràcil a Marieta, que sorpresa, es queda molt quieta. La papallona posa les seves potetes damunt els pètals d'una flor del ram que té damunt la seva falda i quieta hi clava el seu fibló per xuclar l'aliment.
    Però la nostra nena era un xic trapella i molt curiosa, així que, no pot reprimir el seu desig i en molta cura en dos dits agafa per les ales a la papallona blava que en sentir-se pressa lluita per escapar. Però la Marieta no la deixar anar fins al cap d'una petita estona d'examinar-la, aleshores obre els dits i la pobre papallona escapa com pot, no fa cap gran volada ,no pot, ha deixat en la presó la pols de les seves ales i cau al costat d'una mata de farigola.
    El que passarà direu és màgia!, doncs no!, cap mag és capaç de fer-ho.
    Els ditets pintats de pols blava i vermella es converteixen amb ales de papallona i la Marieta lleugera, no corra, vola!
    Us preguntareu a on anirà?
    A tots els llocs, a tot arreu.
    - A donar un peto a la mare que està al menjador planxant.
    -A colònies, a Bellver de la Cerdanya al costat del seu germà l'Àlex per fer amb ell l'excursió a dalt del Pirineus.
    - A jugar un partit de futbol amb l'equip d'en Marc el seu germà gran!
    - A fer la volta a l'estany en bicicleta amb les amigues.
    -A Barcelona per sorprendre al pare en el seu despatx de Doctor .
    -A...a...
    Unes pessigolles a l'orella i.. obre els ulls.
    --Has fet una bona migdiada.-diu la mare. Ara és hora de berenar.
    La mare mentre empeny la cadira de rodes observa i comenta.
    -- Abans tindrem que rentar aquesta ma, tens els dits de color blau.
    Marieta se sent contenta , no ha estat només un somni!

  • El llapis màgic
    Joan Gausachs i Marí | 11/07/2010 a les 21:39

    Era el primer dia de curs. En Ramonet anava més que content tot sol a l'escola, si bé és cert, que la seva mare el vigilava des de la porta de casa seva, a l'altre banda del carrer, davant per davant del col·legi.

    --oOo--


    Aquell estiu havia vingut, a passar uns dies amb ells, l'oncle Berenguer. Bé, en realitat era oncle de la seva mare, era un senyor molt gran, amb una salut un xic delicada, amb el qual en Ramonet s'hi va avenir ràpidament.

    L'oncle Berenguer, li va explicar moltes coses de la seva joventut, molts contes i d'altres històries, i com que de jove havia estat mestre, va aprofitar la seva estada per a fer-li un petit repàs que no li va venir gens malament. A més a més les seves explicacions eren senzilles i entenedores. En Ramonet, no era mal estudiant però li costava memoritzar les lliçons, en canvi amb l'oncle Berenguer...!

    Quan l'oncle se'n va anar, va tenir una petita xerrada amb en Ramonet:

    -Ramonet, escolta'm amb força atenció. M'ha agradat molt conèixer-te, ets un nen molt trempat i has escoltat amb força atenció les meves explicacions. D'aquí una setmana tornes a anar a estudi, jo no et podré fer el petit reforç que necessites però... aquí et deixo aquest llapis. És un llapis màgic. Només l'has de fer servir al vespre abans d'anar a dormir. L'agafes amb força cura. Te'l poses entre els palmells de les mans i les fregues, fent-lo rodolar. Poca estona, no gaire. Quan notis que les mans et fan un xic de pessigolles, para. Llavors agafes el llibre de la lliçó de l'endemà i els copies en una llibreta dues o tres vegades sense córrer, parant molta atenció en el que escrius.
    -És màgic? De veritat?
    -De veritat. Veuràs com les lliçons et quedaran memoritzades. Fes-ho sempre al vespre. Ah! Una altra cosa, d'aquesta conversa nostra no cal que en diguis res als pares... i el llapis, ja saps, només per a copiar les lliçons...
    -Sí, oncle. No el faré servir per a res més.

    ---ooo---


    L'oncle Berenguer, força sovint, rebia cartes d'en Ramonet. Cartes en les que explicava els avenços que estava fent en el estudis.... gràcies a la màgia del llapis.

    L'oncle Berenguer, començava a creure en la màgia del llapis. Ell, a la seva edat, tornava a tenir ganes de viure, de llegir i contestar les cartes... Tenia ganes, moltes ganes de tornar a veure en Ramonet... i als seus pares... també!

    Potser no podria esperar a les vacances d'estiu... Escriuria a la seva neboda a veure si el volien per Nadal. A més a més el llapis potser ja necessitava un recanvi.... amb tants estudis!


    11/07/2010


  • Fairy tale (fora de concurs)
    nuriagau | 12/07/2010 a les 15:54

          -Biel, corre, lleva't! - diu fent-li pessigolles als peus -. Ja fa estona que ha sortit el sol!
          -Però si són vacances... mama...
          A la cuina es preparen llesques de pa torrat amb mantega i melmelada. Cada any, quan comencen les vacances, s'instal·len a una caseta de poble. El pare continua treballant, va i ve cada dia a Barcelona.
          -Que bona!
          -Sí, ahir vam tenir molta sort trobant el forn obert. Això de sopar un bon pa amb tomàquet quan arribes cansat i carregat de maletes...
          -Puc sortir a veure els amics?
          -No. Abans, desfés la maleta i fes els deures.
          -Podria anar ara a la piscina i treballo a la tarda?
          -No -respongué la mare adonant-se que pronunciava el segon "no" en poc temps-, cal que facis la digestió.
          -Per què els mestres posen deures d'estiu? No en tenen prou amb els deures de tardor-hivern-primavera?
          -Per què els fills no feu cas a la primera ni a la primavera, ni a la tardor ni...?
          -Puc fer-los a la cuina? -interromp abans que continuï amb el sermó. Pensa que així mata dos pardals d'un tret: deures i digestió.
          -Sí, mentre frego els plats i endreço coses.
    Comença pel quadernet d'estiu d'Anglès. La primera lliçó es titula: Fairy tales.
          -El pitjor dels deures és fer-los amb bona lletra. M'agradaria només pensar les respostes i que el llapis escrivís sol.
          -Doncs a mi, que els plats es rentessin sols.
          -Fes servir el rentavaixelles!
          -Què vols dir?
          -Saps què significa Fairy, mama?
          -Una marca. Vol dir alguna cosa?
          -En anglès, vol dir fada.
          -Ah sí? Quin nom li han anat a posar! Rentar plats no té res de màgia!
          En Biel frega l'ampolla i volen un munt de bombolletes. Una d'elles aterra sobre la cafetera exprés.
          -Podeu demanar desitjos mentre la bombolla no exploti -diu una fada diminuta que hi ha dins.
          -Mama, corre, comença tu!
          -Voldria que els plats es rentessin sols.
          -Jo, que el llapis escrivís allò que pensés. Mama, segueix!
          -A veure... Que la roba sortís sense taques,neta i planxada de la rentadora com passa a la tele!
          -Que el casc de la bici, que sempre em fan posar, tingués aire condicionat!
          -Fes-me desaparèixer el greix de la panxa! -demana tot i que la bombolla ja ha rebentat.
          -I a mi, les pigues de la cara!
    ---o0o---

          Quan arriba el pare al vespre, no es pot creure el que veu. Mare i fill estan contents. Recorda l'estiu anterior que sempre els trobava discutint. Li expliquen que una fada els ha concedit dos desitjos a cadascun. Intenten que torni a aparèixer fregant l'ampolla del rentavaixelles perquè ell, també, en pugui demanar. Però, res de res.
          Decideixen conformar-se. La mare s'ha quedat amb la panxa i en Biel, amb les pigues. El pare considera que arribar a una casa amb harmonia és suficient, a més a més, les camises estan molt ben planxades. Sembla que aquest estiu serà fantàstic.



  • FORA DE CONCURS! Quins ocellets entremaliats!
    bellissima | 12/07/2010 a les 16:05

    (Volia participar-hi, però l'he escrit en aquesta darrera mitja hora, no he tingut temps ni de comptar paraules, ni de posar-hi les paraules clau, ni de repassar-lo, ni de fer un bon acabament. És només la idea que tenia i que no he tingut temps de desenvolupar). Una abraçada, Núria!


    Hi havia una vegada tres ocellets que vivien feliços al seu niu amb la seva mare i el seu pare. Havien nascut una nit de tempesta d'estiu estre les atapeïdes fulles d'una figuera, i el primer que recordaven de la seva arribada al món era la nit calorosa i humida, confortable sota la protecció dels seus pares, i l'olor intensa de les fulles de figuera, que sembla els va semblar sagrada.
    De seguida que van néixer ja van demostrar personalitats molt destacades, perquè el Moixinó, que era el que havia nascut primer, era molt assenyat: buscava la seguretat i sempre procurava posar-se al centre del niu per evitar tots els perills. El Picató, que havia nascut en segon lloc, era un ocellet equilibrista, a qui li agradava fer voltetes entorn de les vores del niu, motiu pel qual tan el pare com la mare li havien d'estirar de tant en tant les plometes a fi de renyar-lo. I la més remenudeta, a qui havien posat el nom de Rogina perquè era una noia i, a més, tenia les plometes amb un tornassol vermellenc, era d'allò més arrauxada, i no li feia por res i es passava tan dia com nit somiant en volar pels aires com veia fer als seus pares. Prou que la mare cada nit explicava un conte sobre un pollet agosarat que havia caigut del niu, però a la Rogeta no li feia agafar por res. Tant és així, que quan els seus pares anaven a buscar menjar i deixaven els seus preciosos pollets solets al niu, la vista d'aquell niu era d'allò més curiosa. Així ho comentaven les orenetes que voltaven la figuera, que eren una família amb els fills ja crescuts i que aviat marxarien tots junts cap països molt llunyans.
    -Però tu has vist aquest petitot? -deia un germà oreneta a la família..
    -Ai, que caurà del niu! -contestava la mare, que era patidora.
    Aquesta conversa era a causa del Picató, que tot esperant que els seus pares tornessin per alimentar-lo no parava de fer equilibris de funambulista pel seu niu tan petitó.
    -Però que no veieu aquest altre? -deia ara el pare oreneta-. Si encara no té ni ala ni ploma per volar.
    -Ai, que cau del niu! -deia amb un esglai una altra de les orenetes del noi, sempre tan educades i posades al seu lloc.
    I aquesta conversa tenia lloc a causa de la Rogina, que imitava el vol de tots els ocells que veia passar pel cel. Movia les aletes com un molinet, s'elevava una miqueta i tornava a caure amb els peuets plans damunt el niu, i moltes vegades també a sobre del Moixinó, que ja no sabia com esquivar la seva germaneta.
    Un dia, de matí, hi va haver un gran esvalotament en tots els nius del barri. Els pares cridaven, parrupaven, xisclaven... i els petits s'arraulien dins del niu perquè sabien que en passava una de grossa.
    Aleshores, la Rogina, sempre tan poc temorosa, va treure una miqueta el cap per damunt la voreta del niu i es va trobar amb uns ullassos immensos, verds i amenaçadors que es mirava el seu niu com si estigués hipnotitzat.
    -Glups! -va fer la Rogina, espantadíssima-. Però al cap d'un moment, ja recuperada, va tornar a treure mig ullet fora del niu.
    Els crits de tots els ocells que s'havien congriat al voltant d'aquella criatura terrorífica van fer que, amb gran parsimònia i un gest de menyspreu, aquells ulls anessin desapareixent de la vista de la Rogina, i que al seu lloc aparegués una cua llarga i peluda, llarguíssima, que s'agitava nerviosament.
    -Què era això, mama? -va preguntar, un cop el monstre havia desaparegut.
    -Això era un gat, un dels pitjors perills amb què ens podem trobar.
    I aleshores el seu pare, acaronant suaument els seus tres fillets amb les puntes de les plomes, els va explicar que ells havien nascut en un arbre d'un jardí, i que allà no només n'hi havia un, de gat, sinó tres, però que no havien de patir perquè aquell era un lloc segur, ja que els seus avis ja l'havien tingut a el en aquell jardí, i entre tots els ocells ja sabien com fer-los fora en cas que els gats s'acostessin.
    -I per això us de portar bé! -va reblar la mare.
    I aleshores tots dos pares van començar a preparar-se per anar a buscar l'aliment d'aquell dia.
    -Ho veieu, com heu de fer bondat? -va dir el Moixinó als seus germans.
    Però tant el Picató com la Rogina se sentien tan confiats que no van fer gens de cabal de les paraules del seu germà.
    I ja tornem a tenir el Picató pujant a la vora del niu i fent equilibris ara amb una peuet, ara amb l'altre, ara aguantant-se només amb dues ungles, ara fent servir com a suport una aleta, tan concentrat en la seva activitat que... al final va passar el que havia de passar. Tot en un plegat li va relliscar un ditet del peu i el Picató es va anar escolant per les vores del niuet. Els seus germans, esveradíssims, van intentar agafar-lo amb el bec per on van poder, però com que eren petitons i no tenien prou força, va anar relliscant fins que va caure enmig d'un gran aldarull de les seves piuladisses i de les dels seus germans a l'herba del pati.
    El Moixinó i la Rogina estaven suadíssims i espantadíssims, i el pobre Picató estava ple d'una suor freda i d'un espant terrible. No havia vist el gat, però sentint les explicacions dels seus pares encara se l'imaginava molt pitjor.
    Horroritzat, es va quedar quiet i encongit allà on havia caigut, per sort un lloc tovet que no havia deixat que es fes mal en caure.
    De cop va sentir els xiscles dels pares que, avisats per la seva piuladissa i la dels seus germans, havien tornat ales ajudeu-me. El Picató sabia que aquells xiscles dels pares no eren normals, i que precisament auguraven un perill molt gros que s'acostava. I de cop va veure uns ulls enormes que se li acostaven, i de seguida va pensar que eren els del gat, que obriria la boca i, zas!, faria el pobre Picató desaparegués per sempre. El Picató va tancar els ulls i...
    Però en comptes de sentir-se a la boca del gat, va notar una pressió lenta al voltant del cos, i a l'instant es va sentir presoner. Va obrir els ulls i... es va trobar dins la mà d'una senyora, que va acostar els llavis per fer-li un petonet dolcet al caparró i que li va xiuxiuejar unes paraules tendres.
    -Vés a tancar els gats dins de casa, fill -va sentir que deia la senyora a una nena que s'acostava-. Has vist quin ocellet més preciós? -va preguntar la senyora acostant el Picató al nen.
    -Oh!, mama, quina meravella de nadó de merla -va sentir que responia el nen-. És una meravella. Vaig a tancar els gats corrents!
    I aleshores la senyora va pujar un petit marge i es va enfilar àgilment dalt de l'arbre, entre el repeu que feien les dues primeres gruixudes branques amb què es dividia el tronc.
    Naturalment, tota la família del Picató feia un xivarri desesperat, i així va ser com la noia va poder albirar on s'establia el niu, i pujant arbre amunt, anant molt en compte de no estrènyer la meravella d'ocellet que duia en una mà, va deixar anar molt suaument el nostre amic dins del niu.
    Val a dir que es va emportar alguna picada dels pares, i alguna pessigadeta dels germans del Picató, però va retornar amb una expressió feliç a terra i així va ser com l'aventura del nostre amic va fer posar seny a tots els pollets del niu, ja que arran d'aquesta feta el Moixinó es va tornar més espavilat i ull viu.
    I sabeu què més van aprendre els pollets, que mai encara no ho havien preguntat als seus pares? Doncs que eren un ocells magnífics que es diuen merles, que vénen de molt lluny i que quan els petitons són grans se'n van altre cop cap a les seves llunyanes terra.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: